TORRE LLAUDER

 

El passat divendres, a una hora tan poc habitual per un acte cultural com era les nou del vespre , quasi unes cinc-centes persones van omplir de manera joiosa , com a individus i com a ciutadans de Mataró, el clos Arqueològic de Torre Llauder que celebrava el seu 50 aniversari , d’ençà que Marià Ribas i companys el treien a la llum.

Unes persones que en la seva gran majoria , - dirigents i gent de la cultura inclosos -, mai havien travessat els potents murs que encerclen un dels tresors més preuats que tenim a la ciutat , però alhora potser el més gran desconegut. Unes persones però que se sabien importants i que entenien que s’albirava una nova etapa en la que aquell reducte inaccessible esdevenia arrel per a tots i per tant digne de ser conegut  i conseqüentment , estimat. Gent de tota mena, nivell econòmic i cultural, formada o no , que de cop i volta obria els ulls a un tresor que per moltes raons , especialment  per incompetència del directe poder del seu conservador ( el Museu ) havia restat amagat als ulls de tots.

El cert és que la gent de l’IMAC ( felicitats personalitzades en el seu director , en Josep Mª Torrent , que s’ho ha currat fort i ha sabut imposar el seu criteri front mirades anquilosades que res de bo porten en elles ) ha fet un bon treball. L’acte va ser el suficientment dinàmic i visual ( amb alguns peròs que sempre apareixen ) com per que la gent el seguís amb atenció. Acurades paraules explicatives de l’arqueòleg titular , Joaquim García , i un entorn magnífic per gaudir del moment, van donar força a aquets descobriment d’un nou espai , absolutament curull d’història , art i cultura , que ha de vivificar-se.

Vist dons el vist , és el moment de fer valoracions estrictes . Valoració del present i especialment valoració del futur. Queda clar que la gent no és tonta. Que sap molt bé el que val i el que no. Ara s’ha aconseguit que el clos ocupi un espai important en l’imaginari cultural de la ciutat , i cal mantenir-lo. Calen visites guiades fàcils , calen visites escolars que ocupin totes les àrees i nivells. Cal aprofitar l’entorn per diverses activitats culturals que a més no malmeten l’espai ans el contrari, el revitalitzen. Cal que Torre Llauder formi part de l’ ideari cultural d’una ciutat com Mataró, que lamentablement no gaudeix de tants tresors com per fer-los fonedís.

Treball dons es presenta  ala gent de l’IMAC. Aquestes Santes que s’acosten en podrien ser un punt de partida , i més amb l’experiència anterior que va ser prou gratificant. Un treball i una difusió que mereixen a priori tot el nostre recolzament. Un recolzament tancat com l’aplaudiment per l’acte del passat divendres .

Un acte i una presència massiva de gent que ens agradaria fos una realitat permanent i no pas un miratge. En les mans i el treball de l’IMAC està que així sigui. Un magnific i important repte.

 

 

PS.- Però seria injust quedar-se aquí en el comentari del que succeí a Torre Llauder. Cal anar més enllà.

El passat divendres , al bell mig de l’activitat i amb el seu posat de maniquí de Cortefiel . Com sempre amb una impecable ratlla de pantalon  , sentint-se protagonista , surant pel damunt del be i el mal , estava la persona que ha impedit , amb la seva tossuderia, gasiveria , ganduleria , manca de professionalitat , enfrontaments amb tots i cadascun d’aquells que han volgut anar més enllà ... , és a dir , la persona que ha fet veritablement de Torre Llauder un clos tancat a tots.

La mateixa persona que curiosament va dir que no a tots els actes , i als que vindran. Una persona que va voler reduir l’aniversari a unes jornades estrictament historiogràfiques , amb participants escollits a dit no fos cas que de cop i volta aparegués algun infiltrat que el col·loqués en el seu lloc , que no és precisament de mèrit.

La diada d’aquest divendres hauria de marcar no tan sols un abans i un després de  Torre Llauder , ans també de Carles Marfà , el director del Museu , que assolides ja les més altes cotes d’indignitat professional , hauria de ser fulminantment acomiadat .

Tots sabem que qualsevol persona amb els més petits criteris de dignitat personal i professional , ja hauria abandonat un càrrec amb el que ha posat pals a les rodes a tots eles elements que per desgràcia d’ells , han hagut de petar al Museu. Barallat amb el món de l’arqueologia , enfrontat a mort amb els grups d’història de la ciutat , en especial amb el grup del Casal a qui odia visceralment per la qualitat del seu treball. Sense cap mena de relació amb el camp plàstic. 

Amb tots aquests elements Carles Marfà ha portat al Museu a un estat obsolet absolut , i tot per no parlar de Ca l’Arenas esdevinguda marginal en el camp expositiu i risible fins a límits insospitables en el camp expositiu.

I tot amb un sou que fa fredar i que ja voldríem quasi tots els que llegim aquestes ratlles.

Potser per això, bo seria que algú poses , per una vegada , senderi a la situació. L’enfrontament per Torre Llauder hauria de ser el darrer acte d’indisciplina i incompetència de Carles Marfà que ha de ser fulminantment acomiadat.

Un acte de justícia que seria a bon segur la primera pedra per un futur molt més positiu en la història cultural de la nostra ciutat.