RAVELL

D’entre les mil i una fotografies que s’ha publicat en aquests dies a l’entorn de l’Entesa amb quedo amb la de Montilla, Carod i Saura sortint de dinar de Can Ravell. I ho faig per diversos motius.

En primer lloc per que aquesta és una casa que em porta records d’infantesa. Encara que hi passo sovint, està en el meu caminar diari del treball , és un indret que em porta a aquell “aroma de hogar” que popularitzà l’anunci de “Heno de Pravia”.
Ravell està a Aragó 313 al costat del mercat de la Concepció i els meus avis vivien a Aragó 360 , a menys de cent metres. A casa dels avis hi anava sovint de ben petit. M’agradava molt ja que llavors el Carrer Aragó estava dividit a banda i banda per el tren que circulava a cor obert , i jo des de la “tribuna” ( balconada tancada habitual en les cases de l’eixampla barceloní ) en tenia una visió privilegiada.
Era llavors quan en dies ben especials anava amb l’avi o amb l’oncle Pep que vivia al costat, a Ravell ( Mantequeria Ravell es deia llavors ) a buscar vi o un cava ( llavors champany) , o fiambres , o algun requisit i jo quedava embadalit en aquell especial ambient, que ara sols recordo en establiments parells a Italia. I sempre queia una llaminadura de la mà de l’amatent depenent de torn.

Només per això ja m’ha agradat el fet , però a més he saltat d’alegria en llegir el que han menjat, amb plats tan sucosos com ànec amb naps i altres de cuina ben nostrada.
Que una entesa es fonamenti en cuina d’aquest tipus i deixi de costat deconstruccions i altres paridetes de disseny, sembla que ens vulgui dir, que van a per feina, que és ni més ni menys el que d’ells desitgem.

( I potser amb sort s’hauran trobat a n’en Fradera , el mític pianista del conjunt musical mataroní “Luis XV” que amb els seus companys Rivera, Trigo i Pal varen aconseguir triomfar a Madrid allà els anys 60 . Sé de bona tinta que de tant en tant s’escapoleix per fer-hi allà un bon àpat. Ves a saber si hi va coincidir).

POLÍTICAMENT CORRECTE

Moltes son les vegades que he dit que cada vegada soc més políticament incorrecte. Com molt be deia no fa tan en Javier Marías ( el meu aliment espiritual de cada setmana a EPS ) s’està creant una corrent que ja no permet expressar cap idea ja que sempre hi ha un grup defensor justament del contrari, que se sent íntimament ofès i intenta que aquella defensa no surti a la llum.
Marías defensa , encertadament crec jo, el fugir dels eufemismes. Ens entendrem , jo no sento per una orella per tant crec que soc sord d’una oïda. Sord, i no disminuït auditiu. I si voleu ,continuem amb els paral·lelismes.

Però tot s'acosta al paroxisme quan hi entra el sexe pel bell mig. El sumun però, crec que ha arribat quan llegeixo ahir al diari que a Alemanya s’ha editat la Bíblia políticament correcta, que arriba al desideràtum de parlar de l' oració del parenostre tot dient: “ Pare i mare nostre/a que estas en els cels....”. A un, que defuig de la religió , no és que li vagi molt el tema, però és d’una ridiculesa absoluta.

Quasi tant com el tema de la paritat. Acabo de llegir que potser Bargalló no serà el responsable de Cultura de la Generalitat, i que potser ho serà la seva dona. La raó? , la paritat.
No soc confús en la vàlua de la dona en el treball. Ho sé per tots cantons. Per el proper ja que conec la gran vàlua de la meva dona i del bon paper que fa en el seu espai professional. Per el ,professional, ja que treballo en un empresa de majoria femenina. La gerent és dona, com també ho és el Director tècnic , i les unitats estan dirigides per dones en una proporció superior a la de 7 a 3. Sempre he tingut una dona com a cap directe i de tot, como en botica, he trobat. És a dir , com en el cas dels homes.

Per això la meva paritat és la de la qualitat, ja siguin homes o dones. Certament cal una discriminació positiva per apropar percentatges, però quan es tracta de dirigir la qualitat ha d’estar per sobre de tot.

Per això pensar que el Govern del nostre país està en standbay per raons de sexe em sembla una manca de responsabilitat. A mí com home m’ofen, i si fos dona sera pitjor , em sentiria insultat, ja que sempre queda el dubte de si s’assoleix el càrrec per la vàlua, o simplement per ser equilibrador de la políticament correcte paritat.

CESÀREO RODRIGUEZ AGUILERA

Llegeixo la notícia de la mort de Cesàreo Rodríguez Aguilera als 90 anys d’edat . El seu nom està lligat en la seva saviesa a tota una generació.

Fora dels reconeguts mèrits jurídics que assolí en la seva carrera, cal remarcar el seu paper com a crític i historiador de l’Art , amb llibres tan importants , per la seva senzillesa i didactisme , com "Arte moderno en Cataluña. Examen de qué cosa sea arte y que cosa modernidad" , que va editar Planeta ara fa 20 anys amb pròleg de Pere Gimferrer i que ara rellegiré en la seguretat que em seguirà impressionant com en la primera vegada.

El vaig conèixer de trascantó en alguna xerrada amb Garcés, Serrahima i altres importants del moment, i després a traves d’Alcoy, Rovira Brull, Nico del Rio i Paco Rodon, havent fet alguna presentació a Tertre. I si no vaig mal errat en Perecoll en tenia també ampla coneixença.

La seva mort és una desaparició més en aquest entorn quasi científic de l’art, en que fora de modes, modismes i necessitats de modernitats, s'entra específicament en la reflexió al voltant de les intencions i les qualitats, és a dir , el que de veritat cal jutjar.

RESPOSTA A ALÍCIA ROMERO

La regidora de l’IMPEM m’adreça un amatent mail en que es mostra queixosa al respecte del comentari aparegut en aquest blog per la presentació d’una guia d’arquitectura de la ciutat, promoguda per La Salle, escrit que transcric a continuació, ja que malgrat ser una resposta privada , al parlar de que vol aclarir elements susceptibles de confondre als lectors, crec que val la pena fer-lo públic.

L’altre dia vaig llegir en el seu blog un escrit molt crític per la presentació d’una guia d’arquitectura que s’havia fet a Mataró. M’agradaria aclarir alguna informació que presenta en el seu article ja que són susceptibles de confondre al lector.

En primer lloc, voldria comentar-li que la guia no la impulsava ni la promovia l’IMPEM, ni la va encarregar. Aquesta guia és una proposta, únicament, de la universitat “La Salle” que, de manera continuada, a través del treball dels seus alumnes de darrer curs d’arquitectura, realitza i publica guies d’arquitectura sobre ciutats, sota els seus criteris. El darrer número que havien treballat i publicat era sobre Mataró i van trucar-nos per convidar-nos a l’acte i demanar-nos ajuda sobre l’espai on poder fer la presentació.

En aquest sentit, ens vam sentir molt satisfets de rebre la informació de primera mà i poder acompanyar-los en la presentació a la nostra ciutat. Ens sembla molt adient que, no només sigui l'administració qui s'encarregui de promoure aspectes d'interès de la nostra ciutat, com l'arquitectura en aquest cas, i per aquest motiu no vam dubtar en recolzar la iniciativa. El resultat de la tasca de promoure Mataró dins i fóra del municipi creix si, a l'esforç públic, s'hi sumen iniciatives privades com la de la Universitat de la Salle.

En tot cas, acceptem la seva queixa i ens lamentem que la informació no arribés a persones interessades com vostè. Per properes ocasions ho tindrem en compte, i intentarem fer una millor difusió.

Sobre la possibilitat de que li enviem un exemplar d’aquesta guia, li haig de dir que nosaltres com a IMPEM o Ajuntament no comptem amb exemplars de la mateixa. Ens en van regalar un a la presentació, tan sols. Per tant, lamento no poder enviar-li cap exemplar. Imagino que, com qualsevol publicació de caire privat, deu estar a la venta a les llibreries.


Atentament,


Alícia Romero



He dir que mai he parlat amb Alícia Romero, el que de per si ja es lamentable, ja que si ella és responsable de la promoció de la ciutat, i un porta més de trenta anys intentant defensar el paper dels seus creadors plàstics, el normal és que n’existís una coneixença. Però ja que parla de la possibilitat de confondre als lectors , aquí queda ben explicitada la seva resposta, deixant a l’abast dels curiosos el post publicat en aquest blog el passat dilluns dia 6 .

De la resta res a dir. Amb un escrit i amb la seva resposta hom queda retratat i cadascun en pot treure conseqüències. El que si no puc passar per alt ,és quan es parla de la possibilitat de que se m’envií un exemplar de l’obra.

No pateixi senyora Romero, Malgrat fa més de trenta anys que desenvolupo de manera absolutament altruista la meva tasca de comentarista d’art , l’Ajuntament no te per costum, com si fan altres entitats, d’enviar-me de manera regular els catàlegs , opuscles o altres elements que moltes vegades em son necessaris per la meva tasca. Això, per no parlar del fet que ni tan sols sigui habitual que rebi invitacions als actes que l’Ajuntament organitza, promou o dona aixopluc ( com és el cas que ens ocupa).

Estic acostumat, senyora Romero, a pagar de la meva butxaca catàlegs i llibres editats, promoguts o en els que existeix col·laboració per part de l’Ajuntament. En cap moment en el meu escrit es parla de res semblant. Ans el contrari, intentava assabentar-me del lloc on es podia aconseguir l’obra i quin era el seu preu, per adquirir-lo del modus tradicional per a mi, és a dir pagant-lo com qualsevol altra ciutadà.

Em sento personalment dolgut per les seves insinuacions , fruit que atribueixo al desconeixement , que a bon segur és el mateix que permet sense immutar-se que en la presentació del llibre es diguin coses tan esfereïdores ( llegeixo de Capgros.com) com aquelles que parlen de l’arquitecte creador de “Laia l’arquera”.

Malgrat tot rebi el sincer sentiment del meu apreci, en la seguretat que si algun dia te a be promoure el nom de Mataró mitjançant el treball dels seus artistes, estic a la seva disposició per allò que vostè cregui convenient.
Més de trenta anys treballant per amor a l’Art i a Mataró, i pagant molts catàlegs, potser em dona un petit coneixement del mateix.

Amb el meu respecte.