PSC F.C.

Quan escric aquestes ratlles suposo que ja haurà estat aprovada la llista electoral del PSC per les properes eleccions. És quasi impossible que hi hagi sorpreses en la mateixa i per tant cal pensar que l’entrenador te ben clara l’alineació amb la que jugarà les properes eleccions i amb la que vol dominar la legislatura. Una llista que si em permeteu, us he de dir que la veig molt futbolera. M’explicaré:

De porter i capità hi ha en JOAN ANTONI BARON. Ha aconseguit afermar-se en el lloc al que va accedir després que Manuel Mas fitxés per un equip superior ( Parlament Espanyol).
Malgrat que en aquest temps ha usat i abusat de la foto cap a la galeria , ha demostrat disposar de molt bones qualitats per el lloc. Valent sense ser temerari, no li agrada quedar-se sota els pals per veure-les venir, i prefereix sortir amb decisió per blocar la pilota i poder-la dirigir cap on creu més convenient.
Àgil de reflexes, contundent quan cal, domina l’àrea i a una defensa que se sent segura amb la seva cobertura. Mana amb convicció , crida quan s’escau, encara que qui hagi fallat sigui un assimilat (Graupera i Cultura) que li ha creat molts perills ran d’àrea. Tan sols ha tingut un moment de defaillença i per manca de comunicació ( cas Fàbregas i de Caralt).
Ara és el moment de la serenor , de ser més Zubi que Valdés, i a bon segur serà el gran porter que tots esperem, i més quan gaudeix del favor del públic a qui ha sabut guanyar-se , mercès la seva personalitat i ubiqüitat.

La defensa es fonamenta amb dos central sobris i segurs com son MONTSE LÓPEZ i ORIOL BATISTA. Discrets , com si la cosa no anés amb ells , fan la feina amb senzillesa, elegància i seguretat.
MONTSE LÓPEZ ha tingut molta feina la darrera temporada amb el munt d’obres que l’han atacada per arreu,-i més d’ençà la presència del tripartit -, i ha sortit airosa de quasi totes les escomeses. Amb imatge de tranquil·litat , sap l’espai que trepitja i sols va trontollar ( tarja groga fregant la vermella) en el cas de la Nau Gaudí en la que no va estar atenta , en un cas que encara cueja.
Fora d’això domina el terreny que trepitja, marca be en la distància i malgrat la seva amabilitat habitual ,sap treure el geni quan s’escau.
Més del mateix per l’ORIOL BATISTA, discret i amb un cert aire absent quan en realitat està en totes. Va superar amb inusual veterania el cas de la legionel·la i ha seguit marcant la zona amb tota seguretat , essent capaç de treure la destral tot segant a ran de gespa (cas Floriach) quan podrien presentar-se problemes vorejant l’àrea.
És aposta segura per la seva polivalència i per saber mantenir un esperit fred en moments difícils. Home d’equip que cal valorar.

Completen la defensa tenint cura de les bandes en RAMON BASSAS i l’ESTEVE TERRADAS. Son carrilers de llarg recorregut que van amunt i avall, cobrint tot l’espai del camp , que eixamplen o escurcen segons convingui , comprometent a tot l’equip i no deixant que ningú campi per la seva.
Veus dels entrenadors de Nicaragua, Iceta i Zaragoza , traslladen les lectures al capità amb qui mantenen una especial comunicació que ha de permetre variar d’estratègia, i cercar la més convenient, en qualsevol moment.
RAMON BASSAS , més menut i més disposat al marcatge individual, tant pot fer un marcatge a distància per sortir disparat en el moment oportú, com cercar el cos a cos per trobar en el mateix tots els avantatges. Capità en el camp, pot saltar amb facilitat per defensar als seus, sense importar-li molt refregar presents i passats dels rivals. Home d’equip , li manca aquell punt d’individualitat que el podria portar a un salt important. Avui per avui imprescindible malgrat el desgast que acumula.
ESTEVE TERRADES és l’home de la informació. Ho sap tot, dels seus i dels rivals , i per tant coneix els punts forts i dèbils dels mateixos, fet que aprofita per establir el joc més convenient per els seus interesos. Aquest és un joc seré, tranquil, n’aparença elegant, però al que no l’importa la patada a destemps si amb això aconsegueix un guany . Això si , amb disculpa a l’àrbitre per evitar la tarja.
Temut per els rivals segueix, malgrat la seva veterania ,essent indispensable en l’actualitat. La posta en marxa de la TDT el pot portar a deixar definitivament la partida local, per dedicar-se a la pedagogia política.


Encara que porta el 3 a l’esquena, ALÍCIA ROMERO és el veritable “4” del conjunt , entenent aquest com el Guardiola de torn, en el que pertoca a dirigir i repartir joc.
Encara que la passada temporada va començar jugant d’extrem (Esports) la retirada per lesió política greu de Civit, la va catapultar a l’IMPEM on ha guanyat frescor, habilitat i ha mostrat unes qualitats directives que no s’esperaven.
Disposa de bones dots de manar, sabent emprar allò de mà de ferro i guant de seda segons s’escaigui. Un punt orgullosa i prepotent , - confia cegament amb ella mateixa -, s’entossudeix en repetir jugades fallides , però es capaç de reconduir-les a unes posicions més avantatjoses i de baixar un xic el cap si així cal per aconseguir els objectius. Dotada d'intel·ligència i intuició, sap jugar en curt i llarg , mantenint sempre les rendes a la mà.
A bon segur que podria ser fitxatge que seria del gust d’equips superiors, però el pensar que pot arribar a ser el primer capità femení de l’equip l’ha de portar a quedar-se.
Si la temporada passada va ser la revelació, en aquesta ha de ser la confirmació com a pes fort.

Per davant d’ella i en el que podríem dir el doble pivot es mou FRANCESC MELERO . Ell és dels jugadors obscurs , d’aquells que fan equip. Sembla que no hi sigui, però hi és. Tant pot anar avall com amunt, amb una certa tendència a la defensa ja que li manca agressivitat per l’atac.
El seu és paper de fer grup , del que fuig del flash que tant estima quan el te a les mans. Humil , no està a la caça de grans objectius. És dels que no es nota , fet que moltes vegades és el millor elogi.

A la mitja punta i en feina d’enllaç es troben dues noves incorporacions , CARMEN ESTEBAN i ANA M. BARRERA que son aposta clara de l’entrenador i el capità. Son nouvingudes, una de fora i l’altra de l’equip jove , amb ganes però amb un desconeixement del que pot ser el seu veritable joc.
Poques notícies de la primera ( fitxatge sorpresa de la temporada) i contradictòries opinions de la segona, amb una visió externa més aviat reduïda a la que res ajuda la seva ràpida carrera a les JSC ( trepa?) i el tarannà que es pot despendre de les opinions que explicita al seu blog.
Amb ritme, evidentment flamenc , forma part de la Hermandad la Armonia , entitat que es pot recordar per la xenofòbia que va destil·lar en el seu missatge de Carnastoltes de fa uns anys , que va provocar la gran crisi de la festa.
No es pot negar que és un fitxatge que no entén el simpatitzant i que haurà de treballar molt per guanyar-se el lloc.


Ajudant a l’atac es troba l’IVAN PERA que ha aconseguit la titularitat quan tot semblava indicar que acabaria en la banqueta de suplents. El cert és que és una titularitat merescuda. La temporada passada va entrar de retop a esports , un lloc que no és precisament el seu i es va desempallegar amb habilitat i solvència.
És home de joc clar , i potser li manca una mica de força per imposar-se. Jugador de caire diesel, quan arrenca ho fa amb seguretat , però l’ajudaria una mica de mala llet, per encarar-se quan s’escau. Així no li succeiria com el darrer partit ( C.E. Mataró) , en el que emprenyat per tanta patadeta acaba saltant, i com a tots aquells que no acostumen a jugar brut , se li nota massa i acaba rebent la tarja admonitòria.
Pot ser un jugador útil si se li troba el lloc idoni.

Finalment i en la punta d’atac es troba CARLOS FERNÁNDEZ. Aquest és el davanter centre clàssic. L’home tosc, el treballador , l’armari. El capaç d’enfrontar-se amb qui sigui per defensar el seu espai . Un home lluitador però que queda desarmat en la velocitat , en l’engany, ja que és molt lent de cintura i entra ràpid a l'engany i al drap.
Com en el cas de Barrera és un fitxatge que costa entendre. Una cosa és dominar l’àrea en la lliga de barris i altra es prendre responsabilitats en l’equip de la ciutat. Una cosa és ser palmero i altra ben diferent haver de fer solos.
Ser hooligan de l’equip no hauria de donar mai dret a ocupar una plaça de titular. Aquest sembla ser el cas de Fernández , un home que alhora desperta passions. Uns l’idolatren i els altres no el poden ni veure.
M’agradaria pensar que la seva alineació és un encert , però per el que a mi pertoca crec que és el gran error de la mateixa.

En el primer lloc de la suplència, i disposada a saltar al camp en qualsevol moment, es troba NÚRIA AGUILAR. Preparada i en forma, és hàbil, directa i molt constant . Potser el seu punt feble està en repetir sempre la mateixa jugada , - feminista és clar - , però si adequa el seu discurs a les necessitats ha de ser un element prou important en cas d’haver de sortir a la palestra.


En resum: La plantilla existent en aquesta ocasió és clarament inferior a la d’altres temporades. Els elements a qui s’ha donat la baixa no han estat substituïts amb altres de nivell parell, el que fa baixar qualitativament al conjunt.
Sembla com si existís un canvi en la perspectiva de joc. La substitució de solistes per homes d’equip ens parla més d’un equip que buscarà el bloc , més a l’estil italià , amb estructures molt definides i a les que s’exigirà poc dinamisme, abandonant definitivament l’alegria d’una certa improvisació , d’un jogo bonito, per parlar de conceptes.

L’equip queda clarament marcat per una filosofia “montillesca” que si be pot portar a l’eficàcia , avorreix per el seu ensopiment. I per nosaltres , Mataró ja ha patit massa d’eficàcia i avorriment com per que ara desitgem al menys una política més trempadora , cosa que sembla difícil amb el burocratitzat equip que se’ns ofereix.

Però això son solament opinions , les d’un simpatitzant , que vol el millor, i que en la seva exigència, tot li sembla poc.

Sort.

FUTBOL DE VERITAT

En un dels darrers post de Ramon Bassas es presentava un nou link, el de Ildefonso Mármol,
Encara que costi creure, l’Alfonso, - que així es com l’anomenàvem, va ser el meu entrenador als divuit anys i fins anar a la mili , en l’equip que primer es deia CCDS Salesianos Cerdañola ( Centro Cultural Deportivo Social ) i que després va canviar de nom per el de Turó , per diferenciar-se del Cerdanyola del camí del Mig , famós en aquells temps per les seves habituals trifulgues amb arbitres i rivals.

Era un equip ben curiós aquell. D’Argentona veníem en Forti i jo, en Pipo i els ara Drs Babot i Heredia , que estudiaven als Salesians. La vella guardia de l’equip amb Tabares, Saico, Góngora ..., i els joves com Cacho, Chacón, Flores, Andrés .., i tot amanit amb personatges peculiars com Devena i algun dels seus amics. Tot per fer un equip que jugava força be al futbol i que es va aguantar molts anys a segona regional, quan aquesta era molt més del que és ara.

La foto que acompanya és la de la felicitació del Nadal de 1969. Han passat anys, però els records es mantenen.
Per cert. Saben qui soc a la foto?.
La resposta, en uns dies.