dijous, de juny 28, 2018

MIQUEL ORTEGA O EL PODERÓS ENCANTERI DE LES TESSEL·LES






En Miquel Ortega és un creador que fa temps cerca el seu camí comunicatiu en el món del mosaic, al que es dedica professionalment de fa anys i en el que pertoca al sentit artístic creatiu d’ençà començament de la dècada.

Ara després de passar per  tot el cicle expositiu comarcal ( sales del Sant Lluc, espai Capgròs, Museu del Càntir, Moldumat, can Bisa i altres) arriba  a la seva primera gran exposició al Museu Monjo de la seva població natal de Vilassar de Mar.  I ho fa amb una exposició de títol “Poble, mar i pedres” que esdevé en certa manera una exposició retrospectiva/antològica de la seva carrera ja que ens ofereix mostroari de passat (de quan era “piscinero”, qualificatiu despectiu atribuït als mosaïcistes copiadors de models de l’antigor), present i futur del seu fer, en una exposició que justament per aquesta dispersió queda deslligada, amb importants salts, alts i baixos, amb peces de gran qualitat i sensibilitat i d’altres que presenten greu mancances , en especial en el seu sentit conceptual i ideològic.

En Miquel Ortega és home de grans virtuts. És un treballador obsessiu, és constant, vol progressar i aprendre i per tant sap escoltar i està a l’aguait, però alhora és tossut ,immensament tossut i té el gran problema que es presenta a tots aquells creatius que han arribat tard a la creació, si es pot dir tal cosa, ja que mai és tard per ser artista. Però si hi ha el sentiment que el temps  va molt de pressa i s’escapa i per tant cal avançar , saltant-se pantalles si cal, quan l’art és un fer de cocció lenta i que precisa, com les paelles, el seu temps. Aquest neguit fa que no acabi de digerir els tempos i quan tant sols està encetant un camí, ja li sembli esgotat i passi a un de diferent, i queda clar que això fa empitjorar per manca de maduresa la seva producció.




Passejar-se  per l’exposició del Monjo així ho demostra. Queda molt, però que molt clar, que el millor correspon a aquells treballs bidimensionals, establerts en un ritme , un gest i una certa simfonia creativa. ja sigui amb tessel·les més petites, -les millors-, ja sigui amb una mirada al trencadís, ja sigui amb blancs, grisos, o amb una mirada cap als terrossos ( la millor peça de la mostra amb molta avantatja). És allà on hi ha el millor de l’artista. Tècnicament irrefutable , sap afegir-li poesia , musicalitat i missatge, aconseguint unes peces dignes de tot aplaudiment , amb un sol i gran però, que la majoria pertanyen al 2015.





El problema està  en que Ortega va decidir passar pàgina, donant per acabada aquella pantalla, en comptes d’aprofundir i seguir investigant, i de llavors hi ha diverses experiències , cap reeixida com l’anterior. Per un costat hi ha l’acostament cap al maridatge entre mosaic i pintura , que no ha acabat de quallar i que té com a màxim el frontal de gran format que presideix la sala i que és del pitjor que hi ha a l’exposició, i estic per dir, del pitjor que he vist en la seva trajectòria. La pintura , el color, ha d’arribar a l’artista mitjançant els seus propis materials i mai al contrari. Una gran peça pintada en la que s’incrusten certes elements del mosaic, acaba essent un híbrid  que no serveix ni com a pintura , i molt menys com a mosaic.




 I altre fet està ara en aquesta obertura cap el concepte i cap a l’escultura. Les petites obres de caire conceptual acaben essent en certa manera menors i ridícules, no trameten res i alhora queden com a treballs de fi de curs , sense la suficient força que els hi doni caràcter i personalitat.




El mateix a dir al respecte de la seva aventura escultòrica, un camí en el que certament hi ha futur, però si capgira el seu punt de mira. No pot ser que trobi un element de caire escultòric i al damunt hi dipositi el mosaic. Cal fer un pensament escultòric i fabricar-se el mateix per allà fer-hi el treball creatiu. Si no, tot  queda , com s’evidencia a l’exposició, en uns treballs desequilibrats , mancats de concreció i especialment d’intenció.


Intenció i transcendència, en aquest cas política , que l’autor vol que sigui un valor afegit a l’obra. L’art és un element d’expressió política essencial, com ho ha estat sempre , però queda ben clar que qui ha de marcar la intencionalitat ha de ser l’obra no els afegitons. Col·locar tessel·les grogues el que fa es desnaturalitzar  i no polititzar, el treball i pretendre explicar mitjançant un mural una intencionalitat de país d’una obra, demostra clarament que l’obra en si mateix no aconsegueix aquest element comunicatiu que cal exigir en una peça que s’ha de considerar obra d’art.

És per tot això que l’exposició de Miquel Ortega em desconcerta i em deixa descol·locat. M’admira el seu treball del mosaïcista primer, aquell de fa uns pocs anys, de gran qualitat, sensibilitat i comunicació. Allà hi ha art i en ell s’hauria d’evolucionar. Però em deixa trasbalsat la seva passionalitat en avançar per altres camins , com en un desig de modernitat, però sense fonamentar uns raonaments artístics ni conceptuals.





Com persona que m’aprecio, i molt, a Miquel Ortega , jo li diria sincerament. Miquel fes mosaics i deixat d’hòsties, al menys fins que no tinguis molt clar el camí. I és que tot es redueix a un fet tan simple i senzill com que Miquel Ortega és un mosaïcista i no pas un pintor o un escultor. I com diu la dita: Sabater a les teves sabates.

Espero que en Miquel que sempre ha sabut escoltar , sàpiga llegir correctament aquest comentari.