CONFLUÈNCIES DEL FANG. JOAN SERRA I MIA LLAUDER

Joan Serra i Mia Llauder son dos artistes excepcionals, encara que ells sempre diuen que son simplement uns ceramistes de bon nivell. Reconeguts per tot Europa a la que viatgen sovint per exposar, i convidats a les millors fires , el cert és que lamentablement aquí son uns perfectes desconeguts, - és curiós que hom reconeix Ixió però no a ells-,  i quasi estic convençut que malgrat la seva gran vàlua no hi ha peces seves en la col·lecció municipal.

Ambdós ja van ser una absoluta sorpresa quan varen exposar en la col·lectiva inaugural d’Espai 28, i el trist és que Joan Serra va seguir essent sorpresa en el Tempus Fugit. Una sorpresa que es manté en totes i cadascuna de les seves exposicions que sortosament per a ells i per els amants de la ceràmica i l’art  sovintegen cada vegada més. Grans exposicions recents, com les de Joan Serra a can Caralt o la de Mia Llauder  al Museu del Càntir d’Argentona.

Ara , i sota l’adient títol de “Confluències del fang” Joan Serra i Mia Llauder comparteixen l’espai de la sala del Col·legi d’Aparelladors amb una mostra excel·lent que respon perfectament al seu nivell de creativitat i que serveix alhora per explicitar el complementari de les seves diversitats creatives , establertes en un cert seny en el cas d’en Joan i més arrauxades en el creatiu en el cas de la Mia.

A Joan Serra el veig com el vell alquimista , tancat en les seves formules màgiques i secretes, amb les que intenta desenvolupar treballs de manera constant i permanent ves a saber si a la recerca de la pedra filosofal. El que no seria expressió en aquets cas molt errada, en el senti petri que tenen molts dels seus treballs i en el sentit filosòfic que impregna a tota la seva obra.

Les obres de Serra son en aparença serioses, com si no vulgues donar pas  a una estètica endolcida. Son obres potents que son en certa manera fruit d’un atzar , controlat això sí, però atzar en el fons. Son obres de seny , “al límit del caos” , que segons ell mateix defineix corresponen al moment exacte en què la terra i el foc conflueixen per mostrar-nos aspectes íntims de la metamorfosi del volum, condicions que recorden l’origen i evolució de la terra, recreacions de testimonis del poder de la natura a escala humana.

Una obra serena, agosarada , ferma i d’una gran potència tectònica que curiosament convida a ser tocada i acaronada. Una obra endurida però terriblement dolça, que sona i crida en el misteri i en la magnificència del seu resultat final, ja sigui quan treballa de manera verge com quan s’acompanya d’altres elements a la recerca de noves textures. El que fa que  seu conjunt mostri el nivell de mestratge d’aquest gran ceramista que ningú hauria d’oblidar en el llistat dels grans artistes de casa nostra.

Mia Llauder ens fa la mirada contrària però alhora complementària. La mirada gràcil, rítmica , plena de moviment, més alegre i que en ocasions és plenament juganera, però recolzada en uns fonaments tècnics fora de mida que li permet assolir composicions i textures que semblen defugir del camp ceràmic , però mantenint afermat un sentit de l’estètica i la bellesa plàstica en el més alt nivell.

Per un cantó ens ofereix unes obres més fixes però establertes generalment en un clar component coral en les que el color li permet entroncar els lligams i donar potència a uns treballs n’aparença febles en el físic. Conjunt de gran intensitat i finesa que obliguen a una detinguda mirada i anàlisi.

En l’altre cantó ens trobem amb peces més mòbils, establertes en la modalitat que generen un sentit rítmic apassionant. En una certa distorsió aparent de l’equilibri però conformant en la fragilitat una volumètrica enormement potent.

L’obra de Llauder  és com un perfecte ballet en el que es conjugui la bellesa del clàssic amb la contemporaneïtat més agosarada, essent les seves peces la consolidació física del moviment que la dansa estableix.

Joan Serra i Mia Llauder, contradictoris i alhora complementaris. Seny i Rauxa en un treball creatiu del més alt nivell.

Exposició d’obligada , repetida i detinguda visita.

Moltes felicitats

Les fotografies han estat extretes de la xarxa i no han de correspondre obligadament a obres presentades en l'exposició

L’ALQUIMIA DE L’ART. JOAN SERRA

Can Caralt ha esdevingut de fa temps el centre expositiu més important de la comarca. Malgrat les seves limitacions espaials, el carisma particular d’en Lluís Albertí i els seus companys de feina han aconseguit que per els artistes aquest no sigui un espai més i sí un espai en el que poden expressar amb llibertat i sense cap mena de limitacions el seu bon fer. I dic això de bon fer ja que per una o altre cosa, l’espai de can Caralt ha esdevingut un espai en el que s’aconsegueix la sempre rara simbiosi entre continent i contingut amb un únic resultat d’alta qualitat.

En aquest més, i després del parèntesi obligat de les festes nadalenques amb el corresponent component didàctic, recupera l’activitat plàstica amb una excepcional exposició del ceramista Joan Serra que sota el títol de “Evolucions tèrmiques de la terra” ens dona lliçó magistral del concepte de creació artística sustentada en el domini quasi doctoral de la tècnica ceràmica que confegeix una veritable simfonia en la que l’equilibri fons/forma, és a dir escultura/ceràmica esdevé simplement espectacular.

Ta i com ja vaig defensar en la presentació de la mostra crec que cal oblidar el qualificatiu ceràmic en el context de l’exposició. La tècnica, és i ha des ser sempre mitjà, però mai objectiu i finalitat. Un concepte que de fa temps han comprés perfectament els plàstics que han abandonat els qualificatius tècnics per esdevenir simplement pintors o escultors, sense detallar en el genèric,  la tècnica que empren.

Explicava l’anècdota que em contava el bon amic Perecoll del temps de “Tres x tres”  en que Tharrats es negà a usar la paraula “joies” per una exposició justament d’això , de joies. Deia Tharrats que emprar-la rebaixava l’art al concepte d’artesania i que calia trobar quelcom diferent. Ell mateix va trobar l’expressió “escultures de petit format”.

No sé si caldrà trobar una altre paraula per definir les obres que presenta Joan Serra , - per a mi son unes magnífiques escultures-, el que si sé és que depassen amplament el concepte genèric i qualificatiu d’artesania per  esdevenir elements que expressen al màxim els conceptes volumètrics i estructurals per confegir unes formes subjugant que alhora venen carregades del misteri que genera la seva tactilitat, en aquest joc de la contradicció entre la duresa pròpia de la peça i alhora una aparent ductilitat que sembla que en tocar-les agafaren noves formes com si d’una mena de mousse ceràmic es tractés.

Diu Serra que ell no modela les peces que el seu treball està en reunir les condicions per a que les formes apareguin. I és en aquesta aposta que sembla gaudir de l’ancestralitat dels sentiments d’una certa alquímia, arribant fins a la modernitat més absoluta en aquest concepte de la deconstrucció, on l’autor és troba i se sent còmode per explorar fins els límits en la fèrtil però alhora complexa cruïlla en la que coincideixen art i tècnica.

Joan Serra és per a mi la més ferma imatge de la nova ceràmica. D’aquella que acceptant els fonaments clàssics de la mateixa sap portar als límits tots aquells elements tècnics i materials per donar resultat a unes formes interioritzades que poden semblar fruit de l’atzar i son en realitat resultats de l’estudi al límit de les possibilitats de tots els elements, en aquest cas , terres, temperatura i temps.. Joan Serra és la nova ceràmica i ho és fruit de ser en certa manera la més ferma demostració de la no ceràmica, en el seu camí d’obligada reconversió vers la plàstica escultòrica més pura , en la que poc importa mètodes i materials emprats.

La mostra de Joan Serra a Can Caralt és una mostra obligada per a tot amant de l’art i més encara dels amants de la ceràmica. I ho és ja que demostra com la ceràmica actual és anar molt més enllà del concepte de “plats i olles” i del propi de la ceràmica artística i decorativa. És simplement assolir els límits de l’especificitat escultòrica.  Tot en una lliçó de fets i conceptes de l’autor que sobrevola per damunt de tota ella i crea l’espurneig seductor que t’apropa a les peces i , tot volent descobrir el seu secret, t’abdueix en un treball artístic sense mida que mereix el més fort dels aplaudiments.

Joan Serra, un artista del volum excepcional en qui , encara que ell no ho comparteixi, la ceràmica és sols un accident tècnic. Una magnífica exposició d’un artista al que massa gent no tenia en compte i que obligatòriament hem de col·locar en el top-ten local. Un artista del volum que dona lliço i mestratge amb treballs com els que ara presenta.

Magnífic.

Felicitats.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa i poden no correspondre exactament amb obres presentades)

JOAN SERRA / MIA LLAUDER

D’entre les moltes satisfaccions que m’està donant Tempus Fugit n’hi ha una de molt personal que no és altre que l’haver donat a conèixer a un públic més general el treball de molt bons artistes mataronins massa desconeguts de tots com és el cas J.M.Calleja, Pep Suari, i encara més el nom de Codina-Esteve ,-aquest més conegut-, o els de Diego Guirao i Carme Garolera. Però principalment , i en aquest cas és passió personal , el treball ceràmic de Joan Serra.

Dic passió personal ja que a fi de comptes la ceràmica sempre m’ha delit, a bon segur per aquesta pertinença meva a Argentona i a l’entorn del Museu del Càntir. Sempre que he tingut ocasió he col·locat la ceràmica en l’àmbit expositiu com va ser per ex. en la col·lectiva inaugural de l’espai 23, i evidentment un ceramista havia d’estar a Tempus Fugit tenint en compte la gran qualitat que atresora en Joan Serra , a qui vaig escollir també per el fet del seu nomenament “oficial” d’artista artesà , com en el cas de la seva parella Mia Llauder.

En aquests dies Mia Llauder està exposant a La Borne centre Cèramique Contemporaine ( “Confluències de símils”) mentre que en Joan Serra exposa “Evolucions tèrmiques de la terra”.

Com que les imatges valen més que mil paraules , us deixo amb les imatges de l’exposició que demostren la qualitat dels seus protagonistes i que alhora son un crit absolut que exigeix la seva presència en una exposició aquí , a casa seva, on segueixen essent, fora del reduït cercel, uns perfectes desconeguts.

Adjunto l’enllaç amb l’espai expositiu per que hom entengui l’alt nivell d’aquests dos grans i alhora desconeguts artistes que porten el nom de la ciutat amb la més alta bandera de la qualitat.

JOAN SERRA / GERARD ROSÉS

A bon segur que els noms d’aquests dos bons artistes que encapçalen el post d’avui haurà fet pensar a més d’un abans de la seva correcta identificació artística , alhora que lamentablement també estic convençut que haurà deixat fora de joc a un bon grapat dels seguidors d’aquest blog. Dos artistes que ocupen avui aquest espai degut a dos fets puntuals que cal remarcar i que en circumstàncies com aquestes caldria ser remarcat generalment per espais com aquest mateix , per això entono el meu mea culpa per no fer-me’n ressò més sovint de fets parells.

Joan Serra és aquest magnífic ceramista mataroní que de sempre ha dut una tasca important en la creació i més important en l’ensenyament de la ceràmica ( escola Ixió i escola del Museu del Càntir), per no dir del seu paper fonamental d’especialista al col·laborar amb tants artistes , especialment escultors, en el desenvolupament dels seus projectes en el que pertoca al que hauríem de dir “desenvolupament tècnic”.

Ara en Joan Serra ha estat distingit per la Generalitat amb el títol de Mestre Artesà per el mestratge que exerceix en el seu ofici i per la difusió que n’ha fet del mateix mitjançant l’ensenyament. Un títol honorífic si es vol però d’alta vàlua simbòlica per el reconeixement tàcit del seu bon fer.

Un títol per el que cal felicitar-lo de manera intensa, encara que com ja li varem dir personalment , no s’entri a valorar el fet artístic creatiu en el que en Joan en seria igualment mereixedor per el nivell i la qualitat del seu treball en un àmbit tan preuat per a molts ( entre els que m’incloc) però alhora a vegades tan poc valorat com és la ceràmica.

En Gerard Rosés es aquell artista masnoui / teianenc d’obra perfectament reconeixible ja que la seva és una obra realitzada amb cartró d’embalar , degudament retallat í pintat al damunt per formar aquestes composicions tridimensionals en les que reflexa la quotidianitat mitjançant paisatges , actes, fets socials ... dels que qualsevol de nosaltres en pot ser perfectament protagonista. Una obra de la que els afeccionats mataronins n’han pogut gaudir ja que de manera periòdica ha exposat a la galeria Lolet Comas , indret en el que generalment hi ha mantingut obre en permanència.

Ara en Gerard Rosés és el protagonista d’aquesta magnífica experiència que n’és la Fundació Ca l’Antiga a Teià , on presenta una veritable antològica del seu fer. Un treball que ha merescut el reconeixement del suplement cultura/s de La Vanguardia que li dedica les dues pàgines centrals.

Joan Serra i Gerard Rosés , dos magnífics artistes ben apreciats per especialistes i col·leccionistes però massa desconeguts del públic en general que per el seu fer i la seva qualitat es mereixen abastament aquests reconeixements públics , dels que avui joiosament en fem ressò i altaveu .

Felicitats.