ART DE TOTA MENA

L’art com element viu i canviant apareix constantment i en totes les seves formes en el nostre entorn més proper. Aquestes són les formes d’art que he sentit prop meu en els darrers dies.

ART MADUR.-

En motiu del Premi Velázquez atorgat a Antonio López, aquest manifestava que a l’emoció de l’art s’hi pot arribar de dues maneres: des de l’impuls i el gest o des de la reflexió, com en el seu cas. Igualment des de la reflexió hi ha arribat, o millor dit hi ha retornat en Joaquim Vilanova, del que he tingut el goig de presentar la seva exposició al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona.

En Joaquim, marit de la Nefer i professor de plàstica de l’IES d’Argentona, feia quasi vint anys que no exposava públicament els seu treballs , malgrat que mantenia en el silenci del seu estudi una lluita plàstica constant. Ara ha gosat fer públics els seus neguits en una exposició magnífica que ens mostra la força artística que atresora.

Amb un fonament abstracte absolut, sense cap mena de concessió, Joaquim Vilanova estructura un diàleg vivencial i íntim en el que desenvolupa neguits, plaers i desitjos . Tècnicament perfecte, el treball de Vilanova s’estructura en una pluja fina de sensacions que aclaparen a l’espectador que es queda sotmès a les seves sensacions plàstiques, assolint plena satisfacció en el que pertoca a l’estètica ( forma) i a l’ètica ( fons).

Una exposició magnífica que caldria ser vista a Mataró. Qui s’hi apunta?.


ART JOVE? ???.

És diu que tot artista té dret a equivocar-se, i sí és jove no tan sols en té el dret ans també l’obligació.
Però també ha de quedar clar que un artista jove té l’obligació de produir una creació fresca, ha de cercar, provocar, intentar inventar nous llenguatges, etz. I res de tot això està present en la 5a. Mostra d’Art Jove que s’acaba d’inaugurar en la sala del Foment, en una edició més avorrida que mai, i el que és més important, mancada de tot al·licient, amb un olor a ja vist, a rescomit , i amb un caminar que sembla més una mostra de resabiats artistes acostumats a la cacera de beques i subvencions, i que no volen perdre el xollo, que no pas a creadors incipients que intenten obrir-se pas en el món de l’art.

Està clar que la Mostra d’art Jove de Mataró és una mostra que s’ha de refer. Sectària en la convocatòria i difusió ja que sols arriba a l’entorn proper a la política artística del PMC. I amb un jurat de clares incompatibilitats i interessos professionals ja que entre els participants hi ha poulains seus ( Pep Dardanyà/ Can Xalant i Núria Alberch / Batxillerat Artístic Sta Anna) el teixit del Concurs és ben discutible i això produeix un índex de participació molt baix.

Els resultants son fefaents. Una mostra plana, sense nivell, mancada de tota qualitat, que no mereix cap mena d’atenció i que malbarata tots els esforços (inclosos els dineraris ) realitzats per aquesta mostra.
Per altra costat cal valorar l’escàs nterès de la pròpia organització. He intentat per tots els mitjans saber qui ha estat el guanyador de la Mostra. En l’exposició no hi ha cap indicatiu. No existeix acta pública del Jurat. Preguntats els encarregats de la vigilància, ni tan sols tenien coneixença de que allò fos un concurs. Visitades les planes d’Internet de l’Ajuntament, Cultura o els medis periodístics de la ciutat , en cap d’elles trobo cap mena de notícia. Com es veu una organització excel·lent ( made in PMC) , però no cal preocupar-se , sigui qui sigui el guanyador, el resultat serà injust.

Les obres presentades , cap d’elles ,mereix ni l’atenció ni el dispendi que se li atorgarà , i el correcte seria deixar desert el premi , tal i com està previst a les bases, però com que crec que no serà així, aquesta és la meva aposta personal:

En lògica ha de guanyar Verónica Aguilera. És la que disposa d’un currículum més intens , encara que per el vist, poc aprofitat. L’afany del PMC d’apostar tot a la carta de l’art contemporani l’obliga a buscar un nom conegut en el cercle per poder-se donar importància.
Fora d’això la seva obra és la més paradigmàtica. “Reproducete hasta morir” tracta de reproduir per fotocopia una frase determinada, que en base a les múltiples reproduccions va perdent la fidelitat fins arribar a una cosa ben diferent. És dons la millor metàfora que es pugui fer en relació a l’art contemporani actual. Una realitat positiva ( la creació contemporània) de tant i tant repetir-se a si mateixa ( veure les exposicions que ens ofereix mes sí i més també el PMC) acaba essent una cosa ben diferent a la inicial i sense cap mena de valor ni interès. (foto superior)

En cas de cercar una altra aposta cal apuntar a Gemma Tro , ben situada en el pensament d’alguns jurats i que segons diuen en l’ambient, és la nova aposta a mimar per part del PMC , ara que desitja tornar de La Haia on resideix.

Finalment per el que a mi pertoca jo donaria el meu vot a Cecilia Postiglioni , molt en la línia de Regina Giménez, però amb un treball en el que hi ha intencions i bon fer. ( foto adjunta)


ART FANTÀSTIC

Tornant de la inauguració de l’exposició de Joaquim Vilanova escolto el magnífic programa d’en Joan Barril ( quin greu error acomiadar-lo de la COM).
Entrevista al diputat d’ERC , Joan Tardà. Les seves declaracions em produeixen al·lucinacions i em fan dubtar de la minsa copa de cava que he pres:
“ERC és com diu el seu nom d’esquerres i republicana. No és , ni ha estat, ni serà , ni nacionalista ni molt menys independentista”
Les paraules ho diuen tot.