Fa unes poques temporades , la gent del sant Lluc disposava
de tres espais expositius ben definits: Sala del Col·legi d’Aparelladors, sala
de la Presó i la sala del Casal. Tres espais que en certa manera marcaven com
tres divisions amb límits clars i ben definits i que alhora esperonaven als
artistes a poder fer el salt a la que podríem definir com categoria
superior.
Les obres de la Presó i la no recuperació d’aquell espai
expositiu han provocat una distorsió evident en els límits qualitatius expositius
de l’entitat , amb una baixada de nivell evident, que queda actualment
expressada de forma diàfana amb les dues exposicions , la de Manuel Font i Manuel
Campaña que no fan pas honor, ans el contrari, a l’espai que els acull.
Josep Font Heras exposa obra recent a la sala del Casal. I he
de dir ja de bon començament que és la pitjor exposició que he vist en molts,
però molts anys, i absolutament indigne de ser exposada en un espai expositiu
seriós.
El cert és que el seu flyer enganya ja que penses que et pots
trobar amb un híper realista però el que trobes és una mostra conformada per un
intolerable seguit de dibuixos d’aquelles làmines Freixas de quan un era
jovenet. Dibuixos de tota mena, fets amb escassa gràcia i acolorits amb menys
encara. Un absolut desastre.
I que ningú vingui ara i em digui, que potser per part de la
crítica el silenci i l’oblit seria el més convenient. Doncs no. En primer lloc l’autor
denota la seva manca absoluta de sensibilitat no fent autocrítica, el que
indica la seva nul·la arrel artística. A més , el seu fer ha estat avalat a bon
segur per el eu entorn, fet comprensible, però també ha obtingut el vist i plau
del Sant Lluc donant ales a una veritable deixalla artística. Davant d’això és
obligació del crític d’aixecar la veu i provocar a l’artista que té dos
solucions : o fa un reset o ho deixa, però el que està ben clar que exposicions
com aquesta no poden arribar a uns espais seriosos per que demostren una manca
absoluta de criteri i de respecte al sentir de creació artística.
Un respecte que ha d’estar sempre present en tots el estaments
creatius: artistes, galeristes i crítics.
En Manel Campaña era d’aquells artistes que un definia com de
Sant Lluc, és a dir que sols els veies per
Sant Lluc amb peça important, i la resta eren petites petjades en col·lectives
o concursos i així fins la següent edició., en que observaves que havia
millorato no, i seguia work in progress
com es diu ara.
No fa pas tant va realitzar la seva primera exposició important
a l’espai capgròs i va ser absolutament decebedora. La seva densitat pictòrica
i cromàtica s’havia esvaït i tot es reduïa a unes visions venecianes, buides de
sentiments, continguts i ànima.
Ara al col·legi d’aparelladors , Campaña s’enfronta en la
totalitat amb peces de mida més gran, el que demostra la seva valentia, però ho
fa derivant cap una mirada “alisenca” de blancs i buits que sols es pot assolir
amb dignitat i qualitat quan és conseqüència del buidat de l’entorn per
centrar-se en l’essència , i a més a més a més quan es disposa d’una nivells
tècnics de gran qualitat , fets ambdós que no succeeixen en aquesta exposició.
Campaña titula la seva exposició com “Llocs i moments”,
títol que implica proximitat i vivència, però en canvi en el moment de
plasmar-los a la tela es distancia d’ells , amb imatges en bona part extretes d’imatges
fotogràfiques que fan que el paisatge no sigui viscut i sols comporti ànima de
postal, i aquesta es transporti en l’encartonament i la llunyania. Unes imatges
a més a més , amb molts i evidents problemes tècnics, com ho son perspectives i
proporcionalitat d’espais , el que converteixen l’exposició en un quiero y no
puedo permanent , en la que entenem els seus desitjos creatius però alhora
veiem que aquests no son assolits en cap
de les maneres.
Aquesta exposició de Campaña, absolutament fallida i indigne
de l’espai que ocupa, ha de fer reflexionar profundament a l’artista. Pot
retornar a aquells camins més densos en la textura i el cromatisme, i avançar damunt
d’aquells fonaments , o pensar que és la
pintura que avui presenta la que és el reflex idoni del seu concepte creatiu.
Si és així cal una millora tècnica
important i el que és més important pensar com pot donar ànima a una pintura
avui per avui inodora i insípida.
Dues exposicions fracassades però que ofereixen dues
lectures de futur ben diferents.negre del tot en el cas de Font , i d’una taca recuperable en el cas de Campaña que es pot esmenar en la recerca d’ànima i solucionant les
greus errades tècniques evidenciades en aquesta mostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada