dimecres, de febrer 17, 2010

Una setmana de silenci , per cert no pas volgut. El meu vell ordinador ha volgut donar-me un altre senyal de que ja no dona per a més i m’ha deixat penjat. Sortosament les bones arts d’un bon amic que domina els sortilegis de la informàtica , ha permès que li retorni el pols i puguem tirar una mica més, encara que queda ben clar que és hora de fer el cop de cap del canvi.

Llastimosament ha coincidit aquest silenci amb un munt de fets que a aquells que ens agrada dir la nostra , ens permeten festa grossa. No ha pogut ser així, i ara i de mica en mica, caldrà retomar els temes per capítols , sense acabar de perdre l’actualitat , ja que segons sembla, encara queda molta peça al teler i encara hi podrem dir la nostra. Però avui , per començar , caldrà parlar d’allò que més ens ocupa i per tant

PARLEM D’ART

CEL-OBERT . JORDI HOMAR


No puc negar que el passat divendres vaig acostar-me a la sala d’exposicions del col·legi d’Aparelladors amb una certa reticència. Inaugurava Jordi Homar , un artista resident a Mataró , ben desconegut a la que és la seva ciutat , i del que ja havia tingut ocasió de veure alguna mostra , degut a la seva relació amb Argentona.

Dic que anava amb reticència ja que el que havia vist de l’artista m’havia interessat però alhora m’havia deixat un deix d’una certa prepotència , com si l’artista es situes en un nivell i des de aquell status elevat , deixés anar la seva “sapiència”.
Havia accentuat aquest record les frases de convidada a l’exposició tals com:
"Fotografiar el buit és l'objectiu de la sèrie "Cel-obert". Un buit que no és entès com un espai neutre si no com allò que proporciona sentit al ple i que alhora té sentit en si mateix.
Aquí el límit entre l'espai i la matèria funciona com a un enllaç del món visible amb l'invisible.
Límit és també l’essència d'aquestes fotografies situades tant entre la figuració i l'abstracció com entre el que és literal i el que és metafòric".

Per acabar amb una frase de Chillida: “Incidiendo en el espacio con la matéria. Incidiendo en la materia con el espacio”.

Però tan sols entrar en la sala i veure les obres d’aquest “Cel Obert” que presenta Jordi Homar , que totes les reticències varen desaparèixer ja que no cal anar amb embuts per dir que la proposta que ens presenta l’artista és excel·lent.


Homar ens presenta unes fotografies digitals positivades damunt d’alumini, que convenientment manipulades amb l’extracció de tot element referencial de l’entorn , converteix en estructures geomètriques a la recerca del sempre atractiu joc de plens i buits . Una aposta moltes vegades repetides en l’escultura i la tridimensionalitat , però que en el cap de les dues dimensions és més escassa.

A l’estil de certs artistes que practiquen un “buidat” d’espais ben coneguts , Homar aconsegueix descontextualitzar l’espai i donar accent de privilegi als elements arquitectònics , que en les seves mans i mitjançant l’absolut encert del tractament pseudo pictòric , ben recolzat per un acurat i atinat tractament tonal, li permet estructurar límits i delimitar espais que en el seu equilibri subjuguen a l’espectador.

Homar demostra així , per un costat, el perfecte domini dels elements dels que disposa , però per l’altre ( el que més interessa) , la capacitat de crear sorprenent en una aposta tan agosarada com mesurada , per uns camins gens fàcils i que bé s’agraeixen en aquests moments d’ensopiment en aquell tipus de creació que vol anar més enllà.

“Cel Obert” una aposta de Jordi Homar que cal visitar i gaudir.


“Cel Obert”. Jordi Homar
Col·legi d’Aparelladors. Del 12 de febrer al 19 de març de 2010

TÀPIES I EL MITJÓ.


Tot aquell afeccionat al mon de l’art recordarà perfectament la gran polèmica que explotà en els moments de les obres de reforma del MNAC (1991), davant la proposta de Gae Aulenti de col·locar al bell mig de la sala oval, una escultura gegantina ( 18 m) de Tàpies en forma de mitjó.
La proposta , que va ser desestimada en el seu moment, ara segons mostra “El País” serà realitat en un format més reduït , en una peça que presidirà la seu de la Fundació Tàpies després de la seva reforma.


La notícia però seria sols una notícia més si no fos que qui està realitzant la peça és ,- qui si no -, el mataroní Pere Casanovas en el seu taller de Carrasco i Formiguera. Afegeix així un nou èxit a la seva llarga carrera de treballs amb artistes tan importants com Oteiza ( el cub del MACBA) , Saura , Palazuelo...

La llàstima és que malgrat ser home de clara militància política , i que han estat els seus els que durant molts anys han manegat Cultura , mai s’ha establert el pont per “aprofitar-se” de la seva saviesa i coneixements i veure obres dels seus grans amics artistes.
Penso que encara s’està a temps. No estaria gens malament una exposició del seu bon fer , amb els afegitons corresponents. Crec que Mataró li deu, i potser ell es sent una mica en deute amb la seva ciutat.

Ara que es tracta del mitjó, potser seria qüestió de posar fil a l’agulla.

MUSEU BASSAT


Amb tant enrenou mediàtic per notícies més sucoses , a bon segur ha passat desapercebut per a molts l’aprovació del projecte tècnic per executar el Pla de millora urbana del sector Iveco-Renfe.
La notícia té la seva transcendència artística ja que inclou l’espai de la Farinera que ha d’acollir el proper Museu Bassat que inicia així el seu caminar burocràtic cap el seu establiment definitiu.
Una notícia ben agradable que cal remarcar.

GOVERN I ART

Com hauran pogut observar , Alícia Romero va fer les seves puntualitzacions al respecte del tema de la Nau Minguell, més complicat ara per el no, però sí , que ens havíem equivocat..., amb en Jaume Simon.

Com no, que acceptem gustosos la que sempre és agradable xerrada amb ella , però crec que la mateixa ha d’anar indissolublement lligada amb una convocatòria a tots els artistes plàstics per a tal de presentar l’ideari de la Nau Minguell, les característiques dels espais que segons Romero estan destinats als artistes plàstics , les condicions de lloguer i quins seran els punts per valorar a qui s’han d’adjudicar. Tot això acompanyat de les pertinents explicacions quin son els artistes amb que s’ha negociat ( Romero dixit) i quines han estat les raons d’aquesta preferència.

Potser així podrem creure en l’existència d’aquest interès per la plàstica que no hem vist per enlloc , ja que segons m’han afirmat ni la gent del sant Lluc , ni els del Llimoner , ni els del grup de Pepe Novellas , ni cap del bon nombre d’artistes , d’aquells amb “firma” , amb els que he contactat tenen cap notícia ni dels espais ni de la possibilitat de negociar-los.

Ens posem dons a la disposició de la regidora , encara que entenem perfectament que ara té assumptes molt més calents damunt de la seva taula.

Per altra costat cal remarcar la “lluïda” de la ínclita regidora de Joventut , Ana Barrera. Fa uns dies va fer presentació pública del “Pla Jove x Mataró 2009 – 2012 “. Després de penjar-se totes les medalles hagudes i per haver , quan ben bé tres quartes parts de les accions les realitzen altres departaments ( Generalitat , Diputació , IMAC , IME , Esports , Sanitat ...) i puntualitzar als sorpresos oients que amb aquest pla estaríem en el cim de l’atenció juvenil , no ens va quedar més remei que fer-li ullada al totxo de 244 planes que es podrien resumir en una estricta trentena.

Fixant atenció en el mon de la cultura , en la pagina 125 i en l’acció 63 , parla de la Mostra d’Art Jove , descrivint –la com : “ promoció de les habilitats artístiques dels joves del municipi a través d’una mostra d’art jove”.
A més de no descriure l’acció , Barrera cau en un parell d’errors en tan sols una ratlla i mitja.
Un és petit , la mostra d’Art Jove té un camp de participació més ample que no pas el municipal . L’altra és molt greu. La mostra mai serveix per promoure habilitats artístiques, serveix per promoure capacitats creatives.

Habilitat i capacitat de creació son dos elements ben diferents que a vegades ni tan sols van lligats. Ana Barrera que segons afirmen molts , l’única cosa que fa prou bé és el ball andalús , bé hauria de saber que tenir “habilitat” per ballar-lo és una cosa , moltes vegades lligada a la faceta tècnica , i tenir capacitat creativa , el que podríem dir “duende” és una altra de ben diferent.

No estaria doncs gens malament que es fes correcció en aquest apartat que devalua del tot la intencionalitat de l’IMAC al conovocar-la.

D’OBLIGADA LECTURA

No vull però abandonar aquest llarg post sense reproduir el magnífic artcle que avui en Juli Capella publica a “El Periódico”. És de traca i mocador. Cal guardar-lo i no estaria gens malament que tots els membres de tots els partits polítics en fessin lectura i reflexió. Igual que hem fet nosaltres mentre anàvem dient que sí a tot el que llegiem.

¡Adéu, partits polítics!
Juli Capella

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.

Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.

Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.

Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.

Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Pere ; optar per el silenci no es pas la meva manera de fer , per aconsseguir; " penjar el quadret " Si no hi ha problemes d' agenda , aquesta setmana que entrem tinc hora a Can Minguell , Com vaig dir en el seu moment cal donar confiança.
I referent a la notícia del taller d' escultua , no crec pas hi hagi la sensació de deute . Són diverses les vegades que he donat sutilment informació perquè " algu " es mulli i poder enriquir la ciutat del millor, però no s`enten o es fa tard .

jaume simon