MANUEL CUSACHS. EL PAS DEL TEMPS

No fa pas massa, que parlàvem de Manuel Cusachs. Va ser degut al tastet que ens va oferir en el 15 aniversari de l’espai capgròs. Llavors vàrem fer una remembrança més personal que no pas analítica de l’exposició, degut a que la mateixa era en realitat un petit poti-poti, personal i de qualitat , del seu fer, i no donava pas a la possibilitat d’un examen detingut de l’obra i la trajectòria.

Ara ,i de la mà dels Amics de Ca l’Arenas, ocupa la planta baixa de l’Ateneu Fundació Iluro,( El pas del temps. 70 anys d’ofici) amb una exposició retrospectiva de caire antològic que ens permet veure no  tan sols la seva evolució creativa, ans també ens permet deturar-nos en la varietat i diversitat dels conceptes creatius que ha desenvolupat en el decurs de la seca llarga i exitosa carrera.

L’exposició, comissariada per Maria Cusachs, filla de l’autor, no es desenvolupa de manera cronològica i en canvi s’estructura en diversos àmbits  de conceptes creatius. Certament un encert ja que Cusachs no és un creedor evolutiu sense marxa enrere, ans el contrari, va i bé, torna i retorna, i son moltes les vegades que beu de les seves pròpies fonts per en forma d’una mena de flash-backs, seguir avançant.

Un dels punts fonamentals per entendre la mirada artística de Cuscahs és fixar-se quins van ser els seus mestres. La gran majoria d’artistes mataronins que depassen els 50 van estructurar la seva formació de la mà de Jordi Arenas i/o de l’Escola d’Arts  i Oficis. Manuel Cuscahs en canvi té per a mestres a Manuel Cuyàs i Emília de Torres en el pictòric, i l’academicisme clàssic italià, aprés a Perugia i a posteriori amb Rebull a Mallorca.

Aquest és un fet que implica  que pictòricament s’allunyi de l’habitual pintura volumètrica que fan els escultors, que en realitat fan esbossos  bidimensionals  com si de projectes d’escultura es tractés, i ell en canvi té una mirada més de pintor, alhora que quan fa escultures , en especial retrats, sap copsar no tan sols l’aparença ans també i de manera fonamental , l’ànima del personatge, ja sigui  una figura viva, o una figura imaginada o del passat.

L’exposició comença amb la contraposició d’una de les primers obres de l’autor, realitzada fa uns 70 anys , amb Emília de Torres com a mestre i companya. Son unes alzines d’un bosquet d’Orrius i respon perfectament al tractament pictòric de de Torres , molt en l’aire de Cézanne. Al seu costat una obra ben recent, de caire conceptual, en la que Cusachs aposta per una mirada fresca i actual d’aquell mateix indret, amb un concepte més de volum i amb l’afegitó d’altre materials.

A partir d’ella podem anar passejant per els diferents àmbits. Bo és començar per el familiar amb l’excel·lent mostrari de retrats escultòrics dels nets, realitzats tots ells, a l’edat de cinc anys dels protagonistes. Un racó que està dominat per el retrat de tota la família, en un estil particular de “Menines”, que respon de manera perfecta a uns plantejaments equilibrats en estructura i color.

 El retrat de la seva esposa, gràcil i jovial dona el to global al que ajuden diverses pintures d’àmbit proper i molt especialment un seguit d’apunts tractats amb mà ben destra i àgil.

No es pot passar per alt el que podríem considerar com a “divertimentos” amb especial interès en el capitell del claustre laic de la Seu d’Urgell, en el que reverencia al cinema; així com a la gràcil escultura dedicada a Cruyff  o unes petites terracuites que son veritables bibelots amb una dosi de sensibilitat fora de mida.

El granet, que l’artista va aprendre a treballar amb el mestratge del picapedrer Pere Barbanys , ocupa el seu lloc d’importància, presentant quatre obres de caire diferent. Una feta en estil tradicional, l’altre amb ajuda pneumàtica , l’altre ja mitjançant ajut informàtic i altre , amb granet verd , provinent de dovelles de cases i finestres de cases antigues.

No podia passar per alt l’apartat d’il·lustrador, un dels punts en el que més gaudeix l’autor, que aquí està present en el “bestiolari” i en la mirada als poemes de Carles Duarte. Així com alguns dibuixos eròtics d’intensitat ligth, alguna que altre litografia i un petit mostroari de dibuixos a tinta d’indrets de l’Empordà de gran potència artística i alçaria qualitativa.

La traducció plàstica de l’univers literari ha estat de sempre un els valors segurs i més ben estructurats del treball de Cusachs, que en aquesta mostra té un amplíssima representació amb el seguit d’obres de “El caminant i el mur” , i altres obres que donen fe  del seguit de sèries  de terra i país que ha dut a terme l’autor en el decurs de la seva carrera.  

El retrat , especialment en forma de bust , ha estat element diferenciador de Cusachs. Aquí ens ofereix un amplíssim mostroari que aplega a personatges propers i de país, de tot el ventall cultural i social. Uns retrats en el que l’artista es llueix  no sols amb l’exactitud de la seva aparença externa , ans també en copsar perfectament la personalitat que els fa identificables a primera vista, ja sigui la boina de Pla, els ullets de Porcel,  el rictus de Barbany, o la potència d’Espriu. 

L’art religiós, com no té la seva importància , amb aprofundida mirada a les peces que es troben a Montserrat o la Sagrada Família, algunes d’elles presentada amb una clara intencionalitat didàctica. I per acabar hi ha una excel·lent representació de la nova mirada de Cuscahs amb aquestes interaccions arbòries de gran potència plàstica i imaginativa.

Una exposició digna de qualsevol museu que es precií i que dona rellevància a un artista conegut i admirat del que ara se’ns permet fer ullada , triada i especial, a tota la seva trajectòria , en una exposició d’obligada, detinguda i repetida visita per els afeccionats a l’art.

Moltes felicitats

Per una millor comprensió de l'expo aquí podeu trobar el vídeo realitzat per la Fundació ILuro

PS I.- Cada dimarts s’ofereix visita guiada a la mostra per part de Maria Cusachs, filla de l’artista i comissària de la mateixa, i per el que això escriu. Hora: 19 hores. Durada: 1 hora aprox.

PS II.- Una exposició que hauria de fer reflexionar i molt a la Cultura oficial de Mataró, i no sols per la raresa d’aquest tipus de mostres amb el protagonisme del seguit de bons artistes locals dels que disposem.

Hauria de fer pensar i molt, que aquesta exposició estigui organitzada per l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas, que curiosament en lloc de presentar-la en els espais que volen defensar amb l’associació, és a dir a Ca l’Arenas, la traslladen a un altre indret, fet sobre el paper difícil d’interpretar i que és tan contradictori com si els Amics de El Prado, donessin les obres que adquireixen al Museu Thyssen.

Per petit anàlisi que fem queda clar que Ca l’Arenas ha esdevingut un lloc aspre, inhòspit i quasi inexistent per a la ciutat i per tant no paga la pena fer-hi una gran exposició ja que no tindrà cap ressò. D’aquí les negatives de Jordà i el trasllat de l’expo de Cusachs.( En una setmana l’expo de Cusachs ha tingut més visitants que els que han passat per Ca l’Arenas en tot l’any passat).

Cal dons, i de manera molt urgent, revitalitzar Ca l’Arenas i fer-ho no des de la distància, la fredor i el desconeixement de la realitat mataronina , tal i com s’està fent ara, i sí cercant la complicitat dels artistes mataronis que son , no ho oblidem , el veritables receptors de la deixa testamentària de Jordi Arenas. Cal fer visible el lloc, cal retornar a uns horaris normals i cal potenciar amb una temporada coherent i no com ara que després d’Alcoy, arribarà Viladomat, quan aquesta nova expo està clar que tindria de ser exposada a Can Serra per el seu valor històric i patrimonial.

Però no cal patir, no succeirà res, i Ca l’Arenas seguirà en aquesta davallada fulminant fins que deshauciada acabarà amb el seu tancament. I s’admeten apostes.

Altre reflexió  seria per saber quin ha estat el paper de Cultura Mataró en la mostra de Cusachs ja que apareix com organitzador. Les visites guiades he de dir que en el que per a mi pertoca son gratia et amore i les vaig acceptar per ser petició expressa de l’autor que és amb l’únic amb qui he parlat. Si arribo a saber que cultura Mataró hi era present en l’organització, no hauria acceptat. I menys quan les publicita en les seves xarxes emprant el meu nom.

És evident que en una expo com aquesta és més obligada que mai un catàleg fet amb cara i ulls,. Un catàleg  que fos veritable resum d’una vida d’un autor mataroní de naixement i de fets , i que ha exercit com a tal portant el nom de la ciutat per arreu. És absolutament incomprensible que Cultura hagi realitzat acurats catàlegs per altres exposicions i ara en canvi no ho faci. Crec que encara s’hi està a temps.