Corria l’any 2006 quan juntament amb Alberto Romero Gil
aconseguien sengles guardons en els premis de Pintura Jove de la Parés , i era
un parell d’anys després quan ens sorprenia, i al bons afeccionats corprenia,
amb una espectacular presència a “Quatre” a l’Ateneu, amb una exposició
“Nocturn” en la que ens mostrava una ciutat peculiar, freda i màgica , a lo
Blade Runner, una ciutat fantàstica , freda en l’aparença però que traspuava
humanisme i vida interior. Una exposició d’altíssima categoria que no li va
provocar el resó que mereixia tat per la seva qualitat tècnica com conceptual.
Des de llavors el seu fer ha anat amb entrebancs amb algunes
mostres dedicades al retrat de caire realista però adornat per un tamís pop,
que en certa manera trencaven la seva línia habitual i que no acabaven a ser
reeixides ja que semblaven impostades i llunyanes a la seva sinceritat. Així en
el 2012 obria un parèntesi i es situava en standby en una recuperació anímica i
especialment a la recerca d’uns sentiments que l’impulsessin de nou a la
necessitat d’expressar-los mitjançant l’art.
Avui, al cap de més de cinc anys, Màximo Almeida retrobat
amb si mateix i amb l’art , presenta el seu nou fer amb la mostra “Gaia” a l’espai
Capgròs, una mostra formada per dibuixos fets a llapis, de caràcter essencialment
realista que retraten el medi natural en les seves diverses facetes. Gaia a més
de la seva referència a la natura i en especial a la “mare” terra, per altres considerada
com la deessa de la fertilitat. Dos conceptes que es complementen perfectament
en aqueta exposició.
Almeida aprofita perfectament el sempre peculiar espai del
lloc expositiu per presentar una exposició de caràcter intimista , en la que
reivindica el paper fonamental del dibuix en el món de l’art. Allò de “ el
primer sempre és el dibuix”, ara molt en desús quan no rebutjat, agafa
presència i volada en el treball de l’autor.
Ja sigui en la figuració I/o el realisme més estricte, ja
sigui apostant per un cert simbolisme en el que s’evidencia encara el gran
pòsit que li deixà el seu mestre Ricard Jordà, Almeida recupera aquell tremp
del que parlàvem al començament amb un treball exquisit, despullat de tot ,
cercant l’anima i l’essència. Un treball amb elements de la natura que malgrat l’aparença
de fredor que pugui provocar la seva asèpsia i perfecció, ens ofereixen una
calidesa interior , accentuada en alguns cassos amb el bon recurs d’un mínim
apunt de color que fa saltar l’espurna.
Unes obres a les que afegeix en algun
cas una reflexió en l’aprofundiment del seu sentiment d’estima i respecte de l’entorn
natural que ens envolta i a aquí tantes vegades maltractem.
Una exposició doncs aquesta que ens permet retrobar-nos amb
el bon fer d’aquest delicat artista alhora que demostra com el dibuix és una
eina important, al menys tant com qualsevol altre per aconseguir una valuosa
obra d’art. Un treball que esperem serveixi definitivament per tancar el seu silenci
i esdevingui inici d’una positiva nova època.
Exposició que paga la seva visita.
Fotografies extretes de les xarxes socials
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada