Uns dies sense escriure i ja un munt de temes als que caldria fer oportú apunt. Tan sols dues pinzellades absolutament imprescindibles:

1.-El cert és que estic per canviar de nom al blog , no sigui que funcioni tan malament com el que indica. De Renfe no cal ni parlar-ne, però m’arriba la notícia de que els de l’Empresa Casas s’han glorificat a TV3 , lloant el seu pèssim servei. Els comentaris al capgros.com son prou explícits i en aquest blog moltes han estat les vegades que hem cantat les seves "virtuts".
Lamentablement hom aposta per el transport públic, però ningú apreta per que funcioni com cal.
El cas de l’Empresa Casas n’és exemple fefaent.

2.- La mort de Huertas Claveria ens deixa a tots aclaparats. Aquells que ja tenim uns quants anys i ens ha agradat el periodisme i la informació hem quedat tocats per una desaparició a la que val el tòpic que ell mai empraria , la de irreparable.
Insubstituïble per la seva honestedat professional i humana, molt ens agradaria que marqués un camí, una escola i una manera de fer.

INDIGNAT

D’ençà el dia en que vaig començar aquest blog he parlat de moltes coses , però mai he parlat de política general. Crec que no era el meu camp.
Avui però vull trencar la norma ja que el PP ha depassat aquell límit que marca allò que ells dirien de “.. la decència i les bones costums”. Les declaracions de Rajoy i les convocatòries per aquest cap de setmana fan fer sobreeixida dels límits que els ciutadans normals hem d’aguantar.

Potser si que el silenci ens fa covards i arriba el moment en que la gent normal, com el que això escriu i signa, deixi de remugar per dintre i esclati ben fort per cridar que ja n’hi ha prou de tanta manipulació, de tanta ofensa a la democràcia, menyspreu al poble i poc respecte a les lleis.
Un com a Català, i si voleu com a espanyol constitucional, es sent avergonyit de que l’oposició en aquest país sigui tan ultramontana com aquest PP amb el que coincideixo amb inicials, però que per a mí representa el més repugnant de la vilesa política.

Volia mantenir buit de política general el territori d’aquest blog, però hi ha vegades que cal saltar. Confio que la intel·ligència de la gent de be, farà que l’estultícia dels que manen al carrer Gènova els porti al més explosiu dels fracassos.

SENSIBILITAT 1

Es preparen programes, es demanen opinions, es fan pluja d’idees, s’estructuren programes, però sigui com sigui hi ha una paraula que no apareix mai , i per tant sembla no existir: Sensibilitat.

M’arriba la noticia de la manca de sensibilitat del consistori davant la petició de que el nou Pavelló esportiu recentment inaugurat, fos batejat amb el nom de Teresa Mª Roca i Vallmajor. Així, amb els dos cognoms, tal i com es considerava ella sempre.
Que va costar molt que les lletres es col·loquessin tal i com calia. No era cosa de quatre euros. Era una cosa de sensibilitat, la mateixa que va mancar en tot l’acte. Tots els polítics de les més diferents sigles presidint l’acte. El vidu i els fills, perduts en l’anonimat, en un sentiment de vergonya absolutament lamentable.

Nula sensibilitat en l’acte inaugural de la Avda Amèrica. Previstes dues actuacions de caire andalús. Sembla ser que a darrera hora s’afegeix un esbart dansaire infantil.
De veritat sabem que fem?.

SENSIBILITAT 2

La de Joan Antoni Baron en el discurs inaugural del Monument a la Memòria Històrica.

Personalment va tenir dos encerts. Un, no citar a Martí Pol , a bon segur el poeta més sobrevalorat en la història de la poesia catalana, i que al meu entendre, - i el de molts més -, difícil ho tindria per aparèixer en qualsevol antològica que fes recull, per exemple dels millors cinquanta poetes catalans.
L’altra citar a Tomàs Garcés, cas exactament contrari al de Martí Pol. La seva amistat i coneixement de Garcia Lorca era del més escaient en el moment, i indica un coneixement de la poesia catalana per part de qui va escriure el discurs més que notable.

SENSIBILITAT 3

La de l’autor de la peça escultòrica dedicada a la Memòria Històrica.
No fa falta tenir molt criteri per dir que el treball de Pierre Chiriotti és d’una mediocritat total. A bon segur per manca d’experiència. Si fem cerca del seu nom al Google, ens trobarem tan sols amb tres entrades, dues referents a l’actual monòlit, i l’altra a una mostra feta al Sidral , emmarcada en l’any europeu contra el racisme i la xenofòbia, fa ja uns quants anys.
Tot això no tindria importància, si no fos que el projecte escultòric tingués un pressupost de 29.989 euros , que no es correspon ni per casualitat en la valoració material ( acer corten) ni en la valoració de tan desconegut creador.

No deixa de ser curiós que els darrers monuments realitzats a Mataró es corresponen a xapes d’acer corten , mínimament treballades, amb unes certes coincidències de noms i unes xifres si més no dubtoses.

Així tenim el Monument a la Ruta del Nord , a la platja, de l’aquitecta Periel i realització de Construccions Metàl·liques Cañellas i pressupost de 29.536.82 euros.
El monument a Antoni Sors, al Nou Parc Central , mimètic en quant a pensament amb l’anterior, amb els mateixos protagonistes i 21.560 euros de pressupost.
El monument a Campeny, de les mateixes característiques , amb un altra pressupost de 23.494 euros per una intervenció tan simple( una xapa amb les lletres indicatives fen forat)
Podríem afegir el monument a Pau Casal al Parc , però no hem trobat cap dada oficial.

És a dir quatre xapes corten i poc més per valor de 104.579.82 euros ,( cosa així com 17 milions i mig de pessetes) per uns monuments de vàlua més que discreta i amb estranyes coincidències.

Algú és capaç d’explicar-ho?. Ho agrairia.


EXPOSICIONS

Munt d’exposicions aquest cap de setmana. Els propers dies en farem l’oportú comentari crític , però ara volem quedar-nos amb dues.

Per un costat la mostra dels Opisso a Ca l’Arenas. Tastet i res més ( veure crítica al capgros.com). És obvi que ambdós mereixen molt més , especialment Alfred Opisso del que enguany es celebra centenari del seu naixement.
Curiosament fa un parell de temporades, Graupera va presidir una mostra d’Opisso a l’Espai Capgros. Un, que presentà l’acte, va recordar l’efemèride i va demanar que Opisso tingués en el 2007 el reconeixement merescut. Graupera es va comprometre públicament a realitzar una mostra antològica. Certament les paraules son vent i ell les mou fins l’oblit.

Per l’altra Rosa Codina Esteva exposa al Monjo. Magnífica , demostrant que està al nivell del millor artista de Mataró, i diem això per no ferir susceptibilitats i confessar clarament que ella és el number one.
Una exposició per gaudir, quedar bocabadat, passejar-se d’esma,... Com sempre ningú de l’oficialitat. Serà que no la coneixen. Pot ser, tan sols és mataronina de sempre, ha portat el nom de la ciutat per arreu i viu a la Riera. A bon segur , massa pecats junts.

PROPOSTA MATARO

Avui ens hem reunit amb Graupera i Milan. El resultat, res de res. El quinze de setembre estava previst disposar de l’informe jurídic, avui ens arriba un document que no correspon en res al criteri l’esperit del Fons.
Dilluns hi tornarem, ja que per davant de tot volem que Mataró tingui un fons d’artistes locals , però els resultats son tan descoratjadors que donen ganes de llençar definitivament la tovallola.

Queda una setmana per la propera visita , però un està per dir definitivament que ja n’hi ha prou. La discrepància en els criteris de recolzament a l’art local no mereix un tracte de tan menyspreu com aquests sis mesos de silenci i sense cap resultat evident en el moment de les paraules.