divendres, de febrer 28, 2025

QUÈ HI ANEM A FER AL MUSEU ?



Amb aquest espectacular títol , Llàtzer Moix presentava el passat diumenge a La Vanguardia , una acuradíssima reflexió  en relació a l’actuació de Macron i el Louvre ,  i ho feia amb una frase destacada “la degradació de l’experiència museística avança de bracet amb la massificació creixent”.

L’article era molt bo i encertat, - us recomano el cerqueu per Internet-,però a un , mataroní de residència i història, la farmàcia fundada per la família al carrer Nou és del segle XVII-, li van agafar ganes de riure.

A Mataró amb un Museu que té peces tan importants com la única col·lecció de gravats de Goya en un Museu català -l’altre està a la Biblioteca de Catalunya-, col·lecció de la tirada de 1937, amagades de tota visita, quan son un tresor artístic de primera magnitud que ocupa lloc de privilegi en Museus Contemporanis com per ex, el d’Helga d’Alvear a Cáceres.

Un tresor també econòmic, doncs a  Sotheby’s fa vuit anys es va adjudicar un lot amb els gravats de Goya de la seva sèrie La tauromàquia per un valor de 512.750 lliures , el que significava uns 605.000 euros a preus de valoració de la lliure d’aquells temps. Calculeu dons el valor de les quatre sèries de gravats del Museu.

Un Museu que disposa d’un fons important d’art aconseguit en bona part per Rafel Estrany que com apoderat del Servei de defensa del Patrimoni Nacional, amb l’estrella de disposar de dues obres de Dalí,  “Caballero con bigote” i un altre dedicat a Puig Puxades (sic) i un bon seguit d’artistes noucentistes i una petita i important col·lecció de taules gòtiques que mereixerien estar exposades a l’abast de la gent.

I un Museu que hauria de disposar d’obres del nombrós i valuós grup d’artistes que ha tingut la ciutat, és en canvi un museu mort i esllanguit que en la seva seu central, quan el vaig visitar fa pocs mesos, sols tenia exposat un quadre de Jordi Arenas de la façana de l’Ajuntament al començar la guerra civil.

Amb un Museu absolutament mort i buit de la realitat artística de la ciutat, el senyor Llàtzer Moix pot estar ben tranquil. A Mataró la degradació de l’experiència museística va de bracet de la desídia de l’Ajuntament i d’anys d’ineficàcia i de la no actuació del directors del Museu en els darrers 50 anys.

Ca L’Arenas n’és l’última demostració dels fets. I molt que ho sentim els ciutadans de Mataró

dimarts, de febrer 25, 2025

CRUILLA. OLGA SERRAL

 



Olga Serral, presenta ara a la seu del Museu del Càntir, la seva realitat actual en aquesta passió desfermada que existeix entre ella i el món del paper. Una passió que sorprèn en la primera visita que un fa al seu món particular, que et sedueix en la continuació, però que et presenta dubtes en la importància de la tècnica en relació a la creació.




Centrant-nos en les darrers exposicions que d’ella hem visitat, el seu espectre creatiu ha variat molt des de la seva primigènia mostra  a l’espaí capgròs , de nom “Camí de cotó” en la que presentava amb una plàstica bella i contundent, aquelles sensacions que la motivaven interiorment, a la d’ara mateix en la que redueix l’emoció a una subordinació tècnica que no l’afavoreix.




Fa encara no mig any que es presentava a la Destil·leria amb “La mort és blanca” una molt personal i íntima exposició amb peces dolces plenes de neguits i transcendències, que no superava en l’artístic a la plenitud aconseguida el juliol del 2023 a Ca l’Antiga amb una excel·lent exposició “Paper- Amor , Amor- Paper” on deia en la seva crítica: “ copsant el missatge de vida i natura que ens presenta l’autora, que crec fa amb aquesta mostra un tall profund , i a mi m’agradaria definitiu, amb altres línies encetades en el passat, i que ara queden soterrades front la potència i el bon sentit creatiu que ens demostra”.



Però aquell “a mi m’agradaria que definitiu” no s’ha acomplert. El sentit creatiu avui queda de nou en segon terme, superat per el sentit tècnic i material ( el paper artesanal ) que esdevé en el protagonista real i dominant de tot l’exposat i presentat.

Olga Serral dona en aquesta exposició un paper més important al material creatiu que no a la creació artística pròpiament dita i encara que és enormement emocionant el diàleg que es comença a gestar entre ambdues raons, l’esclat encara no s’ha assolit plenament i un pensa en l’oportunitat perduda ja que un , com amant absolut de les exposicions,  sempre ha cregut en els resultats i  ha pensat que el camí ha de ser més públic que personal, en l'exposició, encara que ha de resultar ser més personal que públic en la creació.





No m’agradaria però que el lector pensés que es troba davant d’una fluixa exposició, ans el contrari. Serral és una gran artista i una excepcional tècnica però avui ha preferit el mestratge com a eix de la seva exposició, com ho demostra amb les fotos i el text del catàleg,  quan jo penso que hauria de ser al revés, però això no vol dir que l’exposició no sigui una més que correcte exposició .

Ens queda dons , després de veure l’exposat , esperar a la propera en la que expressió i tècnica hagin aconseguit establir un més adequat equilibri de domini. Llavors serà el moment d’un judici més estricte que no pas en aquest exposició, que esdevé un interludi tècnic, això sí, de gran qualitat i bellesa.

 

“Cruïlla”. Olga Serral i Clarós

Museu del Càntir. Argentona

Del 21 de febrer al 30 de març de 2025

 

 

 

dissabte, de febrer 22, 2025

LES DIVERSES LECTURES D’ “ONÍRIC “ A LA FUNDACIÓ ILURO.





La Fundació  Iluro presenta la seva exposició anyal del seu fons i aquest any ho fa sota el títol d’ “Oníric” amb la que pretén abastar, segons el que podem llegir a la xarxa ja que no hi ha ni catàleg ni programa de mà, el següent: “Es defineix l’oníric com allò que pertany o és relatiu als somnis. Partint d’aquest concepte, aquesta exposició reuneix una sèrie d’obres del Fons d’Art de la Fundació Iluro, en diàleg amb peces i documentació d’altres col·leccions, que exploren l’espai dels somnis i el llenguatge oníric com a territori fonamental de reflexió i creació.”.

L’exposició , que és la vuitena de la seva sèrie que tingué com a prèvia iniciàtica, l’exposició que en el 2003 es realitzà del Fons d’Art de la Caixa Laietana, està conformada per una seixantena de peces que amb l’excepció de les bones obres de Weston, Togores, Roux, Masson  i especialment Cuixart i el pèssim conjunt d’obres del darrer guanyador de la Biennal Torres García, Gonzalo Elvira, son del Fons de la Fundació Iluro  i serveixen per confegir una exposició distreta en la seva mirada, amb bon nivell de qualitat en el seu judici, i amb peces rellevants en el seu anàlisi crític.




És a dir una exposició que plaurà a la gran majoria de visitants, com ho va fer en l’acte inaugural, que es pot recomanar per la qualitat de bona part de les obres presentades i que dona un pedigrí d’exposició important, quan en realitat és un refregit de la majoria de peces que ja havien estat exposades en anteriors exposicions del mateix caire.




D’entre les obres “noves” cal destacar en primer lloc la col·lecció “Tarot” d’Eduard Alcoy. Una col·lecció que Alcoy va voler es mantingués unida i que ara després de trobar-se fora de la mirada de públic, penjada a la casa Coll i Regás arriba  a ser exposada públicament després de molts anys ja que en la mostra antològica d’homenatge a l’autor(any 1999) tan sols van ser exposats “el boig” i “ la justícia”, i en l’abans esmentada de 2003, sols es van presentar quatre peces de la sèrie.  Una sèrie espectacular que ens fa reviure a aquells que el vàrem conèixer, la seva gran qualitat i nivell i que hauria de servir per que fos conegut per les noves generacions que el desconeixen absolutament ja que, lamentablement,  no hi ha cap obra exposada en un lloc públic de la ciutat.



Cal igualment destacar una complexa obra de Pepe Novellas amb la taula del seu estudi, una sorpresa enormement positiva en el sentimental i en l’afecte per el seu record, i que demostra la seva altíssima qualitat.




Com cal deturar-se detingudament davant les tres obres de Manuel Ángeles Ortiz, el magnífic pintor i artista que va presentar Dalí a Picasso, que va ser company de Falla i Garcia Lorca, i del que es realitzà a Mataró una gran exposició a Can Palauet ja que la família vivia a Vilassar de Mar. Tres obres  magnífiques que demostren la seva diversitat creativa i que crec no havien estat exposades mai per l’entitat. A destacar les dues peces petites que son un prodigid’imaginació i bon fer.






També entre les obres “noves” cal destacar el bon treball de l’obra d’Ester Aliu i la sorpresa d’una escultura de Guerau Calabia i com no, remarcar les tres peces de Josefa Tolrà, amb tot el que mostren i signifiquen.



De la resta la gran majoria ja havien estat exposades .Així tenim el “Guerrer” de Josep Mª Rovira Brull ,“Galatea” de Subirachs; , “Guitarrista” de Joan Ponç, així com l’aquarel·la “Senyor sobre un cavall” d’ell mateix van ser exposades en la gran exposició del 140 aniversari de la Caixa Laietana el 2003.



 “Sota l’horitzó” de Ràfols Casamada i  l’obra de Tharrats “Aranya” van ser exposats exposats a la mostra de Paisatge del 2014.



Les obres de Ponç abans esmentades van tornar a ser exposades a la sèrie “La figura i el retrat” del 2015. Igual que les peces abans esmentades de Subirachs i el guerrer de Rovira Brulll , així com el quadre de Novellas “Fumador en pipa”.




A la mostra del 2016 ,”Mostra d’exposicions a l’Ateneu en el Fons d’Art de la Fundació Iluro”, s’exposaven les obres “Àngel caigut” de Raúl Capitani  i la sèrie “Creus” de Ricard Jordà

A “Dues col·leccions que dialoguen” (2018) repetia de nou la Galatea de Subirachs, “Sota l’horitzó” de Ràfols Casamada i de nou apareixia l’Arlequí de Ponç que ja sembla el logo d’aquestes mostres.




Igualment s’exposava “Cap forat” de Guinovart, l’obra “Fresa b-7” de Rosa Codina Esteve, mentre repetia la sèrie “Capelletes” de Ricard Jordà i

A ”Dones” l’exposició que es realitzà a finals del 2021, hi podíem veure “Eva” de la Nefer i repetia de nou “Fresa V-7” de Rosa Codina Esteve.



Amb aquest vímets queda clar que o la col·lecció de la Fundació és tant pobre que les seves exposicions no arriben a més i per tant és obligada la permanent repetició, o que en aquest cas la xilena  Linda Valdés , responsable de Cultura i mediació de la Fundació Iluro, per més que hagués ocupat càrrec a la Fundació Tàpies, té un absoluta desconeixement de les eines que té a la mà i per tant l’estimball esdevé obligat.




Resumint. Exposició interesant per fer-ne passejada, però que és un fracàs absolut, fora de la recuperació visual del tarot de Eduard Alcoy, ja que la gran majoria de peces ja han estat exposades repetidament en les darrers retrospectives de l’entitat.

Un altre tret al peu de la Fundació Iluro, per el que essent una fundació pública, exigim a l’Ajuntament faci les correccions convenients en el seu staff per corregir els importantíssimes errors comesos. Encara que veient i sabent el no res que importa la cultura i l’art als que manen a la ciutat , que Deu ens agafi confessats

 

Oníric

Fundació Iluro

Del 13 de febrer al 25 de maig de 2025

 

 

 

 

 


dimarts, de febrer 18, 2025

BUSCAR EL TURISME CULTURAL

 



El passat 4 de febrer a La Vanguardia, hi havia una excel·lent columna amb aquest títol signada per Xavi Casinos, que us recomano busqueu i llegiu, en la que deia coses molt interesants, i que resumia la pastilla separada en la que deia : “Una base sòlida en industria cultural aporta resiliència a les ciutats per superar crisi”.

Crec que no hi ha un sol mataroní que no percebi la crisi galopant de la ciutat que ha perdut pistonada en tots els àmbits, fent que no funcioni quasi res , i que ha convertit a Mataró en una ciutat dormitori i de serveis sense teixit productiu propi i sense cap mena d’imant  que serveixi de pol d’atracció als visitants.

Explica Casinos que per cada euro que s’inverteix en cultura el conjunt de l’economia obté una rendibilitat de vuit. Aporta una mica més d’un 2% del PIB i dona feina a més d’un 3.5% de la població. Recorda que Detroit ho va dedicar tot al motor, i va descuidar el flanc cultural  fet que la va privar d’aquesta palanca resilient. Explicita que el turisme cultural té un perfil molt apreciat. Té un nivell formatiu alt i s’estén per tots  els segments d’edat.

L’article, dedicat a Barcelona, explicita, com exemple, les grans exposicions previstes a la ciutat i l’important efecte crida que realitzen que ha fet que aquest any Turisme de Barcelona , de la mà de la Fundació Miró, serà present a Arco. Igualment explicita la gran aposta que està fent Paris cap el Louvre que està ofegat per l’allau de visitants.

Mataró no és una ciutat de gran riquesa cultural, però en canvi té elements de tots els temps que permeten en la seva varietat oferir un ventall divers i atractiu. Però clar si la Torre Llauder sols es pot visitar els dissabtes al matí a l’hivern i a la tarda a l’estiu; si la Capella dels Dolors també sols es pot visitar de tant en tant. Avui he mirat quan i a quin preu i al web de cultura parla del passat dissabte i la següent visita és per el dissabte 8 de març; la Casa Coll Regàs sols es pot visitar els dissabtes a la tarda i alguns diumenges al matí. La Nau Gaudí sols es visitable per les tardes els deis laborables igual que el Museu de la Ciutat , i amb visita més reduïda a Ca l’Arenas, amb exposicions que duren mig any sense publicitació externa de cap mena.

Amb aquest desideràtum de visites mínimes i coincidència horària, i sense cap mena d,abonament conjunt de ls visites,  és lògic que la ciutat tingui un nombre de visitants culturals residual i que a quasi ningú interessi Mataró.

Si això afegim la inutilitat general dels darrers regidors de Cultura que ha arribat als mínims  a l’actual Heidi Pérez, una absoluta vergonya per la seva actuació i els seus silencis, - fa més d’un any que espero respostes  al que li vaig preguntar - , fa que Mataró no vulgui aprofitar el poder que li dona la seva varietat cultural.

Esperem que caigui un llamp  guaridor i que la ciutat, i especialment aquells que tan malament la dirigeixen,  entenguin que la Cultura és un element transcendental en l’evolució de la ciutat alhora que pot esdevenir el seu pool de salvació.

Si tantes poblacions han destacat per la seva força cultural, Mataró no pot ser que segueixi essent furgó de cua.

dissabte, de febrer 15, 2025

“SEGONS MANERA” . FOTOGRAFIES DE FERRAN GIMÉNEZ



La Múndia és un espai peculiar i molt interessant que ha nascut fa poc a Mataró. A vegades no t’assabentes de que hi fan, ja que com que no son professionals de la difusió, no tenen establerta una definida política de publicitat dels seus actes, però sempre tenen aquella persona que veient que no es parla de la seva activitat a on tocaria, fa l’avís particular. Així ha succeït amb el cas de l’exposició de fotografiés de Ferran Giménez que ara ocupa el seus espais.



Ferran Giménez (Barcelona 1955) va estudiar pintura a la Massana, Litografia a Llotja i es gradua en Art i disseny a la UAB i ha estat responsable de diferents projectes a la Massana. Actualment el seu treball es centra en la fotografia que mitjançant l’ús de les tecnologies actuals, generen la possibilitat de crear noves imatges, tal i com s’indica en el seu espai web.



Avui a la Mundia presenta aquestes esplèndides imatges en una exposició que et sona a poc i que et permet albirar la gran capacitat de l’artista. En la mostra, ens presenta un bon seguit d’imatges treballades en el visual i molt especialment en el gràfic que converteix les seves  fotografies en unes , diguem-ne obres artístiques gràfiques, de gran qualitat i bellesa que mereixen l’aplaudiment tancat de tot aquell que estimi l’art, en qualsevol de les seves façanes.




Evidentment, la fotografia no està en l’àmbit dels meus coneixements professionals, però sí la visió plàstica de les mateixes, i he de dir que les  obres de Ferran Giménez assoleixen un nivell  de comunicació i qualitat , d’alta densitat. I que òbviament la visita a la mostra és d’oblidada visita,- queda sols una setmana-, i que en ella us trobareu submergits en un sense  fi d’imputs, combinacions cromàtiques i  detalls purament plàstics, que us plauran intensament i que en poden motivar per capficar-nos en el magnífic i esplèndid bat-i-bull que genera Ferran Giménez amb els seus treballs.



Mostar d’interessant i quasi obligada visita.

 

"Segons Manera". Ferran Giménez

La Múndia. Mataró

De finals de gener fins al 23 de febrer de 2024

 

 


dilluns, de febrer 10, 2025

LIGHTFLOW.- ELISA SCHAAR



Aquest mes de febrer el Museu Arxiu de Llavaneres presenta l’exposició “Ligthflow” de l’artista Elisa Schaar, artista alemanya resident al nostre país i que ja havia exposat en els nostres contrades tant a l’espai capgròs com a la sala del Casal, i ara fa el tomb presentant-se a la sala del Museu de Llavaneres, on exposa la el seu fer que segons ella  “... reflexiona sobre la intersecció de la tecnologia digital i la humanitat i per damunt de tot reflexa la seva percepció personal del món dels algoritmes per una part i per l’altre la seva resposta als reptes polifacètics que tenim cada un de nosaltres” (sic)

El Museu Arxiu de Llavaneres és una sala emblemàtica a la comarca per la qualitat de les exposicions que realitza, però òbviament també té el seu fracàs anual, que cal quasi sempre disculpar. Aquest 2025 l’error ha arribat ben aviat ja que la mostra que ens presenta aquest mes amb el protagonisme de Elisa Schaar és totalment inacceptable per no assolir , i per molt, el nivell habitual de les exposicions que habitualment presenta.



L’artista alemanya , resident a Caldetes, habitual de les col·lectives de Sant Lluc,  exposà el 2016 a l’espai capgròs amb una mostra d’una línea d’abstracció cromàtica d’una certa bellesa però que moltes vegades queia en l’accent i llavors  s’esmunyia en un decorativisme  de poca potència, fet que es repetia en la mostra que presentà al casal Aliança l’any següent.



Esperàvem ara veure-la ja lliure dels encontillaments anteriors i llençada per uns camins de llibertat compositiva i el resultat ha estat just el contrari. Schaar es troba en un camí obturat i complexe. En un full que s’ofereix parell al catàleg ens parla  de la “llum interna” i de reflexions personals ben llunyanes al  fer artístic i que poca relació tenen per a l’espectador quan es troba davant les seves obres treballades pel general amb un cromatisme agut i accentuat que ajudat per la mala tècnica  pictòrica , converteix els treballs en obres “modernes” d’una botiga de mobles de poc nivell. 



De tot el presentat sols es salva l’abstracció que presideix la mostra i encapçala aquest escrit, que té una certa gràcia compositiva, però sense ser una peça d’alt interès, i també unes poques peces de mida petita que ocupen el lateral de la sala.

Imatge del Sant Lluc  de 2017



La resta és absolutament decebedor i no té el nivell per ser presentat en aquesta sala. Des del conjunt de peces petites, abstraccions  disbauxades i sense gràcia, amb cromatismes accentuats i amb greus problemes tècnics i compositius, fins al tríptic de peces de mida gran, que està presidit i encapçalat per la peça que Schaar va presentar a la col·lectiva de Sant Lluc de 2017, és a dir de fa quasi vuit anys. I si en vuit anys encara l’autora creu que ha de ser present en la seva més important exposició, vol dir que el progrés i la millora no han reeixit.

El pitjor és que d’aqui un parell de mesos té exposició programada a Aparelladors, fet del tot inacceptable per la proximitat de temps i per que en condicions normals és impossible la millora i estarem davant del mateix camí.

Resumint relliscada profunda del Museu de Llavaneres amb aquesta exposició inadequada per a ells i per a l’autora.


Lightflow. Elisa Schaar

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 7 de febrer al 2 de març de 2025


dissabte, de febrer 08, 2025

COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (III)

 


Marta Fàbregas (Barcelona, 1974) és una fotògrafa que ha sabut trobar l’encaix entre la seva passió tècnica (la fotografia) i la seva narració visual, exercida al voltant de la dona i el seu paper silenciat per la història. En aquesta exposició  ens presenta quatre peces en les que mostra les seves intencions mitjançant uns treballs fotogràfics que amb la seva atracció criden la nostra atenció i neguitegen els nostres pensaments.




Pep Guererro (Port de Sóller, 1966) és un artista curiós. Ha creat una mena de marca pròpia en la que la barreja estilística conceptual i de mirades, creant un nou idioma plàstic, que conjuga al pop i al kitch, i confon a l’espectador en aquesta barreja conceptual entre antic i modern. Malgrat el seu atractius visual, al meu entendre és del més fluix de tota la mostra.




Mrs Toolip ( Auckland, Nova Zelanda , 1990) es presenta amb una gegantina obra de 4 metre de llarg , que essent la més gran de l’exposició és , al meu entendre, la pitjor. Obra decorativa per il·luminar un gran hall, una gran sala, però que si la despulles de la seva magnificència espectacular, no et queda gran cosa. Simple habilitat comercial, en grau molt alt.



Chamo San (Barcelona, 1987) és un artista que treballa principalment en el camp publicitari on ha gestat plàsticament marques per a Damm, La Liga, Seat, Nike i altres de primer nivell. La seva obra, plenament il·lustrativa , es jove i desimbolta, però encara amb molt camí per córrer. Cosa que se li nota en la comparança amb els artistes que conformen la mostra.




El veneçolà Roger Sanguino ( Maracay, 1968). És una de les gran estrelles de la mostra. Artista molt desconegut per les nostres contrades, ens demostra amb aquestes peces la seva gran qualitat tècnica i compositiva. Els seus retrats, molt destrament tractats, amb l’afegitó de les estructures pseudo geomètriques que els envolten, generen un interrogant neguitós per a l’espectador que es submergeix profundament en el treball presentat. Del millor de la mostra .



La xilena Isidora Villarino (Santiago de Xile, 1986) és una artista en la que la translació de l’arquitectura i l’espai urbà és essencial per expressar el seus sentiments humanístics.  Amb l’obra “Façana Continua”, un espectacular llapis sobre paper amb pigment, ens corprèn amb la solitud d’un paisatge viscut per ella i per tots nosaltres. Molt interessant.




El darrer artista d’aquesta exposició és Miguel Zapata (Cuenca 1940 – Madrid 2014) és el més veterà artista de l’exposició i alhora  un gran desconegut ja que havent efectuat bàsicament la seva carrera als EEUU , especialment a Texas, i  havent exposat una sola vegada a Barcelona, el seu fer és desconegut dels afeccionats. Aquí se’ns ofereixen quatre importants peces, dos de mida gran , al costat de dos treballs preparatoris de les mateixes que alhora de mostrar la seva qualitat ens ensenyen la relectura actual de peces d’ordre bàsicament clàssic que en les seves mans assoleixen la més vigent de les actualitats.

Una exposició , aquesta número tretze  de la col·lecció Bassat , que ens sorprèn gratíssimament i ens prepara per el dubte de qui tindrà el protagonisme en la propera mostra d’aquest magnífic repàs artístic del que hem pogut anar gaudint.

Exposició que mereix una atenta visita

 

Col·lecció Bassat . Obres del segle XXI (III)

Nau Gaudí. Mataró

Del 23 de gener al 21 de setembre de 2025.

 

dimecres, de febrer 05, 2025

COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (II)




Hugo Alonso (Sòria 1983) ens ofereix una magnífica peça que sembla una fotografia quan és un acrílic. Amb ella ens acosta a la solitud i ens mostra la seva capacitat de generar emocions, capacitat que li va permetre ser convidat per el New York Times Magazine per il·lustrar fa pocs anys una portada de la seva revista. Molt bon treball.




Mariana Álvarez (Almendralejo 1963) és una autora que entén l’art com a una eina social. Es dedica bàsicament a plasmar escenes quotidianes amb el protagonisme humà que ens reporten a altres terres quan potser son dels nostres barris i les nostres ciutats. Molt interessant.




Francesc Artigau ( Barcelona 1940), és juntament amb Miguel Zapata, l’artista més veterà de l’exposició , en la que es presenta amb quatre magnífiques peces que semblen realitzades per un jove d’esperit. La seva habilitat tècnica, juntament amb la seva capacitat compositiva ens ofereixen quatre treballs de gran qualitat entre els que cal destacar  l’habilitat cromàtica de “Danae” i la compositiva , tan tècnica com conceptual, de “Diumenge al matí al SandwiChez”, obra que esdevé una de les millors de l’exposició.






L’obra de Diego Benéitez  “La suavidad de la carícia” és una de les més sorprenents de l’exposició. A primer cop d’ull es tracta simplement d’una composició cromàtica d’una intensitat cromàtica potent que genera una serena bellesa, Però en apropar-se un pot observar com la zona horitzontal central és en realitat el perfil d’una ciutat el que capgira del tot el sentit i el sentiment de la mateixa. Com ell mateix diu : L’art té la missió d’envair l’espai que deixa en l’ànima, aquell misteri que fa que les representacions pictòriques transcendeixin al record. Peça molt interessant.

 


Jesús Bordas (Montcada i Reixac 1969), és a bon segur l’artista més “curiós” de tota l’exposició. Llicenciat en Belles Arts, amb una trajectòria dispersa (analista de laboratori, conserge, professor de secundaria) actualment és policia a la ciutat de Barcelona. La seva obra , de gran atractiu visual, es realitzada allà prima d’execució ràpida mitjançant la superposició de capes de pintures de diferents natures amb pigments diversos que interactuen entre ells. Peça llaminera que demostra les variades inquietuds del seu autor.



Marisa Cruz ( Madrid 1947) ens ofereix una peça del seu estil habitual, aquell que fa relectura actual d’obres del renaixement . Ho fa amb un respecte absolut en la mirada i en la transcendència , alhora que aconsegueix amb el seu domini tècnic, una perfecta translació de l’obra i els personatges d’altres segle convertint-los en obres plenament actuals. Molt interessant.




Encara que per a molts sigui una artista desconeguda, Mònica Dixon es coneguda a Mataró ja que en l’any 2017 va aconseguir  el primer premi de la Biennal Torres García amb una profunda obra , perspectiva de volums interiors que remarcava el crit de silenci i solitud  que ara de nou ens mostra . En les quatre peces presents en l’exposició, que parteixen  d’una mirada ben diferent, fa evident la seva teoria plàstica de mostrar l’espai , no com una simple construcció o buit, sinó com a presència. Un objectiu comú, amb les dues cares, la de la foscor ( biennal) o la de l’espai obert (com en aquest cas).