MIRANT

No se si vaig néixer mirant, però em sembla que és el que estic fent tota la vida. Professionalment la meva feina es concentra en mirar per el microscopi. L’altra feina, la de crític, es tracta de nou de mirar. Això fa que a vegades la gent em digui que sembla tingui un radar que observa el voltant i com un badoc, detecti, observi, miri. Em passa sovint que la mirada em funciona com un radar i allò vist quedi com arxivat en el disc dur, en espera de ser processat.

No hi puc fer-hi res a aquest incessant mirar. Fa poc comentava en un post el comportament d’alguns càrrecs en un dinar amb Montilla. Ahir la meva mirada va volar per la coreografia de la presentació de l’Entesa i avui he fixat molta atenció en la foto de família.
De fet no soc l’únic a “El Periódico” d’avui hi ha un excel·lent article amb anàlisi d’aquesta etologia particular. Jo m’he fixat amb la nostra Consol Prados. A la foto està en una fila superior, però en la imatge plana queda al costat d’Ernest Maragall , que alhora està amb Montserrat Tura. Bons companys sens dubte. A més està en aquell punt al voltant del centre que fa que aparegui en moltes de les imatges reduïdes que han presentat els diaris.

Si voleu no significa res. Però si voleu una mica més, ves a saber....

SOCIOLOGIA DE BUTXACA

No soc presumit. No ho soc a bon segur, ja que ni m’acompanya el físic ni la butxaca. Potser si fos positiva alguna d’aquestes dues circumstàncies la cosa seria diferent i tindria farcit el vestidor de camises agosarades, pantalons de mil colors, o americanes llampants , això si ben llunyanes de les de Sala Martin, al que no vull ni qualificar.

A més i per raons de feina soc de vestit i corbata , el que encotilla la possibilitat de la fantasia que es redueix a les corbates , de les que no puc negar soc un boig. Ara lamentablement limitat ja que el preu està per els núvols, no com a Italia que per menys de 10 euros trobes meravelles ( si algú viatja a Roma que avisi que al voltant de la Fontana de Trevi hi ha meravelles per aquest preu) , i el subministrament del top manta del Passeig de Gràcia ha desaparegut..

La corbata és un quelcom personal i el seu anàlisi quasi és grafologia pura. Per ella podem saber si el seu portador es tradicional, agosarat, te personalitat pròpia o vol caure en la mediocritat i passar desapercebut ....

Per això em fixo sempre en les corbates dels personatges públics. D’ells el campió és sens dubte Duran Lleida. Impecable, elegant però amb un toc d’agressivitat , és exemple a seguir. Mirar les seves fotografies en aquests dies ho fan evident. Mas al contrari, segueix pensant que el bonic és ell i no en te cura. La que va usar el dia electoral era penosa.
Carod i Puigcercos es mouen en to discret. Apunten a la moda ( ara toca ratllat potent) però sense sobresortir. Saura , quan la porta, va un punt més enllà i incideix en un to juvenil.
Montilla, com Zapatero, son la discreció personificada. Tons blaus, discrets, sense cap senyal que els identifiqui, semblen encarregats del Corte Ingés. Els hi caldria un punt més d’alegria en el seu posat. Un dia Montilla es va atrevir amb un ratllat vermell i blanc (vegeu foto)que trencava el seu posat d’avorrit i l’afavoria fent-lo més actual i proper.

Per cert l'estrella en un avorrit concert de tranquilitats, estava en la magnífica corbata rossa pujat de Nadal ( ves a saber si com la de Boss de la foto ) que marca un ail·lusió per a ell que ja voldriem de tota la resta.

A Mataró la cosa no va malament. Baron sap jugar amb habilitat. No vol ser agosarat però li agrada que tinguin vida i sembla que no tingui neguit per fer un pas endavant amb un punt d’atreviment que l’afavoriria. Bassas en això te un contrast més incisiu. Avui per presentar el recurs de multes informàtic estava potent. Comas es potser el més atrevit i el que marca una emprempta més personal.

Ja veieu, la de filosofies barates que es poden fer mitjançant una corbata. El que no es filosofia és que una corbata mai s’ha de regalar a aquells a qui els agrada. Quasi res és més personal.

QUE S’HAN CREGUT

L’Isabel és una gran amiga meva. Te sols un defecte (perdonable) vota a Convergència. Com podeu pensar en aquests dies estem llençant-nos pedretes , i demà que soparem junts amb el quartet de vells amics ( quasi vint-i-cinc anys de sopars personals i sense parelles) a bon segur riurem molt explicant- nos històries personals.
Avui m’ha reenviat un missatge. En ell es diu que el tripartit és una burla a la democràcia i es convoca a una vaga general.

En Madí s’ha tornat més boig del que habitualment està ?. S’han tornat bojos tots?. A on es vol anar a parar?. Ho sento però cada vegada més CiU i PP son més cosins germans.

POEMARI DIVERS ( I I )

Convertir la palabra en la materia
Donde lo que quisiéramos decir no pueda
Penetrar más allá
De lo que la matéria nos diría
Si a ella, como a un vientre ,
Delicado aplicásemos
Desnudo , blanco vientre,
Delicado el oído pra oír
El mar , el indistinto
Rumor del mar , que más allá de ti,
El no nombrada amor, te engendra siempre.

Materia
Jose Ángel Valente