ARRELS

Tot creador té sempre el petit truc per desllorigar el trencament de la virginitat del paper o la tela blanca i impol·luta que se li presenta abans de començar el seu fer. En el meu cas preciso disposar del títol amb que encapçalaré l’escrit. Sense ell res hi ha a fer, quedo bloquejat. Ell em serveix com a fil dúctil en el que anar encaixant  els diferents paràgrafs de l’escrit i com a lligam d’integració.

Avui per parlar de l’exposició que l’Antoni Lleonart presenta a Can Caralt de Llavaneres ,  no he tingut d’esforçar-me ja que el bon amic comú en Yago Vilamanyà, me l’ha servit en bandeja de plata: “Arrels”. Un títol plenament escaient ja que reflexa amb tota exactitud el sentiment latent que existeix en aquesta interessant exposició.

Antoni Lleonat és un artista, si més no peculiar. Dic això ja que la seva trajectòria no respon a l’habitud d’un caminar evolutiu, amb els seus corresponents sotracs i / o trencaments. Lleonart practica una pintura interior i per tant en cada moment  expressa amb tota intensitat els seus sentiments reals, que alhora son tan complexos com ho és la seva personalitat.

Ho fa així ja que Lleonart no és pintor de mitges tintes . Ha estat capaç de practicar una pintura futurista amb l’ús d’elements com el ciment quan això era tota una aventura, per saltar a uns personatges en una vessant de còmic que ens oferien tota una filosofia de vida. S’ha volgut enfrontar a composicions i bodegons en un concepte clàssic de las pintura espanyola del segle d’or i també a paisatges erms i inhòspits com ho son els de les Bardenas Reales i parells.

Ara Lleonart es troba en un moment íntim, com si volgués iniciar un repàs creatiu del seu propi jo. I en aquesta recerca de les seves arrels , aquestes apareixen no tan sols en el físic i material de les seves obres , ans també en els indrets escollits per a ser pintats. Uns indrets propers, coneguts , sentits i que a bon segur han sigut font de vivències personals prou significatives.

Una mirada que s’estableix en el seu personal estil , en el que el concepte primari d’un paisatge impressionista es capgira per la presència d’una expressió intensa plasmada amb una pinzellada gruixuda i densa que li serveix  per donar pes específic a uns paisatges que en les seves mans agafen una trajectòria personal.

Passejar-se per la massa atapeïda exposició, - aquest pot ser l’únic defecte de la mateixa -, ens enfronta a un paisatge en el que predomina el concepte de la natura. El món vegetal és qui marca camins i dreceres  en unes peces estructurades perfectament en els cànons de la pintura naturalista , però amb el peculiar afegitó d’un concepte lumínic i un altra de preponderància d’uns elements per damunt d’altres , que no deixa de ser una cap-i-tomba més en el pensament creatiu de l’artista.

Una exposició interessant que ens ofereix una cara nova en el polièdric treball d’aquest artista que roman massa vegades amagat temerós d’una incomprensió artística difícil d’entendre davant el nivell del seu treball.

LLEONART
Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres
Del 2 al 25 de setembre de 2011