DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS

No soc molt amant d’això dels “dies” específics” de qualsevol cosa. Accepto millor quan l’element a recordar es troba en els llindars de l’oblit però no acabo d’entendre dies com els referents al teatre o als museus , quan aquests conceptes haurien d’estar integrats en l’ADN d’una societat que , segons sembla , té en la cultura un dels seus trets característics. Però el cert és que “funcionen” , si entenem com a tal gaudir d’una audiència molt superior a l’habitual, i suposo que enguany encara serà superior tenint en compte la celebració del cap de setmana.

Avui, coincidint del tot en el Dia Internacional dels Museus , el cert és que podíem triar d’una variada proposta de “proximitat” i en ella no he tingut cap mena de dubte d’escollir la que m’oferia el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que és un veritable far en el que s’haurien d’emmirallar bona part dels museus de petit i mitjà format del nostre país.

El cert és que la dida ha significat un munt de sorpreses:

En primer lloc la llarga setantena de persones que havien acudit a l’acte en el que se celebrava el 20é Aniversari de la Creació de la Pinacoteca de Llavaneres i en el que s’inaugurava la remodelació de la Sala d’Art Contemporani del Museu.

En segon lloc la més que agradable sorpresa que la meva elecció havia estat compartida amb un bon gruix d’artistes mataronins i de dos dels més inquiets seguidors de l’art local del que en son col·leccionistes / compradors , el que indica el grau d’importància que està assolint el Museu de Can Caralt sota la magnífica direcció de Lluís Albertí i la col·laboració de l’Àlvar Sáez.

Tercera sorpresa la inauguració d’unes exposicions que hauríem de qualificar com de petit format , en l’ indret d’entrada del Museu , en la que es presentarà cada mes obra d’un artista diferent , però movent-se en el camp del dibuix , l’aiguada , l’apunt etc.. Una magnífica idea que estrena amb la seva solvència habitual el mataroní Josep mª Gomis.

Quarta sorpresa en observar que la remodelació de la sala va acompanyada d’una nova adquisició que en aquest cas respon en la signatura de Miró i en un magnífic gravat ( amb tirada de 50 ) que honora i presideix tot l’espai.

Però la sorpresa general està en el plaer , i l’enveja , que se sent tot passejant per la col·lecció del museu de Llavaneres que aplega sota el triumvirat  Miró, Tàpies i Clavé, una col·lecció impressionant per la que  ens deliríem a Mataró. I el que és pitjor , amb obres de Opisso, Estrany, Alcoy, Perecoll, Novellas, Comabella, Alís, Duran , Vilamanyà,  Cusachs, Marc Prat, Codina, Eduard Novellas, Llucià González, Josep Mª Gomis ... etc , convertint-la en la veritable pinacoteca de Mataró, a l'exili.

I ara , just quan de nou em cau oel damunt tot el que es pugui imaginar i més , per la meva crítica al Museu de Mataró, la mirada al de Llavaneres em salva ja que la comparança esdevé en una bufetada insultant a aquell escampall que diuen és el Museu d’una ciutat de Mataró i sembla simplement una colecció de tercera regional-. Això sí, amb entrenador de molts , però que molts, milers d’euros.

Quina vergonya per Mataró i quin gran gaudi per Llavaneres.