PER APLAUDIR , …. I MOLT

 

Recuperàvem ahir les imatges de la magistral conferència de Jordi Bonet a la Nau Gaudí, tot reflexionant al voltant de l’oblit involuntari en el que cauen moltes iniciatives , per positives que siguin , en el desert comunicatiu en que es converteix el temps vacacional de l’estiu, malgrat la presencia sempre viva de les xarxes socials.

Continuem avui en aquest camí per fer-nos ressò , i alhora aplaudir de manera ben intensa , dues accions patrimonials molt importants que han succeït en el nostre entorn en aquest període canicular i que cal celebrar i magnificar en el que valen. Per un costat ens trobem amb la compra per part de l’Ajuntament d’Argentona de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch ,i per l’altra l’acord aconseguit per fer més visible , - jo diria que visible -, el conjunt monumental de la Capella dels Dolors.

Us deixem aquí els enllaços amb les notícies publicades en el capgros.com ( Capella dels Dolors , Casa Puig i Cadafalch) que deixen ben explicites les raons i les circumstàncies . Per la nostra part res més que remarcar la importància de les mateixes.

En el que pertoca a Argentona , pel fet de tancar la lamentable història de la casa estiuenca de Puig que estava en un deteriorament greu. Un tancament que obre , malgrat la crisi , una possibilitat cultural molt important que bé faria l’Ajuntament de consensuar amb les forces culturals de la vila, no fos cas que com en tantes altres ocasions , a Argentona i a molts indrets , el resultat esperançador de la proposta esdevingués un veritable fracàs. Crec i espero que no serà així, i com argentoní  del Recull enciclopèdic , poso la meva col·laboració a disposició de qui s’escaigui.

Per la part de la capella dels Dolors , crec que tots hem d’expressar un rotund: Ja era hora. Era una absoluta vergonya que un dels pocs tresors monumentals dels que gaudim a la ciutat fos pràcticament invisible per el públic en general degut a la seva “peculiar” política d’obertura al públic.

Ara , tot serà diferent i tots , començant per els propis mataronins , tindrem ocasió de visitar de manera habitual el Conjunt Monumental i el podrem convertir en lloc de lluïment davant dels nostres visitants. Per això estem molt satisfets de l’acord aconseguit entre la Parròquia , el Museu Arxiu de Santa Maria i l’IMPEM. Un acord magnífic que celebrem amb joia , i davant de la importància del mateix fins i tot deixem de costat que l’IMAC no hi tingui res a veure , fet al voltant del qual bé es podria aprofundir.
 

I ja que parlem de l’IMAC bo és que també rebi la nostra felicitació per el cicle que ha organitzat al Clos de Torre LLauder , conjugant de manera ben escaient història , art i jazz. Un cicle del que lamentablement no podrem gaudir ja que totes les actuacions coincideixen amb inauguracions d’exposicions , com és el cas del Capgròs, i molt especialment amb la de la Col·lectiva del Sant Lluc i la retrospectiva de Josep Serra amb motiu del seus 30 anys de vida creativa. Una lamentable coincidència que no ens ha de obviar la merescuda felicitació per la pensada.

 

TORRE LLAUDER

 

El passat divendres, a una hora tan poc habitual per un acte cultural com era les nou del vespre , quasi unes cinc-centes persones van omplir de manera joiosa , com a individus i com a ciutadans de Mataró, el clos Arqueològic de Torre Llauder que celebrava el seu 50 aniversari , d’ençà que Marià Ribas i companys el treien a la llum.

Unes persones que en la seva gran majoria , - dirigents i gent de la cultura inclosos -, mai havien travessat els potents murs que encerclen un dels tresors més preuats que tenim a la ciutat , però alhora potser el més gran desconegut. Unes persones però que se sabien importants i que entenien que s’albirava una nova etapa en la que aquell reducte inaccessible esdevenia arrel per a tots i per tant digne de ser conegut  i conseqüentment , estimat. Gent de tota mena, nivell econòmic i cultural, formada o no , que de cop i volta obria els ulls a un tresor que per moltes raons , especialment  per incompetència del directe poder del seu conservador ( el Museu ) havia restat amagat als ulls de tots.

El cert és que la gent de l’IMAC ( felicitats personalitzades en el seu director , en Josep Mª Torrent , que s’ho ha currat fort i ha sabut imposar el seu criteri front mirades anquilosades que res de bo porten en elles ) ha fet un bon treball. L’acte va ser el suficientment dinàmic i visual ( amb alguns peròs que sempre apareixen ) com per que la gent el seguís amb atenció. Acurades paraules explicatives de l’arqueòleg titular , Joaquim García , i un entorn magnífic per gaudir del moment, van donar força a aquets descobriment d’un nou espai , absolutament curull d’història , art i cultura , que ha de vivificar-se.

Vist dons el vist , és el moment de fer valoracions estrictes . Valoració del present i especialment valoració del futur. Queda clar que la gent no és tonta. Que sap molt bé el que val i el que no. Ara s’ha aconseguit que el clos ocupi un espai important en l’imaginari cultural de la ciutat , i cal mantenir-lo. Calen visites guiades fàcils , calen visites escolars que ocupin totes les àrees i nivells. Cal aprofitar l’entorn per diverses activitats culturals que a més no malmeten l’espai ans el contrari, el revitalitzen. Cal que Torre Llauder formi part de l’ ideari cultural d’una ciutat com Mataró, que lamentablement no gaudeix de tants tresors com per fer-los fonedís.

Treball dons es presenta  ala gent de l’IMAC. Aquestes Santes que s’acosten en podrien ser un punt de partida , i més amb l’experiència anterior que va ser prou gratificant. Un treball i una difusió que mereixen a priori tot el nostre recolzament. Un recolzament tancat com l’aplaudiment per l’acte del passat divendres .

Un acte i una presència massiva de gent que ens agradaria fos una realitat permanent i no pas un miratge. En les mans i el treball de l’IMAC està que així sigui. Un magnific i important repte.

 

 

PS.- Però seria injust quedar-se aquí en el comentari del que succeí a Torre Llauder. Cal anar més enllà.

El passat divendres , al bell mig de l’activitat i amb el seu posat de maniquí de Cortefiel . Com sempre amb una impecable ratlla de pantalon  , sentint-se protagonista , surant pel damunt del be i el mal , estava la persona que ha impedit , amb la seva tossuderia, gasiveria , ganduleria , manca de professionalitat , enfrontaments amb tots i cadascun d’aquells que han volgut anar més enllà ... , és a dir , la persona que ha fet veritablement de Torre Llauder un clos tancat a tots.

La mateixa persona que curiosament va dir que no a tots els actes , i als que vindran. Una persona que va voler reduir l’aniversari a unes jornades estrictament historiogràfiques , amb participants escollits a dit no fos cas que de cop i volta aparegués algun infiltrat que el col·loqués en el seu lloc , que no és precisament de mèrit.

La diada d’aquest divendres hauria de marcar no tan sols un abans i un després de  Torre Llauder , ans també de Carles Marfà , el director del Museu , que assolides ja les més altes cotes d’indignitat professional , hauria de ser fulminantment acomiadat .

Tots sabem que qualsevol persona amb els més petits criteris de dignitat personal i professional , ja hauria abandonat un càrrec amb el que ha posat pals a les rodes a tots eles elements que per desgràcia d’ells , han hagut de petar al Museu. Barallat amb el món de l’arqueologia , enfrontat a mort amb els grups d’història de la ciutat , en especial amb el grup del Casal a qui odia visceralment per la qualitat del seu treball. Sense cap mena de relació amb el camp plàstic. 

Amb tots aquests elements Carles Marfà ha portat al Museu a un estat obsolet absolut , i tot per no parlar de Ca l’Arenas esdevinguda marginal en el camp expositiu i risible fins a límits insospitables en el camp expositiu.

I tot amb un sou que fa fredar i que ja voldríem quasi tots els que llegim aquestes ratlles.

Potser per això, bo seria que algú poses , per una vegada , senderi a la situació. L’enfrontament per Torre Llauder hauria de ser el darrer acte d’indisciplina i incompetència de Carles Marfà que ha de ser fulminantment acomiadat.

Un acte de justícia que seria a bon segur la primera pedra per un futur molt més positiu en la història cultural de la nostra ciutat.

LA CIVILITZACIÓ DE L’ESPECTACLE

No he llegit encara el llibre / assaig de Mario Vargas Llosa ( “La civilización del espectáculo") al voltant del concepte actual de “cultura” i el cert és que em deleixo de fer-ho. Amb algunes prèvies , com les que afegiré al final , crec que malgrat l’oposat concepte de societat que puguem observar un i l’altre , la seva intel·lectual visió ha de ser motiu d’ampla reflexió per hom que d’una o altra manera es mogui en el camp cultural, és a dir a tothom.

La problemàtica del concepte “ cultura” i la seva diversitat. La “gran” i la “petita” cultura , la cultura “popular” , la cultura “clàssica" i la “contemporània” , tot en un embolic en el que no sempre és fàcil navegar sense caure en la trivialització i el populisme o en l’elitisme i un cert intel·lectualisme. O fugint alhora de tot .

Certament , i mal que pesi , potser la cultura és mou per concepte en uns camins gens democràtics. La democràcia de la cultura està en que aquesta estigui a l’abast de tothom però sense que aquest apropament hagi d’implicar una rebaixa de nivell . Per assolir la cultura es precís sempre un esforç , i sense ell la cultura deixa de ser ella mateixa per esdevenir una banalitat.

Tot això per no parlar de la pèrdua de consciència col·lectiva del món intel·lectual, esdevingut erm en el que li pertoca com a far i guia.

Algú es preguntarà de que ve avui aquesta disquisició teòrica i no és d’altra cantó que respondre en part a la pregunta que em feia un bon amic al voltant de tota la parafernàlia festera que tindrà lloc a Mataró en el decurs de les properes setmanes al voltant de la celebració dels 50 anys de la Vil·la Romana de Torre Llauder.

Un bigarrat conjunt d’actes en els que hi conviuen conferències de gran nivell tècnic , dirigides essencialment a especialistes , amb visites guiades de tota mena , acostant a la ciutadania al passat romà, amb actes lúdics i d’espectacle com ho puguin ser combats de gladiadors a la Pça de l’Ajuntament ( no està confirmat que un d’ells sigui el de Joan Mora amb Joan Antoni Baron ) o la passejada dels “Armats” ( per a mi sempre seran els “majorettos” ) des de la seva seu de la Presó fins el Clos Arqueològic.

He de dir que estic d’acord en aquesta banalització de la cultura. I ho estic ja que es tracat d’un acte puntual que a bon segur ha de servir per fer conèixer a la ciutadania en general que a la ciutat , allà el Pla d’en Boet , ben a prop de la caserna dels Mossos , hi ha un magnífic record de l’activa vida que va tenir Mataró en temps dels romans.

Fa ja molts anys , mitjançant televisió de Mataró, es va fer una enquesta en ple dissabte i amb el mercat setmanal a tocar , tot preguntant que “amagava” l’edifici del Clos. Les respostes van ser del tot inversemblants , amb alguns punts d’imaginació dignes del millor novel·lista , però tan sols una , del centenar de persones a qui es va preguntar , sabia del tresor amagat.

Si a Mataró hi ha dos tresors artístic importants, aquests son Torre Llauder i la capella dels Dolors , i ambdós estan deixats de la mà de Déu , que en aquest cas a bon segur seran diferents.

Està ben dons que es “comuniqui” a la ciutadania , mitjançant toc lúdic d’atenció , que a tocar tenen unes restes romanes importants que bé farien en visitar i en lluir davant amics i coneguts quan reben visita de forans. I bé estaria que els ciutadans responguessin a la crida.

Jo en aquesta ocasió estic amb aquesta aposta , sempre que sigui puntual i serveixi d’esquer per portar a la cultura “real” a la vida “real”. I és que penso que a vegades val la pena banalitzar si els resultats finals permeten després accedir a l’excel·lència.

VARGAS LLOSA

Com dèiem en començar us deixo aquí , resum genèric del llibre de Vargas Llosa i uns paràgrafs del mateix per fer-ne tastet.

La civilización del espectáculo

«La cultura, en el sentido que tradicionalmente se ha dado a este vocablo, está en nuestros días a punto de desaparecer»

La banalización de las artes y la literatura, el triunfo del periodismo amarillista y la frivolidad de la política son síntomas de un mal mayor que aqueja a la sociedad contemporánea: la idea temeraria de convertir en bien supremo nuestra natural propensión a divertirnos. En el pasado, la cultura fue una especie de conciencia que impedía dar la espalda a la realidad. Ahora, actúa como mecanismo de distracción y entretenimiento. La figura del intelectual, que estructuró todo el siglo XX, hoy ha desaparecido del debate público. Aunque algunos firmen manifiestos o participen en polémicas, lo cierto es que su repercusión en la sociedad es mínima. Conscientes de la esta situación, muchos han optado por el discreto silencio. Como buen espíritu incómodo, Vargas Llosa nos entrega una durísima radiografía de nuestro tiempo y nuestra cultura.

«Este pequeño ensayo no aspira a abultar el elevado número de interpretaciones sobre la cultura contemporánea, sólo a dejar constancia de la metamorfosis que ha experimentado lo que se entendía aún por cultura cuando mi generación entró a la escuela o a la universidad y la abigarrada materia que la ha sustituido, una impostura que parece haberse realizado con facilidad, en la aquiescencia general.»

Mario Vargas Llosa

Otro factor, no menos importante, para la forja de la civilización del espectáculo ha sido la democratización de la cultura. Se trata de un fenómeno altamente positivo, sin duda, que nació de una voluntad altruista: que la cultura no podía seguir siendo el patrimonio de una élite, que una sociedad liberal y democrática tenía la obligación moral de poner la cultura al alcance de todos, mediante la educación, pero también la promoción y subvención de las artes, las letras y todas las manifestaciones culturales.

Esta loable filosofía ha tenido en muchos casos el indeseado efecto de la trivialización y adocenamiento de la vida cultural, donde cierto facilismo formal y la superficialidad de los contenidos de los productos culturales se justificaban en razón del propósito cívico de llegar al mayor número de usuarios. La cantidad a expensas de la calidad. Este criterio, proclive a las peores demagogias en el dominio político, en el cultural ha causado reverberaciones imprevistas, entre ellas la desaparición de la alta cultura, obligatoriamente minoritaria por la complejidad y a veces hermetismo de sus claves y códigos, y la masificación de la idea misma de cultura. Esta ha pasado ahora a tener casi exclusivamente la acepción que ella adopta en el discurso antropológico, es decir, la cultura son todas las manifestaciones de la vida de una comunidad: su lengua, sus creencias, sus usos y costumbres, su indumentaria, sus técnicas, y, en suma, todo lo que en ella se practica, evita, respeta y abomina.

Cuando la idea de la cultura torna a ser una amalgama semejante es poco menos que inevitable que ella pueda llegar a ser entendida, apenas, como una manera divertida de pasar el tiempo. Desde luego que la cultura puede ser también eso, pero si termina por ser sólo eso se desnaturaliza y se deprecia: todo lo que forma parte de ella se iguala y uniformiza al extremo de que una ópera de Wagner, la filosofía de Kant, un concierto de los Rolling Stones y una función del Cirque du Soleil se equivalen.

ENVELAT

Aquesta setmana hem rebut la grata noticia de que s’ha instal•lat una carpa envelat per a tal de cobrir les restes arqueològiques de Torre Llauder. Una noticia de fa molt de temps esperada ja que hom sabia el grau de degradació que estava patint el jaciment exposat a tota mena d’inclemències meteorològiques. Una protecció que es demanava de ja feia anys , i quan diem anys no ens referim a un parell o tres i si a diversos governs , però com que a Mataró gastar-se diners en el tema cultural, - sempre i quan no siguin Santes -, està molt mal vist , no es trobava mai ni el moment ni la partida , ni en els millors temps de bonança econòmica.

Ara , aprofitant els plans Zapatero s’ha pogut realitzar la inversió que s’ha explicitat en una carpa / envelat / tendal que cobreix els mosaics en un superfície de 465 m2 , amb 14 punts d’ancoratge sobre el terreny i un pal masteler que suporta tot el conjunt aixecat a la part central i amb una alçada de gairebé 8 metres. Una actuació de la que ens felicitem , i per la part que li toca també o fem a l’IMAC , encara que resta la part més important com ho serà la restauració dels mosaics , especialment en el que pertoca a l’eliminació del formigó que es va emprar com a consolidant allà els anys 80 i ara ha quedat demostrat que és del tot inconvenient.

Una actuació emmarcada en el Pla director del jaciment arqueològic tal i com està perfectament explicat en la notícia que podeu trobar al weeb municipal. Una notícia que es nota redactada per professionals del tema ( tal i com ha de ser ) amb el que hom ens assabentem de la realitat. Una notícia que és la cara d’aquella creu que era la setmana passada la notícia en referència a Rovira Brull que òbviament no ha estat rectificada ( I així queda en xarxa amb el perill que comporta tan nefasta explicació de les capacitats creatives de l’artista ).

Però com que a l’IMAC sembla impossible que les coses funcionin com cal , la notícia de que el cost de les obres ha estat de 198.360 euros, que és una mica més de 33 milions de les antigues pessetes , ens ha deixat una mica bocabadats , ja que home està bé l’envelat , encara que no és ni de bon tros “un treball d’enginyeria complex” com deia Penedès , però per tenir el cost d’un piset petitet , potser sembla una mica exagerat.

Per això el millor ha estat tafanejar el weeb www.arquitecturatextil.com , empresa de Montmeló que és la proveïdora del mateix i passejar-se per algunes de les imatges d’altres “actuacions” fetes per ells mateixos i de les que us deixem un parell d’exemples.

Vistos els mateixos , que son ben parells al de Torre Llauder , i vistos els seus usos , difícil es pensar cost semblant per aquestos projectes.

És per això que ens agradaria que l’IMAC fos explícit , i expliqués de manera clara i detallada el cost del projecte , per què el cert és que l’elevat preu del mateix deixa un ferum que caldria eliminar, fet que sols s’aconseguirà amb les degudes explicacions.

De nou vagi dons la nostra demanda de TRANSPARÈNCIA A L’IMAC , l’ens més opac de tot l’organigrama municipal.
Volem aquestes explicacions , les del cas Anson , dels concursos de Can Xalant i de la plaça de tècnica de cultura , del cas Rovira Brull i la suspensió de l’exposició prevista. Volem saber els membres que varen escollir el cartell de Santes ( amb acta real i no com l’any anterior quan es falsificà la mateixa i no va aparèixer la renúncia i les causes de la mateixa , de l’artista Nefer ).

Volem i exigim saber-ho tot . Fins que no sigui així no existeix treva .
Per això

VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC.
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ