SERGI AGUILAR
Quatre espectaculars obres de marbre negre son les que podem
gaudir amb la signatura de Sergi Aguilar en aqueta exposició. Quatre treballs
que responen a la perfecció als trets bàsics del seu treball, estructurat en el
racionalisme minimalista, a l’entorn d’unes estructures geomètriques d’una
absoluta puresa formal. Amb una gran elegància en el resultat final, el treball
d’Aguilar sedueix de manera absoluta ja que tramet una gran energia malgrat l’aparent
fredor de les seves formes i materials. Obres plenes de puresa i geneeradores d’una
gran serenor espiritual.
ANDREU ALFARO
“Homenatge a Visconti” una espectacular obra alada de 227 cm de vol i “Generatriz3” una rítmica
i sinuosa peça , ambdues d’acer inoxidable, marquen el caràcter d’Alfaro en la
col·lecció Bassat.
Alfaro des d’un cert informalisme líric i mitjançant un
domini geomètric absolut, genera una obra cinètica que marca gestos, ritmes i sensibilitat
especials. A més la textura freda de l’alumini
ajuda a crear un cert sentiment de moviment continu , ajudat per els jocs cromàtics que genera la llum en el material.
Com ene l cas d’Aguilar la teòrica fredor dels materials es converteix
en un esclat de força dinàmica que sedueix enamorant a ualsevol espectador ue
queda primer subjugat per la tècnica i immediatament per l’enorme sensibilitat
i qualitat del seu treball.
FRANCESC ANGLÉS
Potser un els rara avis de la col·lecció ja que Francesc Anglés
és en realitat metge traumatòleg, encara que ha dedicat a l’art bona part de la
seva trajectòria. Encara que ha treballat amb diversos materials, el més propi
és la bena de guix /escaiola, just la que serveix per enguixar fractures en un
servei de traumatologia, amb la que ha realitzat gran part el seu treball, transformat
a posteriori en un altre material, com és el cas del grup escultòric de La
cobla, a la població de l’escala.
Aquí es presenta amb
un home anunci de 1975, molt en l’estil pop de l’escultor americà Goeorge Segal
i amb l’escultura realista de Josep Bassat , pare del col·leccionista.
EDUARDO ARROYO
Pintor enquadrat en
la nova figuració però derivant cap un art pop especial ,molt dominat per una
altíssima càrrega crítica , generalment desenvolupada mitjançant el seu ben especial toc
surrealista.
Just en aquest
àmbit del pop surrealista és on hauríem
d’encasellar la peça “L’africana a la maleta del doctor Schweizer” de 1973 , en
la que la curiositat de la peça juga alhora amb la ironia del títol si l’enquadrem
en els anys en que es realitza i el moment especial de l’artista creador.
BERROCAL
Miguel Ortiz BERROCAL és un d’aquells artistes que a la seva mort “desapareixen” de l’entorn
artístic i de la memòria del públic.
Creador de peces enormement treballades en el volum, amb
l’assoliment d’un sentit de contundència i força, al que afegia la seva
principal característica de ser uns treballs desmuntables. Recordo perfectament
una gran antològica que el en 1985 va omplir el Palau Meca de Barcelona amb cua
al carrer per visitar-la i on quedaves sorprès davant aquelles grandioses escultures que podien ser desmuntades com si d’un gegantí trencaclosques es tractés. D’ell
va ser el primer disseny dels premis Goya , que tenia la particularitat de disposar d’un enginy mecànic que feia obrir
el cap i que aparegués un projector de cinema. El disseny sols va durar un any,
ja que el seu pes, proer als vint quilos el feia inviable en les celebracions.
En l’exposició està present amb “Romeu i Julieta” de
1966, en un agosarat assemblatge de mans
i cossos que amb el llautó polit é capaç de generar un punt d’atracció en la
brillantor que sedueix tot cridant l’atenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada