MÉS RETRATS

Segueix Ca l’Arenas el seu deambular sense rumb per els camins del retrat , tot presentant en aquest mes els treballs de la mataronina resident a paris Blanca Casas Brullet i del barceloni Juan Urrios.

“Qui aquí” és el títol escollit per Casas Brullet per presentar els seus treballs fotogràfics que segons ella mateixa explicita en el catàleg, “... interroguen la representació del cos i la inscripció en el seu entorn humà i social, posant de manifest tant la seva mutabilitat com la seva fragilitat”.

El treball que ara podem visionar es mou en una atmosfera variable que va de la poètica a l’inquietant. L’aparició d’elements que distorsionen el protagonisme de la persona retratada , amb un afegitó aliè al concepte , provoca un moviment reflexiu a l’espectador que tant va molt en el desig de tornar cada cosa al seu lloc, trencant la dissonància de l’aparença, com actuant en posició absolutament contraria normalitzant l’objecte estrany i convertint-lo en un element natural més del retratat.

Tècnicament molt correcte, l’obra de Casas Brullet , una vegada aconseguit trencar la distància amb la que presenta l’obra , ens permet una bona passejada visual i un atractiu exercici artístic.

No succeeix així en el cas d’Urrios, que fracassa estrepitosament. Podria dir moltes coses de la mostra però ens quedem amb una frase que un lector anònim deixava com a comentari en capgros.com. Deia que li agradaven més els anuncis de l’Estrella Damm.

No anava errat. El sentiment identitari perfectament expressat per la capacitat d’uns publicistes, és molt millor que no pas la fredor , en aquesta asèptica mirada que res aporta i res diu de nou en el concepte de la pertinença a grups diferents que essent contraris son complementaris i unificadors.

Sandro Soriano que també presentarà els seus retrats a Ca l’Arenas a final de temporada , sembla que s’hagi pres la seva exposició al Museu del Càntir com un assaig de la mateixa.
Després d’una esbojarrada carrera amb exposicions constants , en les que cada vegada apareixien i desapareixien aspectes diferents , sense que en cap cas hagués la mínima possibilitat d’intentar esbrinar el seu que , com i quan, ara sembla que Soriano es detura per reflexionar , sedimentar així el seu treball i aconseguir un sentit més complert a les seves exposicions.

Per el vist en aquest cas , els resultats comencen a aparèixer. Soriano aposta per les seves arrels en línia de còmic per presentar uns retrats destrament traçats, que mitjançant un cert distanciament , aposten per les mirades creuades , en les que es difícil saber-ne el guanyador, si els hieràtics personatges que ens observen des de les parets, o nosaltres , simples espectadors que volem endinsar-nos en l’interior d’uns personatges que supuren vida.

Una bona exposició que hauria de marcar un inici d’una etapa, molt més seriosa i fructífera, per aquest artista.