dimarts, de maig 23, 2006

PIC .... ADES ( II )

MATARÓ RÀDIO

Em trobo amb un vell amic que em pregunta si ja he enviat la meva sol·licitud per a tal de col·laborar a Mataró Ràdio , l’emissora municipal que alçarà el vol la propera tardor. Contesto que no i que no ho penso fer. Queda sorprès però quan li explico el que penso hi està d’acord.
El cert és que no m’agrada com s’està gestionant aquest tema. Fa massa temps que parlant amb responsables municipals, aquests sempre confessen en petit comitè que no saben transmetre a la ciutadania tot el que passa de be en la ciutat. I tenen raó. L’Ajuntament no sap ni ha sabut mai ,explicar ni explicar-se als ciutadans.

Ho ha intentat de diverses maneres i mai se’n ha sortit. No se’n surt tampoc ara amb aquest insípid butlletí municipal , que al començament no arribava a ningú i que ara que ho fa , va a parar directament a la brossa ja que és del més pla que un pot imaginar-se. Sense trempera en les noticies, en la realització i especialment en aquest disseny a l’estil del departament d’imatge, que és sens cap mena de dubte un departament que demana a crits una adequació al llenguatge visual actual, i un fugir d’aquesta asèpsia del políticament correcte.

Per això , i per el tarannà que s’ensuma, la ràdio municipal sembla que anirà per el mateix camí. Si entreu en la weeb i us endinseu en les lectures del reglament, les condicions, etc , aneu per un camí sense sortida ( carregós , legalista, gens clar ) que us portarà a no entendre res. I en el poc que s’entén , alguna qu’altre sorpresa com per ex. que el cap d’emissions cobra menys que l’administrativa ( ?).

El camí encetat és dolent i caldria refer-lo. Avui més que mai val un símil futbolístic. Cruyff va crear el dream-team , realitzant un esquema de joc i fitxant les persones més adients per el mateix. ( Serna, Juan Carlos, Goicoetxea o Eusebio no eren pas uns craks). Potser aquí caldria fer el mateix: Estructurar una graella de programes, - ciutadana, plural i participativa -, i anar a la caça i captura de les persones més adients per omplir els forats ( professionals i col·laboradors). Potser així s’aconseguirà un fonament atractiu per ser una ràdio escoltada.
O com dèiem just ahir amb en Pep Andreu i l’Espartac Peran: “Tot porta pel camí de ser una ràdio municipal més , i els responsables no entenen que la millor ràdio municipal és aquella que no ho sembla”.

El que veig és falta d’il·lusió. I ho dic amb la senzillesa i alhora l’orgull d’aquell que estava aquell 15 de desembre de fa vint-i-vuit anys en el primer informatiu de Ràdio Mataró. Aquell afany, comparable al de TVM , en el que també estic d’ençà el primer dia, no es veu per enlloc en aquest projecte.
I quan passa això, el fracàs s’olora, i tinguin per segur que Mataró no se’l pot permetre, ja que precisa com aigua de maig , una emissora que li sigui pròpia i propera.


ROCÍO

No he estat mai al Rocío , ni al veritable ni al succedani. Tinc amics que han estat a Almonte i t’expliquen amb ulls com plats la bogeria col·lectiva , inexplicable als ulls de cap raonament, que allà succeeix. Una bogeria que com em deia fa ja molts anys , algú que ara està ben apuntat al carro de l’andalucisme ( Carlos Herrera), quan la veiem en altres circumstàncies i cultures , diem que queda clar que aquells són uns tercer mundistes.

En el que pertoca del més proper, tampoc acabo d’entendre la disbauxa. Entenc perfectament el que podríem dir el crit de la terra. Hi ha costums, maneres de ser i d’entendre la vida i les relacions, que estan en el més profund del nostre ser i entendre. Per això comprenc que es ballin sardanes al Retiro cada diumenge, i que en el mon de la globalitat es mantinguin les cases regionals. I no sols ho comprenc , ans ho crec necessari.

Però em costa molt entendre aquest manteniment etern de tots els costums ( Setmana Santa , Feria de Abril , Rocío , Nochebuena ... ) . I em costa més quan es reclama que els nouvinguts abandonin els seus costums i juguin tan sols les cartes de la nostra baralla.

Si els nouvinguts de fa cinquanta anys , i aquells que sols oloren la terra ancestral d’any en any , s’aferrissen en les seves arrels, per què exigir allò que nosaltres no complim , a aquells que ara han arribat , amb la sola diferència d’una parla, un color o una religió?.

M’agradaria pensar que tota els polítics que es van acostar aquest cap de setmana al Rocío ( festa religiosa) , ho van fer a les mesquites en dia de portes obertes. Però em sembla que parodiant la famosa frase televisiva, Va a ser que no.

ART

Malgrat l’oblit en que viu l’Art en la nostra ciutat ( repasseu cartellera ) , els seus artistes segueixen espavilant-se.
Ara és el jove Alberto Romero Gil qui exposa amb tot èxit a Pamplona. Pintor realista de la corda de l’Antonio López , és una gran promesa ( potser ja una realitat) de la plàstica mataronina.
Les peces d’aquest post són seves i estan exposades en aquesta magnífica exposició ( http://www.juanamiano.com/ ) .

1 comentari:

Ramon B. ha dit...

Pere,
Magnífics quadres. Per cert, jo no, però companys meus sí que van anar a la mesquita.