LA FESTA JA ESTÀ AQUÍ

Curiosament son les activitats artístiques , de nivell més aviat mig i sense ganes de transcendir , les que han donat el tret de sortida de Les Santes, començant per la inauguració múltiple de Ca l’Arenas i la Festa de Sant Pere més Alt. D’ambdós actes en parlarem , però volem fer esment destacat d’una altra exposició, no explicitada en el programa de Festes , i que paga molt la pena de visitar , tant per la gran qualitat del presentat , com per els apunts localistes que en part la protagonitzen.
Es tracta de l’exposició que Gerard Rosés , aquest gran artista de Teià, presenta a la galeria Lolett Comas ( c/ Sant Benet al cost del Capgròs ).

Rosés és un artista que ha aconseguit tot el seu reconeixement mitjançant la seva peculiar manera creativa que no és altra que fer quadres/objecte amb cartró d’embalar degudament retallat i pintat per sobre. La seva obra , que a Mataró ha presentat de fa anys la Lolett , ha obtingut un reconeixement explícit arreu del país i principalment a centre-europa.

Un petit desgavell físic , - una operació d’hèrnia -, el va obligar a deixar per un temps el treball físic que implicava la seva creació i el decantà de nou per l’aquarel·la que mai havia abandonat. És en aquest camp que ara ens ofereix una exposició magnífica que no s’hauria de deixar perdre cap bon afeccionat a l’art , i de la que lamentablement no puc oferir cap imatge gràfica. ( les imatges corresponen a obres anteriors) .

Rosés presenta en aquest cas dos vesants ben diferents. Per un costat ens ofereix la vesant local amb uns magnífics apunts esgarrapats dels principals indrets mataranonis , que fugint del tipisme, ens apropen a la vida pròpia de la ciutat.
Per l’altra entra en el camp sociològic que tant li agrada i es desferema en apunts estiuencs , recolzat en una gamma cromàtica que assoleix el màxim amb un blau intens que domina i corprèn , en aquesta la seva postura de voyeur de la societat de la que ell mateix en forma part.
Una exposició magnífica que no es pot passar per alt. Tenint en compte que estarà durant tot l’estiu bo és que en guardeu algun minut per gaudir del bon fer d’aquest artista tan proper i alhora tan desconegut com és en Gerard Rosés.

SANT PERE MÉS ALT

Poques manifestacions artístic / culturals em provoquen tan neguit interior com és Sant Pere més Alt , un intent de lligar passat i present , però al que manca alguna cosa , que fa que sempre quedi el tot com un xic escarransit, sense acabar d’explotar com caldria.

És clar que és parteix d’un punt fort. Parlem d’un mite. I ja se sap que els mites no es poden tocar. Per què no tinc dubtes que entre tots hem mitificat aquell “Sant Pere” que en veritat , culturalment parlant, no va ser per tant.
La importància del iniciàtic Sant Pere va estar en aquell punt de llibertat , fora de normes, que va portar al carrer diverses manifestacions artístiques trencant la fèrula de la dictadura.
Ara però aquest punt no cal, per tant el que abans s’acceptava ara ja no. Abans la llibertat estava per damunt de tot. Ara tenim llibertat i per tant el que cal que domini és l’Art i aquí és on trontolla la festa.

Certament cal dir que enguany el nivell de les obres penjades ha estat superior al d’altres , però manté el caràcter reduït d’un entorn molt proper, de reunió d’amics , en aquell sentit de que mentre nosaltres ho passem bé....
I cal fer el pas endavant. Un sant Pere com l’actual serveix per ben poc. És com un petit toc retro de mirada al passat per aquells que ja freguem la seixantena. I com diu Sabina , que és de la quinta , “ al lugar donde has sido feliz , no debieras tratar de volver”. Aquí potser està el gran error. Voler fer de nou aquell Sant Pere , quan el que cal és reinventar el sant Pere que precisa el segle XXI.

Per això crec que ara hi ha per endavant un any. Crec en el Sant Pere més Alt, i un dels grans honors de la meva vida , ha estat el fet de que una xerrada meva va servir per iniciar la nova etapa. Per això no m’acaba de fer el pes aquest cert sentit acomodatici. Caldria aplegar més gent al voltant del Llimoner i el Sant Lluc. Hi ha altres col·lectius amb necessitat d’expressar-se que podrien donar el toc màgic de ser de nou trencadors en un ambient artístic local, massa encotillat per uns i altres , que passegen per voreres diferents , que o no es saluden o ho fan discretament amb la mà, però que son incapaços de baixar de la vorera per trobar-se al bell mig.

Encara que tots els anatemes del mon puguin caure sobre el meu cap, tinc molt clar que el Sant Pere més Alt del futur es la barreja del enguany presentat , amb el toc de Can Xalant.
Penso que el resultat tindria tot el sentit del vell Sant Pere traslladat al temps d’ara mateix.

CA L’ARENAS

De les exposicions recentment inaugurades ja en parlarem en els propers dies, però no vull estar-me de fer algun comentari al voltant de la noticia que publica Capgròs.com en referència a l’acte inaugural.
“Hem de situar Ca l’Arenas com un punt de referència per a la vida cultural i les arts plàstiques de Mataró”. Segons Baron, l’Ajuntament, a través del Patronat Municipal de Cultura (PMC), es compromet a “aconseguir que l’impacte de la casa sobre la vida dels mataronins sigui més fort”, i posarà a disposició de Ca l’Arenes la dotació econòmica necessària per dur a terme aquest objectiu.

No hi ha dubte que aquestes paraules m’agraden i molt, però també em van agradar les que va dir ara fa un any en l’acte inaugural, i tots sabem que van ser foc d’encenalls i que s’ha perdut un any llençat en orris.

Ca l’Arenas va ser concebut , i queda molt clar en el llegat , justament com la casa de referència per les arts plàstiques locals. Manllevada per el Museu amb un pla d’usos aberrant, s’ha convertit en un casalot mort, sense cap mena d’interès i que segueix essent el gran desconegut de la societat mataronina.

Barón entén que cal fer el tomb però erra en part amb les mesures. Erra ja que sols parla de diners. Els diners son imprescindibles per dur a terme objectius importants , però encara que sigui caure en el tòpic , per si sols no donen la felicitat.
Juntament amb els diners cal insuflar a Ca l’Arenas una saba nova en forma de Consell Gestor que pugui donar un tomb de dalt a baix a tot el projecte. Cal un nou pla d’usos , cal una nova distribució de conceptes i espais expositius, cal una nova programació que trenqui la dinàmica d’exclusions i el monolitisme direccional envers una sola idea artística. Cal foragitar l’ambient encarcarat que domina el conjunt per establir uns nous criteris àgils i dinàmics que en unes noves regles de joc permeti que Ca l’Arenas sigui el que hauria d’haver etat d’ençà els seus començaments , la casa de l’art i dels artistes de Mataró.

Però de moment sembla que segueixen pintant bastos. La mateixa noticia ens parla de nou d’un altra sentit articular de les exposicions , i encara que no diu noms , per el que sabem la cosa segueix amb més del mateix per no dir que anem a pitjor.

JOAN CARLES MARTÍ

Punt i apart mereix aquest nom. La noticia l’identifica com a Director de Ca l’Arenas, i a més indica que per ell el balanç del primer any de vida del Centre ha estat positiu.

Primer voldria preguntar qui és Joan Carles Martí. Director de Ca l’Arenas?. Quan s’ha anomenat?. Com ha esta això?. Ha esta un concurs , és un càrrec de confiança , de lliure designació?. Quan s’ha fet públic aquest nomenament?. Quan s’ha presentat ell personalment als artistes i al món de l’art de la ciutat?. Quin son els seus coneixements de la realitat artística mataronina?....

Com veieu moltes preguntes , i altres que podríem afegir , i totes sense resposta. Ni cercant al weeb municipal ni al cercador del capgròs.com , obtenim cap resposta. Qui és dons aquest personatge que dirigeix ca l’Arenas sense que ningú ho sàpiga . ( demano ajuda als municipalistes lectors ahbitual d’aqust blog).

Però si el desconeixement és important , que dir de les seves declaracions. Estar satisfet de la temporada el desqualifica del tot. Una temporada en que no s’ha realitzat cap acte , no s’ha posat en marxa el punt d’informació , no s’ha engegat la cafeteria , la publicitat dels actes ha estat penosa, el nombre d’assistents ha estat més que escàs , les exposicions han tingut uns nivells de fregar tan sols l’aprovat.... Si em tot això s’està satisfet , vol dir que anem malament.

Potser per això crec que no aniria malament que el Sr. Baron i el Sr. Penedès convoquessin a diversos representants de la realitat artística de la ciutat per intentar esbrinar realment que seria el millor per fer a Ca l’Arenas. Si no, és probable que dintre d’un any, el Sr Baron torni a parlar de que l’Ajuntament augmentarà els esforços per fer de ca l’Arenas un punt de referència de l’art de la ciutat , el Sr. Martí es mostrarà satisfet d’una nova temporada , i el poble seguirà pensant com ara , que quina manera de perdre el temps i els diners.