RAFAEL MONEO. L’ARQUITECTURA SERENA

No és que sigui molt seguidor d’aquests premis de caire internacional suprem com ho puguin ser els Nobel, o els espanyols “Prínceps d’Astúries” , com tampoc ho soc d’aquells premis d’aire més reduït com poden ser els “Nacionales”  o els “Nacionals” en qualsevol dels seus àmbits. Tots hem vist en ells flagrants injustícies tan ten el que pertoca als premiats com als oblidats . Les modes, les tendències , els estils, las influències , les pressions , han convertit massa vegades a aquests premis en una mena d’equilibri de forces amb resultat imprevisibles.

Però de tant en tant en sentir el nom del guardonat reps una flamarada interior que et fa sentir bé i et fa creure que per una vegada s’ha fet justícia i aquella persona / personatge , al final ha aconseguit el reconeixement públic excels a una saviesa per a un amplament demostrada. Això és el que m’ha passat avui en sentir que s’havia atorgat el Premi Príncep d’Astúries de les Arts a l’arquitecte navarrès Rafael Moneo, un rara avis en el món de la nova arquitectura , per la seva serietat , racionalitat i praxis.

Molt s’ha dit de que els actuals artistes dominadors del món de l’art son els arquitectes. Els seus noms i la singularització del seu idioma personal, els ha convertit en veritables icones creatives i culturals, alhora que esdevenien uns veritables “dictadors” que han anat revolucionant el concepte personal de cada ciutat , en una mena de concurs d’egos professionals per veure qui era més , i el que és pitjor, qui podia anar més lluny , en una mena de cursa diabòlica d’impossible guanyador. I entre els participants podem anar col·locant els noms que tots coneixem.

Rafael Moneo , malgrat la gosadia de molts del seus plantejaments arquitectònics , i molt especialment en el camp del que podríem dir arquitectura veritable , en el concepte d’obra amb una utilitat prèviament marcada, ha quedat una mica al marge d’aquest concert d’egos i potser caldria dir d’espectacles.

Entroncat amb el que podríem dir “racionalisme contextual” , defensa unes obres que cerquin la durabilitat i la pervivència del diàleg amb el context d’evolució històrica. Defensa que a l’arquitecte li pertoca trobar en cada època els elements i models que la transformen per adaptar-les a les necessitats dels temps que corren.

Així ho ha fet amb aquestes obres d’una evident corrent nòrdica per la seva simplicitat aparent i per l’absolut racionalisme que destil·len , però que alhora essent protagonistes , esdevenen servidores absolutes de la funció a la que estan encomanades, com queda ben clar en els cassos d’aplicació artística com son els Museu romans de Mérida i Cartagena , el cub d’ampliació del Museu del Prado, la magnífica adaptació de l’edifici del Palau de Villahermosa per ser seu del Museu Thyssen Bornemisza , el cub del Kursaal de Donosti, o l’Auditori de Barcelona.

Rafael Moneo , un escultor més enllà de la fugissera brillantor de certs arquitectes estrella , i que avui ens fa sentir-nos feliços per que s’ha fet justícia i se li ha atorgat el Premi de les Arts dels Premis Prínceps d’Astúries.