I QUAN COMENCEM A PARLAR DE CULTURA?

Qui segueixi de manera activa la vida política i social de Mataró haurà pogut llegir en aquets dies un munt d’opinions al respecte de l’estat actual de la ciutat en acomplir-se els cent dies de mandat del nou alcalde Joan Mora.  Cent dies, la xifra màgica de teòrica cortesia que es dona al nou vingut per que hom pugui albirar les noves tendències i camins que ofereix el seu govern.

Han sortit a la llum opinions de tota mena , del negre al blanc i amb tota la gamma de grisos, tal i com s’escau. Té raó Baron quan parla d’una certa paràlisi institucional  ja que una certa letargia sembla haver-se apoderat en el complex engranatge municipal. Té raó Mora quan parla de períodes vacacionals i d’aquest ritme lent establert en totes les administracions per mor del desori econòmic que es redueix simplement a no haver-hi ni un duro al calaix.

Però si tot això pot ser cert i valorable en positiu o negatiu, segons la benevolència o el color polític , el que no es pot acceptar de cap manera és que cent dies més enllà de la presa de possessió l’organigrama municipal no estigui encara complert en les seves peces funcionals més importants. I que justament la peça que manqui de manera més notòria sigui justament la que pertoqui a Cultura.

Certament pot valdre l’excusa la situació d’indecisió de la regidoria , en el dubte de si podrà, voldrà o la salut recomanarà a Marcel Martínez l’abandó de la política governamental activa ( desitgem de tot cor que no sigui així ) i per tant que sigui substituït per Francesc Masriera o per qui decideixi la coal·lició governant. Una decisió que podria comportar variacions en el perfil del futur director de l’IMAC ja que aquest ha de gaudir , en teoria , de la total confiança del regidor.

Però aquest excusa s’esvaeix quan hom sap que el problema no és aquest i sí el fet de que no s’ha trobat a ningú que vulgui lidiar amb el difícil brau d’un organisme viciat en el seu interior, amb mala connexió amb tots els camps de la cultura local, cremat i escarmentat després de la nefasta gestió de Penedès, i amb l’afegitó de que els problemes econòmics de l’organisme i de l’administració , fan inviable una gestió il·lusionant que serveixi per recuperar to i apreci.

A finals del mes passat ja vaig fer un comentari al respecte en el post “Pas de vianants” en el que deia:

“Que l’IMAC és una bomba de rellotgeria és una cosa que hom sap. Cessada Esther Merino malgrat la petició expressa de continuïtat realitzada per Gisel Noè, l’IMAC està en un estat d’hibernació absolut. Temorosos del que pot passar i convençuts , - jo no ho estic tant -, que certes prebendes consentides per tots els governs anteriors en les que l’amiguisme ha dominat , com son els cassos de catàlegs, dissenys , exposicions , Can Xalant etc , poden acabar-se , estan a veure-les venir i preparant l’estratègia de boicot actiu si és que qui s’hi acosta té els collons ,- crec que en aquest cas és escaient parlar així -, de posar les coses en ordre , col·locar a cada tècnic en el seu lloc i establir una dinàmica correcta d’actuació.

Però evidentment , qui és el boig que pot acceptar tal repte?. Sense un duro , havent de dir no a quasi totes les propostes , apretat per tots i defensat per ningú, sols un kamikaze sense res a perdre i defensat a mort per el poder pot acceptar un paper encarat cap el fracàs i amb la certesa de que qui tinguis al costat t’intentarà torpidinar i fer el llit constantment. I de moment aquest kamikaze no apareix per enlloc ja que qui té un càrrec difícilment acceptarà el canvi, i qui no en té el normal es que pensi que ja hi haurà un temps millor per una oferta més atractiva.”

Ha passat un mes i la situació ha esdevingut perillosa del tot. De moment  els temes s’afronten un a un, i no hi ha full de ruta que doni coherència de projecte a les decisions. Així mentre Mora diu públicament a la inauguració del sant Lluc que el seu govern donarà encara més suport a l’art , per l’altra li diu no a Ricard Jordà en la seva exposició retrospectiva de 50 anys d’activitat creativa , o diuen als responsables del taller de Gravat , en Jordi Rosés i la Pilar Lloret , que no hi ha un duro i que si volen seguir, allà tenen les claus i que s’espavilin.

Un entén perfectament que les coses han canviat , i encara més, en bona part li agrada que hagin canviat i que s’estableixi un nou ordre més fonamentat en les capacitats que en l’oficialisme del pare estat i la mare ajuntament. Però el que cal és establir els paràmetres i que algú sigui qui els defineix, els expliqui els faci complir.
 El nomenament de nou director de l’IMAC i la decisió al respecte de qui ha de ser el Regidor de Cultura son dos fets que el govern ha de realitzar  sense més dilació,  per  a posteriori posar fil a l’agulla i fer ràpides puntades en una cultura local esfilagarsada i que està prenent el camí d’una lamentable retirada.

Una opinió que no és sols personal i sí majoritària.  En Joan Salicrú ho deixava ben clar en el seu darrer post de Riera 48. Aquesta pilota del nomenamnet ja fa massa temps que està a la teulada del govern i ha de tornar ràpidament al terreny de joc.

CATALUNYA MÉS POBRE

Un està ben convençut que el que dirà ara li pot causar més bufetades que no pas la pitjor de les crítiques a qualsevol aprenent seleccionat en la Sant Lluc. Però crec que s’ha de dir. Avui aquest vespre , quan l’espai que es troba a la cruïlla de Marina i la Gran Via de les Corts Catalanes apagui les seves llums i entri en els llimbs d’un futur desconegut , el meu país Catalunya serà més pobre, molt més pobre.

Ho dic , sense que m’agradin especialment les corrides de toros , un espectacle en el que en les comptades vegades en que hi he assistit , he patit més que no pas gaudit.( Soc d’aquells a qui no agrada gens veure com enganxen al torero). Un espectacle, el dels toros, amb el que sí he obtingut  grans plaers visuals, estètics i espirituals,  mitjançant les obres de grans artistes de tots els temps, estils i tendències.

Però avui, l’anar en contra del fals sentit espanyolista de la festa , ens ha fet donar un pas enrere en molt sentits,en especial en el camp de la llibertat individual,  mentre que fèiem el més absolut ridícul en la incongruència bestial, - i mai tan ben emprat el qualificatiu -, de diferenciar patiments  entre les corrides i els correbous en totes les seves vessants ( els vots manen i permeten totes les hipocresies).

Com em deia un bon amic. I si a algú se li acudís denunciar els castellers per realitzar unes construccions antihumanes  , que poden perjudicar la salut dels seus “participants” , tot tenint en compte que el respecte patiment humà ha d’estar per damunt del respecte al patiment animal?.

Reflexió amb trampa i molt agafada pels pèls, però que podria servir per reiniciar una polèmica en la que tot ja està dit i jo no entraré. Simplement avui vull fer palès el meu sentiment com a català de sentir-me més empobrit que no pas ahir.