De nou en arribar el temps nadalenc l’Associació Sant Lluc ha fet crida als seus associats per a repetir l’experiència del Mini Art , mostra col•lectiva que aplega un parell d’obres de cada participant , establertes en unes mides fixes de 30x30 cm en la pintura i 10X10 cm en el dibuix i gravat. Una diferenciació tècnica aquesta que ha marcat també una diferenciació d’espai, ja que mentre la sala del Casal aplega la vessant pictòrica , és la sala de la Presó la que acull el conjunt de dibuixos i gravats.
Pictòricament parlant , la mostra del casal es mou en el bigarrament estilístic típic d’aquestes col•lectives, omplint tot l’arc d’ismes i tendències , però en una dinàmica qualitativa que en general no assoleix la qualitat pròpia i personal de la mitjana dels artistes participants en la col•lectiva.
Amb les pertinents i joioses excepcions, el conjunt de l’exposat es mou en un aires més d’ofici que no pas de benefici. Obres de taller , moltes a bon segur fetes de fa temps , amb un esperit com cansí, mancat de trempera , sense assolir el bonic repte que sempre hauria de significar una exposició com aquesta , que no ha de ser cap altra que poder “comprimir” tot l’esperit artístic i la qualitat del creador a la sempre dificultosa dimensió reduïda. Un repte, que repeteixo, sembla que tan sols se l’han plantejat uns pocs.
La cosa varia de dalt a baix tan sols fer una mirada general a l’exposat en la sala de la Presó. Amb un acuradíssim muntatge , a l’alçada dels ulls apareixen en una línia continuada la llargada d’obres presents que al contrari del cas anterior, respiren personalitat , tècnica i qualitat a mans plenes.
Si abans parlàvem d’ofici , ara hem de parlar de benefici. Es nota , i molt, que les peces han estat realitzades expressament i que la dificultat tècnica i creativa ha estat en aquesta ocasió esperó potent per que els artistes hagin desenvolupat al màxim la seva capacitat creativa.És per això que no cal ni fer distincions que a bon segur aquesta vegada serien més injustes que mai. Qualsevol amant de l’art trobarà la ( les ) peça que el satisfarà , en la certesa que a més serà un element creatiu de tota qualitat.
Per això en la sempre aconsellable passejada per aquestes col•lectives nadalenques per el que d’inici de col•lecció poden significar , avui volem posar l’accent en aquesta mostra de la Presó. Una petita i exquisida joguina que tot bon afeccionat ha de visitar indefectiblement.
(Les fotografies son del web de l'Associació Sant Lluc )
MARINA GELI I EL SEU PSC
En el seguit d’escrits al voltant del PSC , avui és la consellera de Sanitat en funcions ,Marina Geli ens ofereix a “El Periódico” una mirada ben atractiva al voltant de la qual bé estaria una acurada reflexió. Per això transcric la part final del seu comentari
El PSC, igual que Catalunya, necessita tenir més pes a Espanya i Europa. Una veu clara pròpia del PSC al Congrés dels Diputats. Aquest debat és estrictament instrumental i no n'hem de fer el debat. És un element més. I no únicament per temes exclusius de Catalunya, sinó per tenir opinió en totes les polítiques.
Federalisme és llibertat i unió voluntària. Sempre ha estat el projecte del PSC. No podem deixar que CiU sigui en exclusiva la veu pública catalana al Congrés. El PSOE sap que al llarg d'aquests darrers 30 anys el PSC ha estat un bon aliat i ho ha de continuar sent. El debat obert després de les eleccions pel mateix president José Montilla al renunciar al seu escó i obrir el procés congressual ha de contribuir, a curt termini, a obtenir el millor resultat possible en les eleccions municipals. Un partit que, ràpidament, reconeix les seves debilitats i les seves fortaleses és un partit madur. Segrestar el debat ens fa poc creïbles.
Em sento amb energia i il•lusió per continuar servint Catalunya com sempre he fet. Ho vaig fer com a metgessa, com a regidora, com a diputada i com a membre del Govern. M'estimo el PSC perquè es el que més fidelment ha representat els meus valors. Cada dia comença el futur. No podem fer triar la gent entre socialisme i catalanisme. Ara més que mai, catalanisme social.
Es clar que amb decisions com l’arraconament de la Tura , amb patada cap amunt , amb càrrec però sense contingut polític , l’encaix es fa cada vegada més difícil.
DICCIONARIO DEL MALESTAR DE LA CULTURA (3). Josep Ramoneda
Amnesia.- La economía de la memoria no es simple. A menudo el olvido es necesario para la vida. … Este principio de siglo vive el malestar de demasiadas amnesias acumuladas. Hay exceso de duelos pendientes. La amnesia solo es sana si sirve para preparar una mejor emergencia de la memoria.. De lo contrario se cronifica como patología colectiva.
-----
Amnèsia la que deu córrer a l’IMAC en el camp de fer les coses quan i com cal. Nosaltres seguim amb la nostra protesta diària però és obvi que no aconseguirem res. I es lògic. Ha acabat la primera tongada d’exposicions de la temporada de Ca l’Arenas i en web segueixen encara les exposicions de la darrera temporada. O sigui que en Pere Fradera s’ha quedat sense que la seva exposició hagi estat a la xarxa. I això que ell va gestar tota la imatge gràfica del centre. Agraïment se’n diu d’això.
O sigui, que seguim amb el raca-raca
33 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL
419 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA
VOLEM SOLUCIONS JA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada