PACTE CULTURAL

Ara fa justament un mes, en el ple municipal corresponent al mes de febrer es va prendre la decisió de recolzar la proposta socialista per a la formació d’un pacte local de la cultura que havia de convertir a la mateixa com un element estratègic en la definició de futur de la ciutat. En el mateix s’explicitava , segons la proposta , que

El Ple acorda que el govern municipal constitueixi una comissió del Pacte per la Cultura amb els grups municipals i els convoqui durant aquest mes de febrer  per obrir aquest debat, amb la perspectiva d’elaborar una primera proposta de continguts, calendari i interlocutors socials.

Ha passat el mes de febrer i ja portem un terç del mes de març per endavant i l’ immobilisme al respecte del tema és total i com es diu popularment , el més calent està a l’aigüera. Ningú mou fitxa i el Pacte Cultural ha nascut ja com veritable paper mullat per desídia de tothom. És a dir ni més ni menys que el que era previsible malgrat el recolzament implícit del mateix que s’havia gestat des del propi camp de la cultura local.

D’entre les moltes definicions que hi ha de política a mi m’agrada molt aquella que diu que la política és l’art de decidir en l’afany de cercar el bé de la comunitat. Però per decidir a fi de bé s’ha de tenir les coses molt clares i el full de ruta a seguir més clar encara i el Govern municipal no disposa pas d’aquests elements. I l’oposició tampoc.

Ni uns ni altres no acaben de combregar del tot en que la cultura és un dels pilars fonamentals per al creixement de la comunitat i alguns arriben a considerar-la article de luxe en moments com els actuals. Per això no hi ha aposta clara per aquest pacte cultural que han matat abans de néixer , llençant-lo alegrement a la plaça pública sense estar disposats a lluitar amb ungles i dents per ell. Així , després d’aquest abandó, no sé si ni tan sols amb desfibril·lador serem capaços de remuntar un projecte que hauria de ser imprescindible per el futur vital d’una ciutat com la nostra.

I aquí és on ha d’aparèixer la política com art de decidir per marcar ritmes i línies clares de futur. Cert és que l’anomenament d‘Esther Merino com a directora de l’IMAC deixava ben a les clares el reforçament de Noè i la resta de tècnics com veritables amos de la cultura pública mataronina . Però calia esperar més d’un govern que saturat per altres problemes ha deixat a la cultura que faci la viu viu deixant els temes en lamentables standby , com per exemple el lamentable laissez passer, laissez faire en el cas de Can Xalant ( i que quedi clar que el lamentable justament no és la decisió de donar per acabada la concessió) o l’acceptació d’aquesta veritable andròmina de la casa de la Cultura Popular (?) .

Pacte Cultural?. I tant. Però evidentment no d’aquesta manera. Per això, ara que la gran majoria està d’acord en el dret a decidir, i si comencem per establir-lo a casa nostra  i  entre tots decidim quina és la cultura pública que volem que , en això crec que tots estem d’acord, està molt lluny de la que decideixen a Beneficència?.

Les il·lustracions son obres recents i inèdites de Josep Serra

GERARD ROSÉS. SENSE TRAMPA I AMB MOLT CARTRÓ

L’espai Capgròs acull aquest mes, en col·laboració amb la galeria Lolet Comas, l’obra de l’artista masnoví Gerard Rosés sota el sugerent títol de “La bellesa de la quotidianeïtat”. Una exposició en la que ens presenta un acurat recull de les seves obres habituals amb cartró, ben acompanyades per un seguit d’àgils aquarel·les.

El treball de Gerard Rosés m’ha seduït sempre des que el vaig conèixer allà la frontissa dels 90 mitjançant la Galeria Lolet Comas que l’ha mantingut de manera fidel com un dels que podríem dir artistes de capçalera. Una seducció inicial que es convertí ràpidament en admiració en acudir a l’exposició de temàtica olímpica en el Museu de Granollers, en el mític any 92. Avui , més de vint anys més tard, Gerard Rosés manté viva l’essència d’aquell sentit artístic convertit en signe d’identitat i un segueix rendit a la seva capacitat creativa , i el que és més important , la seva capacitat d’expressar les emocions de les sensacions quotidianes.

Rosés treballa les seves obres sobre cartró ondulat ( cartró d’embalar, normal i corrent) amb el que retalla les seves figures i els seus objectes , que seran pintats , - colorejats quasi hauríem de dir -, per ser col·locats de manera escenogràfica en aquests petits teatrins que son el que en realitat esdevenen les seves obres. Unes obres sempre difícils de definir en aquest equilibri perfecte entre la pintura i el volum.

Però clar , la tècnica és mitja i no pas finalitat , per això, encara que el material ( cartró ) i el seu especial tractament ( color i volum ) siguin l’esquer per motivar l’atenció i la mirada de l’espectador, aquest fet tècnic es dilueix ràpidament per assolir protagonisme la filosofia vital que expressa amb tota intensitat l’autor. Una filosofia de caire absolutament humanista, en la que l’home i quasi sols ell , n’és el principal protagonista.

Gerard Rosés sembla voler practicar una pintura en certa manera hedonista que ens vol transmetre els plaers de la vida , però defensant no els teòrics grans plaers i sí els petits plaers que es troben cada dia al nostre abast i que massa vegades no sabem ni veure ni assolir. Una postura a la que afegeix una mirada entre dolça i irònica , amb un afegitó de crítica , acostant-se als fets socials , cercant la bellesa del senzill, que no vol dir mai el simple, en aquest camí de la recerca de la bellesa de la quotidianeïtat  , amb la que tan encertadament titula l’exposició.

L’exposició de Rosés ens presenta una mirada del diari , una mirada en la que tots ens sentim representats i fins i tot en algunes obres , ens sentim protagonistes. Ja sigui amb els seus cartrons , o les seves aiguades , treballades amb ritme intens i amb una clara sensació de profunditats , com si de proves o esbossos es tractés, abans de ser traslladades al concepte mare del volum.

Una exposició que us aconsello vivament i que mereix una detinguda visita amb el convenciment de trobar-hi, no tan sols un hàbil i creatiu concepte personal del treball plàstic , ans també un concepte anímic que ens submergeix en la sempre agraïda poètica del quotidià.

Una exposició que demostra el gran nivell i la gran qualitat de Gerard Rosés , un artista sense trampa, però amb moltíssim cartró.

Gerard Rosés. “La bellesa de la quotidianeïtat”

Espai capgròs. Del 28 de febrer al 27 de març

(Les imatges que il·lustren el post son orientatives i poden no correspondre a l’exposició)

ESPAI D’ART. MARIANO CABELLOS

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” de m1tv amb l’entrevista a Mariano Cabellos en motiu de la seva exposició “Proceso” que presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Una exposició que us aconsello per ella mateixa i especialment per el seu didactisme i  la seva qualitat en el que pertoca a tot el camp d’ofici, aquest element que sembla tan oblidat en el món artístic d’avui

LA FORÇA DEL COL·LECTIU

Ahir al vespre vaig tenir el plaer de presentar en la sala d’exposicions del magnífic Centre Cultural Can Fabra ( fotografia ) al barri de Sant Andreu de Barcelona , l’exposició “Àngels i dimonis” de l’artista Eduard Soriano HUET.

Va ser un acte del tot plaent i satisfactori però que en la comparança amb actes parells que es celebren a la nostra ciutat em va deixar un regust amarg.

Ho dic no sols per l’ambientació general, amb un  quartet de vent de joves intèrprets obsequiant-nos amb  un seguit de peces de jazz i pop. Ho dic per el centenar llarg de persones que omplien a vesar la sala, cohabitant amics i familiars amb un nombrós grup d’artistes i afeccionats a l’art als que oïes en les seves converses i disquisicions al voltant de l’obra de l’artista.

He de dir que vaig tenir enveja, molta enveja. Era una exposició ben equiparable a les de la sala del Col·legi d’Aparelladors o de la Presó, però el seu ressò era evident front moltes vegades la quasi clandestinitat que succeeix en el nostre entorn més proper. I que dir quan la directora del centre et parlava del nombre de visitants que depassa qualsevol xifra relacionada amb Mataró, afavorida evidentment per l’entorn de la biblioteca Ignasi Iglesias i per l’amplitud d’horari.

Aquest divendres a la Presó s’inaugura una exposició que vista la prèvia del Sant Lluc, pinta molt bé. Es tracta de Luisa Segura Requena i el títol “Juegos de agua”. Tindrà una resposta similar?.

 Lamentablement sabem tots que no, i tenint en compte la potència de Mataró potser comença a ser hora de que ens ho fem mirar.

PROCESO. MARIANO CABELLOS

Sempre he dit, a ell també, que Mariano Cabellos hauria estat molt més feliç, artísticament parlant , havent nascut al Renaixement o si no volem anar tan enrere , havent viscut fa un parell de segles , quan la pintura  i la música , - les seves grans passions -, vivien en el cànon com a norma de fe i en l’ofici com reconeixement màxim. Però no ha estat així.

Mariano Cabellos , aquest artista mataroní massa desconegut ja que la seva presència ha estat sempre amb comptagotes i per presentar els seus lluminosos paisatges d’arrel impressionista, amb l’excepció de la darrera mostra a l’espai capgròs on mostrara la seva cara més personal i intimista, és home d’ofici profund. Potser per això la seva mirada es troba perduda en un món com l’actual en el que malgrat l’eclecticisme dels darrers temps en el que tot sembla valer,  ja que li costa entendre la renúncia a uns fonaments d’ofici que per a ell son bàsics.

Potser per això quan la gent del Sant Lluc li va proposar fer una exposició  al Col·legi d’Aparelladors , la que s’acaba d’inaugurar la passada setmana amb el títol de “Proceso” , Mariano Cabellos no va apostar per una exposició a l’ús , amb els seus paisatges lluminosos que haurien tingut l’aplaudiment segur dels espectadors i va fer aposta per l’ofici presentant una exposició que hem de qualificar si més no com estranya , en la que l’autor presenta un sols quadre i al seu voltant ens ofereix un recull triat dels dibuixos i esbossos preparatoris del mateix.

Un esquema expositiu que certament s’ha realitzat altres vegades però en aquest cas amb l’afegitó , més que particular , de que l’obra presentada “Cofrades de las Santas Espinas de Atienza” és una imatge fidedigna de l’acte penitencial d’aquesta confraria del seu poble natiu.

Una peça que presenta dues lectures ben contradictòries segons l’origen del lector de la mateixa. Per els habitants d’Atienza és una peça de caire religiós que presenta de manera realista i fidel l’acte processional de la confraria i en el que pot observar com tots els detalls litúrgics i iconogràfics estan tractats amb perfecció i cura. Però si la lectura prové d’ algú aliè a l’entorn , com succeeix en la majoria de visitants , l’obra es converteix en un veritable retrat social d’un món rural arrelat encara amb força a unes tradicions ancestrals en les que el pes de l’església segueix estant ben present.

Un retrat que estructuralment s’estableix en la tradició velazqueña, centrant el pes de l’obra en les figures que mirant a “càmera” donen pes a la peça , en la que l’autor no renuncia a fer evident la seva mirada paisatgística ja que l’obra es tractada coma a tal, amb un acurat joc d’ombres que serveixen per recolzar la llum , element intrínsec i fonamental en el fet del creador.

Un paisatge amb figures que ens retrotrau tant a l’escola espanyola de Zuloaga, Zabaleta i molt especialment , òbviament tan sols en el sentit de l’estructura de personatges, a Solana. Però que en esperit també ens reporta als retratistes del mid west americà i els seus retrats de les comunitats rurals.

Però ha de quedar ben clar per a tots que aquest peça és tan sols l’esquer, esdevenint anècdota,  ja que la veritable exposició està en el seguit de dibuixos efectuats de diverses maneres ( grafit, sanguina, aquarel·la , aiguatinta ...) en les que Mariano Cabellos ens demostra la seva gran destresa tècnica , de modus que a la manera dels renaixentistes planeja i estructura l’obra general, però posant passió en cada detall de manera que aquest petits apunts assoleixen nivell de privilegi plàstica i lliçó doctrinal d’ofici.

És allà on rau tot el sentit creatiu de l’autor que en comptes d’aconseguir una gran peça mitjançant petits bocins , aconsegueix uns grans bocins que es desgranen d’un tot més eteri i potser impersonal.

Exposició doncs que cal visitar. Cal fer-ho a demés amb paciència i tranquil·litat per absorbir mica en mica la sensibilitat i l’ofici que es desgranen en el magnífics esbossos preparatoris (  per cert , molt ben emmarcats) que ens mostren la qualitat de pintor d’aquest artista potser massa desconegut a casa nostra ( encara que part de la culpa sigui seva ) que es diu Mariano Cabellos.

Un nom que cal entroncar en el camp dels artistes amb ofici de pintor, aquest ofici malauradament massa perdut en els darrers anys i del que sempre és bo sentir-ne la intensitat del seu flaire.

(Les imatges i el vídeo de la inauguració han estat manllevats del blog de l'Associació Sant LLuc)

ESTUCATS ALSINA

Mataró no és pas una ciutat que destaqui per la seva monumentalitat arquitectònica , tant en el que pertoca a edificis històrics com actuals, però dintre del que podríem considerar mediocritat arquitectònica si que existeix una característica que l’ha dignificat que no és altra que els esgrafiats , aquests veritables murals que han servit per enllaçar la tradicionalitat de les velles cases senyorials amb una nova època més actual, corresponent als moments de l’expansió de la ciutat en els anys seixanta i posteriors.

Especialment de la mà dels germans Estrany , un en Jordi com arquitecte i l’altre en Santi com artista, molts blocs d’edificis del nou Mataró van donar dignitat a la seves façanes amb unes magnífiques obres , moltes d’elles malauradament destruïdes amb el pas del temps , la decadència industrial i l’especulació immobiliària. 

Quasi totes aquestes obres , disperses en el temps, ubicació, estil etc , van tenir en comú un protagonista professional que va aconseguir amb tota perfecció la translació del dibuix, l’esbós , el projecte, a la realitat i aquest no va ser altre que l’Alsina , el cap i propietari de l’empresa Estucats Alsina , immensos professionals que van convertir l’estucat i l’esgrafiat en un art , recuperant vells temps d’esplendor.

Ahir, a la inauguració de l’exposició de l’Ateneu , em va arribar la notícia de la mort del patriarca Alsina. Malgrat que he xafardejat no he trobat enlloc cap recordatori públic per el seu paper i crec que seria una total injustícia un oblit absolut. Ell, amb la seva empenta , la seva professionalitat i el seu absolut criteri artístic va ajudar , i molt, que aquesta la nostra Mataró, no fos tan gris i tan trista , responent als projectes del seus artistes.

Per això des de aquest blog i en aquest post, vull fer-li en el record, el petit i personal homenatge del meu respecte i admiració, amb l’agraïment per el seu paper artístic en l'embelliment de la ciutat.

Gràcies sr. Alsina

(Les imatges corresponen a esgrafiats de Santi Estrany, Eduard Alcoy, Jordi Cuyàs i tradicional . Entre ells el mític de la Pça de l'Ajuntament que la convertí en la parla habitual en la "Pça dels Ninots". )

NO ÉS AIXÒ COMPANYS , NO ÉS AIXÒ ( II )

Fa molts anys que estic en això de la comunicació i potser per el fet de no ser “professional” , en el sentit de guanyar-me la vida en aquest camp, ha fet que el tema de les audiències sempre m’ha importat ben poc. Ara , amb el fet de disposar de comptador de visites en el blog, no puc negar que de tant en tant faig ullada a les xifres i , tot esparverant-me per les mateixes ( prop de 160.000 pàgines servides) em segueixo sorprenent dels resultats de cada post.

Em sorprèn , i en certa manera em dol, que els post polítics tinguin més audiència que els purament artístics ( qüestió de sumar interessats , suposo). I em sorprèn també que els posts més visitats no es corresponguin , al meu entendre , amb els més interessants, essent la meva darrera sorpresa el nombre de visites i la transcendència que ha tingut el post del passat dijous de títol “No és això companys , no és això”.

Aquest va ser un post escrit des de la més sincera indignació envers un bon gruix d’artistes locals ( i no pas els bons ) que de fa temps se’n senyoregen en un nivells de fatuïtat que fa fredar. L’escridassada ha comportat , no tan sols un nombre superior de visites a l’habitual, ans també un bon gruix de missatges mitjançant tots els camins possibles, amb dues idees dominants que es resumeixen en una frase: “Ho sento, no en tenia informació”.

En el que pertoca a les disculpes , és obvi que no és a mi a quin les han de dirigir. Un simplement va expressar la seva queixa. Les disculpes , si es que és creu convenient oferir-les, han d’anar dirigides cap als responsables de la sala. I res millor que fer-ho tot visitant-la, i si s’escau presentant els respectes personals i professionals. Però el tema informació si que em toca de prop.

En primer lloc és ben cert que Begemot no ha fet una publicitat correcte, però crec que tenen la disculpa d’estar en els començaments per un costat i per l’altre el desconeixement de l’entorn i dels protagonistes. Però dit això, i valorant la seva importància , el desconeixement de la majoria bé més d’una vagància fruit d’estar cadascun en la seva torre d’ivori , mirant-se cofoi al mirall de la madrastra de la Blancaneus , que no pas del desig de prendre part en la col·lectivitat creativa.

Actualment qui no sap una cosa és per que no vol. Envoltats de xarxes i moviments socials que ho expliciten tot , parlar del desconeixement és enganyar-se a si mateix. Per què , algú pot entendre que el divendres hom llegís el post renyant , i curiosament ningú llegís els dies abans el post anterior convidant?.

Un , ho dèiem al començament , no guanya ni un duro amb l’art però intenta estar a l’aguait al màxim. Des de fa més de 30 anys , amb el petit interval dels mesos en que vaig formar part del Consell rector de l’IMAC, un està vedat per Cultura i no rep ni comunicacions dels seus actes ni invitacions a les seves inauguracions. Penso que he assistit a quasi la seva totalitat. Igual passa amb la Caixa Laietana. Llavors , com és possible que gent que vol ser professional al màxim no estigui a l’aguait del que passa al seu entorn?. Com pot ser que no assisteixi a una inauguració si no ha estat abans convidada, o fins i tot , ni tan sols així?. Per no parlar del costum entre molts dels artistes de no visitar la resta d'exposicions de la ciutat , si no tenen alguna relació / obligació "especial".

Tan tancats en el seu estudi , tan concentrats en la seva creació, estan els pintors mataronins que immersos en la seva bombolla desconeixen del tot la realitat que els envolta?. O potser la veritat és més simple i senzilla , ni ho saben , ni els interessa, ni els hi preocupa. I així ens va, així els hi va.

O la gent de l’art mataroní pren consciència que cal formar pinya i fer-ho des de la proximitat , la trobada en els actes , el parlar , el discutir i el concretar objectius o tot anirà encara pitjor que ara , que ja és dir.

A Mataró la plàstica no s’exposa a la sala municipal (Can Palauet) de fa nou temporades ; el Museu no disposa d’un Fons d’Art amb obres dels més importants artistes de la ciutat i si les volem veure hem d’anar a Llavaneres ; Ca l’Arenas , que havia de ser la casa dels artistes locals, no aixeca cap i és un cadàver en vida; les sales de l’Ateneu , sense ordre i direcció, son disputades a cop d’egocèntrica destral , en un repugnant repartiment d’herència.... Llavors apareix algú que vol guanyar-se la vida amb una galeria comercial i....  I mentre els artistes fent la viu viu. 

Repeteixo. No és això companys , no és això.

I potser seria hora de començar a prendre consciència individual del poder i la necessitat del concepte col·lectiu. I aquesta ha de ser una presa de posició individual davant la qual no val la veu d’aquells que no tenim pas en el nostre desig ser Pepito Grillo. 

Sols els artistes poden salvar l’art expositiu a Mataró.

Però la pregunta cou i dol: Ja ho volen?

NAUFRAGI A L’ATENEU

 Després del naufragi de Caixa Laietana , esdevingut esfondrament absolut, ara sembla que les seves naus auxiliars, provinents de la Fundació , vagin per el mateix camí.
Mentre que la Biblioteca Popular sembla festejada per Ajuntament i Diputació, l’espai expositiu de l’Ateneu pareix deixat de la mà de Déu i sense responsable qualificat per a decidir amb criteri,  inicia una moviment de davallada que crec lamentarem profundament ja que per el vist ( exposicions actuals ) i previst ( tres exposicions de la gent del Llimoner i Santi Clavell a finals d’any ) , ens trobem davant una continuïtat sense projecte , indigne del tot de la importància de l’ens  i de la magnificència de l’espai.

I potser per que ens acostumem ràpid a aquesta davallada de nivell, l’Ateneu ens ofereix ara en la seva planta baixa , el muntatge de la vilassarenca Noemí Carrau Gual , de títol  “Un nàufrag a Venècia”. Una mostra composada per els seus treballs, els del fotògraf Matthias Scholz amanit tot en  un muntatge escenogràfic referenciat a la ciutat dels canals.

Un conjunt que cal dir-ho de manera ràpida , directe, clara i contundent, esdevé en la pitjor mostra que ha ocupat les sales de l’Ateneu , estic per dir des de la seva inauguració. Una mostra de nivell de Casal o Centre Cívic però que de cap de les maneres hauria d’ocupar un espai com el que ocupa, per la seva absoluta i evident  manca de nivell.

Noemí Carrau és una jove dissenyadora gràfica , establerta a cavall de Vilassar de Mar i Venècia. Una creadora que es mou amb una certa habilitat en el món del disseny gràfic i la il·lustració, amb una estilística fonamentada en la distorsió, que si bé no és original, se la fa seva amb un toc personal que la converteix de manera efectiva en un simpàtic biibelot de record turístic , però sense més.

El pitjor és quan es pretén convertir aquest element simpàtic en una veritable obra d’art. Llavors és quan s’enfonsa del tot l’edifici i més quan es juga a l’ engany ( per a no habituats ) de convertir els petits originals en obres de mida habitual, mitjançant la impressió digitalitzada en tela. 

Una conversió que no tan sols no serveix per enlairar la potència de l’obra ans el contrari, perjudica enormement el treball de l’autora ja que el pixelat de la reproducció trenca l’esquema cromàtic , essencialment fosc , de les obres que perden d’aquesta manera tota la seva vàlua i fins i tot el toc de simpatia que està present en el seu format original.

Si la cosa quedés així , hauríem de convenir en que l'exposat conforma una molt fluixa mostra , en la que el millor està justament en els petits originals en vitrines junt amb els llibres d’autor i que la resta seria millor obviar-la. Però com que no és així i l’exposició té ínfules de grandesa , el catacroc ha de ser molt superior.

Diem això ja que la mostra va acompanyada d’una parafernàlia escenogràfica de góndoles , carnavals, vestimentes i elements senyalistics i referencials , que pretenen situar a l’espectador en un ambient venecià , però que aconsegueixen justament el contrari degut al concepte de joguina que expressen. És així ja que la vulgaritat, carrincloneria i manca d’originalitat de l’escena, converteixen l’espai en un decorat de cartró pedra que trenca l'uniformitat expositiva i impossibilita la convivència amb les obres plàstiques que certament apareixen com a nàufrags en un àmbit sense sentit.

Si a això hi afegim un catàleg que trenca la unanimitat de la col·lecció de l’espai i ho fa , no per millorar les possibilitats reproductives de l’obra , i sí per convertir-lo en una manifestació d’egocentrisme concentrat amb expressions tan espectaculars per la manca de rigor com es autoelogiar-se el muntatge ( “... a través d’una atmosfera molt suggestiva i rica de detalls ... “) o definir les fotografies presents com “excepcionals i úniques “ , haurem de convenir que la globalitat de la mostra no mereix res més que el suspens més rotund.

Una exposició que és un naufragi absolut i que hauria de fer replantejar seriosament a l’autora el seu fer expositiu. Sense ser res de l’altre món , i com ja hem dit abans , Noemi Carrau té habilitat i una certa gràcia en el camp de la il·lustració gràfica. Que segueixi per aquest camí, que progressi en ell, que investigui, que aposti per mides més grans , que aprofundeixi en camins que li poden ser atractius com els de la litografia o serigrafia i que amb aquests vímets sigui valenta i exposi despullada de tota parafernàlia.

De fer-ho així, estic plenament convençut que els resultats serien el suficientment positius com per ser valorats d ’altra manera que amb apostes com les d’avui , indignes del tot d’arribar a un espai públic com l'Ateneu que hauria de tenir l’exigència de la qualitat com element fonamental de la seva acció cultural.

Ateneu Caixa Laietana.

Noemí Carrau Gual. “Un nàufrag a Venècia”

Del 21 de febrer al 7 d’abril de 2013

(Les imatges del post poden no ser corresponents a obres exposades i s’han presentat a títol explicatiu)

EL REI QUE ANAVA DESPULLAT

Cada vegada que arriba ARCO apareix a la premsa alguna “anècdota” en referència a la confusió que produeix algun objecte o semblant que és convertit en “obra d'art” per qualsevol visitant distret, com per ex. enguany el trípode d’una càmera de televisió.

Potser tot està en que ARCO com a fira que és, significa un batibull important en el que tot a vegades sembla valer. I com que en el tema contemporani massa vegades tot sembla que val , certament existeix una clara dissociació entre art i qualitat , com si la presència a ARCO signifiqués per si sola un certificat de vàlua.

Aquest fet . que darrerament sembla accentuar-se , està provocant una davallada important de nivell i sortosament està produint en les ments lúcides del país un cert desvetllament en el pensament que provoca i comença a aparèixer aquelles veus que declaren obertament que el rei ARCO  en realitat va masses vegades despullat.

Avui Vicente Verdú, en el seu sermó setmanal des de la trona de El País, ens il·lumina una vegada més amb una columna que com no, és una veritable meravella i que us recomano llegir atentament.

ARCO Y SU HOSPITAL GENERAL

Para mi desgracia y de tantos otros más importantes que yo esta ha sido la primera edición de Arco que podría ser la última. Dios quiera que no sea así, pero la misma sensación que transmite un paciente moribundo, al que le da igual el agua que el zumo de peras o el pescado hervido que el puré de patatas, comunicaba la 32ª edición de este año 2013.

Efectivamente nunca fue la Feria de Arte de Madrid una primera estrella mundial, pero mantuvimos la creencia, desde 1982, que una tras otra anualidad cobraba brillo y hasta un resplandor inesperado que nos hacía creer en su vida como una divertida y exultante manifestación artística, pronto unida al primer socialismo cabal. Muchos habríamos pagado lo que no teníamos por estar allí. Seguro que buena parte de nosotros, “los anhelantes”, no merecíamos ser convocados, pero así aumentaba el prestigio de ese club que nos rechazaba en beneficio de otras galerías y artistas que por entonces tenían algo mejor que ofrecer. No importa si esta oferta comprendía el escándalo de un toro sangrante, figuras humanas con verrugas y pelos en poliuretano o en pirámides de una mierda a secas. De hecho, ni una ni otra cosa, se les había ocurrido a los demás y el desafío, generalmente extranjero, consistía en que para la próxima edición buscaríamos fórmulas ignoradas y obras con insólitos efectos especiales.

Incluso entre los que siempre preferimos la pintura-pintura y no lo estrafalario, plasmado en soportes de plástico y abono de cabras, se nos ocurrió que el arte mantenía su vitalidad y merecía la pena participar en esa olla caliente de ungüento bueno, malo o regular.

¿Qué ha sucedido después? Que efectivamente el arte ha exasperado sus ofertas tratando de atraer a gentes de Singapur, de China o de Catar con sus cámaras blindadas a nombre de grandes multimillonarios. Gentes exóticas que sabían el precio y no el valor aproximado de las cosas.

Con todo ello, el arte fue desgarrándose en un baile de San Vito de aparatosa histeria donde casi nada tenía que ver con las vanguardias en sentido lato sino con las retaguardias de un sector que bien brotaba, a veces, de las mismas letrinas y otras de la muerte artificial, fea y hospitalaria.

Sin duda el arte ha alcanzado algún desconocido tope artístico que, en su carrera comercial, ha traspasado los extremos y, en consecuencia, ha invadido otros sectores distantes, desde la gastronomía a la petroquímica y desde la fluorescencia al pladur, efectos propios de su actual enfermedad casi mortal.

Pero hay más. Los organizadores, las fundaciones y los comisarios tan honestos como los de otro tiempo palmotean a ciegas entre lo que puede venderse y lo que no. Pero, hecho este supremo esfuerzo mercantil, el resultado es que ya no se vende nada.

Los galeristas se conforman con terminar la fiesta colocando un picassoo un clavé, un hernández pijoan o un ràfols, un miró o un manolo valdés.Con ello resuelven con creces el precio del transporte y el alquiler del estand. ¿Los demás artistas? Casi todo —no todo, desde luego— se tiene como quincalla o gutapercha.

La mortecina luz espiritual que presidía la última edición de Arco y los amplios vacíos en los pabellones 8 y 10, a la manera de espacios devastados por bombas de neutrones, dan cuenta de los crímenes oficiales que han intervenido para herir de muerte a Arco. O lo que es lo mismo, girar el Arco hacia su propio pecho y acabar prácticamente con su corazón.

El IVA del 21% hiere de muerte súbita pero, además, la Ley de Mecenazgo y el desamparo del coleccionista han desplegado un desierto sobre cuyo plano candente los artistas mueren de sed. Les da lo mismo el agua que el zumo de peras, el pescado hervido que el puré de patatas. Todos enfermos. Todos encamados en el hospital.

¿Una metáfora? ¿Un tropo cualquiera? Vamos a ver: ¿no fue en efecto Ifema el decisivo hospital de campaña cuando las muchas víctimas del 11-M tuvieron urgente y absoluta necesidad de él?

Vicente Verdú

NO ÉS AIXÒ COMPANYS , NO ÉS AIXÒ.

Sabor agredolç en tornar a casa després de l'acte cultural inaugural de Begemot, la nova galeria d'art a Mataró. Un acte que ha merescut l’atenció d’una quarantena de persones

Dolç, però que molt dolç, per haver gaudit d'un magnífic concert de piano amb el protagonisme de la concertista japonesa Yoko Suzuki que ens ha delectat amb la seva gran qualitat. Ha estat un veritable gaudi musical escoltar-la.
Però també un regust agre , molt agre , per la resposta dels artistes a la convidada. Tan sols amb els dits d'una mà en tenim prou per comptar als artistes que s'han acostat a l'acte i penso que aquesta actitud no és de rebut. 

En moments com els actuals quan la cultura està sota mínims i l'art encara més , trobar a unes persones , - no sé si anomenar-los bojos, il·lusos o il·luminats -, que aposten per obrir una galeria d'art a Mataró i que a més volen fer una oferta cultural i ho demostren acostant-nos , per començar ,  a una magnífica concertista de piano , com ha demostrat abastament que és Yoko Suzuki i  respondre a la seva crida amb l'absència penso que , parlant clar i català, no té perdó de Déu.

Fa uns dies vaig publicar en el meu blog unes reflexions sota el títol de "Els artistes , culpables?'". Avui crec que l'interrogant està de més i la pregunta ha esdevingut ja afirmació. No pot ser que els creadors girin l’esquena d’aquesta manera a qui intenta compartit l’apartat comercial que , ho vulguem o no, forma part inseparable del món de la creació. I més quan en aquests dies el degoteig d’artistes per presentar les seves credencials ha estat constant, i estem convençuts que seguirà. I no diguem en el cas de que el projecte prosperi, com així esperem. 

No anem bé. Amb actuacions com aquestes els promotors de Begemot tindrien tota la raó per donar l'esquena als creadors mataronins. Espero que no ho facin, però el que està clar és que els artistes de Mataró amb la seva actitud han perdut el dret a plorar per una situació com l'actual per que han estat incapaços de recolzar a aquell que ha intentat donar vida i caliu a un art que a Mataró s'està morint.

Per això he decidit suspendre la meva protesta per el fet de l’absència de la plàstica a Can Palauet. Certament és un fet vergonyós que cal esbombar, però si els artistes on incapaços de recolzar a qui aposta per ells, no mereixen que altres apareguin com els seus defensors.

Avui he de dir molt clar que els artistes de Mataró m’han acabat les garrofes.

No hi ha dret que maltractin de tal manera el seu propi camp de conreu , però això sí, exigint després col·laboració i ajuda. He col·laborat sempre amb els artistes locals . He fet i faig presentacions a dojo sense demanar mai res a canvi , però avui ha estat la gota que ha omplert el got que estava a punt de vessar , com quedava clar en post ben propers. I evidentment després d’aquests darrers temps, culminats avui, potser caldrà que hi hagi un abans i un després.

Certament Mataró no es mereix el nivell de l’art del que gaudeix , però cada vegada veig més clar que potser el nivell correspon en paral·lel a la desídia d’uns creadors incapaços de fer res per a ells mateixos.

Companys aneu errats. I el pitjor és que llençant pedres contra la pròpia teulada el resultat final és sempre el mateix : Prendre mal. 

Avui la teula s’ha foradat i comença ja el temps dels pedassos. I aquests sols poden tapar-se amb una manera d’actuar ben diferent. Demà divendres ( avui per a molts ) s’inaugura exposició al Col·legi d’Aparelladors. El protagonista , un artista local ( Mariano Cabellos). Quants artistes assistiran a la inauguració?.

De veritat, de tot cor. No és això companys , no és això.

(Res millor per il·lustrar aquest post que una obra de Manolo Millares)

ESPAI D’ART / MARGARITA YARMATS / BEGEMOT

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” amb entrevista amb Margarita Yarmats ,  directora / propietària de “begemot” la nova galeria d’art inaugurada a Mataró ( C. Fray Luís de León prop del C. Sta Benet).

Una galeria que demà dijous ( avui per a molts del lector d’aquest post ) té la seva inauguració cultural amb el concert de piano que a partir de les 20.00 hores realitzarà la prestigiosa pianista japonesa Yoko Suzuki de la que us oferim imatge en un dels seus concerts al palau de la Música.

Un acte cultural al que hi està convidat tot el món artístic i cultural de la ciutat i al que estaria bé que la ciutat respongués amb una audiència massiva.

<!-- Copyright (c)2006 Site Met

MÉS DIÀSPORA

Escriure directament fa que a vegades dades que tenies molt clares en començar l’escrit després se’n van en orris i cauen en un lamentable oblit si , per les raons que siguin , l’escrit ha quedat interromput en els moments de la redacció.

Això em va passar ahir , i avui toca subsanar-ho de tot cor, quan en parlar del seguit d’autors mataronins que surten de les nostres petites fronteres per anar a exposar més enllà, va quedar en el tinter , o millor dit en les tecles de l’ordinador, la mostra que Alberto Romero Gil i Ana Garcia inauguren ja mateix a la galeria Nolde a Navacerrada. Una galeria important , una de les més importants de la Comunitat de Madrid , amb un ample pedegree i que a més en moments estacionals com aquest està en el seu punt àlgid. Una sala ja coneguda per ells i en la que estem segurs aconseguiran el pertinent èxit.

Un èxit merescut per la seva qualitat i que ens referma en la nostra crida.

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. 

Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

PREMI PER CAN XALANT

L’Associació de Crítics d’art de Catalunya (ACCA)  , de la que formo part , va fallar ahir els seus premis anyals  i en el que pertoca al premi corresponent a “Espais de Producció i creació”, aquest va ser atorgant a Can Xalant “ per la programació dels seus darrers set anys”.

Un premi atorgat doncs a una trajectòria que sembla ja acabada. I he de dir que crec és un premi merescut. Certament Can Xalant ho ha fet molt bé en el seu camp específic de l’art i el pensament contemporani, però la contestació rebuda a Mataró no està en el seu valor absolut, que seria ben lloable si fos sota l’aixopluc absolut de la Generalitat . Esdevé en criticable quan bona part de l’aportació dinerària prové de les arques municipals i la ciutat rep a canvi una misèrrima aportació.

Està aquí , i no en altre lloc, la causa de la seva desaparició, tal i com ha estat fins avui.