POLÍTICS

M’agrada i molt l’elecció de Consol Prados com Secretaria General per la Immigració de la Generalitat. No és que l’hagi tractat molt, però sempre m’ha donat sensació de treball, eficàcia i personalitat.
Estic molt convençut que la seva tasca serà plenament eficient, i vull recordar la seva relació amb la cultura mataronina i especialment l’Art.
Aquest divendres s’inaugura la Mostra d’Art Jove, una mostra que curiosament es va encetar sota el seu mandat a Joventut, i que va viure intensament ( Com no recordar aquella taula rodona el dissabte abans de Santes, suant tots pels descosits en la sala del Sidral ).
Això per no parlar de Can Xalant.

Igualment m’agrada molt el Sr. que l’acompanya en la foto escollida per il·lustrar el post.
No puc ni vull negar que soc maragallista, amb tot el de bo i dolent que significa. Potser per això m’ha encantat l’article de J.A. Gónzalez Casanova , catedràtic de Dret Constitucional de la UB , que avui publica “El País” amb el títol “Me cae bien Maragall”. A mi també.
No sé si per raons freudianes, - els Maragall tenien pes a Argentona on vivia i un dels meus primers records de caire periodístic està en la inauguració d’una escultura a Joan Maragall a la Pça de Vendre d‘Argentona ( magnífica i recomanable obra de Jaume Clavell) , amb declamació del versos a càrrec del llavors mític Mario Cabré - , però en Maragall sempre m’ha caigut be.

M’agrada Maragall per ser un polític permanentment incorrecte. Amb Maragallades incloses, em segueix admirant el seu traç que va portar unes Olimpíades a Barcelona i que va reconduir a aquesta ciutat , ancorada en un passat , a ser una envejosa i envejada ciutat del futur. I sobre tot m’agrada per que sota un aire eternament despistat existeix un cap perfectament moblat que estic convençut rebrà justícia en les properes eleccions i generacions.
Per això llenço amb força el meu crit: “Maragall, President”. Penso que davant l’avorriment insípid de Montilla, ferma imatge de l’establishment del partit que tant ens recorda a les imatges burocràtiques d’aquells anquilosats partits que hom volem oblidar , no hi ha color.

Sigui com sigui cerqueu l’article. Certament és impagable.

Premsa

Dues noticies al voltant del mon de la premsa em criden l’atenció. Com quasi sempre, una de bona i una de dolenta.

La bona és que Interviu celebra els seu 30 aniversari. Fa molt temps que no la compro ( avui ho he fet ja que aquesta aniversaris comporten sempre uns recordatoris molt escaients ), però va ser durant molt de temps ( i al costat de Cambio 16) lectura setmanal obligada. El seu cocktail polític – social – eròtic – escandalós és imprescindible per entendre la transició, i el seu nom apareix amb lletres gruixudes en la història personal del que això signa .

Amb l’afegitó personal per el cas de recolzar , com ara mateix, el futbol sala. Poder-se enfrontar a qui era , i és, el millor equip del mon , sempre es recorda. I un podrà dir que ha tingut davant seu a Amancio , Adelardo, mauro, José Mª García, etc.

La dolenta és que la SER i Quatro han fitxat a Maradona per el Mundial. Quina vergonya. Hi ha noms que haurien d’estar vedats en les BP del Periodisme. I Maradona hauria de ser el primer de la Llista.

ART

M’estan quedant moltes coses d’art penjades, Parlar del cas Oriol Calvo i les sales alegals ( ho deixem així) de Museus, Fundacions, Empreses i Institucions.

Parlar de Can Xalant i el microcosmos que es retroalimenta en un afany de falsa modernitat que hauria de tenir ja els dies contats ( tants com els que haurien de faltar per fer fora a IC de la Regidoria de Cultura) i que permet que uns quants senyors per un costat tinguin estatus i sou, i per l’altra els seus treballs siguin magnificats amb les prebendes que ells mateix s’atorguen.
Una endogamia que comença a assolir nivell de secta i en la que res hi podem fer.
Molt ens agradaria poder participar en la disbauxa col·lectiva , però els actes es fan entre setmana, i un , encara que no vulgui , ha de treballar per viure, ja que encara no ha estat anomenat espècia protegida en perill d’extinció, per no haver tingut mai cap mena de diner públic en el seu entorn.

O parlar de , no ser con anomenar-la, obra efímera d’un japonès del que no recordo, ni crec importi, el nom. Un conegut amb xiringuito a la platja m’atabala dient-me que a ell no se li permet una parida de tal nivell. Que li calen projectes , vises i inspeccions, però que en canvi sota l’argúcia d’art efímer s’ha colat una construcció en la que es faran actes sense cap mena de control.
I el pitjor és que té raó i més quan un veu que s’ha realitzat destrossant el paisatge natural de la masia.
Però no pateixin. Silenci administratiu i a seguir.

MÉS ART

1.- No vull oblidar que demà al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona inaugura en Joaquim Vilanova. Amb aquesta exposició trenca un silenci de quasi una vintena d’anys i estic molt orgullós de que m’hagi demanat presentar el seu treball.
En Joaquim és el marit de la Nefer. Llicenciat en Belles Arts és professor de l’IES d’Argentona i és un artista de cap a peus. La seva exposició de títol “Nus” és una petita meravella que caldria veure a Mataró.
Algú s’hi apunta.

2.-Justament ahir aquest blog s’omplia d’imatges de l’obra de Romero Gil , aquest jove autor mataroní tan estimat i apreciat per Antonio López.
Avui arriba la noticia que a aquest darrer se li atorgat el Premi Nacional de Pintura.
Amb la nostra felicitació personal vagi l’apunt vers qui toqui de l’edifici de Beneficència per que en prengui nota.