DEL NO D’ESQUERRA AL NO A ESQUERRA

Parlo molt poc de política en aquest blog. El munt de blogs de caire polític en la blogosfera més propera em permet oblidar-me d’aquest camp, però hi ha vegades en que cal definir-se . L’estatut n’és un d’ells. I està clar que votaré sí i defensaré aquesta postura davant qui sigui.
A bon segur que no és aquest l’Estatut que més m’hauria agradat . És cert que al meu entendre es podria haver fet una mica més en alguns apartats , però malgrat tot, - digueu-me possibilista -, estic convençut que significa un bon avenç i que amb ell es podran articular bones millores per el país.

Entenc igualment que algú pensi que és un mal estatut. Que per uns , ho sigui per massa, i per altres per poc, i que aquesta postura és acceptable, respectable i correcta. Per tant entenc perfectament que ERC digui no.
Però també soc d’aquells que penso que no es pot estar a missa i repicant., i menys quan es fan declaracions tan incomprensibles com les de Carod Rovira.

La presència d’ERC al Govern és un insult a la intel·ligència dels ciutadans i una burla a tots aquells que vàrem saltar d’alegria davant l’existència del tripartit .
Si fa ben poc el sempre atinat Joan Safont recordava la cançó de Llach , potser ara hauríem de fer efecte mirall , i dir a la gent d’ERC que no és això companys, no és això.

FIRA D’ART

Ahir dissabte es va celebrar la XI edició de la Fira d’Art de Mataró, una fira que no ha acabat de quallar en la nostra ciutat i que any rera any va minvant en participació i qualitat , fet que em sap greu.

No tothom sap que soc un dels culpables de que aquesta fira es dugui a terme. Fa uns anys un artista mataroní que tenia un cert nom ,- ara ni el te ni viu a Mataró-, , em proposà crear aquesta fira. Ell que es movia per el camp d’aquest tipus de manifestacions aportava organització i participants i per la meva part jo tenia de ser mitjancer amb l’Ajuntament i esquer per aconseguir subvencions, sponsors i participació d’artistes locals. Els guanys econòmics serien a repartir.
No vaig acceptar la proposta però no em va semblar malament la idea d’una Fira que té ample concurrència en altres indrets ( Girona, Olot, Lleida, Manresa, Vilanova....) , per això el vaig contactar amb Josep Filbà, per aquell temps president de Unió de Botiguers i la fira va néixer i fins ara.

Però mai ha acabat d’esclatar, en bona part per que els artistes locals li han donat sempre l’esquena i s’han donat de menys en participar-hi. No estic parlant dels professionals, però en la ciutat hi ha un munt de semi-professionals i curosos afeccionats que tindrien en la Fira una manera de sortir a la llum, donar-se a conèixer i fer el salt amunt si s’escau.
Però no, alguns assisteixen a fires d’altres indrets i no es deixen veure en la de la seva ciutat, potser per això la fira fa tan sols la viu-viu i un pensa que acabarà morint sense que ningú la trobi a faltar.


DESPARICIONS

Parlant de la mort, en aquest cap de setmana ens han deixat dos artistes importants: Morató Aragonés i Karel Appel. Dos creadors poc comparables ni en estil ni en transcendència però als que cal recordar.

Morató pertanys a la generació de la post-guerra, aquest conjunt de grans artistes que són com inexistents ja que han quedat amagats en una part per el temps que els hi va tocar viure en que hi havia altres prioritats abans que l’art i la cultura, i per l’altra per el maleït cercle de l’art català (Tàpies, Hernández Pijoan, Guinovart, Dalí, Miró .....) i tornem a començar.
Una generació de gran qualitat que serien grans mestres en altres contrades i aquí son els grans desconeguts.

De Karl Appel tots en sabem més. Pintor expressionista holandès que en el 1948 va fundar el grup “CoBrA” ( Copenhaguen, Brussel·les, Amsterdam ) que amb el seu primitivisme expressionista va ser la gran revolució europea de la post-guerra. La seva obra va copejar els conceptes artístics del moment amb la definició que portava per bandera “ pinto com un bàrbar en aquests temps de bàrbars” .
A bon segur que la seva mort tornarà a portar a l’actualitat el treball d’un artista cabdal en l’evolució de l’art d’aquells anys cinquanta que són la clau per entendre l’evolució de tot l’art del segle passat.