diumenge, de novembre 26, 2006

MATARÓ RÀDIO

Aquest divendres vaig començar una petita col·laboració a Mataró Ràdio. Em va trucar la Mei Ros per demanar-me una petita col·laboració en el magazine matinal de la Mª Lluisa Aranaz a la que coneixia de Cadena 13. Es tracta de que cada divendres i en cinc minuts aconselli les exposicions que cal visitar a Mataró i rodalies.
El fet de poder gravar la petita intervenció amb decideix al sí, i ja ho veieu, des de el passat divendres he tancat el cercle: Ràdio (Mataró Ràdio), Televisió ((Televisió de Mataró), Premsa escrita ( Cap Gros ) i Premsa per Internet ((Capgros.com) i Internet (blog personal).

Per ser un afeccionat i fer-ho tot per amor a l’art ( mai tan ben dit) , no està pas gens malament.

FONS CARRERAS

No sé si tinc alguna cosa de bruixot. Parlo de que no es fa res a Ca l’Arenas i en surten un cursets. Ara parlo de la Nau Gaudí i de la possibilitat de que en ella s’hi dipositi el conjunts de fins gràfics de la ciutat, i....

Ahir dissabte vaig passar tot el matí amb en Santi Carreras. Ens coneixem de fa temps i sap del molt apreci que li tinc i especialment del molt apreci que vaig tenir al seu pare amb qui em vaig iniciar a una crítica d’art de més volada. M’explicaré:
En temps del franquisme i el pensament únic, després del Telediario del migdia existia un programa “Hora 15” dirigit per el llavors progre Martin Ferrand ,que feia repassada a l’actualitat cultural de l’estat. A la que en Santi Carreras veia una exposició que podia sortir a la tele la filmava , em cridava per visionar-la en el seu estudi del pati , un escrivia la notícia i a enviar-la a Miramar. Si sortia, ja ho sabia, ell cobrava i religiosament em passava la part.

Dons be, coincideixo amb en Santi en la setmanal excursió esportiva de les nostres filles que comparteixen escola i afecció del voleibol. En Santi em pregunta del que sé al voltant de tot el tema , i de cop, com si el relè de la contempció hagués saltat, comença i no acaba, d’explicar el malament que s’ha tractat el llegat de la família que va ser cedit a l’Ajuntament.

Les seves explicacions traspuen ràbia continguda , despreci intens envers noms d’aquells que llueixen en l’àmbit cultural i museístic de la ciutat, i alhora ofereixen un immens amor a la ciutat , que al seu entendre ha emprat de mala manera el bon llegat que se li entregà.

Explicita els incompliments absoluts de tots i cadascun dels punts del conveni ( tots amb l’excepció de l’exposició celebrada al Museu ) i deixa en l’aire una amenaça latent, que un que ja ha corregut molt de mon, la personifica en una realitat ben inmediata, de retirar per incompliment flagrant , el llegat Carreras dels Fons Municipals.

El llegat Carreras és sens dubte la millor col·lecció de la realitat ciutadana i social de Mataró. Seria una veritable vergonya que la família es tornés enrera en la cessió, i a més amb unes raons tan de pes que esdevinguessin en irrefutables.

Jo, de tenir algun poder en faria una trucada personal i ràpida. Mataró no pot perdre, per la desídia de qui tots sabem, un llegat tan important com el Fons Carreras.
De que valdria el Fons Català Roca , generalista, si no sabem mantenir el Fons Carreras ( localista ),
Una trucada ben ràpida s’escau.

A veiam, si per una vegada , i valgui el que no serveixi de precedent, algú em fa cas.

SOCIOLOGIA DE BUTXACA

Seguim examinant les corbates que llueixen els que manen en el nostre pais. La contenció n’ha esta la nota més destacada en aquests dies.
La foto de família després de ser investit Montilla com a nou President és evident. El classicisme domina en els tons i les formes i no hi ha cap gota d’agosarament.
A destacar en el camp de l’oposició el punt més atrevit de Ramon Camp, en general molt auster, i que Artur Mas repetís el dijous, dia de debat , la corbata de ratlles en tons marrons que portava el dia de les eleccions. Potser seria qüestió de desar-la ja que ha esdevingut en l’element conjunt dels dies de les derrotes.

ANTOLOGIA PERSONAL

Llevo
Tal cantidad de vidas no narradas
Debajo de mi falsa cabellera,
Tal cantidad de fechas incumplidas.

No me digas jamás, ni siempre.
Búscame,
Pues cómo de otro modo
Iba a saber si estoy o si no he vuelto
O cómo si he llegado o cómo cúando
Si el que ha llegado soy o el que me espera.

No encadenes a nadie al pie de nunca

Ocúltame, solapa,
Bajo el llanto tardío

Cita
José Ángel Valente

2 comentaris:

xavier ubach ha dit...

Amic Pic:
Primer de tot he de dir-te que estic plenament d´acord amb el comentari que fa Filomena al teu article titulat "comunicació". En sembla que confons la historia, no es pot annar criticant i envejant llocs de treball per desprès caure en la tentació... Pero no d´aixó et vull parlar amic, perquè veig que els de la radio fan el mateix que els de sant Lluc, "a l´ enemic es millor tenir-lo a casa". Vull aclarir-te alguns conceptes de la present comunicació. Les colaboracions que feia en Santi Carreras per "Miramar" (programa de tve) i no per l´hora 15 d´en Martin Ferrand, ja que Madrid no volia colaboracions "de provincies" les escrivia sempre en Joaquim Ripoll i Casals i les filmacions i el text els recollia jo al mati per entregar-ho quan hi havia reportatge al cap d´informatius. En aquell temps no era precis fer d"enfant terrible" per accedir a un lloc de responsabilitat; i si vols explicar l´historia et diré que els Santi´s Carreras, pare i fill els vaig col.locar jo un a Miramar, a tve i l´altre, el fill, un notable professional de Catalunya Radio, va ingressar a Radio Barcelona, la primera d´Espanya.
Encara que el teu bloc no el llegeixin gaires fans teus, cal explicar sempre la veritat, perque podriem confondre a la penya.

Filomena ha dit...

Sempre són d'agrair les matitzacions per tal de no confondre la història, fet aquest força habitual avui en dia. Gràcies Sr. Ubach pel seu aclariment.