Fa ja uns quants anys que en
arribar les fronteres d’abril – maig , i tot tenint en compte la impossibilitat
per raons de feina de realitzar en un
bloc el període vacacional , que a casa emprem uns pocs dies per intentar l’oblit del ferragós dia a dia , i fer un petit descans per recarregar les piles
fins l’estiu que encara no acaba d’albirar-se del tot.
Si en els darrers anys havien
estat destins més capitalins i forans , enguany l’aposta ha estat més tranquil·la
i propera , cercant més el plaer del descans , la natura , el paisatge , la
gastronomia i el retrobament personal, que no pas visitar nous indrets i fer un
obligat turisme cultural. Per això aquest interludi en el blog , ja que un
encara és capaç de deixar de banda el portàtil i no acostar-se a l’habitual
espai d’internet que es troba a tot hotel , per fer un buit màxim en aquest
excés de comunicació que crec tenim tots.
Inclòs , un és capaç en aquests
casos de deixar el camp artístic als paràmetres mínims que en aquest cas , i
tractant-se de Cantàbria , s’han reduït a la visita al nou Museu d’Altamira i a
recuperar el record de la sempre majestàtica “Colegiata de Santa Juliana” a
Santillana del Mar. Dues joies que no es poden passar per alt i que esdevenen d’obligada
visita en qualsevol estada.
Soc d’aquells que podem dir que
varem estar a les originals Coves d’Altamira
, encara que també he de reconèixer que el pas del temps , fet i fotut quasi
quaranta anys , m’ha deixat un record molt difós de les belleses artístiques i
em queda més l’anècdota d’haver de matinar molt per agafar hora ( a l’antic
estil del DNI ) i després anar a passejar per els voltants tot fent temps.
Ara , com hom sap, les coves
originals estan tancades al públic i sols poden rebre les visites de comptats
especialistes, però en canvi s’ha obert un magnífic museu , de línies molt
modernes i plenament integrat en l’entorn natural, que aplega la reproducció
exacta de les parts més importants de la cova original, alhora que et fa
puntual repàs per la història de l’indret i de l’home en general.
Un Museu que cal lloar.
Instructiu, didàctic, perfectament preparat amb moderna tecnologia. Amb una
exquisida atenció al visitant que per un preu de tan sols 3 euros té dret a una
visita guiada , realitzada amb professionalitat , cura i fins i tot amb passió,
i que mereix tota felicitació. Un Museu en el que varem gaudir, no essent ni
molt menys , ni entesos , ni apassionats , ni estudiosos del tema.
Un Museu en el que a més varem
poder observar de primera mà quin és el tragí diari. Essent , com era , dia
laborable i en temporada no turística , els visitants érem tres o quatre
parelles estrangeres , tres o quatre de l’estat , i uns centenars d’avis en
excursió recreativa i uns altres centenars d’escolars en visita d’estudis. O sigui que queda clar qui manté el nivell de visitants de tants i tants museus i exposicions.
I que dir de la colegiata de
Santillana , aquest temple del segle XII en un bon estat de conservació , en el
que la portada principal i especialment el magnífic claustre , mereixen abastament
una detinguda visita.
Una visita turística que ens ha
fet no ser presents en una nova jornada de la Fira d’art al carrer i ens ha fet
trobar en arribar a una magnífica promoció de “El país” al respecte de la
promoció de l’art entre els més joves , alhora que El País Semanal presentava un magnífic article al voltant del
laboratori tècnic del museu del Prado. Temes que haurem de parlar en el dia de
demà , sense deixar de fer algun apunt , encara que petit al voltant del tema
Guardiola , en el que crec que , amb totes les lloances per el seu magnífic treball professional, potser en fem ja un gra massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada