Ricard Jordà en presentar l’exposició
“La recerca” de Màximo ( ara “Max”) Almeida que es presenta a la sala del
Col·legi d’Aparelladors , va dir que aquella exposició era , al seu entendre ,
un pas enrere en el caminar de l’artista , però el volia valorar no com un pas
negatiu i sí com un pas cap enrere per agafar embranzida vers unes noves fites
. I no serem nosaltres qui portarem en aquest cas la contraria a Jordà , que a
més coneix com ningú a l’artista ja que va començar amb ell les seves beceroles
artístiques.
Estem d’acord amb el que diu
Jordà ja que avui en Max Almeida ens presenta un gir a la seva trajectòria que
sense trair-la, provoca una mutació important del seu concepte plàstic, encara
que volen demostrar alhora , mitjançant els seus dibuixos i composicions , que
manté ferma la seva aposta per el treball tècnic ben reeixit en aquest camp del
realisme que tant bé domina.
Avui però Almeida fa aposta per
el camp del retrat que ja ha conreat en diverses ocasions , però defugint ara
del realisme més estricte per col·locar els seus personatges , en un ambient
més colorista i cromàtic i a l’entorn d’una certa mirada pop que aïllant-los
del conjunt , els hi dona una potència visual individual que agraeixen.
És un canvi radical en la
resolució, encara que no en el concepte , però el resultat final sembla més
lúdic i intranscendent que quan aposta més per el retrat pur , en el que
Almeida sempre ha sabut dipositar i concentrar tota la força dels seu bon fer. Tot
això emmarcat però en una excel·lent tria de personatges que produeix en la
seva varietat un sentiment de globalitat i conseqüentment de polièdrica capacitat
del creador.
Com dèiem abans, al costat d’aquest
retrats , Almeida dona pas a un sentit més continuista amb uns dibuixos en el
concepte dels volgudament inacabats i un seguit de composicions en les que la
ma no es mou tan destra com en altres ocasions i alguna peça esdevé coixa ,
quan no desequilibrada , fet inusual en altres temps.
Està clar però que amb tot el
que hem dit no s’ha de considerar , ni de bon tros, com una exposició fallida
,ans el contrari. La mostra té empenta , intenció i qualitat , però per aquells
que coneixem abastament el treball de l’artista és obvi que ens deixa un cert
regust a incomplert.
Fa quatre anys , Màximo Almeida
ens va sorprendre de manera magnífica amb aquell seguit de “Nocturns” que
presentà a l’Ateneu. El seu pes i la seva qualitat ara son rèmora evident per
jutjar l’avui. En la comparança no hi ha color i l’ahir apallissa a l’avui.
Per això el concepte de pas
enrere i d’embranzida. Màximo Almeida té cap i mans com per apostar per una
obra més intensa, densa i emotiva que no pas la que avui ens ofereix. D’aquí la
nostra petita decepció.
Una decepció que s’esvairà aviat
ja que del bon fer de Màximo Almeida cal esperar una nova mostra en que de nou
retrobi la potència màxima del seu art.
NOVES EXPOSICIONS
Com un esclat estiuenc , de cop
i volta ens trobem amb més inauguracions que no pas les que podem atendre amb
la presència. D’aquí a dissabte son cinc les exposicions que obren
les seves portes i a les que caldrà fer
oportuna visita.
No hi ha dubte que la més
important és la que se celebra a la Nau Gaudí el proper dijous ( a dos quarts
de vuit del vespre ) inaugurant la tercera visió de la Col·lecció Bassat , amb
una nova mirada als anys setaanta . una exposició magnífica per entendre l’evolució
de l’art del nostre país en els temps de la transició.
Com a preludi aquest dimecres ( avui per a molts dels
lectors d’aquets blog) i a la mateixa hora , l’espai Capgròs presenta els
darrers treballs de Marisa Blasco ( “Passeig pel mar” ) , en una mirada
personal i intimista plena de reflexions , en el camí de la seva pausada
evolució.
Divendres toca passejar i el
camí és divers. Per un costat i a Can Caralt , en el Museu Arxiu de Llavaneres
, és Núria Hurtado qui ens fa present la seva evolució en aquest magma peculiar
de puntes , ratlles i geometries , que conformen l’idiomàtica del seu treball.
Els seus gravats sota la globalitat de “Esclats de llum” ens ofereixen un pas
més en el seu valent caminar.
Mentre, a Argentona , i a l’espai
d’Art i Gent , es presenta una exposició que a un personalment molt em motiva ,
com és la del retorn de Rodi Tur i el seu “Temps lliure”. Raons que ara no
venen al cas han fet que Rodi faci molt de temps que no presenti els seus
treballs al públic, però tots aquells que el coneixem hem pensat que ell era ,
a bon segur , el veritable artista de la família. Ara de la mà de Kim Queralt
tindrem ocasió d’examinar el seu treball, i un
que ha tingut ocasió de veure tan sols un parell de peces , està per dir
que aquest pot ser un pas molt important per recuperar la capacitat artística d’aquest
creador , desconegut per a quasi tothom.
A priori és una exposició que voldria recomanar i espero no equivocar-me.
Finalment , dissabte i a la sala
de la Presó serà Carme López la que amb “Llum i color de la Provença ” ens farà
evident el nou pas en la seva carrera creativa.
Com es veu , s’acumula la feina
, amb aquest bon gruix de mostres de les que , com no , enfarem oportú
comentari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada