MATARÓ NEWS

Si ahir parlàvem d’una Mataró notícia negativa per la seva inclusió en el ranking de ciutats que no compleixen amb algun límit de polució , bo és que ara explicitem que la mateixa Mataró apareix per altres notícies més positives.

Així la nostra ciutat ha tingut ressò a La Vanguardia mitjançant una entrevista amb Maria Rovira en relació al seu espectacle “El salt de Nijiinski” i per altra costat amb la imatge i les paraules de M.Àngels Opisso, filla i neta respectivament d’Alfred i Ricard Opisso, al voltant d’aquest “museu” que l’hoteler Clos dedicarà a Ricard Opisso , que encara que no es mataroní de naixement si ho és per adopció encara que sigui indirecta.

Ambdues noticies em porten a un passat llunyà i a un present molt proper.
El passat amb Maria Rovira , juntament amb l’escenògraf Roy , en Josep Mª Codina , afegint-se a Alcoy, Novellas, Perecoll i un mateix amb el mític “Salvem la peixateria” en contra de la cesió i restauració / destrucció de l’edifici neoclàssic per convertir-se en fracasat restaurant de luxe , amb un polític de trànsfuga pedigree ben reconegut. La pancarta “El racó d’en Migiu” dedicada a Remi Herrero i parodiant la del famòs restaurant de l’època “El Racó d’en Binu” crec que hauria de formar part de la més popular de les històries locals.

Del cas Opisso, com no, el punt de mala llet que m’agafa quan segueixo veient que malgrat dir-ho de totes maneres , l’Aslfred Opisso es quedarà sense la oficalment promesa exposició antològica amb motiu del seu centenari.
Tot en un oblit vergonyòs per part de la ciutat i dels responsables de la mateixa, amb cultura al capdavant.
Malgrat tot si ens afanyem , encara estem a temps de fer alguna cos per Nadal.

DE BLOGS
Aquesta nit, i sembla un miracle, és la primera amb molt de temps que no tinc un munt de coses sobre la taula, totes pendents i totes urgents. Això m’ha permès fer repassada de certs blogs. De tots ells tan sols tres comentaris.

A Ildefonso Mármol , per a mi sempre Alfonso: Quanta raó tens en quasi tot el que dius , però tu i jo sabem que ser rebels ens condemna a tot , per més “causa” que tinguem.
Aquest mirar per sobre l’espatlla , aquesta superioritat per ser un ... Estaria bé que per una vegada , i si volen sense que serveixi de precedent, s’escoltés (vist que el sector que mana domina més el castellà que no pas la llengua casolana, vull recordar que “escuchar” no és el mateix que “oir”) el que de veritat senten tots aquells que d’una o altra manera son propers a un projecte socialista i català, qualificatius ambdós inseparables , vist que amb molta facilitat oblidem la C de les sigles.

A Joan Safont: Que vas errat. El darrer dels maragallistes soc jo. I si cal, m’ho faig a palletes amb en Joan Salicrú. Sigui com sigui però, hauràs d’estar amb mi que no hi ha color, entre Maragall, Montilla i Chacón.
El fet és imposible , tant com comparar un polític de cap a peus, un buròcrata d’igual nivell i una ambiciosa intel·ligent que caurà degut al seu íntim convenciment de ser un ens superior davant els demés. El seu somriure en l’acte oficial d’avui és digne de tots els zappings i camp sembrat d’imitació per la seva tonteria i prepotència.

A Joana Torres: T’imagino ja col·locada i disposada a recuperar la normalitat , amb tot el de bo i dolent que significa,
M’ha fet molta il·lusió que mantinguis el meu link , i si em deixes ser una mica xulo, et diré que m’he sentit afalagat i anomenat entre aquells que som capaços de dir més o menys el que pensem, sense cap mena de censura mental prèvia.

Igualment estic amb tu , amb la desaparició de tants i tants bloggers que s’han esmunyit per l’aigüera , camí de la claveguera , una vegada “obtenidos los últimos objetivos militares. La guerra ha terminado” , que és el final del que es podia llegir en unes plaques que es trobaven a l’entrada d’aquest Ajuntament , en el que ara entren sense saludar i esperant que hom es quadri al seu pas.

Però que hi farem .