La Fundació Iluro
presenta la seva exposició anyal del seu fons i aquest any ho fa sota el títol
d’ “Oníric” amb la que pretén abastar, segons el que podem llegir a la xarxa ja
que no hi ha ni catàleg ni programa de mà, el següent: “Es defineix l’oníric
com allò que pertany o és relatiu als somnis. Partint d’aquest concepte,
aquesta exposició reuneix una sèrie d’obres del Fons d’Art de la Fundació
Iluro, en diàleg amb peces i documentació d’altres col·leccions, que exploren
l’espai dels somnis i el llenguatge oníric com a territori fonamental de
reflexió i creació.”.
L’exposició , que és la vuitena de la seva sèrie que tingué
com a prèvia iniciàtica, l’exposició que en el 2003 es realitzà del Fons d’Art
de la Caixa Laietana, està conformada per una seixantena de peces que amb
l’excepció de les bones obres de Weston, Togores, Roux, Masson i especialment Cuixart i el pèssim conjunt
d’obres del darrer guanyador de la Biennal Torres García, Gonzalo Elvira, son
del Fons de la Fundació Iluro i serveixen
per confegir una exposició distreta en la seva mirada, amb bon nivell de
qualitat en el seu judici, i amb peces rellevants en el seu anàlisi crític.
És a dir una exposició que plaurà a la gran majoria de
visitants, com ho va fer en l’acte inaugural, que es pot recomanar per la
qualitat de bona part de les obres presentades i que dona un pedigrí
d’exposició important, quan en realitat és un refregit de la majoria de peces
que ja havien estat exposades en anteriors exposicions del mateix caire.
D’entre les obres “noves” cal destacar en primer lloc la
col·lecció “Tarot” d’Eduard Alcoy. Una col·lecció que Alcoy va voler es
mantingués unida i que ara després de trobar-se fora de la mirada de públic,
penjada a la casa Coll i Regás arriba a
ser exposada públicament després de molts anys ja que en la mostra antològica
d’homenatge a l’autor(any 1999) tan sols van ser exposats “el boig” i “ la
justícia”, i en l’abans esmentada de 2003, sols es van presentar quatre peces
de la sèrie. Una sèrie espectacular que
ens fa reviure a aquells que el vàrem conèixer, la seva gran qualitat i nivell
i que hauria de servir per que fos conegut per les noves generacions que el
desconeixen absolutament ja que, lamentablement, no hi ha cap obra exposada en un lloc públic
de la ciutat.
Cal igualment destacar una complexa obra de Pepe Novellas amb
la taula del seu estudi, una sorpresa enormement positiva en el sentimental i
en l’afecte per el seu record, i que demostra la seva altíssima qualitat.
Com cal deturar-se detingudament davant les tres obres de
Manuel Ángeles Ortiz, el magnífic pintor i artista que va presentar Dalí a
Picasso, que va ser company de Falla i Garcia Lorca, i del que es realitzà a
Mataró una gran exposició a Can Palauet ja que la família vivia a Vilassar de
Mar. Tres obres magnífiques que
demostren la seva diversitat creativa i que crec no havien estat exposades mai
per l’entitat. A destacar les dues peces petites que son un prodigid’imaginació
i bon fer.
També entre les obres “noves” cal destacar el bon treball de
l’obra d’Ester Aliu i la sorpresa d’una escultura de Guerau Calabia i com no,
remarcar les tres peces de Josefa Tolrà, amb tot el que mostren i signifiquen.
De la resta la gran majoria ja havien estat exposades .Així
tenim el “Guerrer” de Josep Mª Rovira Brull ,“Galatea” de Subirachs; ,
“Guitarrista” de Joan Ponç, així com l’aquarel·la “Senyor sobre un cavall”
d’ell mateix van ser exposades en la gran exposició del 140 aniversari de la
Caixa Laietana el 2003.
“Sota l’horitzó” de
Ràfols Casamada i l’obra de Tharrats
“Aranya” van ser exposats exposats a la mostra de Paisatge del 2014.
Les obres de Ponç abans esmentades van tornar a ser
exposades a la sèrie “La figura i el retrat” del 2015. Igual que les peces
abans esmentades de Subirachs i el guerrer de Rovira Brulll , així com el
quadre de Novellas “Fumador en pipa”.
A la mostra del 2016 ,”Mostra d’exposicions a l’Ateneu en el
Fons d’Art de la Fundació Iluro”, s’exposaven les obres “Àngel caigut” de Raúl
Capitani i la sèrie “Creus” de Ricard
Jordà
A “Dues col·leccions que dialoguen” (2018) repetia de nou la
Galatea de Subirachs, “Sota l’horitzó” de Ràfols Casamada i de nou apareixia
l’Arlequí de Ponç que ja sembla el logo d’aquestes mostres.
Igualment s’exposava “Cap forat” de Guinovart, l’obra “Fresa
b-7” de Rosa Codina Esteve, mentre repetia la sèrie “Capelletes” de Ricard
Jordà i
A ”Dones” l’exposició que es realitzà a finals del 2021, hi
podíem veure “Eva” de la Nefer i repetia de nou “Fresa V-7” de Rosa Codina
Esteve.
Amb aquest vímets queda clar que o la col·lecció de la
Fundació és tant pobre que les seves exposicions no arriben a més i per tant és
obligada la permanent repetició, o que en aquest cas la xilena Linda Valdés , responsable de Cultura i
mediació de la Fundació Iluro, per més que hagués ocupat càrrec a la Fundació
Tàpies, té un absoluta desconeixement de les eines que té a la mà i per tant
l’estimball esdevé obligat.
Resumint. Exposició interesant per fer-ne passejada, però
que és un fracàs absolut, fora de la recuperació visual del tarot de Eduard
Alcoy, ja que la gran majoria de peces ja han estat exposades repetidament en
les darrers retrospectives de l’entitat.
Un altre tret al peu de la Fundació Iluro, per el que essent
una fundació pública, exigim a l’Ajuntament faci les correccions convenients en
el seu staff per corregir els importantíssimes errors comesos. Encara que veient
i sabent el no res que importa la cultura i l’art als que manen a la ciutat ,
que Deu ens agafi confessats
Oníric
Fundació Iluro
Del 13 de febrer al 25 de maig de 2025
.jpg)
