ENFEINAT

Una setmana sense escriure ni un borrall en aquets blog , trencant així una periodicitat de publicació que crec és prou estimable. El cert però és que malgrat els dies festius , pont inclòs , poc temps m’ha quedat per centrar-me davant l’ordinador i quan l’he tingut no estava l’esperit prou seré per a moltes divagacions.

La raó és tan senzilla com el petit , o gran , trasbals que significa fer una modificació en l’àmbit domèstic , i més encara quan un ,- malgrat els seus progressos- , per això del bricolatge és el que podríem dir , poc manetes. Per això després d’haver fer neteja de traster, buidada general de forces dels mil racons que hi ha en una casa, haver cargolat i descargolat , traginat deixalles varies amb la corresponent visita Llàntia amunt i mil petits feines més, va apostar per la lectura i la música que no pas per enfrontar-se al “paper” buit d’un post. ( Entremig però també hi va haver matí assolellat a la sempre meravellosa Calella de Palafrugell, màgica sempre en aquest temps, i dinar excel•lent a La Bisbal, amb uns “peus de porc desossats amb reducció a l’Oporto amb mongets del ganxet” que m’han de costar moltes caminades).

LECTURES

Unes lectures centrades en els més diversos diaris i molt especialment en els articles d’opinió , però fonamentalment dedicada a l llibre “Contra la indiferencia” de Josep Ramoneda.

No diré que el vaig llegir d’una tirada ja que això és quasi impossible per la seva densitat estructural, política ,ètica i filosòfica. Un llibre petitet , no arriba a les 200 planes , tan curull de reflexions en veu alta que t’obliguen alhora a fer-ne la pròpia , que esdevé quasi un llibre d’exercicis espirituals , en el sentit més humanístic de la paraula.
Un llibre del que n’ haurem de parlar sovint, que recomano amb tota intensitat i que penso és d’obligada lectura per aquells que volen veure més enllà del seu nas . Un llibre que pot ser un excel•lent regal per aquestes festes.

I com exemple de la densitat i intencionalitat dels seus escrits valgui la reproducció del primer apunt de l’article ” Diccionario del malestar de la cultura”:
Acción: ....La acción como una manera de estar en el mundo en que nada es definitivo ni estable, todo es susceptible de cambio. Pero el arte tiene su tiempo. Un tiempo propio, entre la vida activa y la vida contemplativa, necesario para levantar pacientemente los velos que emmascaran el sentido de las cosas”.


Menys profundes i molt més divertides han estat les lectures al voltant de la crisi del PSC. Unes lectures que eren quasi predicibles segons el diari escollit. A favor dels interessos de CiU ( La Vanguardia ) , contra el tripartit i apostant per el PSOE ( El País. Espanya ). Contra el tripartit però amb una posta més propera al catalanisme ( El País. Catalunya) , per un PSC més català( El Periòdico) i amb un aiguabarreig amb un accent anti estatal ( Ara ).

Amb tots ells no ha deixat de ser divertit fer el sudoku de la història i anar intentant situar adequadament el sector catalanista , l’espanyolista , el municipalista i el dels joves anomenats els “ blackberry “ , per la seva addicció a l’aparell ( al electrònic i al del partit) , joves molt ben preparats però que no han sortit de la closca protectora del pare partit i ara volen la seva quota de poder esdevinguda la seva taula de salvació per no ofegar-se en el mon exterior al que estan condemnats i del que ho desconeixen tot.

De tot el llegit em quedo , si agafo la vesant pràctica , amb les reflexions de Tàpia que veu el futur en positiu si s’aconsegueix ajuntar en la proporció adequada, els diferents graus de catalanitat que cohabiten en el partit.
I em quedo amb aquesta reflexió ja que entén la “catalanitat” com a pal de paller de qualsevol projecte coherent en el PSC, en la seva diversitat potencial.

La catalanitat de molts està del tot contrastada i no mereix discussió. No dubto tampoc de la catalanitat de Montilla i Corbacho. Montilla l’ha demostrada , a la seva manera , en la defensa de l’estatut. No dubto de la Corbacho ja que és inexistent i del que no existeix no es pot dubtar.
Però, i Chacón?. La seva actitud i els seus comentaris al voltant del tema Estatut , en la seva tramitació parlamentaria , hauria d’inhabilitar-la per a qualsevol càrrec en el PSC , tenint en compte aquest obligat criteri de catalanisme.

No m’agrada gens però el tempo que està agafant el tema. Fora de que cada vegada que sento el nom de Chacón com a cap , em poso a tremolar i penso que no es possible tal disbarat, hi ha detalls que em neguitegen pel poc clars que son. La dimissió de Montilla en aquest renunciar a l’acte de diputat , joc trampós en unes eleccions en que si guanyo em quedo i si no aquí us quedeu el que significa un menyspreu a la cambra i molt especialment als votants.
L’elecció de Nadal i d’Iceta com a caps visibles. I la Tura?. No anava de 2?. Amb el que es demostra fefaentment l’engany de la seva col•locació, intentant pescar uns vots catalanistes dels que estic convençut n’ha tingut ben poc.
Afirmar que es queda en el partit per “tutelar” el canvi. Que vol dir això? , que la gent del PSC no és prou adulta per saber el que ha de fer i a qui hauria de donar una patada al cul...

Cada vegada tinc més clar que cal anar a una re fundació absoluta del PSC , encara que comportes la creació de dues forces PSC i PSOE , que podrien formar coal•lició electoral si s’escaigués. I no oblidem que no fa pas tants mesos es va publicar que el PSOE es plantejava molt fermament tornar a establir-se com a federació a Catalunya , encapçalada per el sempre ínclit Corbacho.
Una refundació essencialment ideològica , capaç de fer la travessa del desert amb una mirada clara de futur.

Temps hi haurà de parlar-ne molt més. Les municipals s’acosten i caldrà també fer lectures molt més properes , entre elles les de la inexistència del nom de Baron en cap indret . clarament significatiu del nul paper del socialisme maresmenc malgrat els eterns bons resultats en la nostra ciutat.

Un PSC local al que cal urgentment una bona garbellada , eliminant el cutrerio que s’aplega sota la influencia de la pancarta més friki que hagi vist jo en un miting ( Pineda love Montilla) , i tot obrint finestres i balcons aprofitar empeltar-se de l’aire novador del nou local per renovar-se del cap a les arrels . “De dins i de fora del partit” , com molt intel•ligentment acabava Ramon Bassas el seu primer post desprès de la debacle electoral.