No puc negar que tinc una gran enveja d’en Ramon (Bassas) , d’en Joan Antoni (Baron) i d’altres que son capaços d’escriure un post cada dia. Ja se que hi ha petits trucs informàtics que ho permeten , però en els casos que esmento no és pas l’habitual.

A un li agradaria escriure un xic més, i a ser possible d’una manera més reflexiva que no pas com sempre, és a dir tal com raja. És clar que potser així un no seria un i perdria el seu tradicional estil incisiu ( oi, Joan Antoni) que el caracteritza.

Així succeeix que cal treballar cada dia , i que cal seguir amb les obligacions que un s’ha imposat ( “Espai d’Art” a TVM dijous sí, dijous no) , cal omplir el rebost i s’ha d’anar a l’Alcampo de torn de tan en quant, i a vegades hi ha torn de dissabte al matí i s'ha d'anara treballar, i també sembla que comença a fer fred i potser caldria veure si cal alguna peça de roba per renovar el vestuari, i les tardes del dissabte estan per això.

O s’ha de fer de pare amatent i estar a Martorell a les deu del matí d’un diumenge per veure com la filla i companyes juguen a volei , i passa el que passa, que a vegades es guanya i altres no., que no sempre es juga be i surt el que surt.

Per tant l’escriure esdevé plaer personal i toca quan toca, generalment quan la resta de família dominada per qui acostuma a manar , la petita, mira ( quina vergonya) “Operación Triunfo” , i que li hem de fer.

PREMI TORRES-GARCÍA

Però tot això no ha de fer oblidar la bona nova que significà que el passat dijous es va presentar públicament la segona edició de la Biennal de Pintura Torres-García, Ciutat de Mataró.

Estic orgullós d’haver col·laborat intensament en la creació d’aquesta Biennal. Ara la gent de l’Associació Sant Lluc han seguit el camí de la venturosa primera edició i tot presumeix que serà un èxit. A més han aconseguit que la ciutat fes mirada interior de la vàlua del concurs i apostés per el mateix adquirint el Premi Guanyador que restarà en el Fons d’Art de la Ciutat.

Una biennal comença quan s’acaba l’altra , els hi deia tot celebrant l’èxit de la primera convocatòria. Ho van entendre. Han treballat dur i en silenci i els resultant fan presumir un èxit absolut, que ja ha començat tot repetint aquest impagable jurat ( gràcies Paco ) al que s’ha afegit per arrodonir la festa en Josep Guinovart.

Quan es treballa així els resultats surten i és ben just que l’Ajuntament ( gràcies Joan Antoni ) hagi respost de la manera que ho ha fet.

Llàstima que no tot hagin sigut flors i violes. L’enuig per ni haver estat seleccionat en el Sant Lluc d’enguany ha fet que Xavier Ubach que públicament havia explicitat el seu desig de patrocinar una beca destinada a artistes joves s’ha fet enrera.
Crec que és un fet de rebequeria infantil que el bon amic Xavier hauria de retornar al seu just lloc. No s’han de confondre mai les coses i el Sant Lluc respon a una paramètrica ben diferent a la Bienal . Malgrat que les bases ja estan llençades , sempre queda temps per un afegitó , i més si aquest és de la importància de la beca que ell pregonitzava.

En el sentit de la bona relació que tenim, i que em va permetre aconsellar-li en els camins que haurien de seguir les seves beques , molt m’agradaria un pas enrera demostrant, encara més, que l’art és més una realitat social que no pas personal.

ALTRES

El bon camí que s’albira per la “Torres-García” no ens ha de fer perdre el nord davant altres temes artístics de la ciutat que no rutllen com caldria.

Mentre es parla del fons d’Art de la Ciutat al respecte de l’adquisició de l’obra guanyadora del Torres-García, el Fons d’Art d’artistes locals segueix absolutament deturat. Recordem que el 15 de Setembre s’hauria d’haver rebut l’informe jurídic, calia discutir-lo i als voltants del 15 de Novembre fer-ne la presentació pública d’intencions.
El silenci per part del PMC roman d’ençà l’estiu.

Can Xalant s’endú la major part del pastís pressupostari d’arts plàstiques ( perdó, visuals ) i segueix essent el gran element desconegut per a la ciutat.
Fa poc anunciaven ( en hora intempestiva de mitja tarda, com sempre ) , la presentació dels resultats de l’intercanvi d’un artista estranger ( crec que colombià) amb un de català. Ni jo, ni ningú amb qui he parlat s’havia assabentat de la seva presència a la ciutat , ni quin havia estat el seu treball.
I com això quasi tot , però segueixen tenint la mamella del pressupost ben agafada i algú hauria de donar explicacions.

Es clar que per explicacions les de Ca l’Arenas. Havia de ser el nucli generador de tota la cultura artística dels creadors locals. Han passat cinc mesos d’ençà la seva inauguració , i fora de quatre exposicions de poc interès, no hi ha hagut cap acte complementari en forma de taller, conferència, xerrada ... etc, tal i com estava previst.
Els que sabien que tot el que queda en mans del Museu i de la seva inepta direcció esdevé mort ràpidament, hem tingut raó de nou.
Per a quan les reflexions oportunes del desastre?.