ENDAVANT, SUPERANT EL PRIMER ESCULL

Estic molt content. Un missatge em confirma el que una trucada telefònica ja m’avançava aquest matí: “ Si no hi ha res de nou...”. I no hi ha hagut res de nou de manera que ja tornes a estar a Mataró, a sentir el seu flaire , el seu pàlpit, i principalment a sentit l’olor i el calor de casa , tan diferent al ferum especial que domina tots els recintes hospitalaris.

No t’he trucat , he pensat que a bon segur voldries descansar i no he volgut ser un més en el grapat de persones que han volgut demostrar-te el que tu ja saps, que t’apreciem per el que ets i per el que vals, i justament també per tot el contrari , A fi de comptes sé perfectament que jugo amb avantatge ja que demà agafaràs el portàtil , premeràs “favoritos” i llegiràs aquestes línies.

Per això et vull dir que estic, estem , molt contents, però també dir-te que encara no hem guanyat res. Que encara falta molt i la batalla serà llarga i feixuga, i allà estarem. A bon segur en silenci , callats en un racó, però ja sé que no cal més, que la calor arriba i tots sabem , a hores d’ara , per on bufa el vent i per quin costat surt el sol.

PS.- Estic escoltant la ràdio i diu que ha guanyat el teu R.Madrid, em sembla escoltar que et dediquen la victòria. Felicitats.
I per cert, que hay de lo mio ?.

LECTURA DE FUTUR
Deixant de costat el sentit purament temporal, la mirada interior a una exposició ens ofereix alhora un paramètrica de passat , present o futur, segons el sentit interior d’allò presentat.
L’espai d’art “enblanc” segueix la seva temporada presentant el treball de Cristina Comet , una artista gironina encara nouvinguda al camp de la creació, que fa una aposta singular, com és realitzar creacions plàstica mitjançant l’ús de materials reciclats de tota manera sobre els que realitza accions químiques per obtenir així uns resultats estètics, ja que és difícil definir-los com a pictòrics.

Ni l’aposta , ni els resultats son novedosos , ja que si partim de l’art pòvera podem seguir per tot un seguit de moviments artístics d’arrel ben comuna i amb uns resultats igualment satisfactoris, però en aquesta ocasió si apareixen uns apunts de futur que de ser desenvolupats permetrien albirar unes possibilitats interessants.

D’aquí aquesta lectura de futur amb la que titulem el comentari. Per què avui per avui és això , una aposta de futur. Manca un major rigor en el concepte general de l’obra , massa vegades dominada per un entramat central d’arrel mecànica que indica el ritme i la melodia del presentat.

Cal una aposta més agosarada per les formes , les textures , els colors , els resultats de l’acció química en una paraula, per aconseguir uns treballs més intensos , més personals , més íntims en una paraula, eliminant aquest sentit decoratiu que sembla dominar , planant per damunt del presentat.

Una exposició que combina obres intranscendents amb d’altres de plena seducció , però que semblen portar més el sentiment de la casualitat que no pas el del resultat cercat.

Per això parlem de sentiment de futur. En el treball , la investigació , la recerca i l’evolució ha d’estar el futur d’una creadora que ha trobat un camí vàlid i interessant però que alhora li cal encara demostrar que serà capaç d’evolucionar en el mateix.

Cristina Comet
Enblanc, galeria d’Art
Del 21 de Novembre al 12 de Desembre de 2008

EXPOSICIONS

Fa ja uns quants dies que no parlem de cap exposició. La raó est tan simple com que la programació artística mataronina és del tot sincopada. A dies en que coincideixen un munt d’activitats s’hi contraposen silencis de setmanes sense res que oferir-se a la boca. Per això ara , després d’un parell de silencioses setmanes, es recomposa la situació i les inauguracions van apareixent per arreu.

És clar que el cert és que ja fa uns quants dies ( del 14 de Novembre exactament ) que a Ca l’Arenas han renovat part del seu espectre expositiu. I valgui l’expressió en els variats sentits de la mateixa , tant de distribució de les “freqüències” del fenomen art com en el “fantasmagòric” que és l’aspecte habitual de la casa en la seva permanent buidor de visitants.

Però de les dues exposicions inaugurades ( - Arena Tarrés ( interiors) / Annegien van Doorn (Various perspectives of my rrom) - ) no cal ni parlar-ne. La seva insubstancialitat , la seva buidor , la seva incapacitat de produïr la més mínima sensació , la més mínima emoció, les allunya del sentit real de l’art i per tant és molt millor passar-les per alt , quasi sense anomenar-les

I tot a l’espera de que la Marta Duran inauguri el nou espai expositiu de la ciutat que es troba a la delegació del Maresme del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona que es troba a la Plaça Xammar 2. Ho farà amb l’exposició “Lírica i Geometria” amb durada fins el 15 de Gener i acte inaugural aquest divendres a les set de la tarda.

Aquesta pot ser una mostra que pot servir-li com a petita revenja artística personal , després del disgust, o potser caldria dir emprenyament que ha significat per ella no estar present en la mostra de Pintura catalana celebrada a l’Ateneu, quan havia acceptat la proposta de la comissaria Sara Pajares i des del mes de juny l’obra destinada a tal fi esperava en el seu estudi que fos recollida , fet que no va succeir.
És ben cert que ens va sobtar la seva absència ja que entrava de totes totes en el nivell general, però existint un comissariat vàrem deixar en la nebulosa tota possibilitat , inclòs que no hagués estat convidada. La confirmació de l’oblit no deixa de ser una important taca organitzativa en tan important exposició.

Però com que un pensa que l’important de la mostra estava en la seva finalitat, jo li proposaria a la Marta que presentés aquesta obra en l’exposició indicant el cas i que en cas de venda , els guanys els lliurés a Creamòn. Crec que seria una veritable lliçó de senyoriu.

Igualment cal remarcar dues exposicions més. de caire ben diferents.

Per un costat en Xavier Ubach , acompanyat de l’amic i company durant tants anys d’aventures televisives , en José Luis Barcelona , exposa a “Esart” una galeria que es troba a Diputació 188 , cantonada Montaner.
Una exposició que segueix el caminar ben conegut de l’artista però que en aquesta ocasió ho fa de manera més lliure que no pas en la seva darrera experiència de la Laietana.

Finalment els fotògrafs Manuel Contreras i la seva esposa Maria Clara Sánchez , presenten en el C.A. Layetània la seva mirada al voltant de “L’Atlas : Dunes i Silenci” , una nova mstra del seu tradicional bon fer.

(Aquet post ha estat "penjat" a posteriori de la seva data , degut als sempre coneguts probleme s informàtics)

LA CULTURA , EL PP, MIQUEL BARCELO I EL “GOTELÉ”

De cultura en parlen molt poc els partits i al seu voltant hi treballen encara menys, ja siguin en àmbits locals, autonòmics o estatals , però curiosament sempre al seu voltant munten unes picabaralles que els acaba definint.

Aquí critiquem i molt, la postura cultural del PSC ,però no hi ha dubte que qui s’endú tots els premis en les disbauxes culturals és el PP com ho ha demostrat un cop més amb la seva actuació davant la cúpula de Barceló.

De nou el PP més caspós , aquest que en el cap de setmana ha aparegut de nou amb Aznar per bandera deixant anar el més ample conjunt de disbarats disparant a tort i dret , va fer el més espantós dels ridículs definitoris amb les seves queixes a Moratinos al que vol portar a la reprovació.

Davant la cúpula de Barceló caben tres mirades , l’artística, l’econòmica i la de la seva necessitat. En el cas primer és obvi que es tracta d’una qüestió de gustos , que alhora han d’anar lligats als coneixements. Pot o no pot agradar el treball de Barceló , però el que no es pot fer mai es caure en la baixesa de definir-la com un “gotelé” ( procediment per pintar parets i sostres mecànicament de manera que es produeixi un relleu en forma de petites gotes) , i fer-ho davant un unànime aplaudiment que ha arribat a definicions com la de Capella Sixtina del S. XXI. Un aplaudiment al que m’afegeixo ja que és una obra que m’ha emocionat fins a la més íntima arrel i coincideixo amb molts en considerar-la la peça més important creada en aquest quasi poc encetat segle XXI.

Encara menys es por parlar dels diners que ha cobrat l’artista ( 6 milions d’euros) , molt inferiors en guanys als que hauria aconseguit amb la seva producció pictòrica habitual, i molt inferiors per exemple a la quantitat que guanyen en el mateix espai de temps la gran majoria dels futbolistes importants que es mouen per Europa , i menys per ex. del que va cobrar Kiko Argüello per fer la bestiesa de la catedral de l’Almudena de Madrid. I si ens posem amb referències més casolanes , molt menys que el que costa el permanent atemptat a l’obra gaudiniana que n’és la continuació de la Sagrada Família.

El tema sempre més espinós pot ser el de la seva necessitat , encara que es pura demagògia fer-ne comparança i referència front rel tema de la cooperació Internacional. ( No he sentit mai aquesta malèvola comparança amb el Barça i el seu “ajut” a Unicef).

Els exemples han sortit per arreu. El Pavelló de la República a la Fira de Paris ha estat el més emprat , però en son molts. Els diners gastats en exhibir el llenguatge de l’art , sigui quin sigui el llenguatge cultural emprat , poden ser els diners més ben gastats per afavorir una millora en la manera de ser i comportar-se la humanitat. Parlar de diners destinats a una o altra partida , - crec que ha quedat ben demostrat quina ha estat la font d’on han brollat -, és voler entrar en una dinàmica del tot errònia que porta a la confusió i serveix més per tapar que no pas per descobrir , ja que n’estic del tot convençut que un treball com el de Barceló pot millorar més la cooperació en el món que no pas l’ús dels diners que ha costat.

JOAN PEIRÓ

En Ramon Bassas ens aconsella en el seu darrer post fer ullada a l’article de l’Hilari Raguer reivindicant la figura de Joan Peiró , tot lloant el llibre póstum de Josep Benet al voltant de la seva figura.
Jo voldria afegir al tema una petita anècdota familiar. El meu avi Pere Pascual Rius , el farmacèutic del carrer Nou , era home de dretes , públicament monàrquic, però amb amistats en tot l’espectre polític , com ho demostra el fet de que va passar la guerra a Mataró sense gaires ensurts , tot i que era públic que havia amagat i ajudat a amagar diversos elements religiosos de la ciutat i havia influït de manera decisiva en el que pertoca al destí del Col·legi Valldemia.

Dons bé , a casa la mare es conserva un càntir de vidre esmaltat amb la bandera espanyola , o potser millor dit monàrquica , que va ser realitzat al Fons del Vidre de Mataró i va ser un regal personal de Peiró al meu avi, en temps de la República.

Evidentment que no tinc documentació del fet , però sí la història oral que sempre se’m va explicar així.

Aquest càntir va ser exhibit en la Farmàcia que tenia el meu pare a Argentona en una Festa del Càntir, tot explicant la història i allà vàrem rebre els exabruptes de la filla de Peiró titllant-nos de mentiders i amb amenaça de denúncia per insultar la seva memòria.

La història és certa i crec que és una magnífica anècdota que remarca els valors personals que atresorava Joan Peiró

I, QUI CRITICA AL CRÍTIC ?

Aquesta frase , en forma de comentari , va ser afegida fa un parell de dies a un post d’aquest blog per una persona a la que aprecio i fins hi tot admiro per la seva disponibilitat i capacitat de dir sí a moltes coses. Suposo que ho va fer dolguda per unes reflexions al voltant de la taula rodona sobre cohesió social que va organitzar el PSC el passat divendres i en la que ella hi va prendre part activa.

Poc després però d’haver afegit el comentari , devia pensar que no valia la pena i ella mateixa va procedir a eliminar-lo. Crec però que es mereix resposta tant en el que pertoca a la pregunta en si , com a les raons que crec van ser caus de que aquesta aparegués.

Qui critica al crític?, dons , a bon segur tothom. O hi ha esport més popular al país que matar al missatger?. Un, porta trenta cinc anys de crítica artística i ja en porta tres amb aquest blog en el que he afegit el que podríem dir crítica política. He rebut de totes maneres i de tots cantons, algunes vegades depassant tots els límits , i no pas els opinables , i sí assolint els límits de l’amenaça i el xantatge . I ho repeteixo així de clar ja que dels casos n’he parlat en moltes ocasions.

Mal crític serà aquell que no està disposat a ser criticat. No soc d’aquests. Tinc les esquenes amples i el cos i l’ànima endurits i soc dels convençuts de que no soc Déu i per tant el meu son tan sols opinions , que poden ser tan vàlides com les dels altres. I en el camí de les opinions sempre ens podrem trobar i en elles intentar esbrinar la veritat , si és que aquesta existeix.
Però per fer-ho cal oblidar-se del crític i centrar-se en el que critica i com ho critica. Apuntar a les opinions i no en l’opinador. I l’opinió de la reunió de divendres passat es manté malgrat les reflexions del bon amic Ramon.

En primer lloc si un vol que una reunió sigui important el que ha de fer és donar-li ell mateix la màxima importància. És estrany que en el PSC. amb tanta gent de missa no entengui el paper cabdal de la litúrgia. La litúrgia del passat divendres era de pa sucat amb oli , en un sentit de desgavell que porta a la minusvaloració.

El tema estava en que la gent assistent fes aportacions al Programa marc , i fer-ho recolzat mitjançant les aportacions de persones especialistes convidades a la taula. Tenint en compte que a bon segur quasi ningú s’havia llegit la documentació oficial, l’escaleta era obligada:
- Postura oficial en el document al respecte del tema de la cohesió social
- Postura dels ponents , afegint els punts a remarcar
- Postura complementaria de la resta d’assistents.

La mala planificació de l’acte , provocà la deslligada moderació que convertí en postura oficial la dels ponents i ser aquests els que contrastaven les opinions dels assistents , convertit en una cara a cara , quan ambdues opinions havien d’anar en la mateixa direcció i la resposta , - si és que es creia convenient que existís -, havia de sortir del propi partit.

I és aquí on cal entrar en discussió . Queixar-se del crític és el fàcil i el poc intel·ligent . El que cal queixar-se és de que les coses es fan com es fan , ja que , al meu entendre , s’estableixen més en la dinàmica de que cal ser participatius per obligació que no pas per devoció.

I quan així succeeix els resultats son tan deplorables com els del passat divendres.

APLAUDIMENT

Si quan es mereix pal es mereix pal, quan es mereix caramel es mereix caramel.
Cal felicitar , i molt , a qui pertoqui , que en aquest cas son molts , variats , i d’entre ells al Govern Municipal per les magnífiques notícies sanitàries que hem rebut a Mataró en aquests darrers dies.
Per un costat la repetició de lloc capdavanter de l’Hospital de Mataró en el TOP de millors hospitals de l’estat. Mai em cansaré de defensar el magnífic paper dels seus professionals. I ho faig sempre que puc davant les injustificades crítiques que sovintegen , en bona part degudes al sobresaturat servei d’urgències , fet causat moltes vegades per la dinàmica dels mateixos usuaris.

Crec que aquest reconeixement hauria de ser destacat com es mereix i ni passar d’amagatotis com està passant. En àmbits tan complexos com els de la salut el sentiment d’autoestima dels professionals i els usuaris és imprescindible , i bé faria el Govern d’esbombar aquesta notícia que és de les millors de les que hem gaudit en la ciutat en els darrers temps.

Per l’altra he d’plaudir igualment el fet de ser acceptat com a membre de tot dret , per dir-ho de manera planera , en la comunitat sanitària dels trasplantaments , i pel fet de la nova col·laboració hospitalària amb l’Institut Guttman , nom davant del qual un quasi s’ha de posar dempeus.

Tres magnífiques notícies no suficientment explicitades i que mereixen el més fort , càlid i intens dels aplaudiments.

PRESÓ vs. NAU GAUDÍ


La jugada mestre de Bassat , al que per cert hom podia veure el passat dissabte a l’Alcampo arrossegant , al costat de la seva dona , un carro igual de carregat com tots els normals alhora que es deturava per provar-se un jersei de coll alt, fora de tot aquell glamour que alguns volen donar-li , quan els que hem tingut ocasió d’estar amb ell sabem el seu actuar del tot planer.

Dons bé, la jugada mestre de Bassat convidant a l’Ajuntament a moure peça vist l’obligat endarreriment dels treballs que s’han de dur a terme en la que serà la seva seu, ha provocat ràpides respostes en els partits de l’oposició que en aquesta ocasió sí que recolzen al Govern per aconseguir que el museu sigui realitat.
En bona lògica aposten per donar sortida cultural a la Nau Gaudí, defensant l’ús noble d’aquest magnífic espai, deixant enrera el gran error ,- cabuts que han estat -, de la instal·lació d’un telecentre que podria estar col·locat en qualsevol altra dependència municipal.

Sens dubte és aquesta la millor opció ja que les modificacions a realitzar son del tot minses , el cost no seria gens elevat , tot tenint en compte que la gran despesa que seria l’apartat de il·luminació després podia ser reciclat en el mateix Museu o en altres espais municipals, i el presumible resultat seria excel·lent per partida doble , el de gaudir ja , en forma de prèvia , de la col·lecció Bassat i el de potenciar un espai malauradament malbaratat per l’opció triada per el Govern.

Quan han sortit les veus defensant la Nau Gaudí n’han aparegut d’altres defensant com espai idoni , l’espai de la Presó ocupada actualment per un seguit de grups i associacions , i s’ha de dir que no van errats en el tret encara que hagi esdevingut una opció no factible ja que la seva adequació , - llarga en el temps i costosa en l’econòmic -, la fa poc viable en l’actual necessitat.

No és però la primera vegada que es parla de la Presó com un element a tenir en compte en el que pertoca a ser un element dinàmic en la vida artística i cultural de la ciutat.
Toni Segarra , iniciada tan sols la democràcia , ja la col·locava com indret destinat a Museu en aquells plans quatrianuals , - quinquenals menys un, en dèiem nosaltres -, en els que va dissenyar tota l’evolució de la ciutat. Uns plans que el temps i la dura realitat , va convertir en paper mullat, però que eren veritable prodigi de visió política , social i ciutadana.

La Presó és un gran edifici desconegut per a quasi tothom. Un s’ha quedat en la visió de les sales interiors i el patí , però desconeix la realitat de la resta , però és cert que sembla disposar de grans possibilitats per a ser usat com a Museu.

Per això , i per tenir una idea clar de com és aquest espai i albirar així unes possibilitats culturals de futur, adjunto la descripció del mateix que apareix en el B.O.E. del 21 de Novembre de 2001 en el que es declarat bé cultural d’interés nacional, en la categoria de monument històric:

El edificio de la Presó de Mataró, situado en el centro de la ciudad,
se alza en la esquina de la riera de Cirera (la Rambla) con la calle de
la Muralla, también denominada calle de la Presó.
La construcción de este edificio fue encargada en el año 1851 al arquitecto
Elies Rogent y se inauguró en 1863. Fue el primer edificio carcerlario
construido en el Estado español según el concepto panóptico. Es un edificio
urbano que presenta dos fachadas alineadas a la calle sin foso ni murallas.
Consta de dos unidades yuxtapuestas, una de planta rectangular y la otra
de planta semicircular. Entre los dos cuerpos existe un tercero que hace
de zona de conexión. Presenta planta baja y piso y tiene un patio semicircular
inscrito en el segundo cuerpo y que afecta a toda la altura del
edificio. La cubierta es de tejado a cuatro vertientes para el primer cuerpo
y de 12 tejaditos radiales yuxtapuestos, de doble faldón cada uno, para
el segundo cuerpo. Hay un pasadizo de terrado en el tercer cuerpo que
se amplía con un pasillo de recorrido semicircular perimetral al patio.
Destaca su estructura de grandes muros de cerámica maciza y de mampostería
de piedra combinada con ladrillo macizo. Las oberturas se cierran
con rejas de forja.
Tanto desde el punto de vista funcional como desde el estructural
y compositivo, la Presó es un edificio pionero y único en la tipología de
los edificios destinados a prisión. Incorpora, al mismo tiempo, los principios
funcionales e innovadores procedentes de los movimientos culturales
europeos y las variantes de la arquitectura catalana como son el
valor expresivo de las estructuras, la horizontalidad, el predominio de
lo lleno sobre lo vacío y la ausencia de ornamentación.
La Presó de Mataró tiene un indudable interés por diversos motivos:
Por ser una de las primeras obras del gran arquitecto de la Reinaixença
Elies Rogent; por ser el primer edificio carcelario del Estado español concebido
en el concepto panóptico; por su ubicación en el centro de la moderna
ciudad de Mataró; por su buen estado de conservación; porque, una
vez obsoleta la función para la que fue erigido, puede contener otros usos
sociales sin perder sus características arquitectónicas y continuar ofreciendo
prestaciones en beneficio de la comunidad.



(El meu agraïment una vegada més a aquest excel·lent fotògraf que n'és en Quico Melero i del que de nou he manllevat les dues magnífiques fotografies artístiques d'aquest pos. Igualemnt per la visió espaial, manllevada al millor fotògraf d'art del pais que n'és Ramon Manent , mentre que la periodistica és de la mà del bon company , i millor fotògraf que nés en Romuald Gallofré)

PS.- Veig el video promocional del Congres del PSC de Mataró. No és cap sorpresa vist el poc , o l res que elsinteressa , però un cop més la paraula cultura no apareix. Per això vull demanar que pleguin ja els responsables d'aquesta campanya que sistemàticament oblida a la cultura com un element que hauria de ser, no important i sí fonamental , en el concepte de fer del partit.

PRIMERS ASSALTS

El combat continua i pel que podem saber , de moment es va guanyant als punts que és el que importa. I encara que sigui poc esportiu , aquí es tracta de guanyar encara que es facin trampes , en aquest cas cosa ben difícil. Encara que el cos es mantingui dolgut pels cops , la ment i l’esperit es mantenen alts , existint el convenciment en la victòria final.

Per això ens agrada pensar que quan llegeixis aquestes línies , - no saps la felicitat que hem tingut quan hem sabut que ja et movies per internet per seguir amb la teva tradició matinera de visitar aquest blog -, vull que sentis el crit ensordidor de la gent que tens al darrera , dient curiosament , endavant, endavant, i sense defallir.

No saps com, jo i molts, esperem trobar-te ben aviat per fer una abraçada , encara que sigui suau, que les costelles son traïdores , per poder fer unes riotes de tot el que està passant. Per cert, no t’oblidis de la caricatura , ara més que mai és per a mi imprescindible.

Afònic ja de tant cridar per donar-te ànims i força , una vegada més , endavant Pepe i fins molt aviat.

LA CIUTAT QUE SAP ON VA

Aquest és l’eslògan que ha escollit el PSC local per definir les postures que sortiran del seu proper congrés. Un eslògan atrevit , amb gràcia , molt millor que el grafisme que podeu veure aquí mateix , tipus esquema d’àngels de Charlie, - en aquest cas i sense segones intencions, de Baron -, molt poc encertat , és a dir com si els autors fossin d’imatge de l’Ajuntament.
Un eslògan però que porta fàcilment a segones lectures: Manca un interrogant al final?, sap on va , però no sap com anar-hi ?. Diverses lectures de les que a bon segur hi ha en resum una mica de tot.

El passat divendres vaig assistir a una xerrada al voltant de la cohesió social, organitzada pel PSC en la finalitat de rebre propostes per afegir i/o debatre en aquest proper congrés.
El cert és que per a mi va ser molt interessant. Els components de la taula, la presidenta de l’AAVV del Palau, ( Paqui Jiménez) , Santi Arcos ( àmbit social) , Pere Vilaseca (educació) i Maria Rovira ( cultura) van expressar les seves opinions que van ser ben vàlides i interessants , especialment les aportacions de Maria Rovira que no estava prevista en el programa ( es veu que queixar-se és bo i a vegades s’intenten arreglar les coses i així donar a la cultura el paper que li pertoca).

Però la taula no anava dedicada als oients. Sobre el paper els protagonistes erem els assitents i el PSC havia de ser l’encarregat d’aplegar les nostres cuites , però està ben clar que d’això res de res.
Un grapat de regidors al començament , que mica en mica van abandonar l’espai per ser tan sols Monte López la que va resistir fins al final. Però el curiós del cas és que mentre els protagonistes , - i per tant els que feien aportacions -, eren dels àmbits abans esmentats, ni Carlos Fernández ( participació ciutadana) ni Carmen Esteban ( Serveis Socials) eren presents a la sala, i tampoc ho eren els responsables d’àrea de Cultura i Educació. És a dir que cap dels responsables que tenien de prendre nota de les aportacions dels assistents va fer acte de presència, el que significa un menysteniment i un absolut menyspreu per tots aquells que havíem dedicat unes hores , just en acabar la setmana , tot pensant en voler ser útils a la ciutat i al partit, que així ens vàrem sentir , - ho dic per veu pròpia i per la d’altra gent que també hi va assistir -, usats per poder parlar d’una participació que és absolutament inexistent.

Si a més diem que l’organització va ser lamentable. No hi havia megafonia. Les cadires posades així a l’atzar , una moderació que va fer evident que la bona voluntat no s’ha de fer servir mai per ocupar espais i llocs que no pertoca, i... , fa pensar que tot va ser una camama , una pantomima , un engany del que em sento absolutament dolgut i voldria que algú m’expliqués com és possible que un partit que es diu seriós i és de govern, sigui capaç d’organitzar de tan mala manera un acte com aquell , en aparença important, si no és sota el paraigües de poder parlar de participació , molt vocalitzada però en realitat sembla que gens desitjada.

Però potser la realitat és que el tema era la cohesió social , i per aquest nivell ja n’hi havia prou. Aquesta setmana toca el tema econòmic. Curiosament ja no es fa la reunió en un Casal d’Avis i sí a la Nau Gaudí (té collons la cosa) , on evidentment hi haurà megafonia i potser al final vi i pastes.

Sort que parlem del PSC , aquell que té tics tan curiosos com que per parlar d’educació no hi la mirada de l’escola pública i sí en canvi de la concertada i a més d’àmbit religiós. Per molt bé que parli Pere Vilaseca , la seva mirada de la cohesió social en les escoles ( concertades , religioses i de ciutat ) poc té a veure amb la realitat d’una escola pública i de barriada , o per què no dir de ghetto.

Un detall que per uns serà una anècdota i per altres , entre els que em trobo , la demostració d’un partit en certa manera desnortat , molt content d'haver-se conegut , que a vegades dona la impresió de que ni sap cap on ha d’anar ni té idea de quins han de ser els camins per arribar-hi.

PRIMER ASSALT



Avui ha estat un dia molt tens, amb neguit. Tot el dia esperant una trucada i alhora desitjant que les paraules que brollessin de l’auricular fossin positives. Un gran amic començava el primer gran assalt dels que haurà d’anar disputant fins la victòria. Un assalt que essent el primer havia de marcar clarament el caminar dels darrers. Un assalt en el que el sempre indesitjat KO planava pel cap de molts com una possibilitat massa propera.
Al final , després de molta espera el telèfon ha sonat . La veu sonava a cansada però en certa manera distesa i amb un to que denotava una inamagada alegria . Els àrbitres han enviat ja als púgils als respectius racons i de moment la cosa sembla començar a pintar bé.

Queden encara molts assalts. La lluita serà dura i encarnissada però tu , jo i tots sabem que molts estem al darrera . Tots fen força per aconseguir que dintre d’un temps , que esperem sigui ben curt , poder aixecar aquesta copa que metafòricament avui encapçala aquestes ratlles com un gran brindis per la vida , compartit en la llunyania.

Com que sé que en aquest dies a la que has tingut el portàtil a la mà, el primer bon dia era fer passejada per aquest blog , m’agrada pensar que dintre de ben poc , a la que t’obrin la porta , tornaràs a fer el mateix i llavors veuràs el que ara ja sents , la força de tots aquells que empenyem al darrera en aquest combat amb un únic final; el de la victòria.

Força Pepe.

MUSEU BASSAT

Llegim al Capgròs.com , que avui Lluís Bassat s’ha passejat per la magnífica col·lectiva de l’Ateneu i ha adquirit un parell d’obres , (una d'elles en la foto ) de Rosa Codina Esteve per el seu Museu , el que demostra el seu excel·lent gust i el seu olfacte artístic. En el decurs de la visita ha expressat un seguit d’opinions que be mereixen comentari per al que un pertoca i reflexió per aquells que manen.

De la reflexió de Bassat en el que pertoca al temps i a l’espai res a dir, ja que és la lògica en el seu cas. Mataró va aprofitar l’exigència del temps , - naturalment Bassat vol viure ben viu el seu Museu -, per guanyar l’aposta i ara que bufen mals vents li toca resistir a les exigències , i queda clar que en el que pertoca a l’espai poc hi ha per triar.

Que Can Palauet és un desastre com a sala d’exposicions ho hem dit sempre. Per evitar que algú apunti aquesta crítica al govern actual vull explicar el que li vaig dir a Manuel Mas ,que cofoi se m’acostà el dia de la inauguració , després de la gran potinada de Benito/ Bonet / Peran impedint amb l’exposició de Pazos que l’espai fos de lluïment de Rovira Brull. Tot rient em va dir: “Avui estaràs content”. Somrient li vaig contestar : “ I tant. Com que t’aprecio molt he vist que ja tens un punt fonamental en el proper programa electoral.: Prometre una sala d’exposicions , ja que aquesta no serveix per a res”. La cara de Mas i Milà que l’acompanyava se m’ha quedat gravada en la memòria.

Queda dons tan sols com espai adequat la Nau Gaudí , espai excel·lent i que en contra de l’opinió generalitzada , el Govern ha malbaratat amb el seu espai informàtic per a joves. És hora dons de donar marxa enrera , però, com?.
Que Ana Barrera és una figura decorativa en el sí del Govern és evident. Que el seu paper és paupèrrim també . (En cas de dubte , veure les propostes del PAM 2009 en Joventut i Dona). Però que està ben recolzada de portes en fora ( veure el seu paper comarcal) és una veritat que ningú entén ja que en el run run del dia a dia , hom està d’ella fins els nassos davant la seva incapacitat i els desgavells que organitza.

D’aquesta manera es presenten diverses patates calentes a Baron i el seu Govern , com per ex:
Després d’haver defensat conta tot i contra tots, que la finalitat escollida per la Nau Gaudí era la millor, com em tiro enrera sense fer el ridícul i l’accepto com espai idoni per la prèvia del Bassat?. Essent la Nau Gaudí l’únic punt que pot apuntar-se la regidora de Joventut en el seu desastre absolut , de quina manera la recompenso per que li quedi la cara neta i no s’evidencií el seu absolut fracàs?.

Problemes que s’amunteguen per no haver fet bé la feina , i davant dels quals a Baron a qui sortosament no li queda cap solució que claudicar davant les lògiques exigències de Basast , no li quedarà més remei que contentar d’alguna manera a Barrera , encara que esperem no sigui amb una promesa de continuat. La joventut de Mataró no s’ho mereix.

Però m’agradaria que no s’escapés a ningú una altra lectura que jo considera molt important, Bassat ha dit que ha vist "artistes de Mataró que no coneixia i que m’han causat molt bona impressió”.
Un Bassat llunyà a la ciutat podria dir perfectament això, però que un Bassat compromès en un projecte conjunt tan important ho digui , deixa a les clares que ningú s’ha ocupat de vendre la qualitat del que tenim a la ciutat.

Els artistes locals participants en la col·lectiva son del millor que corre per la casa ( Novellas, Perecoll , Marc Llacuna , Romero Gil, J.M.Codina , Pol Codina , Cusachs , Margarita March , Marc Prat , Rosa Codina Esteve, Albert Alís, Ana Garcia ... ) i davant d’ells ha quedat sorprés . Però està clar , qui ha negociat amb ell?. Qui ho ha fet tècnicament amb la seva directora artística?. Ara ha quedat més clar que mai la necessitat absoluta d’un enllaç entre Ajuntament i Bassat , i no un enllaç tècnic des de l’IMPEM , com s’havia dit , - a bon segur necessari -, però també un enllaç artístic capaç d’ensenyar a Bassat el bo que es realitza a casa nostra . I evidentment aquesta figura no pot surgir d’un IMAC que no tan sols no coneix la plàstica mataronina , ans a més a més , la menysprea.

Ara queda dons la pilota a la teulada del Govern. Quina serà la seva postura?. La meva opinió personal queda ben clara. Bassat a la Nau Gaudí i estirant-lo de la corda per potenciar una mirada més propera. M’agradaria pensar que en aquest camí anirà el Govern , però si Baron vol deixar petja , aquesta es més agraida que no pas portar el Corte Inglés.

PS.- Potser després de la visita de Bassat s’animaran les visites a l’exposició de l’Ateneu que paga molt però que molt la pena.
Per cert , dues curiositats: 1.- El passat dimarts “El Periódico” se n’ocupava de manera més que elogiosa en el seu aparta socio-cultural , amb una espai dedicat més que envejable i molt superior a les poques exposicions que es celebren a Mataró i que ells acosnellen.
2.- En el dia de la inauguració ( divendres de poca activitat) , ningú del Govern , ningú de l’IMAC. Felicitats.

DEU ANYS



M’acosto avui a la Tele Mataró per poder fer una ullada a uns documents antics. No cal ni dir que em sento com a casa i en aquella casa és obligat acostar-se a fer el rendez-vous a l’Ester que em mira seriosament i a continuació em renya: “Tu com tots” comença i a continuació dispara les queixes ( amb raó) de l’oblit generalitzat de que aquest 1 de Novembre s’han acomplert 10 anys de l’entronització de la “Laia l’arquera “ que en aquest temps i com era previsible , s’ha convertit en la veritable icona artística de la ciutat.

La gegantina escultura de Rovira-Brull sortosament ha esdevingut no sols un element artístic que dona la benvinguda als visitants , ans és com un element defensor del membres de la comunitat. La seva fesomia , el ritme innat que desprèn , la peculiar bellesa del les seves formes , confegeixen com un esperit protector de la ciutat , alhora que és el seu símbol més preuat.

Deu anys son poc i molt alhora , però suficient per que la Laia sigui coneguda i estimada per arreu . Felicitem-nos dons alhora que de nou vagi el nostre agraïment a n’en Josep Mª , - estigui on estigui , per la seva saviesa i qualitat.

PS.- Han passat ja deu anys i caldria reescriure aquella part de la història d’aquell dia , i que mai ningú ha volgut tocar.
Es bo repassar fotografies ., - algú en podria penjar algunes en el facebook -, i no estaria de més intentar fer repàs dels presents , i molt especialment dels absents.
Amb el llistat d’absències no tan sols hi ha per sucar-hi pa , ans també queden ben definides certes persones que sempre s’han donat per respectables i potser caldria pensar que no ho son tant.

I qui té memòria sap perfectament de qui parlem. I el que és pitjor , el per què.

MES PSC

Em tranquil·litza una mica veure els declaracions de Ramon Bassas recollides en el capgròs.com , al voltant del projecte de futur del PSC a la ciutat.
Malgrat la seva ambigüitat , ja que la personalització pot anar per un cantó o per un altra , al menys ens dona un percentatge per l’esperança. Però el dilema no està tan sols aquí i és que la renovació sols es pot fer apujant el nivell i sense mirar interessos i famílies.

El cert és que en realitat , i si de veritat vol , es ben fàcil ja que és tant baix el nivell de forces de molts dels que es mouen en el partit, que superar-lo és qüestió d’un tres i no res, fet que agrairien aquells que valen i es veuen frenats per la càrrega afegida.
Però al pregunta queda clara , voldran?.

Vull imaginar que la seva intel·ligència els marcarà un camí de futur en el que molts han de quedar ben enrera.

MALS SOMNIS

Avui estic cansat, i no solament degut al tragí habitual, ho estic ja que aquesta nit passada he descansat ben poc. El cert és que vaig fer una cosa que no hauria d’haver fet , però ja se sap la carn és dèbil , la curiositat a vegades és molta i...
Un ja sap que cal anar relaxat al llit. Si no es fa així el cervell barrina , l’esperit s’inquieta i tot acaba bellugant . Però a vegades un pensa que el seu cos i el seu esperit estant enfortits de mil i una batalles i que podrà amb tot i està clar que la realitat no és aquesta.

Ahir després de sopar vaig llegir-me els 269 articles de la Ponència Marc del III Congrés del PSC de Mataró. Dec ser dels pocs de la ciutat , militants i congressistes inclosos, que ha tingut la paciència de llegir-lo de dalt a baix, apuntant , a més a més , allò que pensava dels diferents punts. Espero que ni Baron , ni Bassas ni Montse López , tres persones que aprecio en el personal, s’enfadin , però el resultat va ser del tot negatiu amb la lectura personal de pensar que el document és d’un cinisme absolut.

Dic això encara que potser cal explicar-se. El document està molt ben fet. Està ben estructurat , farcit a parts iguals d’ideologia , populisme i demagògia . És a dir , justament el que volen els “hooligans” de partit que és a qui va dirigit. El resum porta a l’idea que som molt bons i els altres son molt dolents , però que malgrat això cal fer alguna que altra refilada per a ....

Però un encara que sempre ha votat socialista no és militant , - fet que algú em pot retreure amb raó -, no combrega amb rodes de molí i a més , ves a saber si per deformació professional , és absolutament cartesià , pensa que en el document hi ha moltes paraules i molt poques nous. O potser el que és pitjor: Que el projecte és vàlid però que les eines de les que disposa actualment el partit no son vàlides per aquest camí, especialment per la lamentable caça de bruixes duta a terme que ha foragitat a elements pensants en la discrepància , llunyans als dos pols de poder , el clan de l’hòstia i el de les JSC. I actualment si no et mous en aquestes paramètriques ets home mort en els socialistes locals.

Jo del tot, em quedo amb diferents apunts: 1.- El fet de que en els 269 punts en cap d’ells la cultura en sigui protagonista , apareixent sols com element d’un conjunt d’intencions. Mentre que es parla de diferents punts essencials per potenciar la ciutat, la cultura no existeix ni com a valor testimonial.
2.- Punt 120 .- “Obrir-se als que en son propers i així ho han manifestat..... i donar suport a les seves propostes...”. Una absoluta entelèquia.
3.- Punt 222 .- “Hem de refermar el nostre liderat en sectors claus com ara la cultura...”. Una frase que és absolut exercici de cinisme.

El PSC ha abandonat del tot a la gent de cultura. Ho ha demostrat no fet operativa la seva sectorial, no tenint un cap visible amb veritable pes en el partit, refusant una vegada més la regiduria , refusant el poder en l’IMAC i presentant com a representants uns noms de poca acceptació, nul·la en el cas de Xesco Gomar.
Molts punts en contra com per no haver perdut , com així ho ha fet, tota credibilitat en el camp cultural.

Com veieu molt a sucar , encara que vull repetir que el concepte en general és prou vàlid , el que passa és que enlloc veig l’esperit per dur-lo a terme.

I com a postres , fullejada com cada dilluns a “Riera 48” el blog polític d’en Joan Salicrú, un dels millors periodistes de la ciutat i amb el que coincideixo en quasi tot. I dic en quasi , ja que a vegades discrepem , com és el cas del viatge al Perú on és per a mi indiscutible l’operació d’imatge favorable a Carlos Fernández , que ben poc pintava en tot allò com queda clar en les imatges publicades en els respectius blogs , on queda clarament explicitat qui era l’ànima i el protagonista.
La presència dels mitjans públics , - pagats per tots -, estaven no en la notícia i sí en la focalització en un personatge , que per a molts, és sinistre.

Però , deixant de costat la imparcialitat que en el cas d’en Joan està fora de tot dubte , tots , però que tots , començant per qui escriu això, té el cul llogat i cal fer el que cal fer. O sigui que no seré jo qui tiri la primera pedra.

Però retornem al tema. Salicrú aposta per un futur amb Romero a l’alcaldia i Fernández al partit, i un de tan sol pensar-ho li ha vingut un mal de ventre tan intens com espasmòdic.
De l'Alícia Romero com alcaldable se’n ha parlat moltes vegades. Encara que cada vegada defenso més per les grans ciutats una figura d’alcalde representatiu, amb un govern fort tècnica i socialment , penso que l’Alícia no és pas mala aposta. Si aconsegueix dominar aquest “pronto” i limita el seu sentit de prepotència , per a mi més síntoma d’una certa sensible fragilitat que vol dissimular en l’aparença d’una fermesa més aviat fràgil , podria ser una bona alcaldessa, però el cas de Carlos Fernández és altra cosa.

Pensar en Carlos Fernández com a cap del partit a Mataró és un mal son difícil de suportar i demostratiu de que difícilment la política socialista local podria caure més baix.

Sempre he dit , i no ho amago , que penso que un dels grans problemes actuals del PSC de Mataró és la injustificada força que té la gent de les JSC. El poder de Fernández , Gomar, Barerra , Naya ... , amb poc més curriculum que la fidelitat i el palmerisme , tots ells tan espanyolistes viscerals com anticatalanistes d’esperit , han aconseguit un status tan injustificat en el particular com perjudicial en el global.

Espero però que ja hauran llegit el llibre “Rompiendo cristales” de J.C. Rodríguez Ibarra al que deuen tenir com a ídol ja que representa la mateixa postura ideològica que ells duen a terme.
Tant si ho ha fet com si no, els ofereixo unes frases que deia en l’entrevista que oferia el suplement “Domingo” de “El País”:

“Et trobes amb gent d’altres generacions i es possible que això creï un cert distanciament. Posar gent nova no és garantia d’innovació. Vinc d’un temps on la discrepància era norma fonamental: es discutia dur i després sorties i eres amic. Mai vaig pensar que un executiva discutir pogués ser entès com una animadversió. El problema és ara que la fotografia del partit es heterogènia: joves , dones ..., però el discurs és molt homogeni, en front a la heterogeneïtat del discurs de l’època de Felipe. La gent creu ara que la lleialtat és ser homogeni amb el líder, però ningú s’alimenta només de llaminadures; el líde ha de rebre llaminadures i coses que no li agraden. Això l’enforteix.
Ser nou no és ser innovador.”

Amb poques paraules tot està dit,
Ara cal esperar a que Baron , Bassas i demés siguin capaços de començar les reflexions.

NOTÍCIES AMB RERAFONS MATARONINES

L’allau de notícies polítiques d’aquests dies , encapçalades amb l’elecció d’Obama i tot el que la mateixa significa poden haver fet passar desapercebudes dues bones notícies d caire cultural i que tenen en certa manera una relació amb Mataró, agafada per la part que els hi pertoca als seus protagonistes. Son aquestes notícies l’aparició d’un llibre amb fotografies de temàtica barcelonina amb la signatura de Català Roca , i per l’altra la restauració de la casa Amatller.

CASA AMATLLER

La Casa Amatller , així anomenada ja que fou la residència de l’industrial xocolater Antoni Amatller , va ser construïda per Josep Puig i Cadafalch en el 1900 . Edificada sobre una altra anterior i amb tan sols un any conforma juntament amb la casa Batlló ( Gaudí) i Lleó Morera ( Domènech i Montaner) les tres grans estrelles de l’anomenada illa de la discòrdia (Passeig de Gràcia entre Aragó i Diputació).

Fins ara sols era visitable la part baixa on es trobava una sala d’exposicions , un centre d’informacions sobre el modernisme i alguns records turístics i de la pròpia marca de xocolates que en segueix essent la propietària. En el pis existia la magnífica biblioteca de l’Institut Amatller d’art Hispànic ( 26000 títols i 350000 negatius) que dirigeix el professor Santiago Alcolea.

Ara , i amb la col·laboració de Generalitat, Ajuntament i Caja Madrid , es procedirà a restaurar tot el pis, retornant-lo al seu aspecte original de començaments del segle XX , ja que sortosament al ser Amatller un gran afeccionat a la fotografia es disposen d’imatges de tots els espais , el que permetrà una posta a punt quasi perfecte.

Així dintre d’un parell d’anys es convertirà el pis en visitable, en un entorn no agressiu en quant al nombre de visites que ens permetrà recuperar amb tota la força de la naturalitat tots els detalls que Puig i Cadafalch va distribuir en un dels seus treballs més aconseguits, amb la singular barreja del gòtic català amb una lectura del gòtic dels palaus urbans dels Països Baixos , tot amanit amb detalls d’esplendor modernistes i arrodonit amb una façana de clara semblança amb una tauleta de xocolata , en honor a l’ofici del patró.

Una visita que no haurem de perdre per seguir coneixent el treball de Puig i Cadfalch encara massa desconegut entre nosaltres. I diem desconegut per no dir en certa manera abandonat , malgrat totes les rutes que puguem fer , com ho demostra l’estat de la seva casa d’estiueig a la Pça de Vendre d’Argentona.

LA BARCELONA DE CATALÀ ROCA

Editat per La Magrana , amb 400 planes , textos de Ruiz Zafón , - que va escollir una foto de Català Roca per la portada de “La sombra del viento” -, i de Daniel Giralt Miracle i amb un preu de 48 euros , s’acaba de publicar el llibre “La Barcelona de Català Roca” que aplega 400 imatges en blanc i negre que expliciten la relació passional del fotògraf amb la seva ciutat.

Distribuït mitjançant capítol temàtics s’ofereixen cinc dècades de paisatges , retrats i tota mena de sentiments vitals analitzats i immortalitzats en el moment exacte per la qualitat fora de mides del fotògraf, que com ha dit algú tenia el do de posar l’ull per aconseguir l’eternitat de l’instant.

Un llibre que he fullejat i que corprèn en la força absoluta que desprèn cada imatge que quasi respon per si mateixa a una mirada real, sociològica , filosòfica ... d’aquesta Barcelona amb la que va establir nexes tan forts i íntims de comunicació.

Un llibre que pot ser un magnífic regal per aquestes properes festes , tot anat fent lloc en la biblioteca per el llibre sobre New York , - l’altra ciutat que el va seduir -, i que per desig de l’autor no serà publicat fins el 2020 , a més amb tota la nuesa i sense cap mena de suport literari.

Un llibre que alhora ens farà maldir per haver perdut la possibilitat de disposar aquí a Mataró del Fons Català Roca , en aquella proposta final del mandat de Graupera amb l’aquiescència dels seus fills i hereters i que hauria tingut en la Nau Gaudí un magnífic acomodament.

Però ara tenim una Nau Gaudí desaprofitada i no tenim arxiu , malgrat les paraules de Penedès que deien que potser una part ,o....
És a dir , si Penedès dixit, vol dir que res de res. Quina llàstima.

AVI

En el com sempre magnífic article de Manuel Cuyàs en la “contra” de “El Punt” parlava aquest dissabte de la lectura dramatitzada que el passat dilluns va tenir al Romea , si no recordo malament , amb el Tenorio de protagonista.
Reflecteix en Manuel unes circumstancies habituals en aquestes diades i en els nostres avis com eren el Calisay , les galetes Birba, la sarsuela i el Tenorio.

No soc avi, encara que ho podria ser tant per edat com pel fet de tenir un fill de 30 anys que viu en parella. No ho soc ni mi sento encara que embadaleixo quan veig companys de la meva edat que van del tot xamosos , tot passejant el cotxet de la descendència. No ho soc però temps hi haurà, però el fet d’anomenar aquests elements referèncials ha fet deixar-me cara de badoc i pensar per dintre si de veritat ja soc avi i jo sense assabentar-me. M’explicaré:


No fa pas massa que estant convidat a sopar a cas d’un amic , en el moment de la copa em va convidar a que agafés el que volgués del moble-bar i allà hi havia una voluptuosa ampolla de Calisay. No vaig dubtar i ella va ser la que m’acompanyà en la sobre taula.

Sempre he estat amant d’aquest licors anomenats “d’herbes” o “estomacals” ben habituals en el nostre país , molts d’ells d’ascendència monàstica , i que ara semblen haver desaparegut substituïts per aquests licors de fruites , els “snaps” d’origen més centre europeu.
Així el Cointreau , el Chartreusse, el Grand Marnier , i tots aquells licors d’aquest caire , rara era la comarca que no en tenia un , han desaparegut del tot i potser tan sols queden l’Estomacal Bonet i les Aromes de Montserrat.

A casa erem de l'exòtic Cointreau i dels més propers Calisay i Quina Momo que el feien a les Destil·leries Abril d’Argentona , junt amb el Grand Marnier del que en tenien llicència i que com molt bé podria explicar en Pep Masó , - alcalde d’Argentona -, dues vegades a l’any rebia la visita del químic de la casa gran amb el principi actiu per fer-ne la cuita , tot i com si del gran secret de la Coca-Cola es tractés.

Dons bé , vaig prendre Calisay i la meva decepció va ser absoluta. Ara el produeix Garvey que és una anomenada marca de Xerès i el resultat és absolutament diferent , per no dir que no tenen res a veure. Res queda d’aquell aroma especial i el gust afruitat i dolç.
Ara sols queda el record d’un gust i un aroma tan voluptuós com la magnífica botella, que això sí, conserven idèntica.



No passa el mateix amb les Galetes Birba. Per a mi són i seran sempre les millors. Ni comparança amb la que era la seva competència a Camprodon , ni amb les Trias de Sta Coloma de Farners , ni ..... Com el cruixent de les Birba, cap.


Va haver-hi un temps en que eren difícils de trobar i enormement cares. Ara sortosament s’han establert en el lliure mercat superant una greu fase que va estar a punt de dur-les a la fallida i de la que van sortir-se gràcies al treball d’en Paco G. , - que per a mi sempre serà el marit de la Victòria -, que va saber fer entendre als propietaris la necessitat del gir que les ha retornat al primer pla. Un pla amb aposta per mantenir la qualitat i apostar per la comercialitat. I així els hi ha anat.


A bon segur també recolzats per la seva garreperia que fa com sempre explica el mateix Paco que si ell vol algunes caixes li toca passar per caixa , com a tots.
Certament un exemple d’absoluta catalanitat.


Amb la sarsuela ja no hi estic tant , encara que guardo un inoblidable record d’haver vist “La verbena de la Paloma” en el dia escaient ( 14 d’Agost) al Corral de Comedias a Lavapiés i amb un Alfonso del Real magistral com a Don Hilarión.

Fora d’això sentir alguna romança de la mà de Kraus o Domingo és absolutament recomanable. I fins hi tot acostar-se per la nostra ,és ínclita sarsuela ( Cançó d’Amor i de Guerra ) amb signatura del pare de l’arquebisbe de Barcelona .

En el que pertoca al Tenorio em queda a la memòria , com a tants , els obligats Estudio 1 en que any rera any es representava el Drama.

I em queda també algun que altre verset de la versió satírica que em recitava el meu pare i de la que recordo uns versos que més o menys deien així:

“No es veritat morros de figa
que en aquest apartat lloc
els burros porten cotilla
i els ases gorra de cops”

Com veieu no soc avi , però ben bé podria ser-ho , segons dixit en Manuel Cuyàs.

FUMS

De fums n’hi ha de molts tipus. Avui en parlem d’uns quants que hem vist i sentit en aquests díes .

FUM GRIS



En Marc Prat exposa a l’Espai Capgròs. És una petita mostra com és obligat per la mida de l’espai i la mida de les seves obres , però encara que tan sols son mitja dotzena és una exposició d’aquelles compactes i que demostren a simple vista el seu pes específic.

En Marc torna al seus orígens i presenta “peus” i “claustres” elements de fàcil traducció per la seva similitud en cos i esperit , en terra i aire . En ells , i recolzat sempre per la seva gran qualitat tècnica que li permet mitjançant el fonament del dibuix i la distorsió de textura cromàtica que quasi hem de considerar made in la seva família ( d’inducció directe de la seva mare Rosa Codina Esteve ) , confegir uns treballs en els que l’atractiu visual serveix com magnetisme per anar més enllà.
Un més enllà de reflexions i serenitat , d’esperit a la recerca d’un cert nirvana , de conceptes que permetin endinsar-nos en el sempre difícil equilibri entre home i esperit , cos i ànima.

Una exposició amb gregorià de fons i olor a incens de botafumeiro. Una mostra que sembla retornar-nos al passat mitjançant un treball artístic absolutament actual. Una mostra ben demostrativa de la gran qualitat de Marc Prat.

Una exposició que cal visitar.

FUMATA BLANCA

Ha guanyat Obama i com tanta i tanta gent estic content i esperançat. Potser no tant com molts dels articles que he llegit per arreu però si desitjós de pensar que comença una nova època i que certament “sí es pot” anar endavant.

Desconfiat com soc però segueixo pensant que en realitat Gallardón ha guanyat a Acebes , el que ja de per se és prou important , però m’agradaria que el pas fos certament de gegant.

Clar que Irak, Afganistan, Guantánamo... seran els punts iniciàtics que ens marcaran el camí però el magnetisme personal, el feeling que genera per la seva manera de fer , dir i comportar-se podria aconseguir que els EEUU no fossin els EEUU de sempre.

Ho aconseguirà?. Esperem que al menys els revolucioni com ho ha fet en aquesta campanya electoral motivant-los a prendre part en la comtessa.
Obama , la gran esperança per retornar al camí d’un mon millor.

Un mon molt millor que el que volien pintar el trio de les Açores. Veritablement que sense Bush, Blair i Ansar és viu millor i es veu el futur amb més optimisme.

FUM NEGRE


Llegeixo que Tele 5 pagarà aquest cap de setmana 350.000 euros a Julián Muñoz per unes llargues declaracions en exclusiva, pressuposo que en el programa “La noria” ( que baix has caigut Jordi González).

Fets com aquest son tan inpresentables que haurien d’estar prohibits. Haurien d’existir medis per impedir aquesta exaltació del “xorisisme” , tant perillosa salvant les distàncies , com l’exaltació del terrorisme.
I si no hi son hauria d’existir un veritable reglament d’ètica professional. Actes com aquest haurien de provocar ineludibles càstigs als seus promotors.

Mentre no sigui així el periodisme groc seguirà guanyant una guerra front el rigor , l’anàlisi i la veracitat d’aquells que han fet de la informació un element clau en els moments en que estem vivint.

Una derrota més dolorosa que mai. Per si mateixa i per les seves conseqüències.

FÀBRICA DE FUM


La que amb el seu fer domina l’ambient de la ciutat convertint-lo en brut i desesperançador. Un fum que sembla no consolidar-se en res més que en ell mateix , un fum d’efecte il·lusionant en l’aparença, i que en acostar-te veus que es desfà i queda en un no res.

Una fàbrica que queda evident té la seu central al vell mig de la ciutat, a la Riera 48 , i que disposa de petits generadors en diferents indrets de la ciutat amb noms atractius com IMPEM , IMAC , Tecnocampus, PAM , Participació, PUMSA , GINTRA , Educació, Cultura ....

Una fàbrica de fum que genera de manera constant i permanent uns híbrids de llumetes de neó , paperets i serpentines , rodes de premsa , pactes , projectes i avant projectes , taules de concertació.... per al final quedar-se en el que és , és a dir, simplement fum.

Un fum cada vegada més irrespirable que cal urgentment esvair , tot desitjant que no ho haguem de fer a la primavera de 2011.

PINTORS

EDUARD NOVELLAS

No és la primera vegada que parlo de l’experiència mexicana que estan duent a terme , en la distància i en la proximitat , els artistes Eduard Novellas , Marc Prat i Miquel Arnau.

Mentre Marc Prat exposa a l’espai capgròs en una magnífica i reduïda mostra de la que n’intentarem parlar demà , l’Eduard Novellas a l’altra costat de l’Atlàntic ens ofereix ja la noticia d’una propera exposició a inaugurar el proper 11 de desembre a “Atrio. Espacio cultural” , un acurat centre cultural que té com a eslògan la següent frase de Borges : “ Todo se edifica sobre la piedra nada sobre la arena. A veces hay que imaginar la arena como piedra”. Certament emblemàtic.

Una exposició que per el que es veu en el cartell ens presenta un Novellas que manté la seva lluita personal front aquests retrats imaginats / imaginaris amb uns personatges que en el silenci i sense dir res diuen molt , tant de la nostra societat com del mateix artista. Una exposició de la que n’haurem de tornar a parlar.

Per cert, tot pensant amb la famosa tranquil·litat dels mexicans , bo és fixar-se que quan manca més d’un mes per la inauguració el cartell està ja confegit, és a dir més o menys com aquí que apareix calent d’impremta quasi quan els convidats a la inauguració comencen a aparèixer.

BARCELÓ

No puc negar que soc un enamorat del treball de Barceló , i no pas d’ara i sí de fa molt de temps . Encara em cou que es desdís quan mancaven pocs dies per inaugurar de l’exposició que havia de realitzar a Tertre juntament amb Broto, Bennassar , Monreal, Comabella.

Fa temps que penso en un cap de setmana mallorquí per a tal de poder visitar el seu treball a la catedral , però després de veure , en el magnífic i espatarrant reportatge a EPS , el seu nou treball a la cúpula de la seu de l’ONU a Ginebra , potser serà qüestió de capgirar plans i apropar-nos a la ciutat suïssa per veure el que estic convençut és ja la primera gran obra mestre del segle XXI.

El tema és tan senzill com pintar la cúpula de la Sala dels Drets Humans de la seu de l’ONU a Ginebra que té les petites dimensions de 1400 metres quadrats. La solució ha estat en un treball que ha convertit a la cúpula en un mar agitat i una cova. Tot amb centenars d’estalactites de pintura que pengen del sostre , - algunes de dos metres de llargada -, confegint una gegantina corrent marina que desplaça set onades en direcció sud/ nord i Àfrica / Europa , en un esclat de 26 colors.

Per Barceló, “ És una cova que es mou i un mar que també s’està movent. La cova és una metàfora de l’àgora, el primer lloc de reunió de l’home, el gran arbre africà on assentar-se per parlar, i l’únic futur possible: diàleg , drets humans”.

L’article que publica aquesta setmana “El País Semanal” sota el títol de “Barceló. Una odisea en la ONU” i que us recomano el llegiu atentament a internet ( http://www.elpais.com/articulo/portada/odisea/ONU/elpepusoceps/20081102elpepspor_2/Tes ) ens permet endinsar-nos en l’activitat creativa i tota la problemàtica tècnica que ha significat aquesta magnífica bogeria creativa capaç d’emocionar de tan sols veure les fotografies i que ha de posar els pels de punta en la seva contemplació en directe.

De tot el que diu que és molt i molt interessant em quedo com apunt per a qui pertoqui la seva frase : “La pintura no és un treball i sí una forma de viure, encara que molts diguin que està agonitzant”.

Després de veure i copsar ,encara que tan sols per fora el treball de Barceló, ens queda molt clar que la pintura segueix molt però que molt viva i pot seguir marcant el futur.

IMPECABLE

Malgrat els meus esforços veig que la periodicitat dels meus escrits de tant en tant se’n va en orris, com per ex. aquesta setmana. Al brogit habitual hi ha calgut afegir-hi feina extra a casa , baixes a la feina , feina extra en el treball ja que aquest dissabte se celebrava el 50 aniversari de l’empresa i teníem festa de gala , en la que alguna cos un hi tenia a veure, i us puc ben assegurar que ahir la pluja va ser una benedicció per un descans que mereixia amplament.

Però cal tornar ràpid al dia a dia i avui ho vull fer tot recomanant la col·lectiva de Pintura catalana s XIX – XXI , que se celebra a l’Ateneu de la mà de Creamòn. És una exposició que a més de la seva finalitat social, i fent-ne un únic anàlisi artístic , cal considerar com excel·lent. Les obres presents son totes de gran qualitat i de passen en molt no tan sols les col·lectives d’aquest tipus, generalment de rampoines, ans també qualsevol mostra col·lectiva d’aquelles que en galeries sovintegen tant per Nadal com a l’acabar la temporada.

Peces de tots els estils, per tots els gustos , i sempre responen perfectament a la qualitat reconeguda de l’artista.
D’aquesta exposició en faig crítica al capgròs.com qual ara i aquí avanço.

IMPECABLE

Massa vegades les exposicions col·lectives realitzades amb finalitats d’aconseguir fons per a qualsevol organització acostumen a ser enganyoses en l’aparença. Generalment el llistat de bons creadors no es correspost en la qualitat de les peces presentades, ja que sabedors tots que bona part de les adquisicions es realitzen en afany de col·laboració i no pas de judici artístic, fa que artistes i galeristes aprofitin l’ocasió per treure rampoines d’estudis i fons de col·lecció.

Aquest concepte en canvi, queda absolutament esvaït tan sols fer una mirada planera per qualssevol de les tres plantes de l’Ateneu Caixa Laietana, espai en el que es presenta la mostra “Pintura Catalana s XIX-XXI , Un repte, una resposta” , organitzada per l’ONG local “Creamón” amb col·laboració amb les galeries d’Art : Sala Pares , Maragall , Oriol , Anquins i Àgora 3 , essent comissariada la mostra per Sara Pajares. I diem això , ja que el nivell presentat en aquesta ocasió és més que elevat , incloent peces de veritable col·leccionista , dignes de tota admiració .

Un llarg centenar de peces confegeixen aquesta mostra que ens ofereix variada , diversa i afinada mirada a bona part de la pintura del nostre país realitzada en el decurs de més d’un segle. Una mirada eclèctica , sense distinció d’estils , ismes o tendències , però amb un elevat llistó de qualitat general i particular de cada artista.

Difícil és dons fer individualització en l’exposat , però si val la pena destacar l’obra de Francisco Bores , que és sens cap mena de dubte la gran estrella de l’exposició , a la que hem d’acompanyar en el que pertoca als artistes locals per un peculiar i gens habitual gouache d’Opisso.

De la resta és difícil la tria ja que al costat d’un interessant Saura , podem gaudir d’unes obres del Tharrats més veritable, que fa competència al brillant Clavé que pot donar-se la mà a un Guinovart dels que es fa mirar, a un Ponç ben personal o a un Cuixart d’alt pes específic , sense oblidar un tradicional Tàpies. Això si no anem per camps més figuratius on Grau Sala , Mallol Suazo , Serra Llimona , Raurich , Matilla , Vila Arrufat , Bosch Roger o Domingo estan molt ben representats.

Igual nivell podem trobar entre artistes més actuals amb uns Artigau , Domènech , Regina Giménez , Grau Santos , Guerrero Medina , Jordi Marcet , Glória Muñoz , Perico Pastor , Plensa , Sunyer , Todó, Romà Vallés, Vidal ..... amb peces ben representatives a la seva alta qualitat artística.

Exposició dons que be es pot qualificar amb aquest “impecable” amb que encapçalem el comentari. Obra tota amb nivell, i una gran majoria d’alt nivell, que és un plaer per la vista , un gaudi per l’esperit i esperem sigui un absolut èxit en el que pertoca a la seva finalitat.
Mostra de repetida i intensa visita que recomanem amb tot plaer i que serà a bon segur de les millors de tota la temporada.

Felicitats

ROSA Mª FONT

Justament en la inauguració de l’exposició comentada m’arriba la trista notícia de que ja no hi ha res a fer i que és qüestió d’hores que Rosa Mª Font ens deixi.
Avui aquesta tarda m’assabento ja tard del seu enterrament. Tot el que va tenir de lent el desenvolupament ha tingut de ràpid el final.

Em sento com no , molt trist. Vaig parlar amb ella tan sols fa uns pocs dies i vaig seguir veient la brillantor als seus ulls. Ara ja no podrem seguir el seu caminar expositiu . com en parlava en la crítica que li vaig fer en el 2004 amb motiu de la seva exposició a l’espai Cap Gros.

Una crítica que ara recupero com homenatge personal, alhora que expresso el meu més senti condol a tota la família d’artistes que l’envoltava . A n’en Rafel i a n’en Pol de manera ben directa , i a la gran família creativa dels Codina i els March. Com sempre diem , sortosament , els artistes no moren mai ja que ens perviuen en les sevs obres.

Un petó ben fort Rosa Mª.

CAFÈS

El món dels cafès ha estat sempre un element ben atractiu als artistes per fer-ne plasmació. La raó és prou evident. En ells hi resideix un munt de possibilitats plàstiques. Existeix el punt realista , però també cap la possibilitat del sempre atractiu repte que significa la recreació d’ambients. Això per no parlar de les múltiples possibilitats dels personatges que poden existir en ell., o simplement intentar adobar tots els conceptes en un.

Rosa Mª Font debutant en això de les exposicions , encara que no en el camp de l’art en el que ha conreat amb encert el sempre especial món de la il·lustració , justament ha volgut escollir aquesta temàtica per el seu debut expositiu en general, i en l’Espai Cap Gros en particular. I el cert es que ho ha fet amb la suficient habilitat i solvència com per sentir-se satisfeta.

Font te els suficients coneixements com per saber el que es toca, i a més la seva experiència com il·lustradora, la porta envers uns camins explicatius, que en aquest cas sap solventar amb habilitat i una certa gràcia. Partint de l’eix dels personatges , l’autora desgrana la seva història amb varietat en el concepte i en la realització. Ja sigui partint d’un cert ideari del còmic, ja en el camp pròpiament il·lustratiu, ja amb uns plantejaments més pictòrics. Rosa Mª Font intenta oferir-nos mil i una històries condensades en tots i cadascun dels seus quadres, i a fe que ho aconsegueix.

Amb les limitacions i les mancances pròpies d’una principiant, en el treball de Font hi ha el suficient com per seguir la seva trajectòria.

Gener 2004