diumenge, de juliol 01, 2018

MÀXIMO ALMEIDA.- GAIA





En Máximo Almeida té un posat  senzill, de persona tímida i introvertida. Sembla molt de mirar endins i fugir de la cridòria i fullaraca del món exterior. I la seva pintura és un fidel reflex d’una aparença que no és postureo i sí fidel reflex de la realitat.


Corria l’any 2006 quan juntament amb Alberto Romero Gil aconseguien sengles guardons en els premis de Pintura Jove de la Parés , i era un parell d’anys després quan ens sorprenia, i al bons afeccionats corprenia, amb una espectacular presència a “Quatre” a l’Ateneu, amb una exposició “Nocturn” en la que ens mostrava una ciutat peculiar, freda i màgica , a lo Blade Runner, una ciutat fantàstica , freda en l’aparença però que traspuava humanisme i vida interior. Una exposició d’altíssima categoria que no li va provocar el resó que mereixia tat per la seva qualitat tècnica com conceptual. 




Des de llavors el seu fer ha anat amb entrebancs amb algunes mostres dedicades al retrat de caire realista però adornat per un tamís pop, que en certa manera trencaven la seva línia habitual i que no acabaven a ser reeixides ja que semblaven impostades i llunyanes a la seva sinceritat. Així en el 2012 obria un parèntesi i es situava en standby en una recuperació anímica i especialment a la recerca d’uns sentiments que l’impulsessin de nou a la necessitat d’expressar-los mitjançant l’art.


Avui, al cap de més de cinc anys, Màximo Almeida retrobat amb si mateix i amb l’art , presenta el seu nou fer amb la mostra “Gaia” a l’espai Capgròs, una mostra formada per dibuixos fets a llapis, de caràcter essencialment realista que retraten el medi natural en les seves diverses facetes. Gaia a més de la seva referència a la natura i en especial a la “mare” terra, per altres considerada com la deessa de la fertilitat. Dos conceptes que es complementen perfectament en aqueta exposició.




Almeida aprofita perfectament el sempre peculiar espai del lloc expositiu per presentar una exposició de caràcter intimista , en la que reivindica el paper fonamental del dibuix en el món de l’art. Allò de “ el primer sempre és el dibuix”, ara molt en desús quan no rebutjat, agafa presència i volada en el treball de l’autor. 




Ja sigui en la figuració I/o el realisme més estricte, ja sigui apostant per un cert simbolisme en el que s’evidencia encara el gran pòsit que li deixà el seu mestre Ricard Jordà, Almeida recupera aquell tremp del que parlàvem al començament amb un treball exquisit, despullat de tot , cercant l’anima i l’essència. Un treball amb elements de la natura que malgrat l’aparença de fredor que pugui provocar la seva asèpsia i perfecció, ens ofereixen una calidesa interior , accentuada en alguns cassos amb el bon recurs d’un mínim apunt de color que fa saltar l’espurna. 
Unes obres a les que afegeix en algun cas una reflexió en l’aprofundiment del seu sentiment d’estima i respecte de l’entorn natural que ens envolta i a aquí tantes vegades maltractem.




Una exposició doncs aquesta que ens permet retrobar-nos amb el bon fer d’aquest delicat artista alhora que demostra com el dibuix és una eina important, al menys tant com qualsevol altre per aconseguir una valuosa obra d’art. Un treball que esperem serveixi definitivament per tancar el seu silenci i esdevingui inici d’una positiva nova època.

Exposició que paga la seva visita.

Fotografies extretes de les xarxes socials