AVI

En el com sempre magnífic article de Manuel Cuyàs en la “contra” de “El Punt” parlava aquest dissabte de la lectura dramatitzada que el passat dilluns va tenir al Romea , si no recordo malament , amb el Tenorio de protagonista.
Reflecteix en Manuel unes circumstancies habituals en aquestes diades i en els nostres avis com eren el Calisay , les galetes Birba, la sarsuela i el Tenorio.

No soc avi, encara que ho podria ser tant per edat com pel fet de tenir un fill de 30 anys que viu en parella. No ho soc ni mi sento encara que embadaleixo quan veig companys de la meva edat que van del tot xamosos , tot passejant el cotxet de la descendència. No ho soc però temps hi haurà, però el fet d’anomenar aquests elements referèncials ha fet deixar-me cara de badoc i pensar per dintre si de veritat ja soc avi i jo sense assabentar-me. M’explicaré:


No fa pas massa que estant convidat a sopar a cas d’un amic , en el moment de la copa em va convidar a que agafés el que volgués del moble-bar i allà hi havia una voluptuosa ampolla de Calisay. No vaig dubtar i ella va ser la que m’acompanyà en la sobre taula.

Sempre he estat amant d’aquest licors anomenats “d’herbes” o “estomacals” ben habituals en el nostre país , molts d’ells d’ascendència monàstica , i que ara semblen haver desaparegut substituïts per aquests licors de fruites , els “snaps” d’origen més centre europeu.
Així el Cointreau , el Chartreusse, el Grand Marnier , i tots aquells licors d’aquest caire , rara era la comarca que no en tenia un , han desaparegut del tot i potser tan sols queden l’Estomacal Bonet i les Aromes de Montserrat.

A casa erem de l'exòtic Cointreau i dels més propers Calisay i Quina Momo que el feien a les Destil·leries Abril d’Argentona , junt amb el Grand Marnier del que en tenien llicència i que com molt bé podria explicar en Pep Masó , - alcalde d’Argentona -, dues vegades a l’any rebia la visita del químic de la casa gran amb el principi actiu per fer-ne la cuita , tot i com si del gran secret de la Coca-Cola es tractés.

Dons bé , vaig prendre Calisay i la meva decepció va ser absoluta. Ara el produeix Garvey que és una anomenada marca de Xerès i el resultat és absolutament diferent , per no dir que no tenen res a veure. Res queda d’aquell aroma especial i el gust afruitat i dolç.
Ara sols queda el record d’un gust i un aroma tan voluptuós com la magnífica botella, que això sí, conserven idèntica.



No passa el mateix amb les Galetes Birba. Per a mi són i seran sempre les millors. Ni comparança amb la que era la seva competència a Camprodon , ni amb les Trias de Sta Coloma de Farners , ni ..... Com el cruixent de les Birba, cap.


Va haver-hi un temps en que eren difícils de trobar i enormement cares. Ara sortosament s’han establert en el lliure mercat superant una greu fase que va estar a punt de dur-les a la fallida i de la que van sortir-se gràcies al treball d’en Paco G. , - que per a mi sempre serà el marit de la Victòria -, que va saber fer entendre als propietaris la necessitat del gir que les ha retornat al primer pla. Un pla amb aposta per mantenir la qualitat i apostar per la comercialitat. I així els hi ha anat.


A bon segur també recolzats per la seva garreperia que fa com sempre explica el mateix Paco que si ell vol algunes caixes li toca passar per caixa , com a tots.
Certament un exemple d’absoluta catalanitat.


Amb la sarsuela ja no hi estic tant , encara que guardo un inoblidable record d’haver vist “La verbena de la Paloma” en el dia escaient ( 14 d’Agost) al Corral de Comedias a Lavapiés i amb un Alfonso del Real magistral com a Don Hilarión.

Fora d’això sentir alguna romança de la mà de Kraus o Domingo és absolutament recomanable. I fins hi tot acostar-se per la nostra ,és ínclita sarsuela ( Cançó d’Amor i de Guerra ) amb signatura del pare de l’arquebisbe de Barcelona .

En el que pertoca al Tenorio em queda a la memòria , com a tants , els obligats Estudio 1 en que any rera any es representava el Drama.

I em queda també algun que altre verset de la versió satírica que em recitava el meu pare i de la que recordo uns versos que més o menys deien així:

“No es veritat morros de figa
que en aquest apartat lloc
els burros porten cotilla
i els ases gorra de cops”

Com veieu no soc avi , però ben bé podria ser-ho , segons dixit en Manuel Cuyàs.