VERGONYÒS I INTOLERABLE ANTI HOMENATGE A JAUME ARENAS

 Fa uns anys vaig llegir un escrit que em va frapar. Era al respecte d’un homenatge fet a un artista a Madrid. El cronista explicava que els homenatges es podien fer de tres maneres. Una, des de  l’admiració. Llavors l’homenatge estava treballat i es dedicava  a analitzar i lloar tot el bo i millor que havia realitzat aquella persona, dignificant-lo al màxim i intentant apropar-lo a la gent que el desconeixia, alhora que en feia gran record a quí havien gaudit del seu art i coneixement.

 La segona era fer-ho des de la independència. És a dir des de una certa neutralitat però això si, intentant remarcar les virtuts i potenciant tot allò de bo que havia realitzat. En certa manera asèptica però amb una clara tendència positiva.

Finalment hi havia aquells que es realitzaven des de la “hijoputez” (sic), és a dir aquells realitzats des del convenciment  de que l’homenatge era immerescut i per tant tot ell s’establia no en lloar el bo i positiu, ans el contrari, en donar una visió absolutament negativa i desmereixedora del fer de l’homenatjat , i fer-ho   sota un prisma tan negatiu  que qualsevol assistent sortís amb el convenciment de la seva poca vàlua.

Queda ben clar que l’exposició que Cultura ha organitzat a ca l’Arenas per retre homenatge a Jaume Arenas en la commemoració del centenari del seu naixement correspon a aquest darrer tipus i executat en el seu grau màxim, doncs no crec que ni el pitjor enemic que tingués Jaume Arenas en vida, hagués gosat la realització d’una exposició tan llunyana a la realitat, tan poc explicativa del seu fer i tan menyspreable en el que pertoca a la qualitat de les obres presentades i que en conseqüència doni una imatge artística tan pobre i d’escassa qualitat com n’és el resultat de visitar tan disbauxada, inexacte i insultant exposició.

L’exposició que justament es presenta en la seva pròpia casa és un desideràtum absolut  i fracassa de manera absoluta en tots els seus aspectes com ho son : concepte i estructura expositiva, disseny i presentació, qualitat  i representativitat de l’obra exposada, documentació i actes complementaris.

En primer lloc cal remarcar que el fonament de la mateixa s ‘estableix en el show ben llunyà a la realitat artística, al voltant de les imatges de les Santes submergides al mar l’any 1955 i ja recuperades l exposades l’any 1984 i que ara de nou han reiniciat el seu periple, en aquets cas amb una restauració modificant el material, bronze per plom, i amb l’afegitó d’una nova petxina realitzada de manera ben acurada per J.M. Gomis.

Res a dir al fet, ans el contrari, però el que  no pot ser és que es capgiri la realitat per convertir aquesta escultura en la seva peça cabdal.

Jaume Arenas ni era escultor ni li agradava especialment ser-ho. La seva escassa producció ho demostra. Personalment ell em va dir que l’escultura de Les Santes tenia una importància gran en l’espiritual ja que significava la fusió de tres coses fonamentals per a ell com eren: la ciutat de Mataró, l’art i el mar.  Però que artísticament eren una obra menor i accidental. Fins i tot  havíem rigut comentant un cert aspecte masculinitzat de les mateixes, i el fet de la seva estructura geomètrica , de la que m’havia dit, “semblen cubistes”, un estil artístic que no li agradava i al que se sentia molt llunyà.

Centrar tota l’exposició en un element circumstancial, dedicar-hi a ell tot el pressupost i les activitats complementaries , és indicatiu del nul valor que des de Cultura s’ha donat a al realitat artística de Jaume Arenas establert en la pintura i especialment en l’aquarel·la.

Analitzant pas a pas l’exposició cal dir que el principal problema de la mateixa és la inexistència d’un concepte expositiu i del fil unitari que ha de lligar l’exposició.

Qualsevol persona que s’acosti a l’exposició surt de la mateixa amb el desconeixement absolut de qui era Jaume Arenas, quin va ser el seu fer i quina va ser la seva transcendència. L’absència de qualsevol cronologia personal i curricular i la inexistència fins i tot nominal de fets clars en la seva història com ho és l’escola d’Arts i oficis, el seu paper  pedagògic, la creació de la col·lectiva de sant Lluc, el seu amor per el mar, el seu paper en la creació del Club Nàutic, l’acció de promotor artístic dirigint una magnífica sala d’art en l’edifici del Nàutic, la seva pertinença al grup del Arts amb les seves periòdiques exposicions, i fins i tot l’homenatge post mortem que va rebre dels artistes de Mataró, juntament amb el crític Pere Pascul Clopés (PIC) en l’exposició “55 artistes per un record”, son elements inexistents en l’exposició i no permet fer lectura de les seves obres com a conseqüència del seu cicle vital

Certament no existeix una estructura expositiva de la mostra que s’agrupa en quatre àrees tan etèries i diluïdes com ho son : Retrats, fantasies, mar i insinuacions , amb el que l’aiguabarreig de fets , èpoques i moments queda garantit i no permet en cap moment una lectura del fer i l’evolució de l’artista.

Igualment el disseny i la presentació de l’exposició malgrat portar la sempre garant signatura de Pere Fradera és en aquest cas d’una pobresa insultant i lamentable. Si bé és encertada i qualitativa la visió gràfica de la mostra, el muntatge general de l’obra presentada és lamentable, amb uns plafons esdevinguts puzles illegibles en l’artístic i pèssimament resolts en el visual, amb l’afegitó insultant de presentar les obres , no emmarcades com s’escau i sí en canvi embossades en plàstic, el que impossibilita del tot la seva mirada visual, per els reflex i la modificació cromàtica i textural que produeixen, com clarament s'observa en les fotografies, alhora que queden del tot devaludades en ser equiparades a un piló d’obres de mercadillo o de deixalles d’encants.

Puc assegurar que he vist milers d’exposicions , i centenars d’elles en Museus, però mai, ni en el més humil d’ells, havia vist mai aquesta insultant i menystenidora manera de presentar les obres. Hi ha altres maneres de fer-ho, no tan nobles com les de l’emmarcat però mai tan absolutament insultants , com aquesta de l’embolcall amb plàstic. Potser hauria estat bé no gastar-se tants diners amb el vaixell Santa Eulàlia i dedicar-les a dignificar l’obra artística de Jaume Arenas que és el que s’hauria de tractar aquesta exposició. Això per no dir dels problemes de conservació que es poden causar en motiu de la calor dels focus i un embolcall no porós.

Mai Cultura havia fet aquesta aposta . Fins i tot les més intranscendents expos del MAC han tingut sempre el corresponent emmarcat.  Apostar ara per ell és una veritable escopinada a la cara a Jaume Arenas i a tot el que significa la plàstica i alhora és un clar avís als navegants plàstics del nul valor que té l’obra plàstica per Cultura Mataró.

Altre element a jutjar és el nivell qualitatiu de l’obra presentada. Demostrant l’habitual vagància de Cultura en el que es refereix a la plàstica, l’exposició s’ha limitat als fons del llegat Arenas, que com és ben sabut per a qualsevol que tingui la més petita noció d’aquests llegats familiars , corresponen sempre a les rampoines  de l’artista ja que son cul de sac de tot allò que el creador no ha pogut col·locar en vida en el món comercial , i per tant son sempre poc representatives i escasses de qualitat. 

Per això haurem de convenir que el nivell representatiu i qualitatiu no sols és escàs si no mínim i no respon en res a la realitat artística i qualitativa de Jaume Arenas, fet que  queda ben palès als ulls de tots, amb el baix nivell i representativitat de les seves típiques  aquarel·les de mars i cels amb els que guanyà fama i reconeixement( tots n’hem vist o tenim una de millor). Sols es salva l’apartat “fantasies”, més íntim i particular, i desconegut de bona part dels mataronins que esdevé l’únic apartat remarcable i visitable de tota l’exposició.

De veritat, tan costava fer una peita crida en els entorns propers per aconseguir obres més significatives i demostratives de la qualitat de l’artista que aquest conjunt que devalua al màxim el seu nivell?.

Tot queda a més arrodonit per una documentació que sols mereix el qualificatiu de miserable. Us puc ben assegurar que en el meu petit arxiu hi ha més documents dels que estan presents a l’exposició. Ara si en seguir aquest concepte de “hijoputez” amb el que s’estructura la mostra ,  el que es tracatava era de minimitzar al màxim el valor de Jaume Arenas, hem de dir que l’organització ha aconseguit abastament els seus objectius.

Finalment , no deixa de ser curiós que en tot el seguit d’actes complementaris, el 90% sigui dedicat al tema de l’escultura de Les Santes , i sols aparegui una màster class d’aquarel.la i en canvi no aparegui cap visita guiada a l’exposició, ni cap xerrada al voltant de l’obra de Jaume Arenas i la seva transcendència en l’art mataroní. El que deixa ben clar el nul valor que l’obra artística de Jaume Arenas té entre els organitzadors d’aquest anti homenatge.

És per això que demanem i exigim responsabilitats davant tal desideràtum. Queda clar que en una societat culturalment avançada una exposició com aquesta seria clausurada demà mateix per faltar greument a la veritat i per ser insultant envers un artista gran i important com ho va ser Jaume Arenas. Però com que a Cultura de Mataró mentre les santes funcionin no hi ha problema queda clar que no passarà res. 
Però si passarà una cosa, que aquesta exposició tindrà un catàleg i es documentaran un seguit de falsedats tant en la mentida com en el silenci i l’oblit, que  és l’altre cara de la mentida, que falsejaran la realitat d’un artista  que mereix molt més que aquesta tifarada d’exposició que obligatòriament hauria de fer rodar caps.

L’homenatge a Jaume Arenas esdevé així una exposició impresentable, mentidera, lluny de la realitat de l’artista i que aconsellem de manera intensa la seva NO VISITA. Una taca  de difícil eliminació en el ja de per se lamentable historial de Cultura Mataró en el plàstic.

Amb exposicions com aquesta es fàcil sentir-se avergonyit de ser mataroní .


(Les imatges del post corresponen a obres de l'exposició, totes elles de Jaume Arenas, menys el seu retrat que és de M. Cuyàs i el poster de l'exposició homenatge 55 pintors per un record)