FRANCESC SILLUÉ. PERCEPCIONS

La sala d’exposicions del Museu del Càntir d’Argentona és ocupada en aquest més de març per l’obra del veterà artista Francec Sillué (Barcelona  1936), home d’ampli currículum expositiu i vital que l’ha fet córrer per les ciutats més importants del món , en les que ha treballat i exposat.

Practicant d’un paisatgisme tradicional, d’arrel impressionista i estructurat en la figuració i el realisme, no ha caigut Sillué en una mirada adotzenada i vulgar, i sí en canvi ha volgut copsar ànima i essència i de manera primordial, donar ritme i color a les seves realitzacions.

 En certa manera ,visitant l’exposició de  Sillué  m’he retardat en el temps a aquelles exposicions de la Barcelona dels anys 70, de les exposicions paisatgístiques de la Parés, Pinacoteca, Llorens  i especialment de Grifé Escoda. Un paisatgisme a l’estil de Lloveras, Cruañas, Griera,Torras Bachs, Alomà, del grup del passeig de Gràcia o de la Puñalada, de Serra Llimona i d’un bon grapat d’altres bons pintors.. Un paisatgisme que es movia en una línia més moderna, amb remembrances al geometrisme de Buffet i llunyans  a l’habitual inspirada en l’escola d’Olot, de caràcter molt més clàssica i llepada.

Avui segueix en aquest camí presentant un seguit de paisatges urbans en els que concorren dos elements als que dona igual importància, com ho son l’arquitectònic del conjunt i l’humà dels personatges que en ell hi habiten  i del que en formen part.

Unes peces a les que afegeix a vegades una estructura sincopada, en un estilisme proper als plantejaments cubistes, amb la que aconsegueix  donar ritme i molt especialment moviment al conjunt del presentat.

Al costat d’aquets plantejaments més tècnics i formals, Sillué s’aventura amb una ampla paleta cromàtica que usa destrament per reforçar el seu missatge vital  de retratar sempre ciutats i/o indrets viscuts. I diem indrets ja que en la mostra apareixen unes poques peces d’interiors que son del més remarcable del conjunt.

Així el conjunt final és el d’una exposició alegre i vital, realitzada amb pulcritud, en una perfecte demostració d’ofici i amb un únic objectiu el de ser plaent als sentits dels espectadors, fet que sens dubte ho aconsegueix en tot aquell que creu en un art reflex més o menys fidel de la realitat . Altre cosa serà per tots aquells que pensem que l’art és sempre anar una passa més enllà., fet que queda clar no està en els plantejaments d’aquest acurat pintor.

Les imatges han estat extretes de la xarxa i no necessàriament han d'estar en l'exposició

DE L’EXPRESIONISME DE BARCELÓ AL RACIONALISME DE PERE CASANOVAS.

O de la passió creativa al més intensos dels freds raonaments de l’ofici. Avui, en un diumenge canviant, passant del sols a les ombres nuvolades , he fet passejada per les obres de Barceló i Pere Casanovas.

La dona , enderiada de l’art , és el que dóna més de trenta anys de convivència, em va renyar per haver anat a visitar sense ella la mostra de Barceló als espais de la Fundació Palau. Avui ha tocat repetir plaent visita per endinsar-nos en les passions d’aquest gran autor que és Barceló.I ens hem retrobat amb aquest monstre de la comunicació artística.

Un Barceló, que no molta gent ho sap, va tenir penjada obra seva  a la galeria Tertre de Mataró, formant part d’una col·lectiva amb Broto, Grau, Bennassar, Comabella i Monreal. Col·lectiva que es va inaugurar sense ell ja que llavors va firmar el seu primer contracte amb un marxant que el va fer retirar de l’exposició.

En arribar a casa ha tocat buscar el catàleg del “Barceló, Barcelona” , la primera mirada que vàrem compartir ara fa trenta anys quan es començava a construir el CCCB. Recordo la visita a l’expo amb la meva mare com a companyia, una altre enderiada de l’art per matrimoni. Llavors era un Barceló del tot primitiu, ara és un Barceló sublim, amb la poètica a la mà , en el cor i en el raonament.

Ara ens trobem davant un Barceló intuïtiu, amb mà de mestre, que genera dibuixos quasi a mà alçada, que s’acosta a les aiguades , donant-les moviment , i que quan s’acosta al gravat ho fa amb mà de mestre. I és que la mostra de Barceló a la Fundació Palau , és això, un mestratge continuat. Un tocar de tecles, sempre amb el so afinat per anar confegint un mostroari de subtileses i capacitats creatives que ens fa boca badar-nos amb els peixos aquarel·lats, amb els gravats, amb les visions cromàtiques  de l’anecdotari del quotidià de Mali, o amb els seus autoretrats o els retrats dels seus amics.

Tot per conformar una exposició passional que ens acosta més que mai a l’interior del gran artista que és Barceló, en una expo que ningú hauria d’oblidar. Una mostra de l’íntim, del personal, del que podria considerar-se anècdota quan no ho és. D’uns gravats excepcionals, passant per uns  dibuixos gens divertimentos fets com si fos de qualsevol manera, i amb una mirada pel retrovisor vers a Mali o la Divina Comèdia. I amb uns retrats dels seus amics i d’ell mateix dels que podria aprendre i molt per ex.Lita Cabellut.

Una exposició de petit format però que engrandeix la figura de l’artista. Una exposició de la que un en surt resplandent , eufòric diria jo de la qualitat  del presentat i del gran plaer interior que significa la seva contemplació.

I de Caldetes a Llavaneres, del racionalisme modern de la Fundació Palau al noucentisme il·lustrat de Can Caralt. I des de la passió íntima i desfermada de Barceló al  racionalisme fred de la perfecció de l’ofici de Pere Casanovas.

Pere Casanovas té ànima d’escultor i raó de volum però les seves mans han obeït tantes vegades les passes d’altres que quan vol ser ell mateix acaba apareixent l’alter ego i desfà l’encanteri.

L’exposició Ritmes Infinits de Pere Casanovas a Can Caralt és una exposició essencialment d’homenatge a l’escultura i de segona lectura d’homenatge a l’ofici. Fer un repàs  a cadascuna de les obres presentades és fer un repàs a la perfecció tècnica , on no apareix ni una soldadura , ni un element fora de formes. En comptes d’obres de volums i equilibris impossibles, és la demostració de la perfecció sense màcula del traspàs de la bidimensionalitat al volum. És una constant lliçó de saviesa dels materials i del fer de l’ofici.

 Però l’art és anar més enllà de l’ofici i Pere Casanovas ha mamat tant art dels grans mestres que li es, com succeiria a qualsevol, impossible el desempallegar-se d’aquests elements creatius per a ser ell mateix. I és clar , llavors ens trobem davant obres a l’estil d’Oteiza, Serra, Palazuelo, etc... i en la comparança implícita que qualsevol  afeccionat s’ha d fer mentalment, en surt perdedor. El que és sens dubte una llàstima.

Potser per això ens agrada deturar-nos en les peces més personals, en aquelles en que és difícil  relacionar amb algú, amb les seves obres mòbils, amb els treballs més plans, de línies cap l’infinit, però no semblen pas ser les seves preferides  ja que en el catàleg apunta vers el mimetisme més que no pas cap a la personalització.

Certament però estem amb Llena que en la presentació ens parla de que poetitzar és decorar la realitat.  No és aquesta la intenció de l’autor, ans el contrari. La intenció de Casanovas és segmentar l’espai. Estructurar racionalitats fora de la paramètrica de l’habitual i conrear en certa manera espais impossibles.

Una raó de força i abastament suficient com per aconsellar passejar-se per la seva mostra  per més paral·lelismes que la mateixa comporti. Però la seva lliçó d’espais volumètrics és tant important que es fa perdonar la implícita lliçó dels mestres amb els que ha treballat durant tant de temps.

Barceló i Casanoves. El seny i la rauxa. La passió i l’ofici. Dues maneres de fer art enteses de manera inversa. La cara i la creu. Sigui com sigui dues exposicions que cal visitar de totes totes.

DIEGO GUIRAO.- ESTRANYS HABITATGES

Diego Guirao és un artista mataroní massa desconegut entre els seus convilatans.  Encara que va començar amb la gent de Pablo Mañé (amb Alís, Duran, Salvadó, Suari, Guererro, Benítez,Casas Peña etc) ràpidament va emigrar cap altres contrades i ara de fa temps resideix a Barcelona amb un magnífic taller al bell mig de Gràcia.

Recuperat per els mataronins en ser escollit a Tempus Fugit, ara està en plenitud absoluta presentant els seus treballs a la galeria H2O, allà on el gracià carrer de Verdi quasi perd el nom per fondre’s amb Travessera  de dalt. Allà en els magnífics espais dels que disposa la galeria, amb pati per respirar i aprofundir interiorment i on les escultures escauen a la perfecció  i amb uns espais integrats en els que el protagonisme dels mateixos serveix per enlairar l’obra de l’artista, és on Diego Guirao esclata del tot amb les seves pintures i escultures, en una exposició simplement magnífica i que porta per nom “Estranys habitatges”.

Guirao segueix explicitant de manera cada més intensa els dos eixos  paramètrics en els que diposita la seva creació. Dos eixos en el sentiment estricta dels  humans com ho son la vida i la mort, entre els que estableix diàleg sense guanyador, i amb els que com si d’uns funció terapeuta es tractés,  va establint el seu art que és a dir, la seva vida.

Les seves larves i crisàlides generen un to de diàleg interior al que acompanyen els seus cucs, tot com a cursors d’un camí, que acaba en la mort, ara ja més explícita amb les seves escales i com no les seves creus d’obituari.

Tot això establert en un diàleg perfectament equilibrat entre fons i forma i un desenvolupament tècnic d’alt nivell. Obsés de la pintura , la transforma amb els seus accentuats i contrastats cromatismes, als que dona força i/o sensibilitat amb una actitud textural que va des de la suavitat sensible de les seves veladures fins els potents gratatges d’altres treballs, tot en una perfecta simfonia matèrica plenament conscienciada en el desig comunicatiu final.

En el que pertoca al món escultòric, la més grata de les sorpreses de l’exposició, Guirao ha abandonat ja la lluita d’espais plans per endinsar-se en una especificació volumètrica de les seves pintures. Bon treballador de materials, ha trobat en el conreu del ferro l’element més adient per aconseguir uns resultats que van des del sensible de les seves larves fins a la contundència dels seu treballs amb la mort com a fons i perspectiva, aconseguint  fins i tot l’assemblatge d’ambdós conceptes en una obra pont que ens permet en la mateixa observar i entendre tot l’univers vital de l’artista.

Tot en una magnífica exposició que podria tenir un altre títol que també li aniria com anell al dit: “ L’essencial és invisible als ulls”. Una màxima filosòfica que arrodoneix de manera ben escaient aquets magnífica exposició en al que òbviament no ens em de quedar amb la bellesa de l’aparent i  sí aprofundir en el missatge vital, en el fons ple d’esperança que ens ofereix l’autor.

Una gran exposició que us recomano amb tot plaer i que m’agradaria molt poguéssim veure ben aviat a Mataró.

CARTELL DE SANTES 2018. JORDI PRAT PONS

Amb més anticipació que no pas en anys anteriors, per raons logístiques de merchandaising, s’ha presentat ja el cartell de Santes d’enguany, que seguint aquesta mena d’equilibri fàctic no escrit entre  el que podríem dir línies plàstica i contemporània, correspon aquest any a la línia plàstica i porta la signatura de Jordi Prat Pons.

Quan vaig saber qui era l’artista a qui s’havia efectuat l’encàrrec vaig dir que agradaria segur  ja que Jordi Prat és en la seva línia pictòrica amant del color i d’una figuració moderna, amb un cert regust en ocasions al vintage que podria connectar amb els més diversos estaments de la societat mataronina.

Ara , recentment presentat, em reafirmo en el meu pronòstic encara que de primer moment no hagi estat tan aclaparador com un podia de bell antuvi pensar, però estic convençut que mica en mica anirà quallant la imatge d’aquest Robafaves fins  a ser majoritàriament acceptada. Però no es d’acceptació o no del que cal parlar en un blog  com aquest i sí fer-ne crítica puntual. Recordant que crítica és el conjunt d’opinions o judicis que responen a una análisi y que poden resultar positius o negatius.

D’entrada he de dir tot mullant-me, que a fi de comptes ha de ser la funció d’un crític, que el cartell m’agrada per fora però em decep profundament per dintre. I m’explicaré:

M’agrada per fora per que és un veritable cartell d’artista , és a dir una obra personal i que respon de manera exacte al posicionament creatiu de l’autor que  a més  a més en el cas que ens ocupa és inconfusible. Hom que conegui mínimament l’art mataroní sabrà a primera vista que és una obra de Jordi Prat. M’agrada per la bona distribució dels espais i la perfecta integració de la tipografia en el conjunt de l’obra, solucionant de manera excel·lent un dels habituals problemes dels artistes amb uns elements als que no estan gens habituats. Una tipografia realitzada en el mateix estil i esquema de l’obra el que li dona frescor i dinamisme. 

M’agrada per que no s’ha tallat en l’ús del groc, un dels seus colors habituals, acceptant que pugui ser criticat per el posicionament especial que avui per avui té aquest color. Però com deia el propi autor, esperem i desitgem que en època de Santes aquest color hagi perdut tota mena de referència política. 

M’agrada i molt l’ampliació de la seva feina , presentant treballs per a la samarreta i merchandaising en general.

Em decep per dintre per que Jordi Prat Pons que és un autor molt valent com ho ha demostrat mil vegades en la seva carrera , començant per professionalitzar-se de ben jove, sortint a cercar mercats arreu del mon , anant a viure als EEUU, llençant-se a evolucionar permanent la seva línia plàstica passant del col·lage amb molta pintura i pocs elements afegits a la cara inversa del mateix en la que la pintura és quasi tangencial i les obres estan construïdes amb materials de tota mena, especialment teles diverses i papers de tota mena.

Però ara, en comptes de jugar-se-la  cercant la innovació en el cartell ha tirat per el més fàcil, sabent perfectament que lamentablement a Mataró la iconografia de la festa ven molt i agrada molt més que qualsevol altre mirada que cerqui més enllà de l’aparença ( recordem el cas de l’obra de Mònica Vilert que de primeres no agradava gens, però quan algú va dir que allò era el vol del vestit de la geganta , tot va canviar. L’existència del referent  va ser el plus de proximitat que encarrilava l’obra cap l’imaginari popular)

Jordi Prat Pons , de la mateixa manera que van fer els seus antecessors pintors Albert Alís i Laia Arnau,  ha anat a buscar la diana popular i allà ha trobat a Robafaves  i així l’èxit estava quasi assegurat. Un Robafaves això sí sense cara amb la intenció de que sigui la cara de tots i cadascun de nosaltres ( l’autor dixit) i crec que és un error. La força de Robafaves està en la seva presència  emmarcada precisament amb un rostre dur i sensible a l’hora, generador de confiança de grans i petits. La reserva tècnica efectuada crea un espai buit just al mig de l’obra el que desconnecta en part les tensions de l’obra i esvaeix bona part de la força de la mateixa.

Però és clar , es tracta d’un cartell atípic. Com un dia em deia un reconegut catedràtic , el cartell de Santes és l’anti cartell ja que un cartell anuncia una cosa desconeguda a qui no la coneix i en canvi el cartell de Santes anuncia una cosa coneguda per, a qui coneix perfectament l’event. La imatge de Prat Pons té lectura fàcil i directe  per a qualsevol mataroní però en canvi esdevé incomprensible del tot a qualsevol que no conegui la festa.

Potser per això agrairíem que d’una i per a totes  els artistes s’oblidin de l’anècdota i captessin la idea conjunta de festa i de ciutat que és el que en realitat hauria d’anunciar el cartell. Despullar la idea , un fet que sols han aconseguit uns pocs en tota la llista d’autors i que fa que al meu gust els cartells de Jordi Cuyàs i el d’Antoni LLeonart siguin a distància el millors de tots. Una manera de generar el cartell en el concepte aplicat amb llenguatge plàstic que era el que un esperava de Jordi Prat Pons i que no ha estat així. Un altre any serà.

Nota al marge. No deixa de ser curiós que cap dels pintors escollits en els deu últims anys  (Mònica Vilert, Joan Hortós, Agàpit Borrás, Pol Codina, Albert Alís, Laia Arnau i Jordi Prat Pons  ) , escollits cal suposar per la seva reconeguda vàlua , no hagin exposat mai en les sales municipals de Can Palauet , Can Serra o Ca l’Arenas,  cal suposar per que es cregui quemalgrat la seva vàlua no tenen encara prou nivell per a fer-ho. En canvi els signants de cartell que no son plàstics ( Dani Montlleó, Regina Puig i Raül Roncero) si ho han fet.  Potser que reflexionin una mica els responsables de les temporades expositives municipals.

Fotografies extretes de Capgròs i tot Mataró

ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT. (1911-1989) ( IV )

PABLO GARGALLO

No tinc cap mena de dubte de que Pablo Gargallo és un dels escultors més importants del segle XX. La seva gran capacitat per mantenir simultàniament dos estils contradictoris en un diàleg i equilibri permanent dona clar senyal de la seva gran capacitat i qualitat.

Dos estils que queden clarament evidents en les peces presentades en  la Nau. Per un cantó el del realisme i la figuració, establert primer en el modernisme del que n’és protagonista amb els seus treballs escultòrics per el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau, presenta aquí amb espectacular “Acadèmia” de 1933, creació per tant de plena maduresa, al costat d’una magnífica d’una dona adormida o Segadora ( 1924)

Per l’altre per un estil avantguardista en el que experimenta amb la desintegració de  l’espai i les formes y i nous materials. Amb una clara influença del seu amic Júlio González, desenvolupa  un estil de escultura fonamentat en la creació d’objectes tridimensionals de plaques planes de metall, amb l’ús alternatiu e paer i cartró. Tot per arribar al súmmum en els eu desenvolupament cubista de la seva obra més coneguda (El profeta) i que en la Col·lecció Bassat té rèplica amb un excels Urà de 1933 ii l’Homenatge a Chagall del mateix any, dues peces que per si soles ja mereixen la detinguda visita a aquesta col·lecció.

Com afegitó pagui recomanar la visita a un massa desconegut Museu Gargallo que es troba a Saragossa. Museu magnífic en qualitat, quantitat i concepte museístic.

I

JULI GONZÁLEZ

Tot el que dèiem de la importància escultòrica de Pablo Gargallo la podríem repetir aquí amb el nom de Julli Gonzalez.

Encara que sigui en el ferro, material que dominava a la perfecció a bon segur per l’ofici aprés en el negoci familiar, i en un sentit de la creació que es mou constantment entre l’abstracció i una vesant evolutiva de la figuració, la peça que es presenta ara i aquí és un curiós i personal bronze de 1934-36 “Tête, double tête” , obra de dues en una , en forma d’un doble retrat de trets clarament expressionistes  de gran nivell creatiu i força comunicativa que depassa en molt les seves petites dimensions.

Una visió limitada  que es pot  ampliar de manera magnifica acostant-se a l’IVAM a on està dipositada una excel·lent col·lecció dels seus treballs.

MANOLO HUGUÉ

L’obra que el representa en aquesta exposició és un magnífic “tors de dona” (1928) de petites dimensions però que reflecteix de manera perfecte la seva filosofia creativa veritable síntesi de classicisme i modernitat, amb l’afegitó d’un toc de primitivisme dintre del seu esperit d’integració de la figura humana en la pròpia natiuralea.

Una peça d’enorme sensibilitat i bellesa natural.

KONIETZNY

La magnífica escultura d’aquets desconegut artista alemany del que no he aconseguit cap data és el demostratiu de l’esperit de la col·lecció que no és altre que reunir obres de qualitat important corresponguin o no a escultors reconeguts, i que n aquets objectiu , el gust particular del col·leccionista domina i si li agrada una peça i li és possible l’adquireix.

Aqueta obra sense títol, que correspon a un artista alemany i va ser adquirida en un antiquari del mateix país , amb una estilística que ens apropa a les línies d’Henry Moore , amb una gran gracilitat rítmica i volumètrica , n’és el millor dels exemples.

FERNANDO LÉGER 

Encara que el reconeixement públic de Léger ha arribat per la seva vesant pictòrica , la dominant del seu fer, especialment en la seva mirada en el constructivisme cubista amb l’ús de formes cilíndriques i geomètriques en el seu desig d’establir la relació de l’home amb un món mecanitzat , al final de la seva vida va diversificat del tot la producció realitzant ceràmiques, vitralls i un reduït nombre d’escultures  de les que la col·lecció Basast en presenta dues prou definitòries com ho son “La banyista” i “Composició amb fruites”.

 Dos peces en forma de baix relleu, que malgrat la seva estructura de superfície plana , assoleixen un potent volum per el domini dels espais  i l’estructura conceptual de la idea, perfectament entroncada amb les seves arrels característiques amb una certa mirada al pop art del que en va ser pioner.

ISABEL SABÉ. HOMENATGE AL MEU GERMÀ

Corria finals de 2011 quan Isabel Sabé ens sorprenia a quasi tots amb una exposició de caire abstractiu a la sala de la Presó. De la mà de de Antonio, havia sabut fer cap-i-toma en al seva direccionalitat plàstica i abandonant la pintura anecdòtica es llençava il·lusionada i feliç per uns camins sense moltes concessions en les que el dinamisme i el color senyorejaven en gran manera.

Dèiem llavors que era una exposició a visitar però especialment calia fer-ho amb ulls de voler mirar més endavant. Amb ulls de voler veure les primeres passes serioses d’una autora que de seguir en aquest camí pot dir coses prou interessants en el món artístic local.

Han passat ja uns anys, quan Isabel Sabé ens torna a oferir la demostració del seu fer i he de dir que he sortit amplament decebut de l’exposició que presenta  al Casal Aliança, ja que no he observat cap mena de pas endavant , ans el contrari, s’evidencia un retrocés evident en l’estructura del seu art , tant en el que pertoca  a l’expressió comunicativa , com a l’evolució tècnica necessària per seguir progressant.

L’exposició, dedicada en memòria del seu germà, està plena d’alts i baixos, amb peces de qualitat com la que s’exhibeix en el flyer de presentació, plenament en la línia que caldria, a la que acompanyen un parell de peces del mateix nivell. Poètica , gest, harmonia i color, en el dinamisme potent generador de la realitat d’un estat d’ànim creatiu positiu.

Però al seu costat es present un grup d’obres adotzenades, sense personalitat , amb un cert retorn a un imaginari figuratiu que ja crèiem enterrat. Cromatismes apaivagats i textures esborronades a les que en res afavoreix l’aposta purpurinada que distreu i crea la sensació d’aquella salsa que es diposita per amagar el veritable to culinari dels plats.

Una exposició ,aquesta la d’Isabel Sabé, que ens crea més dubtes que no pas certeses , però que ens permet l’esperança de pensar que la marxa enrere sempre és possible i que en l’establiment del concepte d’obres com la del flyer pot retornar a aquell camí que s’iniciava ara fa uns anys i que avui per avui s’ha esborrat en bona part.

XERRAMEQUES.

Quan jo era un infant , el cinema el diumenge a la tarda era cita obligada. Al Centru o si era apta a La Sala, ocupàvem tot els temps amb aquells programes dobles. Si hi havia una de l’Oest i a més en color, era festa grossa. Ens quedàvem bocabadats amb els indis i cow-boys i , com no, amb el setè de cavalleria  i totes les històries que es vestien amb ells.

Si la pel·lícula tenia algun detall costumista no era d’estranyar aparegués un xerrameca capaç de vendre l’elixir que servia per a tot i un seguit d’elements enganyosos que s’amagaven sota una cataracta de paraules que servien per entabanar al personal bocabadat davant tanta paraula buida. Normalment  el xerraire acaba foragitat quan no emplomat o cobert de greix  per el seu desig d’enganyar.

Al segle passat, els xerraires de fira en van prendre relleu, amb els seus ganivets que ho tallaven tot i amb no sé quants artefactes indispensables per a progressar. Actualment tenen lloc de trobada a la teletienda.

Intel·lectualment parlant però , aquest xerraires  de pensament opac i fals, semblen voler ocupar ara un espai en la zona de la creació artística i mitjançant paraules i frases incomprensibles en un dialecte més de secta religiosa que no pas d’explicació seriosa en la realitat, es llencen a ser gurus de la modernitat creativa en l’artístic en un doble i perillós joc que cal desemmascarar. Per un cantó el de marcar la pintura com element finiquitat , propi d’altres èpoques, i que en aquests moments ha de morir ja  que el seu ús és per se altament perillós per el desenvolupament correcte del pensament creatiu que es mogui en la necessària paramètrica del segle actual. I per l’altre establir uns teòrics nivells de coneixement  remarcant la seva superioritat per damunt de l’espectador , al que consideren analfabet i per tant procliu a ser dominat i manipulat.

Gurús del la contemporaneitat, especialitzats en màsters teòrics que en realitat delimiten el pensament creatiu i fan abjurar de la reflexió crítica personal, xuclen cervells i a canvi ofereixen el poder de la beca llaminera i de la participació en el global del pensament únic i inintel·ligible, i així entrar en la roda de l’elit dels reis del no res, sense entendre que en realitat aquests reis van despullats del tot i son en certa manera la riota de qualsevol que tingui tan sols una sola neurona pensant i efectiva.

Venen al cas totes aquestes reflexions que a bon segur sonen també a xerrameca, davant l’exposició que Marta Juvanteny presenta actualment a La Destil·leria.

La lectura de la seva presentació es un seguit d’impagables perles. Així es parla d’una  investigació dels límits entre l’art, la ciència i la tecnologia a través d’una òptica desafiant d’estructures i ordres mètrics. Tot dient que l’autora s’allunya de l’art com a mètode d’autocomplaença i el transforma en un llenguatge codificat a la recerca d’un temps abduït i confús davant les pantalles digitals. Preguntes a la recerca de més preguntes sense resposta. Un loop infinit cap a un espai neutral terra de ningú: «Amb la inclusió dels nous mitjans tecnològics, les experiències temporals i espacials es perceben de maneres diferents. Pluritemporalitats que muten i conviuen simultàniament al nostre dia a dia, condicionades pel consum narcòtic d’imatges manipulades per les possibilitats tecnològiques de les noves interfícies digitals.». En resum, paraules epatants però certament buides d’un contingut real i d’una possible reflexió per part de l’espectador.

I no dic res de quan llegeixo:” L’autora posa en pràctica la contenció, la precisió, la confusió i la indigència voluntària. Les distraccions mundanes i identitàries del gest passen a un segon pla a favor de l’exploració de qualsevol expressió o representació humana”. Això tot citant noms sols a l’abast dels habituals seguidors d’aquesta mena de secta conceptual, I ja no vull ni comentar el paràgraf final: “Gran part de la seva obra es basa en el refugi. L’aïllament i la hipnosi com a mètode de transcendència i supervivència. També la percepció del temps i l’espai se sotmeten a investigació en l’obra de Juvanteny, així com l’estat de trànsit entre realitat i miratge, o realitat i ficció”. No entenent ni tan sols que els miratges son sempre ficcions.

Ho sento però quan un llegeix i rellegeix aquestes filosofades en l’intent de trobar un concepte al que agafar-se per penetrar en l’obra de l’artista, només trobo el buit, el no res i una pseudo intel·lectualitat supremacista que em provoca rebuig i impedeix qualsevol mena de comunicació.

Curiosament però en la realitat l’obra de Juvanteny es mou constantment en la recerca d’una plàstica de la que vol abjurar. Aposta per el joc cromàtic i trompe l’oeil d’un cinetisme de manual , alhora que juga amb una  iconografia en la que es recrea en el binarisme que en moltes ocasions ens retrotrau de forma clara al pensament més net de Klee, i ja no diguem en la seva sèrie central  en una reducció minimal en la que la seducció plàstica deixa de costat qualsevol altre lectura intel·lectual que pretengui l’autora.  Però llavors com avergonyida de si mateixa i de que la bellesa de la simplicitat pugui ser subjugant i crei per tant comunicació, que és ni més ni menys  la reacció que ha de produir la veritable obra d’art , l’artista col·loca adientment una cartel·la amb un títol desconcertant, acompanyada a voltes amb un escrit doctoral que destrossi i elimini qualsevol sentiment plàstic que pugui haver apreciat l’espectador.

És per tot això que jo recomanaria la visita a tot espectador que sigui capaç de centrar-se únic i exclusivament en el treball exposat , sense cap altra mirada i evitant del tot la lectura de títols i afegitons filosòfics de les obres. Que gaudeixi del sentiment creatiu i plàstic i que intenti trobar les sensacions personals que li produeix.

Per tot aquell que pensi que això no és possible. Que anar a visitar una exposició implica analitzar el global del context que presenta el creador, i que per tant cal llegir títols i analitzar pensaments afegits, he de recomanar que no perdi ni un minut del seu temps ja que difícilment podrà trobar una obra més pedant i propera al no res que la que ara presenta Marta Juvanteny a La destil·leria , envoltada això sí amb tota la parafernàlia d’una intel·lectualitat de pa sucat amb oli i sense voler veure que certament, en aquest cas, la reina anava nua.

Una exposició que és certament xarrameca de xerraire entabanador que si ens trobessin en aquell salvatge oest , acabaria sens dubte emplomat i foragitat de la ciutat.

El destil·lat creatiu que en aquest mes ens ofereixen al Camí Ral  porta una atractiva etiqueta però es indigerible des del primer glop.

Les imatges han estat extretes de les xarxes socials

ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT (1911-1989) (III)

CHILLIDA.-

Certament hi ha noms d’autors que ho diuen tot , el de Chillida és un d’ells. Pocs autors amb tant alt grau de reconeixement com per gosar entrar a discutir alguna de les seves obres. La col·lecció Bassat té en el bronze “Relief” de 1951 una veritable joia. Pertany a la seva primera època i com en les d’aquell moments , comencen a aparèixer dos elements claus que el comencen a aneguitejar:  el joc de volums i la preocupació per la forma interior , alhora que comença a intuir-se una tendència  a la monumentalitat.  En aquets cas malgrat ser una ecsultura de caire esencialment pla, és fàcil fer-ne una translació a una peça monumental , amb un acuradíssim joc d’equilibris. Una peça per gaudir i admirar.

ANTONI CLAVÉ

Encara que unànimement reconegut com a gran pintor, cal recordar que en els anys 50 Clavé va aconseguir un reconeixment total per la seva faceta de’escenògraf en el món del ballet. Allà es quan va entrar en el món el volum que no va abandonar mai. No molta gent recorda que va ser aspirant als Oscar per vestuari i decoració de la pel·lícula El fabuloso Andersen,Les seves escultures sempre ens recorden les textures de “papier froissé” que tant va usar  en les ebres obres pictòrique.

En aquesta exposició gaudim d’un espectacular “Pichet” (1963)amb una materialitat tàctil com si d’un element viu ien actiu es tractés,un Guererer molt del moment ( 960) i un espctacular relleu , amb positius i negatius “Trois visages” (1966) en els moments en que encara existia la lluita entre la figuració i l’abstracció i veritable obra preluid de futur.

XAVIER CORBERÓ

Corberó és sens dubte un dels nostres artistes més internacionals, però alhora dels més desconeguts del  nostre país. Amb obres al MOMA o al Victoria &Albert Musuem. Dissenyador de les medalles olímpiques dels JJOO de Barcelona i responsable de la tria dels grans escultors que van omplir d’escultures la ciutat de Barcelona en en el període olímpic, és responsable d’una de les millors reflexions creatives que he escoltat mai: En l’escultura es molt millor quan més desapareix l’escultor, al contrario que  a la pintura”

I justament  a “Lazy moon” (1982) aquets reflexió es compleix del tot.Minimalisme absolut i en puresa total. Foma i materia sense anècdota de cap mena. Pura poètica en un treball simplement especatcular i ben representatiu del fer de l’artista.

LUÍS ELORRIAGA

És aquest un escultor que,  encara que nascut a València és basc d’educació i estilística escultòrica. Bastant retitarat de l’activitat expositiva i més centrat en el camp educatiu i pedagògic, Elorriaga enderiat especialment amb el treball d’Oteiza, ens presenta en aquest “Paisatge urbà” (1985) un treball de formes constructives molt en l’estil de la seva refrència ja sigui per l’estructura volumètrica de la peça com per l’estructura de plena i buits i la textura general el material ferroamb la que està treballada.

APEL·LES FENOSA

Un bon grapatd’escultures  d’Apel:les Fenosa estan presents en aquesta col·lectiva oferint-nos sues de les seves cares més significatives. Per un costat un seguit de pecs escultòriques de petit forma(1944), amb la figura femenina com a protagonista execint de simbolisme de divversos aspectes de la vida., que venen acompanyades per dos peces de gran qualitat com son  un espectacular Polifemo cec ( 1949) i “Millepertius” (1962), conformades esencialment en al seva habitual textura enmarcada en la ditada profunda. Un gest de profundidant i alhora d’intensitat vivencial sempre   que dona personalitat pròpia al treball de l’autor.

GABRIEL

Escultor contemporani que sempre ha exercit en les seves obres la lectura de la dualitat industrial/ artesanal, com en aquesta peça, realitzada amb una base de fusta , recoberta per una texturat treball de ferro que encén la dualitat de la teòrica fragilitat de la coberta , malgrat el seu material, enfronatada a la duresa més amabla del seu cos interior. Una lluita , la de la dualitat , molt habitual en els  treballs de l’autor i esplèndidament estructurada en aquesta ocasió