EL SEXE FEMENÍ. ATENEU FUNDACIÓ ILURO

Tots sabem les dificultats econòmiques de la Fundació Iluro per anar mantenint amb dignitat el llegat que li ha quedat de la Fundació Caixa Laietana. I tots sabem que calia trobar solucions econòmiques que permetin mantenir els elements del llegat per seguir seguint en la seva tasca cultural pública.

Però els diners ,en aquest cas evidentment necessaris,han pervertit la situació en alguns indrets convertint-los en el peix que es mossega la cua. Sense diners no hi ha activitat , però l’única manera d’obtenir diners perverteix l’indret i fa que esdevingui impossible per aquells amb el nivell de qualitat exigible i en canvi dona la possibilitat de la presència d’altres protagonistes sense el nivell mínim exigible per a un indret com aquell. L’Ateneu del carrer Bonaire n’és l’exemple més fefaent.

L’Ateneu és l’espai expositiu emblemàtic de la ciutat. El lloc on vol exposar tothom i on llueix millor una exposició per les seves dimensions i condicions espaials. Ara per exposar no cal passar un dur sedàs i sí en canvi pagar una quantitat d’euros diferent segons l’espai escollit ( zero, primera o segona planta). Així el que succeeix que els bons artistes no exposaran mai ja que , amb raó, creuran que no han de pagar degut a la seva qualitat i el que sí veurem seran exposicions com aquesta de  “El sexe Femení” ,del grup Maresmart, que no té el mínim nivell exigible per a un espai com el que ocupen , si de veritat volem que l’Ateneu sigui essent un espai emblemàtic en la ciutat.

Nou dones conformen aquest grup de Maresmart que vol agafar majoria d’edat amb aquest “El sexe femení” que omple la primera planta de l’Ateneu. I dic vol per que no s’ha d’anar amb embuts per dir que el resultat final és totalment fallit. Crec que ja es comença malament quan es vol remarcar de manera clara una diferenciació de sexe , sense entendre que en l’art aquesta diferència no existeix. No hi ha un art masculí com no hi ha un art femení. No hi ha un art per a homes com no hi ha un art per a dones. L’única diferenciació en l’art està en la qualitat. Hi ha art bó i hi ha art dolent. I ambdues cares hi son presents a l’exposició.

La cara de la qualitat porta la signatura de Núria Hurtado i Francesca Poza. Curiosament les dues practiquen el gravat, encara que la segona també ens subjuga en el camp escultòric, i ho fan amb una elevada qualitat. De la mataronina Hurtado ja hem pogut gaudir del seu bon fer que ara accentua en una introspecció de la seva linealitat per aprofundir en aquesta semàntica de línies i espais que tant bé domina , mentre que Poza , que com veiem en les xarxes està en un excels moment, aposta més per unes obres més llibertaries però fortament arrelada en els orígens tècnics , que li serveixen com a fonament d’uns pensaments estrictes però lliures, i fortament arrelats al concepte creatiu de quan la varem descobrir ja fa uns anys a Art i gent d’Argentona.

Dues artistes de nivell que podrien per elles omplir amb nivell i qualitat tot l’espai, cosa que no és pas possible e el desgavell de la resta. Còmic, siluetes , il·lustració, joieria, rostres, fotografia... disbauxa variada com si d’un mercadillo de festa popular es tractés i és clar , no és el cas.

Maresmart no ha composat la mostra com caldria , és a dir, com una mostra coral i simplement ha procedit a una distribució d’espais deixant llibertat en l’exposat i queda clar que el resultat és del tot pobre. És veritat que prestant molta atenció apareix un detall aquí i allà, però que queda ofegat en la inconsistència d’un poti poti que no té res de concepte expositiu i si d’un garbuix d’individualitats que enfonsa al global i no dignifica per res l’individual.

Una exposició que cal visitar per Poza i Hurtado i que ha de servir per reflexió de la Fundació en el sentit de que mostres d’aquest caire no s’han de permetre si no es vol que l’Ateneu perdi en un tres i no res, el seu senti de sala noble i important en el petit món de l’art de casa nostre.

MÈTODART. PERE SALINAS

Aquí teniu l’article que per glosar la figura de l’artista Pere Salinas, em va encarregar la gent de “Mètode. Revista de difusió de la Investigació de la Universitat de València”. Una revista editada en català de gran prestigi en la comunitat científica.

Aquesta revista sol·licita per a cada número la col·laboració d’un artista per que il·lustri els diferents articles alhora que a canvi tingui un espai d’anàlisi del seu fer en la secció “Mètodart” en la que s’analitza la seva obra en base a les seves il·lustracions. Pere Salinas ha estat l’artista a qui s’ha encomanat  les il·lustracions del proper número alhora que se m’ha demanat a mi que en faci el pertinent anàlisi, cosa que he fet amb immens honor i alegria.

Aquí en teniu el resultat.

RETÒRICA DEL BLAU. Pere Salinas

No va ser mortal la ferida, ni lleuger el record.

Ni llum, la nit desballestada. Ni dolç,

el sanglot del vol. Ni trist l’oblit de l’ull d’un dia a l’altre.

Ni els passos que es despullen del peu nu.

                                               Joan Navarro.  “O : Llibre d’hores”.

En el cada vegada més complex món de l’art hi ha artistes cridaners en la cridòria però també, i sortosament, artistes que criden des del silenci, des de l’aparent simplicitat del traç, d’una taca, d’un color que fins i tot pot ser esmorteït. Però el seu és un silenci actiu, d’aquell que com pluja fina penetra fins l’interior i allà esclata en tota la seva intensitat. En Pere Salinas és un d’ells.

Amatent al gran enigma de la creació, aquest barceloní que ha trobat aixopluc en el Vallès (com el Vallès no hi ha res), segueix convençut que en aquest gran misteri que n’és la pintura i en conseqüència l’art, sols la sinceritat del sentiment que surt de l’ànima de manera quasi virginal, té sentit, intenció i trajectòria.

En aquest remot recordar de coses obscures, immemorials, fregaments de les quals perduren en l’ànima de l’artista , com tan bé explica Paul Klee, Pere Salinas va escrivint la seva biografia artística plena d’emocions i silencis, en les que cerca l’anar més enllà del pur engany de la referència. Més enllà del trompe l’oeil que converteix en plaent la mirada però que desapareix en un sospir, Salinas estableix el seu fer en l’estranya sensació d’aprofundir en la intensitat de la taca, de l’escampall n’aparença descontrolat del color i la tinta damunt d’un paper al que va conquerint per establir uns nous marges, uns nous límits, en els que establir el poder subjugant de la seva seducció plàstica, plantant bandera d’emocions íntimes posades a l’abast de l’espectador per compartir-les en aquesta estranya comunió que és font i fonament de l’art.

Al contrari d’aquells vells amanuenses als que s’assembla i admira en la seva passió d’il·lustrar llibres d’autor, Pere Salinas provoca la taca i deixa que s’escampi en la llibertat dirigida per les seves intencions. Una llibertat marcada per el color, aquí el blau, que esdevé com taca sonora que marca arpegis en els que el matisos semblen desequilibrar la coherència estructural de l’obra quan en realitat la situen en una altra dimensió, en el camí de la percepció personal, de la simbologia pròpia, en la que forma i color pacten nous diàlegs que ens parlen de velles històries i sentiments compartides per a tots.

En aquesta eterna història sempre explicada, la de les velles passions i emocions que és la que sempre desgrana l’artista, Pere Salinas ens aporta un esteticisme natural, un desig de bellesa, un concepte de llibertat, un sentit absolutament vital i visceral, però alhora ens el serveix sota el domini estructural, el cerebral, el de l’equilibri comportant una serenor que va molt més enllà de la bellesa formal, tant atractiva com agraïda, per aconseguir arribar a aquell sentiment interior que ens aporta la riquesa que converteix a l’art en aliment i font d’energia i vida.

En la nuesa de l’art , la retòrica del blau, ens porta més enllà de les imatges per conquerir el més preuat de la nostre ànima sensible.

Pere Pascual, crític d’art.

DUALITAT. CECÍLIA MORALES

En l’habitual línea de qualitat que acostuma a presentar-nos la sala del Col·legi d’Aparelladors no és gens estrany que una o dues vegades per temporada tingui a bé oferir-nos l’agradable sorpresa d’una exposició ben interessant amb la signatura d’un artista desconegut, com és ara mateix el cas amb la mostra “Mi dualidad” amb la signatura de Cecilia Morales.

Certament potser no hauríem de dir “desconeguda” ja que Cecilia Morales és una artista mexicana afincada de fa temps a les nostres terres. Però ho diem ja que les escasses vegades en que hem pogut veure obres seves ens hem trobat amb una artista figurativa de concepció clàssica i amb especial gust per a l’aiguada , ben a les antípodes d’aquesta autora , del tot regenerada , que ens encisa amb la seva ben satisfactòria exposició de gravats a Aparelladors.

I és en aquesta situació que crec que Mi dualidad com a títol és una petita trampa que ens presenta ja que el conjunt del presentat , ben arrodonit en concepte i presentació amb l’únic defecte que l’habitual de l’artista primerenc que n’és l’excés d’obra ( amb menys hauria demostrat el mateix i hauria millorat l’aspecte i la comunicació) , no aposta per la contraposició de lectures i si en canvi ens ofereix un concepte ben definit i estructurat en el que ens explica la seva visió plàstica dels seus sentiments més íntims.

Sempre s’ha dit que els artistes ,- és indiferent el camp creatiu -, son autors de tan sols una història ( la seva) que van desgranant de les mil i una manera possibles . Cecilia Morales no vol portar la contrària i ens demostra e manera fefaent que aquell virus que diuen s’inocula en aprofundir en el camp del gravat  l’hi ha provocat una profunda depuració dels seus conceptes anteriors , escrits amb altre grafia i intenció , per anar solcant els enrenous de la seva ànima d’artista per escriure amb la solvència de la tècnica , una nova història plena de sentiments i interpretacions.

Morales ha entès que el gest per ella és essencial, però que en precisa no un qualsevol i si aquell capaç d’omplir d’una musicalitat especial l’entorn mitjançant un concert espaial d’equilibris que li dona no tan sols força, ans també una empenta  per ampliar ventall en un ús ben adequat del color  que si bé podria semblar esquer útil per cridar l’atenció. Així no és pas difícil entreveure que aquest aport cromàtic no és mai tangencial i decoratiu i sí essencial en el context unitari de la peça.

Amb sensibilitat concentrada en aquells de mides més petites en les que mostra cordura i saviesa , i molt més desfermada en aquelles altres mides superiors, en les que el gest reclama resposta per equilibrar el tot de l’obra , l’exposició de Morales és un constant tobogan de sensacions, dees de les més poètiques i decoratives , fins a d’altres molt més intenses i punyents que ens donen fe d’una mirada intensa i profunda establert en el gravat com a raó i causa, que tan sols precisa una depuració tècnica en el sentit d’uns treballs més polits, i una depuració conceptual en una aposta per la unicitat que crec l’afavoriria en gran manera.

Sigui com sigui, el treball de Morales mereix plena atenció, i la seva és una exposició que no us hauríeu de perdre.

(fotografies extretes de la xarxa)

ESPAI D'ART. TEMPUS FUGIT

Espai d'Art - Dimarts, 26 de maig de 2015

Aquí teniu el darrer Espai d’art de m1tv que va ser

enregistrat el passat dijous a la Nau Gaudí en motiu de la presentació del
catàleg de l’exposició Tempus Fugit.

En aquest programa , que complementa el que varem realitzar
en motiu de la inauguració de la mostra, diversos artistes participants ens
fan avinents les seves opinions al respecte de l’exposició, del catàleg, de la transcendència
de la mateixa, de la seva mirada a la pròpia evolució…

Una mirada, al meu entendre prou interessant que crec paga

la pena visionar.

25 M. REFLEXIONS D’UN SIMPLE VOTANT

Aquest matí feia el meu bon dia diari en el fb  tal i com és costum per a mi. Ho feia amb la imatge que encapçala aquest post. Son els guixos dels apòstols que Jorge Oteiza va realitzar per a la basílica de Aránzazu. Titulava la foto com “Electes” però estic segur que ningú ha observat la segona intenció de la mateixa i és que encara que es tracta dels apòstols, el nombre de membres és de 14, justament la xifra precisa per aconseguir la majoria absoluta en el consistori de Mataró. Afegia com explicació: Comença una nova etapa. Que les pèssimes perspectives que s'albiren a la meva ciutat no es confirmin. Poc després Manuel Mas mitjançant twitter, m’interrogava: “perquè pèssimes expectatives? Perquè tant negatiu?”. Hora és de contestar-ho.

Tots sabem els resultats electorals de les municipals de Mataró. No pot negar quasi ningú que ha estat una absoluta sorpresa , i dic quasi ningú ja que des del moment en que David Bote va ser anomenat candidat sempre que parlava amb ell es reafirmava en la seva absoluta convicció que guanyaria i que seria el nou alcalde. Tenia raó i per tant la meva felicitació per la seva constància i perseverança.

No sé si Bote serà un bon o mal alcalde. Bon jan i honest ho és, li manca deixar-se anar en el contacte directe ja que la seva timidesa el fa estar a la defensiva i per tant no empatitza amb el receptor, però tot es pot aprendre a la vida. La vida municipal li és aliena i malgrat els seus esforços desconeix del tot Mataró, ja que és, se sent i vol ser home de barri, espai en el que estableix el nucli de la ciutat i oblida el veritable cor de la mateixa, aquell en el que bateguen els mataronins de sempre ( no els MTV  , els de veritat) a qui no acaba d’entendre i defuig d’una manera tan descarada com errònia. Li agrada anar a sopar a la fira, pujar al parc forestal a la romeria rociera i anar de gresca a la feria de Abril, però li costa entendre Els Pastorets , el desvetllament bellugós o l’aplec de Sta Rita.

Però Bote no és el problema en ell mateix. El problema està en el genèric en el partidisme de trencadís absolut ,- sense Loctite que ho pugui enganxar-, d’un consistori fragmentat al màxim que fa que Mataró sigui la població de Catalunya amb més grups polítics representats en el consistori. I ho fa en el particular, amb una llista patètica que podria servir per regir alguna que altre “maria” però sense aparent prestància per poder manegar-se en els pilars fonamentals d’un Ajuntament que vol dirigir amb un inexistent programa sense línies mares i amb un reguitzell de promeses dignes en uns casos de carta als reis i en altres de somriure infantil, quan no de riota. Un programa fet per a ser oposició, com hom creia, i no pas un programa de govern.

Però el PSC ha guanyat amb 6 regidors i queda clar que si ja la incompatibilitat Mora-Baron va fer impossible la sociovergència i va portar a un cert atzucac a la ciutat, ara no pot tornar a succeir el mateix , i menys amb una xifra tan minsa de regidors. És obligada l’hora de pactar, però, amb qui?.

L’aritmètica i el normal si es vol pujar a la ciutat seria una tripartit amb CiU i ERC tal i com oferia Quim Fernández de bones a primeres. I més quan existeix una situació de primacia que faria que CiU acceptés qualsevol cosa so pena de desaparèixer del mapa i a bon segur ERC no li faria pas fàstics a la possibilitat de potenciar una visualització del seu bon fer molt malmès en la seva darrera experiència de govern per el desori que va ser Sergi Penèdes. Però és possible?. Tot és possible però crec que les bases del PSC no ho entendrien de cap de les maneres.

Bote i el PSC han recuperat el lloc capdavanter amb una campanya agressiva en el barris , amb una postura PSOE i espanyolista al màxim (no s’ha d’oblidar que com es pot observar en la seva xarxa social David Bote és simpatitzant de la Socitat Civil Catalana) i cercant de manera permanent un enfrontament barris-centre , situant als primers com els grans desfavorits de la política municipal fet que és una falsedat que es desmunta per si sola.

Una postura accentuada encara més amb l’aprofitament de líders veïnals per a les llistes a l’hora que es decapitava, - estil “juego de tronos”-, a tot aquell que feia olor a mataronisme ancestral o defensava el poder, com a pol i eix,del centre de la ciutat. El reduccionisme de centre igual a sobiranisme (mare de tots els mals) i per tant enemic en el fons i la forma , era la cirereta que provocava la fàcil eufòria del simpatitzant a qui la C del PSC li sobra del tot. Però, s’empassaran les bases que per  governar cal pactar amb els enemics , més enemics?. Jo penso que no.

(Per cert em costa molt entendre l’emocionada abraçada de Manuel Mas amb David Bote quan aquest amb una sola campanya electoral s’ha carregat tot l’esforç d’aquest únic Mataró de centre i barris units en un tot, que ell va generar mitjançant la vertebració urbanística i Baron va acabar d’unir amb la vertebració humanística)

Oblidats els partits més antagònics i no avaluables per a formar coal·lició de govern, sols resta la possibilitat dels nouvinguts “VoleMataró” i “Ciutadans” que ambdós d’una o altre manera ja han picat l’ullet , en una possibilitat que encara ofereix més reserves.

No fa falta entrar en gaire anàlisi. Qui li plagui la política haurà seguit els diferents debats electorals on s’ha evidenciat l’absència absoluta de qualsevol ideari de programa referenciat a la ciutat i alhora l’absolut desconeixement de Mataró , el seu entorn i els seus problemes. Un pacte amb qualsevol d’ells no significarien mai unes crosses per ajudar a anar endavant i si en canvi uns veritables pals a les rodes que els farien entrebancar-se contínuament. Això per no dir del nivell dels regidors que assolirien poder.

Tan sols per aquesta ingovernabilitat que damunt del paper sembla observar-se les perspectives de futur de la meva ciutat esdevenen, al meu entende, pèssimes. Però hi ha més.

Em preocupa que en una ciutat de 125.000 habitants el partit guanyador sols assoleixi 8420 vots que a més a més sols significa el 18.46% dels vots dels electors. Em preocupa que en siguin tan sols 3200 més que VoleMataró (5276) o 4000 que els desapareguts Ciutadans (4409), o que PxC assoleixi 2572 vots. Cosa que fa que en comú, aquests tres partits sense cap mena de programa de caire local, suportats tan sols per la seva matriu, assoleixin 12.257 vots que son ni més ni menys que un 45% més que l’opció guanyadora , assolint un 26.88 % del vots emesos.

Unes xifres enormement preocupants ja que per a mi significa que una quarta part dels votants no tenen sentit de ciutat, preferint optar per programes mares de caire generalista que mai podran incidir de manera directa en la millora de la ciutat i les condicions dels seus habitants. Un desarrelament que per a mi és un punt en el que cal reflexionar i molt i en el que caldria incidir de manera contsnat i intensa.

Per això les pèssimes expectatives. Que Manuel Mas , mentor de Bote i en certa manera ideòleg d’aquest nou projecte , està satisfet per que han guanyat i creu, ell que és polític i en sap un niu, no com jo que soc un mindundi polític i un simple votant, que vaig errat em sembla correcte. Però si és així  em faria un gran favor a mi, i crec que a molts, explicant-nos les causes i raons del seu optimisme. Per a mi , i en la meva ignorància , el que s’albira és una negror que no m’agrada per a la meva ciutat.

I sempre he cregut que per solucionar els problemes el primer que cal és visualitzar-los.

EL MEU VOT

Tots sabem de la importància democràtica del vot secret per el que té de permetre l’assoliment de la llibertat més absoluta per a decidir el nostre recolzament a una o altre opció política. Però el vot secret és un dret de tot ciutadà i no pas una obligació.

Soc d’aquells a qui agrada saber quina és l’opció política d’aquells personatges públics a qui segueixo en la premsa, en les xarxes socials. Saber de quin peu calça tal o qual periodista o ... L’opció política és un tret massa important del pensament d’un com per que quedi amagat en aquells que tantes vegades ens informen, lloen o critiquen a qui sigui , pontifiquen sobre tal o qual tema...

Per això m’agradaven aquells quasi interminables llistats d’adhesions que tot partit polític presentava públicament per fer avinent el pedegree d’aquells que combregaven amb les seves idees i per tant explicitaven a ulls de tots quina seria la seva votació.

Un , que és un mindundi , mai ha amagat la seva opció política que és de tots coneguda: Sempre he votat socialista, encara que darrerament alguna vegada amb el nas tapat. Bé, sempre no. Fa forces anys, quan residia a Argentona vaig votar una vegada a Iniciativa , que potser llavors encara PSUC , ja que en Pep Fité em mereixia , i em mereix, gran confiança. I ara fa ben poc , cas Pere Navarro, l’abstenció va ser obligada. Però enguany votaré una altra opció.

Segueixo tenint clarament afermats els meus principis socialistes i catalanistes per tant no crec que sigui infidel , si és que així es pot definir. Més aviat crec que és el PSc el que foragitant la C del seu acrònim i venent-se a un centralisme jacobí i retrògrad (Psoe) de qui hauria d’agafar franquícia, ha estat infidel amb tots aquells que teníem un clar sentiment de país.

Però si de per se les sigles PSc son difícilment recolzables, a Mataró la cosa es complica encara més amb una llista de nivell paupèrrim, formada única i exclusivament per aconseguir un poder mitjançant la vella guàrdia pretoriana dels barris però orfes de tota empatia, de coneixement de la ciutat i els seus problemes. Una llista plena de personatges desconeguts en general, i molt poc valorats en els seus àmbits professionals, que no han obert la boca en aquesta campanya  ( era la única possibilitat de no cagar-la). Encapçalats per un bon jan, en David Bote, que ha vagat sol i desemparat en aquesta travessia de campanya, demostrant les múltiples mancances per manar en una ciutat com Mataró.

I això per no parlar del fonament , - el programa -, indicador d’una manca absoluta de projecte i estructurat simplement en un llistat de carta als reis, oferint genèrics, alguns d’ells contradictoris.

Creient fermament que en tema de política de proximitat, com ho son les eleccions municipals, l’abstenció i el vot en blanc de res serveixen i que cal apostar per aquell que un cregui que és qui millor dirigirà a la ciutat , està molt clar i sense cap mena d’ombra de dubtes que el meu vot anirà per en Francesc Teixidó que encapçala la llista d’ERC.

Crec que en Quico Teixidó disposa de les virtuts personals més escaients per governar un ajuntament que es preveu atomitzat i amb moltes dificultats per aconseguir unes majories estables. Que el seu tarannà, el seu pactisme en la recerca del millor pot garantir un projecte variat en el que caldrà navegar amb molt de compte i la seva capacitat integradora ha de ser el millor per l’estabilitat d’una ciutat que la precisa amb urgència , després d’uns anys burocràtics i sense il·lusió.

Tenint en compte a demés que el projecte cultural que ofereix és prou atractiu i a més parteix d’una estructura sòlida i amb prou fonaments i s’allunya del llistat de reis d’altres opcions. I que l’apartat  sobiranista haurà de quedar mediatitzat per el global del consistori, no em queda ni el més petit dubte que votar a Francesc Teixidó és el millor per a la ciutat i per el seu progrés cultural. El que dic públicament per si algú s’hi afegeix.

PS.- Tenint en compte que el meu vot és en clau local i no sobiranista, prego tan sols que quan en acabar les eleccions els partits sobiranistes facin suma per a potenciar el 27S tinguin a bé descomptar el meu vot ja que aquest és únicament municipal i no pas per afavorir un sobiranisme amb el que no combrego.

CALIDOSCOPI. ISABEL BIETE

 L’espai capgròs acull en aquets mes de maig la primera exposició a Mataró d’Isabel Biete , una artista barcelonina resident a la nostra ciutat de fa uns tres anys i que ara ens mostra el seu sentit creatiu en aquest recull de peces de petit i mig format en les que desenvolupa la seva estilística enquadrada en el que podríem definir com descriptiva de la realitat per més que alguns la puguin encasellar sota l’aixopluc del concepte naïf.

Biete va ser una de les poques i positives sorpreses del darrer San Lluc. La seva visió imaginativa , colorística i lumínica de les cases del Callao, apostant per una quotidianitat joiosa i festiva , ens indicaven ja de bones primeres que era una creadora amb empenta , imaginativa, amb suficient dosi tècnica com per llançar-se a aquesta aventura estilística i capaç de generar una mirada de l’entorn, que potser per la seva aparent simplicitat i el seu colorisme extrem podria arribar a ser considerada per alguns com pseudo naïf.

No creiem que sigui aquesta una definició encertada del bon fer de l’autora. El naïf, que va molt més enllà de l’infantilisme al que l’han reduït alguns , presenta una mirada diferent de la realitat quan Biete en canvi ens vol apropar de manera directa a la realitat però mitjançant una petita transformació visual que potencií la seva arrel de proximitat i ens acosti a un cert sentit de quotidianitat al que a més aporta una poètica n’aparença simplista però que en realitat aposta una gran càrrega humanística  ja que malgrat que en general l’obra de Biete potencia l’objectual és impossible eliminar el component humà que absent físicament és sent proper i dominador en l’interior.

Biete aposta per una mirada il·lustrativa força propera al còmic descriptiu de línia blanca. Modifica les línies de perspectiva per apostar per una mirada plana en la que aconsegueix profunditat i densitat mitjançant l’ús d’un color intens i contrastat que dona no tan sols força cromàtica visual ans permet accentuar el concepte vital que sempre esdevé el seu repte amagat. 

Una vida real i activa per més que moltes vegades l’absència humana ens pogués parlar d’altres circumstàncies. Una pintura molt més filosòfica en el fons que no pas el que la intranscedència teòrica del representat ens podria donar a entendre. I tot embolcallat en una tècnica precisa i exacta que en la seva aposta per la realitat dona encara més versemblança al presentat.

Certament que el treball de Biete no deixa de ser com una dosi important del plaer de viure. El seu acostament a aquells racons amagats i ben personals de qualsevol ciutat , l’acostament a aquestes velles botigues curulles d’objectes del més variat , aquest mercat com el de la Pça Gran ,- que sens cap mena de dubte esdevé l’estrella del presentat – comporta un sentit vital en aquella mirada de proximitat , del quotidià, dels petits plaers que traslladats al plàstic , al visual i al vivencial , fan que en  conjunt visitar la mostra d’Isabel Biete sigui un veritable gran plaer tot demostrant que allò que considerem massa vegades  com “petit art” no està renyit en absolut , ans el contrari, amb aquells conceptes de transmissió de sensacions i emocions en que hem de definir el veritable art.

Un feeling comunicatiu que s’estableix amb facilitat en aquesta interessant exposició que sols té la deixa dels petits retrats de personatges populars observats massa des d’una vessant turística , per definir-los d’alguna manera , rebaixen la nota d’una més que valorable exposició que us aconsellem amb plaer.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa)

DEBATS ELECTORALS

La banderola que encapçala a quest post és la del debat electoral en relació a la política Cultural celebrat a Mataró el 1987, és a dir fa quasi trenta anys , i que un va tenir el gran honor de moderar. El debat celebrat a l’antiga peixateria va omplir tot el recinte , tota la plaça de la peixateria i bona part de les escaletes amb més de tres-centes persones. Aquesta setmana dos debats de cultura a Mataró. El dilluns a Buc de llibres una trentena i a la burgesa hora del vermut, una xifra parella a El Públic.

Certament que hi ha diferencies substancials. Llavors eren moment d’Il·lusió i d’efervescència cultural en el convenciment que sols al cultura ens podria fer lliures. Ara , trenta anys més tard , els polítics han vist que la cultura no dona vots i els ciutadans hem assistit a la corrupta putrefacció de la cultura pública establerta sota reialmes de taifes indestructibles on uns quants xarrupen de la mamella i uns molts ho miren tot sabent que els seus projectes seran per sempre somnis que hauran de desenvolupar per a si mateixos ja que no obtindran de part del poder ni tan sols hora per explicar el projecte.

 I l’exemple més fefaent és el més que corrupte i interessat Institut de Cultura de Mataró on sols els amics tenen plat a taula i la resta son menystinguts , oblidats i condemnats al silenci.

Potser per això aquest desencís cultural absolut, per que els ciutadans saben i sabem que res importa sols el càrrec, el títol, la targeta i el sou a fi de més. I així anem.

I mentre omplint-nos la boca de cultura. A dida, senyors.

ESPAI D'ART / ISABEL BIETE

Espai d'Art - Isabel Bietee


Aquí teniu el darrer Espai d’art de m1tv amb el protagonisme de Isabel Biete, aquesta autora nouvinguda a la ciutat , - fa tan sols tres anys que hi resideix-, que realitza amb la seva exposició a l’espai capgròs el seu debut a la que és la seva ciutat i a la que se sent del tot integrada.

La seva pintura d’aparença naïf, i diem aparença ja que està molt lluny d’ella, ens acosta amb la seva aposta il·lustrativa a fer mirada poètica i quotidiana a de racons propis, propers i llunyans, en una pintura alegra i jovial però gens allunyada d’un perfeccionisme constructiu que la defineix i que estableix un important feeling amb l’espectador que se li acosta.

Una entrevista més que interessant a una bona artista que s’afegeix a la de per se brillant llistat d’artistes de casa.

JOAN SERRA / MIA LLAUDER

D’entre les moltes satisfaccions que m’està donant Tempus Fugit n’hi ha una de molt personal que no és altre que l’haver donat a conèixer a un públic més general el treball de molt bons artistes mataronins massa desconeguts de tots com és el cas J.M.Calleja, Pep Suari, i encara més el nom de Codina-Esteve ,-aquest més conegut-, o els de Diego Guirao i Carme Garolera. Però principalment , i en aquest cas és passió personal , el treball ceràmic de Joan Serra.

Dic passió personal ja que a fi de comptes la ceràmica sempre m’ha delit, a bon segur per aquesta pertinença meva a Argentona i a l’entorn del Museu del Càntir. Sempre que he tingut ocasió he col·locat la ceràmica en l’àmbit expositiu com va ser per ex. en la col·lectiva inaugural de l’espai 23, i evidentment un ceramista havia d’estar a Tempus Fugit tenint en compte la gran qualitat que atresora en Joan Serra , a qui vaig escollir també per el fet del seu nomenament “oficial” d’artista artesà , com en el cas de la seva parella Mia Llauder.

En aquests dies Mia Llauder està exposant a La Borne centre Cèramique Contemporaine ( “Confluències de símils”) mentre que en Joan Serra exposa “Evolucions tèrmiques de la terra”.

Com que les imatges valen més que mil paraules , us deixo amb les imatges de l’exposició que demostren la qualitat dels seus protagonistes i que alhora son un crit absolut que exigeix la seva presència en una exposició aquí , a casa seva, on segueixen essent, fora del reduït cercel, uns perfectes desconeguts.

Adjunto l’enllaç amb l’espai expositiu per que hom entengui l’alt nivell d’aquests dos grans i alhora desconeguts artistes que porten el nom de la ciutat amb la més alta bandera de la qualitat.

EL DIBUIX. MIQUEL WERT

Segueix “La destil·leria” amb la seva eclèctica temporada , anant picant d’aquí i d’allà, per oferir-nos ara en aquestes acaballes primaverals el treball de Miquel Wert, un jove artista entestat en fer del dibuix raó i causa de la seva expressió i s’ha de dir de vell antuvi que amb prou solvència i èxit.

Per analitzar el fer , o diem-ho ja de bones a primeres , el bon fer de Miquel Wert, cal deturar-se separadament en les dues cares de la moneda de tot artista com és el fons i la forma. Dues cares que l’artista lliga sota l’aixopluc d’una mirada vintage que li permet que el conjunt en surti reforçat.

És obvi que en primer lloc cal parlar de l’aspecte tècnic. I dic és obvi ja que a bon segur l’ús d’altres materials condicionaria la manera de fer de l’artista com s’evidencia en les obres primerenques que de manera ben atrevida presenta de forma testimonial en l’exposició i ens marquen un concepte del tot diferent.

És aquesta mirada iniciàtica un concepte, més lliure , més abstractiu , més “actual” si m’és permesa l’expressió, que curiosament i en avançar el temps no segueix en una evolució i sí en canvi hi ha un gir cap un concepte cada vegada més clàssic, que va des del dibuixos de caire familiar generalista vers uns darreres “retrats” que acompleixen el cànon i que ens retrotrauen a un passat que no sé pas sí és el millor per a l’artista.

Wert és un gran dibuixant. A més és un apassionat d’aquesta tècnica caiguda en desús com element protagonista malgrat els esforços de gent com Antonio López o com molts contemporanis que han fet del grafit un element important en el seu fer. Però a l’hora de la veritat el dibuix segueix sense valorar-se, - el Premi Ynglada Guillot n’és exemple fefaent -, i més si en fem ús del carbonet , i que a dir de la ja desapareguda sanguina. I si hi ha tècnica i passió els resultats forçosament son bons.

Wert entén perfectament la tècnica com a mitjà, i amb ella es serveix per estructurar una mirada el·líptica cap un concepte vital ja desaparegut. La seva reproducció d’imatges d’altres temps, explicitant una manera de viure i entendre la vida , li permeten fer una reflexió de caire més antropològic i social, en la que ni interroga ni cerca respostes de com ha canviat la manera de viure , la manera de relacionar-se , la manera de ser , en una paraula. Ell explica i deixa penjada en les seves obres unes mirades pendents que tot espectador ha d’esbrinar , llegir i intentar de fer-ne lectura. Per tant , Wert el que pretén és comunicar que és i ha de ser sempre la clau i raó de l’art.

He de dir per tant que l’exposició de Wert , a més d’agradar-me , és una veritable lliçó d’art en tots els seus apartats, des de la seva excel·lència tècnica fins la seva capacitat comunicativa , però alhora he de dir que potser estem perdent un gran artista per guanyar tan sols un gran dibuixant , i és que les seves primeres obres son de tant alta qualitat que és difícil fer mirada abstractiva de la resta en las que , vist el precedent, l’ofici domina per damunt de l’art. 

Sortosament però Miquel Wert és jove i està a temps de rectificar.

Sigui com sigui,. Magnífica exposició que cal visitar.

(les magnífiques fotografies han estat extretes de la xarxa)