SANT LLUC 2011 ( II )

ANÀLISI ( I )

A

Hi ha vegades que malgrat el bon concepte l’obra s’estova. És el que li passa a Gemma Albiol (2), però no a Màximo Almeida (4) que ens presenta una "Pilar" molt interessant i amb futur en aquest nou tomb al seu realisme de sempre, defugint tant del realisme fred com de l’hiper-realisme  que darrerament conreava. Una porta oberta que cal considerar. Fet que succeeix igualment a Laia Arnau (3) amb l’abocament de sensibilitat pura en la simplicitat d’un dibuix de poètica retro.

I que dir d’ Esther Aliu (6) una de les grans triomfadores de la Sant Lluc. Provinent d’un camp ben divergent com ho és l’art del vidre , l’artista palamosina arrelada ja fa uns quants anys a Mataró  ens demostra , i espero que també a ella mateixa , que disposa d’una capacitat creativa i de sensibilitat , ben elevada. La peça sense títol que presenta prou ho demostra. Si formalment no té discussió, conceptualment és un treball suggerent que aconsegueix allò que tan sols les veritables obre d’arts assoleixen, com és crear un misteri que et porti a traspassar l’aparent per arribar al fons de l’obra. Magnífica.

Una peça que exigeix a crits una exposició individual.

B

Emili Badia (4) és un cas espectacular de distorsió entre l’edat física i la creativa. La rotunditat de la seva peça, equilibrada al límit , és lliçó de falsa simplicitat aconseguida en el domini de la complexitat , fet al que quasi arriba Margarida Bertran (3) en un treball tècnicament correcte i visualment atractiu però potser massa pendent d’una mirada decorativa, que sembla ser el punt de mira de Glòria Badosa  (2) que manté la lluita per aconseguir definir-se en el seu nou llenguatge d caràcters abstractius.

Qui ja passa de tot és Pere Màrtir Brasó  (6) que manté el magnífic moment que ens presentà a la Torres García i que ara assoleix plenitud en una obra enormement densa  malgrat el seu teòric minimalisme. Una peça de deturada mirada a la recerca dels petits detalls que s’amaguen en el signes, els grafismes , les icones i que va molt més enllà de l’aparença. Del millor de la seva trajectòria. Per prestar-li una més que obligada atenció.

C

L’art és essencialment un plantejament intel·lectual que es desenvolupa mitjançant uns coneixements tècnics diversos , l'ús dels quals pot variar segons el moment. Estic convençut que Mariano Cabellos (4) ho creu així i potser per això ens sorprèn abandonant la seva lumínica pintura per oferir-nos la musicalitat de la textura d’una seductora viola d’alabastre que denota la seva versatilitat, i alhora la seva sensibilitat i qualitat

Fet que no succeeix en Manel Campaña (1) en un fallit intent de donar aspecte actualitzat al paisatge més tradicional, o en Manuel Candón ( 1) perdut del tot en una orgiàstica amalgama cromàtica que fa mal als ulls i que llença en orris els seus bons plantejament assolits en el paisatge urbà , plantejaments als que sembla obligat a retornar.

Qui certament està de tornada de tot , però en el millor sentit de l’expressió és Rosa Casarramona  (3) que fregant els 80 anys exposa una obra per primera vegada en la seva vida i ho fa amb una dignitat total en el concepte i en el resultat. Ella és l’exemple de la política de participació popular que defensa l’organització.

Política que en canvi no es demostra tan encertada  en casos com el d’Eva Cifré (1) amb evidents problemes tècnics que s’evidencien en obres de raó pura com la que presenta. Un fet que es repeteix en els casos de Benet Coll (2) , Adelina Corbalán (1) i Marta Cuixart (1) sotmesos encara a un aprenentatge que els marca tant en la imperfecció lògica del mateix , com en la limitació d’una visió personal massa sotmesa a la imatge del mestre.

Nivell del que s’escapoleixen per poc Rosa Mª Codina (2) i Manuel Contreras (2). La primera amb una peça visualment atractiva , però en la que el tractament de taller i la manca d’espontaneïtat la llastra de manera important, i el segon apostant per la dualitat tècnica de fotografia i pintura que no acaba de quallar degut a que la figura no acaba d’estar resolta en la individualitat ni en l’encaix amb la fotografia que li serveix de suport. Bona idea però que cal treballar molt més.

Res en canvi a discutir al treball de dos escultors preuats com son Manuel Cusachs (5) , perfecte com sempre en la concepció de la figura , anant molt més enllà de l’aparença física per crear aquella inquietud interior que sols generen els grans artistes.

Altre nivell és el que assoleix Pol Codina (5) que segueix cercant nous reptes per defugir d’aquells conceptes que ja domina abastament. El seu estudi de relleu denota aquesta lluita , alhora que ens mostra una capacitat de sortida tècnicament molt hàbil i conceptualment reeixida. Un nou pas positiu en la seva carrera.

D

Fa anys que penso que Oriol de la Hoz (5) és un dels bons artistes amagats  que hi ha a la ciutat , però ell amb el seu silenci sembla entestat a fer-me fallida l’aposta. Però de tant en tant es desferma públicament com en aquesta ocasió amb un col·lage de gran qualitat i més intenció. Àgil, intuïtiu, irònic, dolç , n’aparença infantil...

Oriol de la Hoz  aposta per un missatge n’aparença innocu i infantiloide , però amb una forta càrrega de profunditat que sols es descobreix en una atenta mirada. La que jo demano per la que és sens dubte una de les grans sorpreses de la col·lectiva.

Sorpresa que no dona, - potser per que no li fa falta -, Marta Duran (5) amb una obra de la seva fornada de jardins en la que s’esplaia en aquesta lluita per arrodonir textures i colors , anant deixant cada vegada més de cantó el domini de l’aparença.

Una aparença que n’és l’únic objectiu de Jaume Diví (1) i com que no s’assoleix, ja que  a més l’aposta es fa amb la sempre difícil temàtica del bodegó, el resultat és d’aquells que fan pensar en el difícil tràngol del jurat en la seva decisió de dit amunt o dit avall. Estic convençut que en aquest cas van existir evidents dubtes.

No crec que hi fossin en el cas de Santi Domínguez (4) que certament ha trobat en la fauna un veritable camí d’inspiració. A més , el fet d’abandonar el realisme estricte , en el que es movia amb dificultat per apostar per uns treballs més eteris que li donen més llibertat conceptual, alhora que amplien la seva capacitat visual i cromàtica , donen a les sevs obres un caire intens i alhora agradable que s’agraeix.

E

Que dir de Santi Estrany (5) , el més veterà en anys i participacions de la mostra , que no s’hagi dit?. Un Estrany pur , fidel a si mateix i aquesta pictòrica arquitectònica constructiva , en la que no té rival i en la que assoleix les més altes fites. Com sempre , impecable.

Josefina Enrich (2) en canvi encara no ha acabat de trobar el seu punt en el sempre difícil idioma aquarel·lístic. Vol deslligar-se però encara hi ha atavismes que frenen el desenvolupament. Sols l’aposta ferma i decidida per la llibertat li donarà veritables ales creatives.

F

Carme Fageda (3) està en un moment clau del seu caminar artístic. Ha fet bullir al màxim l’olla dels seus dubtes i ara és el moment de presentar l’aposta creativa. De moment és bona aquesta desinhibició amb la força d’uns cromatismes potents i un gest que marca uns ritmes de caire expressionista que penso tenen mot futur. Cal acabar de llimar i enllustrar la pell pictòrica però queda ben clar que hi ha camí i suc per sustentar-lo.

Margarita Feixas (4) segueix en el camí sorprenent que ha agafat no fa pas tant. Abandonat el decorativisme , agradable i ben fet però decorativisme al cap i a la fi, s’ho juga tot en una pintura més agressiva externament i amb uns condicionaments reflexius en l’interior. Encara que la seva elegància natural la tenti amb una pàtina més visualment agradable, el resultat segueix essent potent i agraït.


..... continuarà

Ps.- Les puntuacions indicades rera el nom de cada autor, s’estableixen en una escala de 1 a 5 , assolint els 6 ,les cinc obres que remarcàvem en el judici general de la col·lectiva.