PELLS D’AIGUA. TONI MARTÍ.

 

En el Sant Lluc de fa 10 anys, escrivíem sobre l’obra que presentava Toni Martí i dèiem això:” Segueix l’autor en aquesta evolució personal donant voltes sobre si mateix en el desig d’aconseguir depurar en el formal però accentuant el conceptual d’aquesta mirada interior d’unes certes solituds que desitgen ser compartides. Teòrica simplicitat per a una obra afermada i d’alta densitat creativa. Del millor de l’exposat.”. Avui, justament després de visitar la seva exposició “Pells d’Aigua” que realitza al museu de Llavaneres, em sembla que seguim en el mateix camí /o tarannà.

Toni Martí és un arquitecte mataroní, que fa quasi vint anys va voler mostrar els seus neguits creatius mitjançant l’art, ja que era impossible fer-ho des de la seva trajectòria professional. Així va començar a desgranar la seva capacitat sensible en diverses presències o exposicions, en les que mostrava la seva gran capacitat  conceptual creativa capaç de ser demostrada mitjançant un art que intentava ser el més pur possible , sense entrar en disquisicions tècniques i creatives.

En el 2013 exposava a Can Xammar i acabàvem la nostra crítica amb les paraules de Rafael Pérez Madero que dedicà a Zóbel en una exposició i que creiem adients en el moment: “Troba l’embrió de la seva obra en la natura. Però precisa que aquella matèria bruta perdi la seva consistència, la seva elementalitat geològica, per convertir-se en un producte refinat de la intel·ligència assistida per la sensibilitat. Tota la cerca consisteix en trobar una essència que sigui el “co-relat objectiu”  del paisatge vist, del tornat a veure, recorregut, somiat...”.

Avui, onze anys més tard, Toni Martí arriba al museu de Llavaneres i en comptes de presentar l’exposició que l’hauria de consagrar, ens presenta el seu mar de dubtes oferint-nos tres mini-exposicions en la que sembla preguntar-nos als espectadors, el camí a seguir.

Certament Toni Martí segueix amb la seva elegància natural, la seva habilitat tècnica, amb el seu bon fer , però amb un mar de dubtes que no li permeten esbrinar el seu camí definitiu. Un fet res estrany si tenim en compte que no porta ni una vintena d’anys com autor, però que sorprèn davant la seva rapidesa en aconseguir assolir un nom respectable en l’àmbit local i comarcal.

Avui ,en aquesta exposició, ens presenta tres cares complementàriament contradictòries com si esperes que fos el públic el que solucionés els seus dubtes. Per un costat ens presenta un seguit d’obres interessants en el continuat de peces amb grisos que ja havia presentat abans. Son peces que generen paisatges, interiors i exteriors, a través de la taca i del joc de cromatismes apaivagats que els conformen. Obres que obliguen a una segona lectura i que generen tracció des de la seva teòrica foscor.

Més enllà però ens trobem davant unes peces , en teoria mes simples, realitzades amb estratificacions verticals cromàtiques, en les que juga a marcar la pintura en una petita creació sedimentaria en la gestació d’una pell pictòrica.

Aposta que dona pas al que per a mi és la realitat creativa actual de Toni Martí, que son aquestes peces texturalment treballades, de cromatismes controlats en unes seqüències que podríem considerar vivencials, en la recerca d’expressar el pas del temps en la textura del que ens envolta, el que ens deixa marques , a voltes subtils , a voltes ben clares, que ensenyen el nostre passat/ present remetent-nos , com diu el propi autor, a la natura.

Una exposició que sembla marcar un camí de futur, però que cal definir de manera més taxativa. En el convenciment de l’autor , hi trobarà la força per seguir el seu caminar creatiu positiu, desempallegant-se dels dubtes creatius que queden present en aquesta exposició massa dispersa, però amb la porta oberta de l’obra que encapçala aquest escrit que marca una fita alta de qualitat, en la que cal seguir.

 

Pells d’aigua. Toni Martí.

Can Caralt. Museu de Llavaneres

Del  7 al 30 de març de 2025

 

8 DE MARÇ, DIA DE LA DONA

 

Vaig començar a fer crítica d’art l’any 1973, però va ser a partir del 1975, quan vaig acabar la mili, que començà la meva “carrera” com a crític.  Recordo que en aquell temps l’escassetat de dones artistes era absoluta. D’entre els artistes veterans sols apareixia el nom d’Emília de Torres que anava acompanyada solament per Lluïsa Vinardell. Entre les noves generacions apareixien els noms de Rosa Codina, Marta Duran , Nefer , Carme Garolera i molt poc més a comptar., tal i com quedà ben explícit a Tempus Fugit.

En el Sant Lluc de1978, és a dir que aviat en farà 50 anys, apareixien  sols els nom de Teresa Boix, Mª Teresa Campoy, Rosa Codina Esteve. Mª Carme Colomé, Anna Cuatrecases, Mª dels Àngels Cusachs, Marta Duran, Rosa Floriach, Carme Garolera, Carme Macià, Monse Poch, Carme Rovira,  Gemma Sellarés, Conxa Sellers, Mª. Àngels Tejada, Rosa Torres i Emília de Torres. És a dir 13 de 71 participants, de les quals ben poques varen fer carrera artística.

En la darrera edició del Sant Lluc eren 34 dones dels 72 participants, quasi un 50 per cent i quasi totes elles mantenien en alt grau la seva activitat.

El Museu de Mataró, el de Vilassar de Mar, el de Llavaneres i les Fundacions Bassat i  Palau estan dirigits per dones, i en el cas del Museu d’Argentona ja veurem, dons l’any vinent es jubila el seu Director. L’Agrupació Sant Lluc de Mataró també està presidida per una dona , com també passa en la responsable municipal d’art de  la ciutat, i també a Ca l’Antiga , important centre d’exposicions.

Bona part de les exposicions son protagonitzades per dones. Per ex al Monjo de les cinc exposicions de l’any tres estan protagonitzades per dones artistes. I així podríem seguir ad infinitum

En conseqüència ,i de tot cor, la meva felicitació en el seu dia, a totes les dones que han fet de l’art el veritable eix de la seva vida i ens l’han mostrat per gaudir-lo i reflexionar-hi.

 A seguir

 

FERNANDO BOTERO. ANTOLÒGICA AL PALAU MARTORELL

 

El Palau Martorell és un Palau que malgrat va ser construït a finals del segle XIX, està a les antípodes de la febre modernista que esclatava a Barcelona per aquells temps. Es troba al carrer Ample , just a la plaça de la Mercè, presidida per la basílica de la patrona de Barcelona i restaurat des de fa poc és un dels nous espais “comercials” que es dedica a les grans exposicions i ara presenta una gran mostra de caire antològic dedicada a Fernado Botero.

La mostra està organitzada per Arthemisia, empresa italiana dedicada a grans exposicions. Actualment a diferents ciutat italianes te muntades diverses mostres amb el protagonisme de Munch, dAntonio Ligabue, o de Mucha, al costat de mostres dedicades a Egipte o a l’art contemporani. Encara que molt centrada a Italia, actualment a més de la de Botero a Barcelona, presenta una gran exposició d’Escher a Toulouse, un circuit que ens fa creure  que algunes d’elles les podrem gaudir aviat a  Barcelona.De moment , per començar i fins el 20 de juliol,  al Palau Martorell  podem visionar l’antològica  dedicada a Fernando Botero, artista colombià nascut a Medellín l’any 1932 i que va morir a Montecarlo el 2023.

Botero és un artista de llarga i amplíssima trajectòria , amb nombroses exposicions als millors espais i musues del món i del que ara es presenta expositivament per primera vegada a la capital de Catalunya, i ho fa amb aquesta formula comercial , amb un preu d’entrada car (16 euros) ,amb molts problemes per a la crítica especialitzada, i tot en un embolcall de gran exposició, quan no ho és ja que el muntatge és bastant deficient, el catàleg és car i mal girbat, i l’organització de la mostra és més aviat dolenta.

La mostra, amb un lamentable catàleg de mà, podríem dir que està conformada per cinc àmbits als que podríem donar els noms de “societat”, “narcos”, “natures mortes “,  “escultures” i "varis"en les que es troben les més de 110 obres que conformen l’exposició, que serveix d’antològica del pintor que es defineix , -segons el catàleg de mà-, com  “la meva ambició era ser pintor i només pintor . vaig començar a pintar als quinze anys i des de llavors res ha pogut fer-me parar”.

En l’apartat de “societat” ens trobem davant el Botero més reconegut i reconeixible. Retrats socials , establerts sota la seva paramètrica volumètrica, entre els que cal remarcar els de caire socio- polític amb imatges  proporcionals a la responsabilitat que trameten.

Imatges caracteritzades per les seves exagerades volumetries, en les que malgrat la seva perfecció tècnica i compositiva, el fet de l’aïllament que dona als rostres dels seus personatges els converteix en uns sers absents, fantasmagòrics i relatius, el que treu poder a la crítica latent que s’amaga en el subsol  dels mateixos.

A destacar les obres en els que reprodueix ,a la seva manera , treballs històrics de l’art clàssic, com La Gioconda o altre treballs renaixentistes.

En l’apartat que en dic de “narcos”, apareix l’autor més dur i sensible, amb peces de gran intencionalitat comunicativa i política. Agressiu, amb intenció i força, exerceix una dura crítica a l’ambient narco del seu país mitjançant obres que de forma molt directa critica aquest submón, convertit massa vegades en el veritable manaires del país.

“Natures mortes” al meu gust el millor de l’exposició pictòrica. Allà , els bodegons, amb flors i fruites, esclaten en la bogeria del color i de la forma. Uns treballs naturalístics d’alta qualitat i de gran bellesa, que impacten a l’espectador en aquesta rara  relació amb la part més humanística de l’artista.

Finalment ens trobem amb les escultures, per a mi, el millor de l’exposició, que malgrat no ser tan conegudes, tenen una gran potència i el seu realisme, no és tan irreal com el que practica pictòricament l’artista.

Obres de clares intencions, de primeres i segones lectures, que copsen i neguitegen més a l’espectador, però front de les quals estableix ràpidament un vincla comunicatiu.

Amb aquest vímecs és confegeix una exposició més per el públic en general  que no pas per el veritable amant de l’art , ja que a un muntatge de col·locar obre allà on hi càpiga i no fer un muntatge adient a l’espai, que en aquest cas implicaria reduir en un 30 % les obres exposades, la resposta és la de ” ja m’està bé”, fet que implica que interessa més haver vist l’obra de Botero, que haver-la vist bé. Fet que es mostra també amb la inexistència d’un bon catàleg de Botero que no es pas tenir, com aquí,  un simple recull fotogràfic del mostrat. Tenir uns actes complementaris que no tenir-los. Etc.

Resumint , haurem de dir que ens enfrontem a una exposició feta més per el simple afeccionat que no pas per a l’amant de l’art, el que implica una exposició fonamentada bàsicament en un criteri econòmic de guanys que no pas en raó de l’artístic.

Malgrat això , i degut al desconeixement de l’obra de l’artista, recomanem la seva visita tot esperant que aquesta sigui critica i no solament contemplativa.

 

Fernando Botero.

Palau Martorell. Ample 11. Barcelona

Del 14 de febrer al 20 de juliol de 2025

 

L’HABITACIÓ DEL DARRERE. LAURA INIESTA

 

Segueix el Museu Monjo amb la sèrie d’interesants exposicions que presenta en aquestes darreres temporades i ara ens ofereix  una atractiva mostra de Laura Iniesta , una artista massa desconeguda per els nostres verals, amb un amplíssim currículum expositiu per tota Europa, els EEUU , Xina i Països Àrabs, i de la que hem pogut veure obra seva en diverses exposicions de la Col·lecció Bassat.

Justament en el catàleg de la darrera mostra de la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí , ens la definia com una artista gestual, matèrica i directa que explora permanentment la capacitat de l’impacte visual i el sentit de l’equilibri dels colors i de les formes. I es referia a les seves pròpies paraules recordant que “ l’artista es converteix en alquimista d’emocions que ofereix despullat en la creació del seu món... enfront del món”.

I aquesta lectura / enfrontament amb el seu propi món, i el dels demés,  es fa evident en aquesta exposició al museu Monjo on fa recull d’una ample mirada als seus deu últims anys de treball en els que voreja el centenar d’exposicions, amb una mostra que ens permet observar els canvis conceptuals del seu bon fer, a bon segur  impregnats per les seves experiències orientals que marquen clarament la seva trajectòria en els darrers temps.

Curiosament la seva trajectòria oriental m’ha recordat les paraules de Manuel Segade , director del Museu Reina Sofia,  quan reflexionava al respecte  del misticisme de les religions orientals, en les què el cos i l’esperit, el subjecte i l’objecte, no es conceben com a entitats segregades, com també amb la seva reivindicació del fet artístic creant un espai compartit amb l’espectador amb una conversa entre subjectivitats que no s’anul·len entre si.

Sota aquest plantejament,  Iniesta en aquesta mena de recull personal, ens explicita clarament el seu llenguatge artístic, establert en una clara dimensió gestual en el que per un costat tenim a un llenguatge plàstic més dominant, intens , quasi d’action painting, en un alliberament visual convertit en descàrrega personal, amb unes obres molt intenses en el gest , el ritme i la composició, amb una equilibrada ràbia, que dialoguen a la perfecció en la contraposició amb l’altre part , conformada per obres de caire i gest oriental, a la recerca d’una filosofia pictòrica més espiritual i d’equilibri.

Ambdues cares s’estableixen així  amb una mena de yin i yang personal, en el sentit vital, i per tant plenament artístic, de que res existeix en estat pur si no en continua transformació. I en aquest passional caminar, Iniesta mostra la seva saviesa pictòrica i la força expressiva del seu art, que entra per els ulls per la bellesa i s’apropia de l’interior de l’espectador per el dolç neguit que produeixen les seves imatges.

Exposició , aquesta del museu Monjo, de molt recomanable visita per la  gran bellesa de les obres presentades  i alhora per la força interior molt remarcable que desprenen, essent aquesta una d’aquelles mostres que deixen petja en aquells que llegeixen i entenen l’art per l’interior, molt més enllà dels purs plantejaments estètics que per altre part també tenen un clar protagonista en la mostra.

L’exposició que avui ens presenta Laura Iniesta la dignifica encara més com artista important en el sempre complex món artístic actual i  hauria de portar-la a una gran exposició barcelonina a on fa ja massa temps que no hi exposa. Però mentre esperem , gaudim-la en plenitud en aqueta gran exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

 

L’habitació del darrere. Laura Iniesta

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 2 de març al 20 d’abril de 2025