LA CIVILITZACIÓ DE L’ESPECTACLE

No he llegit encara el llibre / assaig de Mario Vargas Llosa ( “La civilización del espectáculo") al voltant del concepte actual de “cultura” i el cert és que em deleixo de fer-ho. Amb algunes prèvies , com les que afegiré al final , crec que malgrat l’oposat concepte de societat que puguem observar un i l’altre , la seva intel·lectual visió ha de ser motiu d’ampla reflexió per hom que d’una o altra manera es mogui en el camp cultural, és a dir a tothom.

La problemàtica del concepte “ cultura” i la seva diversitat. La “gran” i la “petita” cultura , la cultura “popular” , la cultura “clàssica" i la “contemporània” , tot en un embolic en el que no sempre és fàcil navegar sense caure en la trivialització i el populisme o en l’elitisme i un cert intel·lectualisme. O fugint alhora de tot .

Certament , i mal que pesi , potser la cultura és mou per concepte en uns camins gens democràtics. La democràcia de la cultura està en que aquesta estigui a l’abast de tothom però sense que aquest apropament hagi d’implicar una rebaixa de nivell . Per assolir la cultura es precís sempre un esforç , i sense ell la cultura deixa de ser ella mateixa per esdevenir una banalitat.

Tot això per no parlar de la pèrdua de consciència col·lectiva del món intel·lectual, esdevingut erm en el que li pertoca com a far i guia.

Algú es preguntarà de que ve avui aquesta disquisició teòrica i no és d’altra cantó que respondre en part a la pregunta que em feia un bon amic al voltant de tota la parafernàlia festera que tindrà lloc a Mataró en el decurs de les properes setmanes al voltant de la celebració dels 50 anys de la Vil·la Romana de Torre Llauder.

Un bigarrat conjunt d’actes en els que hi conviuen conferències de gran nivell tècnic , dirigides essencialment a especialistes , amb visites guiades de tota mena , acostant a la ciutadania al passat romà, amb actes lúdics i d’espectacle com ho puguin ser combats de gladiadors a la Pça de l’Ajuntament ( no està confirmat que un d’ells sigui el de Joan Mora amb Joan Antoni Baron ) o la passejada dels “Armats” ( per a mi sempre seran els “majorettos” ) des de la seva seu de la Presó fins el Clos Arqueològic.

He de dir que estic d’acord en aquesta banalització de la cultura. I ho estic ja que es tracat d’un acte puntual que a bon segur ha de servir per fer conèixer a la ciutadania en general que a la ciutat , allà el Pla d’en Boet , ben a prop de la caserna dels Mossos , hi ha un magnífic record de l’activa vida que va tenir Mataró en temps dels romans.

Fa ja molts anys , mitjançant televisió de Mataró, es va fer una enquesta en ple dissabte i amb el mercat setmanal a tocar , tot preguntant que “amagava” l’edifici del Clos. Les respostes van ser del tot inversemblants , amb alguns punts d’imaginació dignes del millor novel·lista , però tan sols una , del centenar de persones a qui es va preguntar , sabia del tresor amagat.

Si a Mataró hi ha dos tresors artístic importants, aquests son Torre Llauder i la capella dels Dolors , i ambdós estan deixats de la mà de Déu , que en aquest cas a bon segur seran diferents.

Està ben dons que es “comuniqui” a la ciutadania , mitjançant toc lúdic d’atenció , que a tocar tenen unes restes romanes importants que bé farien en visitar i en lluir davant amics i coneguts quan reben visita de forans. I bé estaria que els ciutadans responguessin a la crida.

Jo en aquesta ocasió estic amb aquesta aposta , sempre que sigui puntual i serveixi d’esquer per portar a la cultura “real” a la vida “real”. I és que penso que a vegades val la pena banalitzar si els resultats finals permeten després accedir a l’excel·lència.

VARGAS LLOSA

Com dèiem en començar us deixo aquí , resum genèric del llibre de Vargas Llosa i uns paràgrafs del mateix per fer-ne tastet.

La civilización del espectáculo

«La cultura, en el sentido que tradicionalmente se ha dado a este vocablo, está en nuestros días a punto de desaparecer»

La banalización de las artes y la literatura, el triunfo del periodismo amarillista y la frivolidad de la política son síntomas de un mal mayor que aqueja a la sociedad contemporánea: la idea temeraria de convertir en bien supremo nuestra natural propensión a divertirnos. En el pasado, la cultura fue una especie de conciencia que impedía dar la espalda a la realidad. Ahora, actúa como mecanismo de distracción y entretenimiento. La figura del intelectual, que estructuró todo el siglo XX, hoy ha desaparecido del debate público. Aunque algunos firmen manifiestos o participen en polémicas, lo cierto es que su repercusión en la sociedad es mínima. Conscientes de la esta situación, muchos han optado por el discreto silencio. Como buen espíritu incómodo, Vargas Llosa nos entrega una durísima radiografía de nuestro tiempo y nuestra cultura.

«Este pequeño ensayo no aspira a abultar el elevado número de interpretaciones sobre la cultura contemporánea, sólo a dejar constancia de la metamorfosis que ha experimentado lo que se entendía aún por cultura cuando mi generación entró a la escuela o a la universidad y la abigarrada materia que la ha sustituido, una impostura que parece haberse realizado con facilidad, en la aquiescencia general.»

Mario Vargas Llosa

Otro factor, no menos importante, para la forja de la civilización del espectáculo ha sido la democratización de la cultura. Se trata de un fenómeno altamente positivo, sin duda, que nació de una voluntad altruista: que la cultura no podía seguir siendo el patrimonio de una élite, que una sociedad liberal y democrática tenía la obligación moral de poner la cultura al alcance de todos, mediante la educación, pero también la promoción y subvención de las artes, las letras y todas las manifestaciones culturales.

Esta loable filosofía ha tenido en muchos casos el indeseado efecto de la trivialización y adocenamiento de la vida cultural, donde cierto facilismo formal y la superficialidad de los contenidos de los productos culturales se justificaban en razón del propósito cívico de llegar al mayor número de usuarios. La cantidad a expensas de la calidad. Este criterio, proclive a las peores demagogias en el dominio político, en el cultural ha causado reverberaciones imprevistas, entre ellas la desaparición de la alta cultura, obligatoriamente minoritaria por la complejidad y a veces hermetismo de sus claves y códigos, y la masificación de la idea misma de cultura. Esta ha pasado ahora a tener casi exclusivamente la acepción que ella adopta en el discurso antropológico, es decir, la cultura son todas las manifestaciones de la vida de una comunidad: su lengua, sus creencias, sus usos y costumbres, su indumentaria, sus técnicas, y, en suma, todo lo que en ella se practica, evita, respeta y abomina.

Cuando la idea de la cultura torna a ser una amalgama semejante es poco menos que inevitable que ella pueda llegar a ser entendida, apenas, como una manera divertida de pasar el tiempo. Desde luego que la cultura puede ser también eso, pero si termina por ser sólo eso se desnaturaliza y se deprecia: todo lo que forma parte de ella se iguala y uniformiza al extremo de que una ópera de Wagner, la filosofía de Kant, un concierto de los Rolling Stones y una función del Cirque du Soleil se equivalen.