dilluns, de febrer 12, 2018

JOAN GELABERT. DALÍ JR. LA DARRERA, GRAN I INSULTANT PALLASSADA DE CULTURA MATARÓ



El gener de 1953, és a dir ,ara fa just 65 anys , el Museu de Mataró va presentar una exposició de Tàpies. Era la seva tercera exposició i corresponia després de finiquitar Dau al Set i just abans del canvi  definitiu cap a l’abstracció. L’exposició va anar acompanyada d’un article d’Alexandre Cirici , publicat al diari de Mataró, lloant l’obra i l’artista al que arriba a comparar amb el Miquel Àngel de la Capella Sixtina. Uns dies després Antoni Comas, per un llavors comentarista d’art del diari, rebla el clau amb un altre article absolutament elogiós, considerant a Tàpies com el millor dels artistes joves catalans.



Ambdós articles provoquen una airada rèplica en forma de carta al director per part de Jordi i Jaume Arenas, Manuel Cuyàs i Marià Ribas, artistes que hem de considerar corresponien a un art més tradicional, acadèmic i burgés, carta a la que acompanyarà a posteriori un acudit caricatura de Cuyàs.
Una  polèmica que s’extendrà pels àmbits culturals de la ciutat que produirà en la mateixa dos bàndols ben diferenciats: els defensors de la nova modernitat (pocs), front dels defensors de l’academicisme i de l’art  concebut més en la bellesa i l’estètica que no pas en el concepte ( la majoria). 

Una polèmica que mantindrà Antoni Comas amb les seves crítiques davant  el Saló dels Dotze, formas per Arenas i afins  i la Col·lectiva Sant Lluc que acabà d’encendre els ànims i va fer deixar el comentari artístic a Comas, essent substituït per el meu pare Pere Pascual i Clopés , comentarista literari en el mateix diari i artístic a Ràdio Maresme, i que agafà el pseudònim de PIC.

Fa cinquanta anys dons , l’art i els artistes de Mataró es revoltaven davant l”agressió” oficial de presentar a un artista , acompanyat en el decurs de la temporada d’un gruixut calendari d’exposicions d’altres igualment pertanyents al que podríem dir art d’avantguarda, que soscavava la vàlua i el concepte de l’art tradicional, i que per tant els perjudicava en la seva valoració.






Avui 50 anys més tard, succeeix quasi tot el contrari. Cultura Mataró no és que ens presenti l’obra d’un artista potent , far  de la nova contemporaneïtat, ans el contrari, aposta per un pintamones local, essent benvolent en l’ús del qualificatiu, al que vol enlairar com a icona d’un desconegut art underground local, presentant “pintures i collages de l'artista i músic que recorren els seus mons i passions: els extraterrestres, els ovnis, la fi del món, i les interpretacions oníriques del seu personalíssim imaginari” (sic). Quan evidentment Gelabert
autodenominat Dalí jr , que és de qui es tracta , evidentment no és ni Mariscal, Montesol, Ceesepe , Nazario i molt menys Ocaña.


Davant això, els artistes mataronins no presenten cap acte de rebel·lia ja que , siguin de l’estil que siguin, fa catorze temporades que cap artista plàstic  ha pogut exposar a Can Palauet, que com indica el rètol de l’entrada , és la sala d’exposicions municipal.
 I mentre ells son vedats, ara, amb “pompa i boato” , s’entronitza el treball artístic (?) de Joan Gelabert que depassa per baix tots els límits  d’allò que cal considerar com art , tant en el tècnic i el conceptual com en el de presentació d’emocions per a ser compartides per l’espectador.

Un silenci esdevingut indiferència fora de quatre minses conyetes en les xarxes social i l’oblit en el que pertoca a la visita i difusió de tan demencial exposició, n’ha estat l’única resposta del col·lectiu plàstic mataroní

Una resposta que hauria de preocupar i molt a Cultura Mataró, per aquesta desconnexió absoluta que la plàstica local ha realitzat ja, envers l’ens públic que hauria de protegir i divulgar la seva creació.

Però és clar, que cal fer davant tal exposició  que no serveixi per ser usada en el seu favor?. Un mateix s’ha plantejat seriosament si el silenci i l’oblit no hauria estat la millor resposta davant tal disbarat expositiu, però crec sincerament que no. L’insult i el menyspreu que significa per a la plàstica tal exposició mereix una resposta clara i pública.

Gelabert no és un artista i crec que ni arriba al pintamones  de qualificatiu que emprava abans. La seva obra és una fantasmada, sense criteri de cap mena, sense la més mínima qualitat d’ofici i en un desmadre conceptual indigne de ser qualificada com art i molt més indigne encara de rebre un reconeixement en forma d’exposició oficial, amb curator i tot,  que deu anar per un pressupost que estarà entre 3 i 5 mil euros ( malgrat haver demanat la dada, no he obtingut cap resposta).






Aquesta exposició de Gelabert que hem de considerar com antològica per no dir que ocupa tot el seu treball creatiu,faria riure si no fos que fa plorar per  el mensyteniment que té envers l’art i , els grans artistes i les seves obres més icòniques.. Aquells” àngels grisos   que durant les festes d’aquelarre .. van complementar la seva formació acadèmica”(sic, en el catàleg) , millor haurien estat en altres menesters.

La pintura del futur és el títol que s’ha donat  a l’exposició. I d’ella el seu comissari diu:Joan Gelabert, o Dalí Júnior com es fa dir, artista i músic del grup “Los Berberechos Blues” és nascut a Mataró el 1954 i compte amb un gruix considerable d’obres pictòriques d’un art estrambòtic, un “trajecte psicodèlic per combinacions estridents de colors purs. Grocs fent comparsa amb forts vermells per anunciar l’apocalipsi mentre plats futuristes xiuxiuegen narracions blanquinoses a sensibles liles sobre albiraments extraterrestres que han tingut lloc”, son paraules del comissari en el catàleg.







I "L’exposició pretén endinsar el visitant en l’imaginari catastròfic de l’artista que contrasta amb la lluminositat i color de la seva obra. Un passeig pel seu caos, la seva manera surrealista de viure i d’interpretar la realitat que defineix com “l’escenari d’un argument de còmic de ciència ficció distòpic.” , continua dient Crec que mb aquestes paraules tot queda clar, en especial de la fantasmada  de la que es tracta. 






No seré però jo qui em queixi del fer d’aqueta exposició. A fi de comptes , en motiu de la seva expo a “La Rosa del Vietnam”, just fa ara 8 anys i de que Vidal Folch li regalés un no menys estrambòtic article, vaig dir en aquets mateix blog:
Però qui és Joan Gelabert , ja que a bon segur pocs el coneixeran pel nom però si ho faran pel seu posat ja que es tracta del “friqui” ( i no entraré en discussions semàntiques de quina és la correcta ortografia de la paraula ) autoanomenat Dalí Jr , “artista” divers , músic diferent ( Berberecho Blues) i capaç de presentar obres en les que naus espacials addueixen la Torre Eiffel, el Crist de Velázquez , o destrueixen París.

Aquest entranyable personatge ha assolit avui un nivell que ja voldrien molts dels artistes mataronins consagrats , encara que òbviament d’una altra manera. Però ara, famós, reconegut i amb un plantejament artístic de contemporaneïtat sols manca que l’IMAC li organitzi una exposició.

Penso que seria un fet, si més no de coherència.


I ha tardat però aquí està. Coherència de Cultura Mataró defensant l’indefensable com ho és aquesta exposició a al que em nego a considerar com fet artístic i seguint vexant amb el silenci l’obra de tants i tants artistes qualificats a qui es nega de totes totes a donar veu en les sales municipals.
La llàstima és que davant d’aquesta negativa existeixi la dels artistes locals a reclamar allò que els hi pertany per dret.





Resumint doncs, ens trobem amb una exposició que hauria de ser d’obligada visita, no per gaudir de les excel·lències pictòriques i artístiques, que no n’hi ha cap, i sí per evidenciar la deriva final de Cultura Mataró que hauria d’obligar a  Núria Moreno, regidora de Cultura, a donar un cop de puny damunt la taula i dir prou a tal desideràtum.