MONEO I EL PRADO

No se si us heu fixat amb la foto de Rafael Moneo , l’arquitecte que signa l’ampliació del Prado , aquest dissabte en el dia del lliurament oficial de l’obra. Ulls i mirada viva però amb un cert to desquadrat, quasi com d’un Colombo jubilat. Però el que sobta és un aspecte senzill, com del que no ha fet res, molt lluny de l’habitual posat dels arquitectes coneguts , convertits en els nous gurus de l’art i que semblen voler marcar sempre estil, amb les seves obres , el seu vestir, el seu pontificar, i sobre tot el seu orgull.
Moneo sembla llunyà a aquestes fàtues glòries i declara que mai ha cercat que el seu edifici sigui emblemàtic , el que ha de ser emblemàtic, afirma, “ha de ser la Institució”.

D’aquí aquesta senzillesa quasi etèria del cub que servirà per acollir les exposicions temporals, els tallers de restauració i els laboratoris del Museu, juntament a d’altres funcions que es desenvoluparan a mida que a l’encaix físic li segueixi l’ambiental. Amb aquest edifici el Prado respira i la col·lecció permanent disposa d’unes noves possibilitats de ser estructurada.

El director del Prado, Miquel Zugaza en parla com una obra discreta, elegant i profundament moderna que fent comparança artística s’hauria de dir que és posar de costat, relacionant-los, un bodegó de Zurbarán i un de Juan Gris.

Les portes de Cristina Iglesias , aquestes dolçament agrestes portes , que serveixen de límit i frontera, però no separant i si unint el Prado de sempre i el que ara apareix, son el fidel reflex d’una filosofia sàviament duta a terme per Moneo , racional com sempre i artista com mai.

Com no que ja estem pensant en la possibilitat d’acostar-nos a aquest nou Prado amb aquesta magnífica construcció a la que fàcilment referenciarem amb la piràmide de Ming Pei al Louvre, o la volta de vidre de Norman Foster al British Museum.

PARC DE MAR

Ahir tenia tota la intenció d’anar a la inauguració del Parc de Mar. En tenia desig per moltes coses, per veure l’espai , per gaudir aquest nou apropament a la frontera marítima , per començar a olorar el que serà el futur de Mataró, i com no, per veure l’escultura “Ondulacions” del bon amic Llucià González Viza. La pluja em va tirar enrera , com suposo que a molts ciutadans, per això avui m’he acostat a fer-ne passejada , encara que ha estat motoritzada tot passejant a la mare a la que cada dia li costa més fer el més petit passeig. Hi havia força gent passejant i el parc s’ensuma magnífic per fer-ne bones caminades ara que s’acosta el bon temps.

Queda parlar de l’escultura de Llucià , i permeteu-me que deixi l’opinió per d’aquí uns dies. La meva visió sols ha estat d’un costat, el que dona al camí asfaltat , i una escultura cal examinar-la per arreu i molt especialment en l’entorn natural de a peu pla. Cert és que a mi sempre m’agrada més en Llucià quan fa aquella aposta etèria que marca una lleugeresa i un moviment , que no pas quan fa aposta per uns treballs més pesants , però no estic en condicions de jutjar. En uns dies direm la nostra ,i com sempre, sense embuts.

CATALÀ
Quan un partit és capaç de posar en marxa una llei com la de la paritat , per fer possible per llei l’equilibri que la societat no es capaç d’establir per si mateixa, ha de ser molt curós per mantenir aquesta praxis de la discriminació positiva. Ho diem per el fet idiomàtic.
Fa poc comentàvem que de seguir així ben aviat el PSC hauria d’afegir a la paritat de sexe , la del català com a llengua i cultura vehicular , deixant com utopia que els seus membres responguessin a l’exigència de ser catalanistes , que no nacionalistes.

Valgui la prèvia per la sorpresa que m’ha merescut la resposta de Javier Naya davant la meva queixa per lliurar una placa escrita en castellà en l’homenatge fet a Carlos Fernández. Diu que no n’hi ha per tant , que si ho mirem , totes les ponències i xerrades es varen fer en català..... Dons, quin havia de ser l’idioma?...., el letó, el txec o l’esperanto ?. Era una jornada de les JSC i per tant l’idioma sols podia ser el català.

Quan hi ha dubtes amb fets tan elementals com aquests vol dir que les coses no van be, que s’ha perdut el nord i que cal retornar a les arrels , que tenen en el socialisme i el catalanisme els seus dos pilars fonamentals.
I si algú no entén això del catalanisme i el seu sentit patri va per l’espanyolisme, perfecte. Abandona el PSC i recupera el cognom de PSOE. Estaria més tranquil amb la seva consciència i el PSC amb la seva.

MÉS CATALÀ
Clar que el català no es cosa fàcil. Que m’ho diguin a mi que el trepitjo cada dos per tres, i com en el cas comentat abans , sense donar-me compte. Son coses de l’autodidactisme.

Però és clar. Si difícil ja ho tinc en dir “les anàlisi” , - la masculinització castellana surt espontània -, o en posar l’accent acurat en leucòcits o hematòcrit , com per que ara descobreixi que el més famós esclau es diu Espàrtac ( ho sento Peran però no se sí ens acostumarem a això) , per no parlar de Cleòpatra.

A vegades en intentar ser purista , el remei és molt pitjor que la malaltia.

EXPOSICIONS DE FI DE CURS
Fa dies que volia aprofundir en el tema de les exposicions de Fi de Curs dels Batxillerats Artístics , en especial , i tal com deia, en el gran error ( comès per un mateix) d’apostar pels treballs de fi curs dels mateixos presentats en exposicions públiques.

Durant molt de temps , i en l’escassa mesura de les meves possibilitats , he apostat per assistir, presentar, publicitar, elogiar... aquells actes expositius públics realitzats al voltant dels treballs de fi de curs dels batxillerats artístics.
Ho feia en la creença que aquesta actitud servia per recolzar , animar i esperonar als joves que cercaven tenir en l’art el seu futur creatiu i professional , donant aquell element positiu de contrapès a la dura realitat que tenien enfront.

Fa un temps però, que vaig coincidir amb un estimable professional de la docència reglada ,en una especialitat tan exigent com és la musical. Va sortir aquest tema i es va iniciar una llarga discussió i vaig comprendre que anava errat.
Certament és bo aquest fer públic la realitat creativa dels alumnes , però potser es més convenient fer-ho en àmbit reduit, en aquell espai en que hom sap qui és i de que es tracta.
Si l’exposició és realitza en sala pública, amb cartells al carrer , apareixent en l’agenda oficial d’activitats , just al costat de totes les exposicions públiques i professionals , vol dir que es vol jugar amb unes cartes d’igualtat que no es tenen.

Els alumnes son alumnes, estan en les beceroles, i per molt que destaquin queden molt lluny de poder ser examinats en una paramètrica que no sigui l’escolar. És per tant en aquesta àrea en la que s’han de moure. Fora d’ella son anècdota i no haurien de merèixer l’atenció que , al menys per la meva part, rebien.
Per això tinc clar que havia errat i que per la meva part el meu paper serà el de visitant i prou. Tan sols serà present la imatge de l’exposició en els programes de TVM , ja que aquesta imatge serveix per mantenir arxiu fefaent de totes les exposicions que es celebren a la ciutat.
En la resta , el silenci públic. L’opinió particular , estarà com sempre en la mà de que m’ho demani.

PROPOSTA MATARO

Ahir va ser el gran dia, aquell que em va permetre sentir-me absolutament orgullós, en espera del dia en que de veritat inaugurarem el Fons mitjançant l’exposició pertinent, tot avançant que estaré tan exultant que no se’m podrà aguantar.
Ahir , l’alcalde Joan Antoni Baron , el regidor Jaume Graupera, els companys Albert Alís i J;M:Codina i el que això escriu, vàrem signar a la Sala dels Lleons la confirmació oficial de l’existència de “Proposta Mataró”.

Tots els assistents coincidírem en que era un fet important, per a la cultura, per a la ciutat i per els artistes. Aviat disposarem d’una col·lecció de qualitat , amb obra significativa dels artistes locals. La mateixa servirà per el coneixement artístic dels que son els nostres conciutadans, alhora que en tindrem un millor coneixement històric mitjançant els documents curriculars que aportaran.
Tot per poder fer ciutat mitjançant l’art, no sols a Mataró, i el que és més important, portant el nom de la mateixa per arreu.
Ara els artistes tenen la paraula, i tinc l’absolut convenciment de que no fallaran ja que veuen les grans possibilitats que ofereix aquesta “Proposta” de la que tinc el gran orgull, i crec que amb tota justícia, de ser-ne el pare.

Ahir deia que essent les diades de la Mare de Déu dels Dolors i la Mare de Déu de l’Estrella, podíem dir que s’havien acabat els dolors del part i el fons naixia amb bona estrella.
Així ho crec. I tot gràcies als artistes , a la tossuderia de qui això firma i de qui l’ha acompanyat en la tasca, i del paper de Joan Antoni Baron que ha cregut sempre en aquest projecte.
Jugant en conjunt s’ha aconseguit.

Ara si m’ho permeteu , ho vaig a celebrar.

(fotografia R.Galofré. capgròs.com)

EL PP FA TRAMPA

Que el PP fa trampa és una qüestió que ningú gosa discutir. La guerra d’Iraq o la trama del 11-M en son exemples indiscutibles. Fets parells podríem enumerar al voltant de la política municipal.
Però si alguns es poden disculpar , - si és que la mentida es discutible en alguna ocasió - , pel fet de l’estratègia política del moment , n’hi ha d’altres que en afectar a terceres persones , el fan caure en la vilesa.

Paulí Mojedano va presentar el passat cap de setmana el seu programa cultural al centre Cívic de Cirera-Molins. Malgrat estar ben prop de casa no vaig tenir cap intenció d’assistir a l’acte, ja que a un li agrada la política real i no la política ficció.
Malgrat tot, la curiositat, i l’ànim d’estar informat, m’ha portat al blog de Marta Teixidó, bona cronista i col·laboradora en el programa cultural del PP , per veure aquestes ofertes culturals , de les que remarco en pla positiu el seu projecte de sala d’exposicions importants per la Nau Gaudí ( moltes coses son valides menys els projecte socialista de centre multi-mèdia) i en la part més extrema del negatiu, la transformació del PMC en una Fundació.
Rellegir la seva deturada exposició m’ha portat a la indignació per el joc brut dut a terme amb Maria Rovira , Sara Pajares i Ramon Reixach. Tots tres varen rebre públic agraïment per les seves aportacions. Cap d’ells no és del PP i més aviat estan en posicions molt llunyanes.

Ja fa temps que Mojedano em trucà per poder parlar sobre la cultura mataronina. Vaig dir que cap problema , remarcant la meva posició política i el fet de que poc li serviria ja que ( sortosament per a tots ) no formarien part del govern. No va haver-hi segona trucada. Vaig estar de sort.Ho dic ja que si no estaria en el llistat educat dels agraïments, però amb la segona i bruta lectura, d’una participació en el programa d’un partit , que especialment en l’àmbit estatal em repugna i m’omple de fàstic.

A bon segur és el sentiment d’aquells persones que intentant aportar quelcom a la ciutat s’han vist sotmeses a l’etern joc brut d’un partit, el PP, vergonya pública d’allò que en diem democràcia.

DE BLOGS

Curiós el silenci de certs blogs que pertanyen a membres de la candidatura del PSC. Després d’una renovació constant i permanent, ara resten morts i adormits. Potser és la por de no equivocar-se?, i dic no equivocar-se ja que passejar per certes opinions és fer-ho per el passeig dels despropòsits.

Com curiosa la resposta monolítica, quan obren la boca davant les crítiques que cauen per arreu, en especial a la pèssima llista confeccionada per el PSC. Llavors apareix la crida a la unitat , a que els draps bruts es renten a casa , i davant de tot, la defensa numantina de la qualitat d’una llista en la que l’aparició de certs noms és un insult a la intel·ligència dels ciutadans mataronins que volen votar PSC però que no entenen de cap de las maneres com alguns noms seran aviat els nostres regidors.

La crítica sempre és necessària. Avui en la reunió de periodistes d’arreu de l’estat i davant del boicot del PP a PRISA , es remarcava justament que els polítics havien de ser els més respectuosos davant la critica periodística i havien de ser els més curosos defensant la llibertat d’expressió.

Vingui això a l’aire per esperonar a la Joana a que continuï el seu blog en la llibertat i la independència que ha mostrat sempre. Voldria dir-li que no passa res. Un , amb trenta tres anys de crítica a l’esquena, li ha passat de tot. Des de el boicot a la putada , passant per l’amenaça i el xantatge més vil , i a l final hem sobreviscut.
La teva veu Joana és imprescindible , no en la diversitat i la pluralitat , si no essencialment en la llibertat , aquella que ha defensat sempre el partit en el que milites i al que jo sense fissures defenso i voto.

Ja sabem que els cadells ,borden i molt, que així volen semblar grans i espantar, però encara no saben que espanta més una mirada neta que no la vidriosa de l’ànsia de poder, d’un ego frustrat per la incapacitat personal d’aportar res més que la xuleria de mató de barri , i que la intel·lectualitat d’un enxufat que vol donar lliçons sense entendre que a bona part de la resta les lliçons que ens ha donat la vida , dona per tots els màsters que pugui fer en el seu reduccionisme mental.

Joana, segueix endavant amb les teves reflexions , s’ho valen. Encara que no tant com aquella mirada que em vas fer quan compartirem un dels fets que més il·lusió t’ha fet en la vida., en el que s’enfadi qui s’enfadi, sols estàvem tu i jo.
Un secret tan ben guardat que potser sorprendrà a més d’un.
La Joana i en Pere Pascual?. Certament una estranya parella.

FÀBREGAS I DE CARALT

Un ja sap que és molt limitat en això d’escriure. Amb molt d’esforç, de tant en tant, li surt alguna columna apanyadeta. Però el que està totalment fora del meu abast seria escriure una novel·la. I és llàstima ja que l’argument l’estan servint en safata de plata.

O amb tot el que està passant amb la fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, no n’hi ha per escriure una gran novel·la de ciència ficció i endur-se de carrer el Manuel de Pedrolo ?. O potser afegir-hi algun cadàver i confegir un trhiler entre la llei i el desordre, amb mafiosos, especuladors, polítics, associacions, el poble....?. O posats a estar a la moda escriure una vessant de “La catedral del mar” amb totes les intrigues corresponents a començaments del segle passat.

Però si voleu filar prim, tot l’enrenou el que cada vegada s’assembla més és a un vodevil. Ara que sí, ara que no. Que l’enrunem, que no , que sols la xemeneia , que ho movem tot, però sí ,però jo m’esborro, encara que estic amb tu , mentre que l’altra va a la mani però amb la boca petita ja que en el fons ja li va bé , i el de més enllà.....
El que passa és que em costa molt imaginar-me a qualsevol regidor de l’Ajuntament lluint boxers de topos, i a qualsevol regidora mostrant la seva cotilleria més sensual.

Per això, i ja fora de bromes, la pregunta és clara. Hi ha algú que sigui capaç de posar senderi a tota aquesta disbauxa ?. Potser , tan sols un mil·ligram de seny en seria suficient.

SÍMBOLS

En Ramon Bassas es queixava l’altra dia de l’escridassada que va rebre el President Montilla en el recital de Lluís Llach . Estic d’acord amb ell que va ser un fet lamentable. Qui acudia a l’acte era el President de la Generalitat , en tant com a càrrec, i no pas la persona. Escridassar al President del País , escollit democràticament, és símptoma d’una manca de maduresa democràtica important, ja que ens agradi o no, és el President de tots.

Però tampoc em va agradar ni mica el posat de Montilla en el recital. Absent, com si allò no anés amb ell, mostrava la seva cara més burocràtica i inexpressiva. Ja sabem que no és “l’alegria de la huerta” , però una mica més de participació en la festa era obligada.
No m’agrada que el diumenge i a Can Zamm amb en Justo Molinero, parlés dels assistents com de “la Catalunya real”. Certament eren reals, no eren imaginaris, però per a Montilla, aquella gent és la representació veritable de Catalunya?. Esgarrifós.

Però potser si que les coses estan canviant , i els catalans no ho hem copsat encara. Així llegeixo en el bloc de Javier Naya que el passat cap de setmana les Joventuts del Partit Socialista de Catalunya de Mataró van retre homenatge ( merescut a bon segur, de totes a totes ) a Carlos Fernández , ex-secretari general de les mateixes i que ocupa el nº 10 a les llistes electorals del PSC. Se li va regalar una placa amb una magnífica dedicatòria. Això sí, escrita en castellà.

Algú m’ho explica. Com és possible que un homenatge oficial en una escola oficial del PSC , amb membres tots ells del PSC , el català sigui menyspreat de tal manera.

Potser la raó de tot està en aquesta manca de valor que tenen els símbols. El menyspreu i la poca importància queden clars tan sols entrar en el blog de l’homenatjat. Feia temps que no veia una foto tan casposa i tan identificativa amb el mesetari carpetovetònic més ranci.

Però està clar si algú amb pes en el partit, i càrrec a la Diputació, es capaç de dir que el PSC no escull regidors, aquests els escullen els 120.000 habitants de Mataró. I dir-ho sense posar-se vermell , és que estem acabats. Senyor, que el partit escull l’ordre i per tant la possibilitat de ser escollit o no regidor.
I si no és així , anem a llistes obertes, i ja veurien aquests escollits per l’aparell del partit , quin seria el seu resultat.

Així anem, i segueixo pensant, i cada vegada més, que cal refundar el PSC. No fa pas tant del PSC –PSOE amb dues formacions independents i coaligades. Ara la situació , per aquells de sentiment catalanista , s’està posant magre del tot. Que ser del PSOE està molt be, Però per favor que hi ha un nivell de mínims en el que pertoca a la identitat del país que caldria respectar.

I si els joves cadells actuen com actuen....

PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART

Aquest divendres 30 de Març , a les 18.00 hores i a la Sala dels Lleons de l’Ajuntament de Mataró, es celebrarà la signatura oficial de la creació de “Proposta Mataró” , aquest fons d’art d’artistes locals que va començar a gestar-se just fa dos anys, i que ara veurà definitivament la primera llum.
Per part de l’Ajuntament signaran el Sr.Joan Antoni Baron , alcalde de Mataró, i el Sr.Jaume Graupera , regidor de Cultura i president del PMC. Per part dels promotors seran Albert Alís, Josep Mª Codina i el que això escriu.

No puc dir més, que a bon segur aquest serà , - artísticament parlant -, un dels millors dies de la meva vida , en espera de l’exposició fundacional que si tot va com caldria desitjar pot ser a la primavera del 2008. Llavors sí que per a mi pot ser el desideratum.

QUIM BARNOLA

Amb aquest magnífic periodista mataroní, que treballa a TVE ens uneix, penso jo, un gran apreci. A bon segur degut a que quan era tota una criatura vàrem anar a ARCO amb la meva càmara de vídeo domèstic , i ell filmant i jo parlant i entrevistant , ens vàrem muntar un parell de programes per l’espai d’Art de TVM, antològics.
Ahir mig d’amagatotis ens va oferir a La 2 , allà els voltants de tres quarts de vuit , un impagable programa amb el títol de “Llach insòlit” que si el podeu recuperar per algun lloc, cal visionar-lo de manera obligada.

Per un costat , un seguit de promocions, en l’aire del que ara son els vídeo-clips, amb cançons mítiques dels seus primeres discos. Per l’altra la reproducció d’un recital al Grec , si no recordo malament a l’any 69 , que va ser censurat i no es va emetre mai.
Un recital molt acurat tècnicament per el temps del que es tracta , i molt emocionant per les cançons i el moment en que son cantades.

Un programa que cal recuperar com sigui.

Qui conegui a n’en Quim ja sap el que li toca.

MÉS RETRATS

Segueix Ca l’Arenas el seu deambular sense rumb per els camins del retrat , tot presentant en aquest mes els treballs de la mataronina resident a paris Blanca Casas Brullet i del barceloni Juan Urrios.

“Qui aquí” és el títol escollit per Casas Brullet per presentar els seus treballs fotogràfics que segons ella mateixa explicita en el catàleg, “... interroguen la representació del cos i la inscripció en el seu entorn humà i social, posant de manifest tant la seva mutabilitat com la seva fragilitat”.

El treball que ara podem visionar es mou en una atmosfera variable que va de la poètica a l’inquietant. L’aparició d’elements que distorsionen el protagonisme de la persona retratada , amb un afegitó aliè al concepte , provoca un moviment reflexiu a l’espectador que tant va molt en el desig de tornar cada cosa al seu lloc, trencant la dissonància de l’aparença, com actuant en posició absolutament contraria normalitzant l’objecte estrany i convertint-lo en un element natural més del retratat.

Tècnicament molt correcte, l’obra de Casas Brullet , una vegada aconseguit trencar la distància amb la que presenta l’obra , ens permet una bona passejada visual i un atractiu exercici artístic.

No succeeix així en el cas d’Urrios, que fracassa estrepitosament. Podria dir moltes coses de la mostra però ens quedem amb una frase que un lector anònim deixava com a comentari en capgros.com. Deia que li agradaven més els anuncis de l’Estrella Damm.

No anava errat. El sentiment identitari perfectament expressat per la capacitat d’uns publicistes, és molt millor que no pas la fredor , en aquesta asèptica mirada que res aporta i res diu de nou en el concepte de la pertinença a grups diferents que essent contraris son complementaris i unificadors.

Sandro Soriano que també presentarà els seus retrats a Ca l’Arenas a final de temporada , sembla que s’hagi pres la seva exposició al Museu del Càntir com un assaig de la mateixa.
Després d’una esbojarrada carrera amb exposicions constants , en les que cada vegada apareixien i desapareixien aspectes diferents , sense que en cap cas hagués la mínima possibilitat d’intentar esbrinar el seu que , com i quan, ara sembla que Soriano es detura per reflexionar , sedimentar així el seu treball i aconseguir un sentit més complert a les seves exposicions.

Per el vist en aquest cas , els resultats comencen a aparèixer. Soriano aposta per les seves arrels en línia de còmic per presentar uns retrats destrament traçats, que mitjançant un cert distanciament , aposten per les mirades creuades , en les que es difícil saber-ne el guanyador, si els hieràtics personatges que ens observen des de les parets, o nosaltres , simples espectadors que volem endinsar-nos en l’interior d’uns personatges que supuren vida.

Una bona exposició que hauria de marcar un inici d’una etapa, molt més seriosa i fructífera, per aquest artista.

AVÍS IMPORTANT

El que escriu això és comprador diari i fidel de “El País”. El compra a diari d’ençà la seva edició de Catalunya, i el sovintejava abans en la seva edició de Madrid.
Igualment es lleva cada dia ( 5.45) amb la SER i “Si amanece nos vamos”, i pren el seu suc de taronja amb les primeres notícies d’en Francino. Quan arriba per la tarda s’apunta a “La ventana “ de la Gemma Nierga, segueix amb “El balcó”, i cada nit fa el sopar amb “La Graderia”. Molts son els dies en que escric escoltant “Hora 25” , i si es fa tard “m’acompanya “El Larguero”. Això per no parlar de que els caps de setmana estic enganxat a la Barceló, i si hi ha futbol a “Carrusel Deportivo”.
Fora d’això a casa tinc el Digital, en el que de tant en tant gaudeixo dels seus bons canals.
És a dir, que soc client de Prisa i a més m’agrada ser-ho. Dic això, ja que sabedor que militants i simpatitzants del PP, sovintegen aquest blog , vull que es donin per assabentats, no fos que la supina estupidesa d’en Rajoy i companyia els hi passes factura i fossin renyats per tan alta malifeta.

I PER CULTURA , QUI?

Sempre que he parlat amb algun cap de partit he defensat que així com tenen molt clar qui ha d’ anar a urbanisme, governació .. ( podeu afegir les carteres que vulgueu ) , per Cultura sempre queda aquell que sembla que no serveix per a res. Així he defensat , i s’han petat de riure , que per una vegada caldria que en el nº 6 , i és un dir, es presentés un candidat que hom tingués clar que aniria a Cultura.

Comencen a sortir les llistes de les properes municipals, i en el convenciment d’uns resultats parells , sinó millors per al PSC , ens trobem de nou amb el desert davant de qui ha de manar la cultura de Mataró, que no oblidem , és la cultura d’una ciutat de 120 mil habitants amb tendència creixent.

Clar que hi ha noms que ens fan pampallugues . però la seva situació a la llista ens permet pensar que tenen altres destins més il·lustres. Encara que si es permesa la reflexió, em pregunto que si vist que davant de moltes preguntes la resposta està en :”Es qüestió d’educació i cultura”, com és possible que el PSC , és a dir qui mana i té tots els trumfes a la mà per repetir, no presenta a ningú amb cara i ulls per aquestes regidories?. Misteri.

Tornant al fet ens queda que a Cultura tan sols hi poden aspirar (?) , Esteban, Barrera, Fernández i Pera. Això si tenim en compte els resultats anteriors, encara que cal dir que la reflexió seria la mateixa veient els noms que segueixen a la llista.
D’Esteban no se li coneixen afinitats culturals i de Barrera sols es sap que balla flamenc , cosa que vist el que està, a bon segur l’ha de catapultar a les més altes conquestes. Però deixant-nos de conyes / veritats, anem al cert.

De Carlos Fernández no voldria dir res mes. Repeteixo el que vaig dir. Hom prega demanant que no caigui en la seva àrea. Va ser el representant del PSC a Cultura i el seu resultat va ser menys de zero , el que hauria d’haver-lo desqualificat per a ser protagonista ara, però....

Queda dons Ivan Pera. Bon jan, amant de la cultura, però que penso no està per la “labor”. Li agradaria poder demostrar el que val però li manca el punt de mala llet que cal per posar les coses a lloc, i fer que els tècnics del PMC , que son els que fan i desfan, siguin el que cal ( tècnics) i deixin la direcció en el que mana.
Penso que en el seu interior prega per seguir a Esports ,on ha portat una tasca remarcable amb la petita taca de l’enfrontament amb l’impresentable C.E. Mataró. Sap que vola sobre ell la figura del sheriff de Vista Alegre , però caldria valorar el seu treball en el que es mereix.

Vist això, cada vegada pren més volada el nom de Panadés com a probable regidor de Cultura, i un , que voleu que us digui, es revolta. Fa temps que lluitem per fer que la Cultura tingui el tractament que es mereix, i això sols s’aconsegueix si qui mana de veritat , hi creu.

Baron va presentar un magnífic projecte cultural, però ara ens sorprèn no col·locant a la seva candidatura a ningú per dur-lo a terme. Te alguna carta amagada, o pensa com molts que de regidor , un de palla, i que el poder estarà en la figura que enllaci Cultura i l’IMPEM en aquesta Mataró Cultura que tants somiem.
Sigui com sigui esperem ansiosos que les cartes es mostrin, ja que molts no som de pedra , i donar voltes a una llista digne de figurar en qualsevol antologia de terror, no és el millor per fer campanya i votar amb tota tranquil·litat.

MARC PRAT
A bon segur que ja està emmarcant el calendari de 2007.
Si començava de meravella essent l’artista escollit per l’Ajuntament per desitjar Bones Festes als ciutadans il·lustres ( entre els que no em trobo) , continuava amb bons èxits pictòrics , i unes magnífiques perspectives per un futur ben proper, ha tingut el gran plaer artístic de ser en la seva altra cara artística ( la musical) protagonista dels concerts d’acomiadament de Lluis Llach.
Amb el seu baix elèctric i el seu contrabaix, ha donat el to, per emprar paraules de Llach, en aquests emocionants concerts, que en el cas de dissabte vàrem seguir amb devoció un munt de tots aquells a qui l’edat comença a enlairar-se.
Per tot, i desitjant que la música no et faci perdre el to de l’art, Moltes Felicitats.

TORRES GARCIA

Amb silenci, però amb pas ferm, segueix el seu caminar. La llarga llista dels 270 artistes presentats, va passar la primera selecció de mans del jurat que en va escollir una setantena per ser examinats en viu i directe per assolir la selecció definitiva i escollir-ne guanyador.
És a dir , tot va be, i per el poc que hem sabut ( els del sant Lluc no volen ser bocamolls) la qualitat és alta i es preveu un guanyador d’alta nivell.
Per cert , i que serveixi com esperó, es veu que el màxim consens previ va caure en un artista mataroní, que va ser l’únic que va sortir immaculat dels trets del jurat. Encara que no vol dir res, és un fet que cal remarcar en la seva vàlua


I ja n’hi ha prou per avui, Per demà encara queden moltes coses , les darrers mostres de Ca l’Arenas , el gran error ( comes per un mateix) d’apostar per els treballs de curs dels batxillerats artístics....
Però això serà un altra dia.

LA LLISTA

Heterogènia, paritària, integradora i intergeneracional. Aquest són, segons la premsa , alguns dels qualificatius que ha dedicat l’alcalde Joan Antoni Baron a la llista aprovada per la militància del PSC ( o potser hem de dir PSOE?), per acompanyar-lo en l’escomesa electoral.
No podem pas dir que vagi errat. Amb algun que altra matís , els qualificatius son certs, però potser s’ha oblidat dir que “és molt més pobre que l’anterior” , això per no anar a cercar un balanç més llunyà que l’obligaria a afirmar que és la pitjor candidatura de tota la petita història de la més recent era democràtica.

No ho dic a toro passat. El passat dijous 15 , en aquest mateix blog , indicava les inicials de la llista del PSC . Tan sols presentava dos errors. Núria Aguilar anava més endavant ( error coincident en totes les travesses i que algun dia caldrà explicar la seva davallada ), i el cognom del fitxatge sorpresa. A les inicials sols s’afegia una frase : “Mataró es mereix molt més”.

No cal enganyar-nos. La llista presentada per els PSC és molt fluixa. I ho diu tothom, els del partit, els que els voten, i aquells que no ho fan. És una llista de partit, burocràtica, sense imaginació, avorrida, feta sota l’ordre de que aquí no es mou ningú. I justament això és el que no necessita Mataró.
Com molts ens temíem, l’efecte Montilla es va escampant per arreu. El que ara es busca és l’home gris, que sembli gestor, que no tingui opinió, que no surti enlloc, i que principalment sigui fidel fins el final. S’aposta per l’obediència cega, pel seguidisme dogmàtic , per aquell capaç de defensar avui el blanc i demà el negre, i a més fer-ho sense ni tan sols qüestionar-ho.
Però està clar que tot és discutible. El que no cal ni discutir , és que la gent que surt ( Pilar González , Arcadi Vilert i Fermín Manchado) és molt superior a la que pren l’alternativa ( Esteban, Barrera , Fernández).

Cal donar temps al temps , diuen els oficialistes, tot afegint que fa quatre anys ningú hauria apostat per Romero o López , i potser és cert, tant com que d’elles se’n tenia una certa coneixença i no portaven cap motxilla a l’esquena, cosa que no succeeix ara.

En el cas d’Esteban res a dir. El temps repartirà errors i encerts ( esperem que encerts) . Poc o res es sap d’ella i hom espera que l’aposta sigui reeixida , però no es pot dir el mateix de la resta.
Hi ha consens en dir que Barrera és conseqüència de la paritat . Que sense ella no estaria en el lloc on està, o ni tan sols estaria en les llistes. En moments com aquests, els xafarders , entre els que m’hi trobo, preguntem molt, i a molta gent. Puc dir que la gran majoria no la coneix, però ha estat difícil trobar opinió favorable, i el qualificatiu de “trepa” ha esta generalitzat. Malgrat tot penso que es cert, que cal deixar-la treballar i temps tindrem per reconèixer que anàvem errats ( com espero) o que lamentablement el que es deia d’ella era cert.

No passa el mateix amb Carlos Fernández. Fins i tot els agnòstics i ateus, preguen per que no caigui en la seva àrea. I en aquest cas no hi ha cent dies de benefici. Hom el coneix i malfia d’ell.

Algú que el coneix molt be em parlava d’un treballador incansable, fidel amb esperit militar i amb obediència cega, que no discuteix cap ordre i al que cal manar sempre, i sobre tot no deixar-lo pensar, ja que llavors es perillós.
Afegia que si no s’hagués decantat per la política podria haver estat un magnífic “testimoni de Jehova” anant incansable casa per casa a les deu del matí dels diumenges. I el resumia tot definint-lo com un clon de l’Ibarra . I del nostre país? vaig preguntar, la resposta va ser contundent:” Ell té un país, Espanya, i Catalunya és una de les seves comunitats . Aquest dissabte es pot posar tranquil·lament la samarreta d’Espanya per veure el futbol, però mai el podràs veure amb una samarreta de Catalunya.”.

Jo tan sols he tingut dues converses amb ell. Les dues de traca i mocador i a la sectorial de Cultura del PSC a la que generalment ell no assistia malgrat ser el representant del PSC al PMC. En la primera un es queixava de com era possible que el PSC hagués donat el seu vot favorable al pla d’usos de Ca l’Arenas , explicant els greus errors i problemes que comportava la seva aprovació. Amb un caire absolutament xulesc i provocatiu, em contestà: “Y como es que yo no sabia todo esto”. No em vaig aixecar i el vaig deixar amb la paraula a la boca per respecte a Kiko Verjano que m’havia convidat. Vaig respondre mossegant-me els llavis, que no ho sabia per que mai ho havia preguntat , i tenint en compte que en els més de trenta anys de participar a la vida cultural mataronina mai havia coincidit amb ell en cap acte, la comunicació directa era impossible. Va fixar la meva mirada i va marxar.

La segona vegada , en una reunió semblant, va estar-hi sols deu minuts , queixant-se dels gran problemes del PMC. Que les subvencions a les associacions de veins de barri eren mínimes i que no tenien cadires per deixar-li per una festa de la Primavera que es feia al seu barri.

Evidentment que no vull entrar en consideracions personals. Sols un apunt. Carlos Fernández era el representant del PSC en el PMC. La seva postura en el mateix el desqualifica per a moltes coses , entre elles la d’estar en posició avantatjosa per ser regidor de la nostra ciutat.

Dons be. Ja tenim llista. Ara sols ens queda fer com en el cas Montilla. Pensar que Baron és el millor alcalde possible, que el programa del PSC ( per cert , caldrà ben aviat fer un altra criteri paritari per fer discriminació positiva a favor d’elements que tinguin el català com idioma i cultura vehicular , o succeirà com ara en que per majoria, les reunions del grup municipal socialista hauran de ser en castellà?) és el millor i presenta un projecte en el que cal confiar. Que la resta dels que es presenten no serveixen per... Però està clar que si mirem la llista escollida, conscientment i amb responsabilitat , es impossible donar-hi confiança.

I queda parlar de Cultura. Però això millor deixar-ho per demà, que per avui ja n'hi ha prou d'estar decebut per la realitat d'una aposta en la que es molt difícil apostar.

PSC F.C.

Quan escric aquestes ratlles suposo que ja haurà estat aprovada la llista electoral del PSC per les properes eleccions. És quasi impossible que hi hagi sorpreses en la mateixa i per tant cal pensar que l’entrenador te ben clara l’alineació amb la que jugarà les properes eleccions i amb la que vol dominar la legislatura. Una llista que si em permeteu, us he de dir que la veig molt futbolera. M’explicaré:

De porter i capità hi ha en JOAN ANTONI BARON. Ha aconseguit afermar-se en el lloc al que va accedir després que Manuel Mas fitxés per un equip superior ( Parlament Espanyol).
Malgrat que en aquest temps ha usat i abusat de la foto cap a la galeria , ha demostrat disposar de molt bones qualitats per el lloc. Valent sense ser temerari, no li agrada quedar-se sota els pals per veure-les venir, i prefereix sortir amb decisió per blocar la pilota i poder-la dirigir cap on creu més convenient.
Àgil de reflexes, contundent quan cal, domina l’àrea i a una defensa que se sent segura amb la seva cobertura. Mana amb convicció , crida quan s’escau, encara que qui hagi fallat sigui un assimilat (Graupera i Cultura) que li ha creat molts perills ran d’àrea. Tan sols ha tingut un moment de defaillença i per manca de comunicació ( cas Fàbregas i de Caralt).
Ara és el moment de la serenor , de ser més Zubi que Valdés, i a bon segur serà el gran porter que tots esperem, i més quan gaudeix del favor del públic a qui ha sabut guanyar-se , mercès la seva personalitat i ubiqüitat.

La defensa es fonamenta amb dos central sobris i segurs com son MONTSE LÓPEZ i ORIOL BATISTA. Discrets , com si la cosa no anés amb ells , fan la feina amb senzillesa, elegància i seguretat.
MONTSE LÓPEZ ha tingut molta feina la darrera temporada amb el munt d’obres que l’han atacada per arreu,-i més d’ençà la presència del tripartit -, i ha sortit airosa de quasi totes les escomeses. Amb imatge de tranquil·litat , sap l’espai que trepitja i sols va trontollar ( tarja groga fregant la vermella) en el cas de la Nau Gaudí en la que no va estar atenta , en un cas que encara cueja.
Fora d’això domina el terreny que trepitja, marca be en la distància i malgrat la seva amabilitat habitual ,sap treure el geni quan s’escau.
Més del mateix per l’ORIOL BATISTA, discret i amb un cert aire absent quan en realitat està en totes. Va superar amb inusual veterania el cas de la legionel·la i ha seguit marcant la zona amb tota seguretat , essent capaç de treure la destral tot segant a ran de gespa (cas Floriach) quan podrien presentar-se problemes vorejant l’àrea.
És aposta segura per la seva polivalència i per saber mantenir un esperit fred en moments difícils. Home d’equip que cal valorar.

Completen la defensa tenint cura de les bandes en RAMON BASSAS i l’ESTEVE TERRADAS. Son carrilers de llarg recorregut que van amunt i avall, cobrint tot l’espai del camp , que eixamplen o escurcen segons convingui , comprometent a tot l’equip i no deixant que ningú campi per la seva.
Veus dels entrenadors de Nicaragua, Iceta i Zaragoza , traslladen les lectures al capità amb qui mantenen una especial comunicació que ha de permetre variar d’estratègia, i cercar la més convenient, en qualsevol moment.
RAMON BASSAS , més menut i més disposat al marcatge individual, tant pot fer un marcatge a distància per sortir disparat en el moment oportú, com cercar el cos a cos per trobar en el mateix tots els avantatges. Capità en el camp, pot saltar amb facilitat per defensar als seus, sense importar-li molt refregar presents i passats dels rivals. Home d’equip , li manca aquell punt d’individualitat que el podria portar a un salt important. Avui per avui imprescindible malgrat el desgast que acumula.
ESTEVE TERRADES és l’home de la informació. Ho sap tot, dels seus i dels rivals , i per tant coneix els punts forts i dèbils dels mateixos, fet que aprofita per establir el joc més convenient per els seus interesos. Aquest és un joc seré, tranquil, n’aparença elegant, però al que no l’importa la patada a destemps si amb això aconsegueix un guany . Això si , amb disculpa a l’àrbitre per evitar la tarja.
Temut per els rivals segueix, malgrat la seva veterania ,essent indispensable en l’actualitat. La posta en marxa de la TDT el pot portar a deixar definitivament la partida local, per dedicar-se a la pedagogia política.


Encara que porta el 3 a l’esquena, ALÍCIA ROMERO és el veritable “4” del conjunt , entenent aquest com el Guardiola de torn, en el que pertoca a dirigir i repartir joc.
Encara que la passada temporada va començar jugant d’extrem (Esports) la retirada per lesió política greu de Civit, la va catapultar a l’IMPEM on ha guanyat frescor, habilitat i ha mostrat unes qualitats directives que no s’esperaven.
Disposa de bones dots de manar, sabent emprar allò de mà de ferro i guant de seda segons s’escaigui. Un punt orgullosa i prepotent , - confia cegament amb ella mateixa -, s’entossudeix en repetir jugades fallides , però es capaç de reconduir-les a unes posicions més avantatjoses i de baixar un xic el cap si així cal per aconseguir els objectius. Dotada d'intel·ligència i intuició, sap jugar en curt i llarg , mantenint sempre les rendes a la mà.
A bon segur que podria ser fitxatge que seria del gust d’equips superiors, però el pensar que pot arribar a ser el primer capità femení de l’equip l’ha de portar a quedar-se.
Si la temporada passada va ser la revelació, en aquesta ha de ser la confirmació com a pes fort.

Per davant d’ella i en el que podríem dir el doble pivot es mou FRANCESC MELERO . Ell és dels jugadors obscurs , d’aquells que fan equip. Sembla que no hi sigui, però hi és. Tant pot anar avall com amunt, amb una certa tendència a la defensa ja que li manca agressivitat per l’atac.
El seu és paper de fer grup , del que fuig del flash que tant estima quan el te a les mans. Humil , no està a la caça de grans objectius. És dels que no es nota , fet que moltes vegades és el millor elogi.

A la mitja punta i en feina d’enllaç es troben dues noves incorporacions , CARMEN ESTEBAN i ANA M. BARRERA que son aposta clara de l’entrenador i el capità. Son nouvingudes, una de fora i l’altra de l’equip jove , amb ganes però amb un desconeixement del que pot ser el seu veritable joc.
Poques notícies de la primera ( fitxatge sorpresa de la temporada) i contradictòries opinions de la segona, amb una visió externa més aviat reduïda a la que res ajuda la seva ràpida carrera a les JSC ( trepa?) i el tarannà que es pot despendre de les opinions que explicita al seu blog.
Amb ritme, evidentment flamenc , forma part de la Hermandad la Armonia , entitat que es pot recordar per la xenofòbia que va destil·lar en el seu missatge de Carnastoltes de fa uns anys , que va provocar la gran crisi de la festa.
No es pot negar que és un fitxatge que no entén el simpatitzant i que haurà de treballar molt per guanyar-se el lloc.


Ajudant a l’atac es troba l’IVAN PERA que ha aconseguit la titularitat quan tot semblava indicar que acabaria en la banqueta de suplents. El cert és que és una titularitat merescuda. La temporada passada va entrar de retop a esports , un lloc que no és precisament el seu i es va desempallegar amb habilitat i solvència.
És home de joc clar , i potser li manca una mica de força per imposar-se. Jugador de caire diesel, quan arrenca ho fa amb seguretat , però l’ajudaria una mica de mala llet, per encarar-se quan s’escau. Així no li succeiria com el darrer partit ( C.E. Mataró) , en el que emprenyat per tanta patadeta acaba saltant, i com a tots aquells que no acostumen a jugar brut , se li nota massa i acaba rebent la tarja admonitòria.
Pot ser un jugador útil si se li troba el lloc idoni.

Finalment i en la punta d’atac es troba CARLOS FERNÁNDEZ. Aquest és el davanter centre clàssic. L’home tosc, el treballador , l’armari. El capaç d’enfrontar-se amb qui sigui per defensar el seu espai . Un home lluitador però que queda desarmat en la velocitat , en l’engany, ja que és molt lent de cintura i entra ràpid a l'engany i al drap.
Com en el cas de Barrera és un fitxatge que costa entendre. Una cosa és dominar l’àrea en la lliga de barris i altra es prendre responsabilitats en l’equip de la ciutat. Una cosa és ser palmero i altra ben diferent haver de fer solos.
Ser hooligan de l’equip no hauria de donar mai dret a ocupar una plaça de titular. Aquest sembla ser el cas de Fernández , un home que alhora desperta passions. Uns l’idolatren i els altres no el poden ni veure.
M’agradaria pensar que la seva alineació és un encert , però per el que a mi pertoca crec que és el gran error de la mateixa.

En el primer lloc de la suplència, i disposada a saltar al camp en qualsevol moment, es troba NÚRIA AGUILAR. Preparada i en forma, és hàbil, directa i molt constant . Potser el seu punt feble està en repetir sempre la mateixa jugada , - feminista és clar - , però si adequa el seu discurs a les necessitats ha de ser un element prou important en cas d’haver de sortir a la palestra.


En resum: La plantilla existent en aquesta ocasió és clarament inferior a la d’altres temporades. Els elements a qui s’ha donat la baixa no han estat substituïts amb altres de nivell parell, el que fa baixar qualitativament al conjunt.
Sembla com si existís un canvi en la perspectiva de joc. La substitució de solistes per homes d’equip ens parla més d’un equip que buscarà el bloc , més a l’estil italià , amb estructures molt definides i a les que s’exigirà poc dinamisme, abandonant definitivament l’alegria d’una certa improvisació , d’un jogo bonito, per parlar de conceptes.

L’equip queda clarament marcat per una filosofia “montillesca” que si be pot portar a l’eficàcia , avorreix per el seu ensopiment. I per nosaltres , Mataró ja ha patit massa d’eficàcia i avorriment com per que ara desitgem al menys una política més trempadora , cosa que sembla difícil amb el burocratitzat equip que se’ns ofereix.

Però això son solament opinions , les d’un simpatitzant , que vol el millor, i que en la seva exigència, tot li sembla poc.

Sort.

FUTBOL DE VERITAT

En un dels darrers post de Ramon Bassas es presentava un nou link, el de Ildefonso Mármol,
Encara que costi creure, l’Alfonso, - que així es com l’anomenàvem, va ser el meu entrenador als divuit anys i fins anar a la mili , en l’equip que primer es deia CCDS Salesianos Cerdañola ( Centro Cultural Deportivo Social ) i que després va canviar de nom per el de Turó , per diferenciar-se del Cerdanyola del camí del Mig , famós en aquells temps per les seves habituals trifulgues amb arbitres i rivals.

Era un equip ben curiós aquell. D’Argentona veníem en Forti i jo, en Pipo i els ara Drs Babot i Heredia , que estudiaven als Salesians. La vella guardia de l’equip amb Tabares, Saico, Góngora ..., i els joves com Cacho, Chacón, Flores, Andrés .., i tot amanit amb personatges peculiars com Devena i algun dels seus amics. Tot per fer un equip que jugava força be al futbol i que es va aguantar molts anys a segona regional, quan aquesta era molt més del que és ara.

La foto que acompanya és la de la felicitació del Nadal de 1969. Han passat anys, però els records es mantenen.
Per cert. Saben qui soc a la foto?.
La resposta, en uns dies.

JORDI CUYÀS

Fa molt de temps que no parlo amb en Jordi Cuyàs. Circumstàncies personals i artístiques ens han allunyat però mai he deixat de reconèixer la seva vàlua.
M’agrada i molt, el seu estil de disseny gràfic i publicitari, encara que no entengui aquesta mena d’exclusivitat que manté en el PMC. Segueixo pensant que el seu cartell de Les Santes és dels millors, per no dir el millor, i segueixo enamorat d’un cartell alternatiu que va fer per el Mataró Escrit.

Cuyàs és artista de sensibilitat. Ben proper a on escric tinc un treball seu. És de quan va celebrar la seva primera exposició, de la mà d’en Terri, si no vaig errat. En aquell temps jo tenia espai a Ràdio Mataró i els artistes que venien a ser entrevistats realitzaven en directe un apunt, amb uns retoladors i uns llapis de color. Jordi Cuyàs que llavors practicava un dibuix realista i poètic , va deixar com a record un full partitura , mig rebregat , sense cap mena de nota musical i una frase “... una mica de música silenciosa per a Ràdio Mataró”.

Ara , quasi trenta anys més tard segueix a bon segur amb el mateix concepte , però expressat de manera ben diferent a Can Palauet. Aquesta és la crítica que he escrit per el capgròs.com

EL TAMBORET BLANC

El domini dictatorial d’un art contemporani de baix voltatge i més baix interès, ha estat l’únic eix d’aquesta i les més recents temporades a Can Palauet, provocant un sentiment general de refús a aquest concepte creatiu que en l’exposat s’ha mogut en la vulgaritat , el mimetisme i la repetició. Però està clar que en el concepte contemporani existeixen tants artistes de qualitat com en qualsevol altra costat, i quan aquests apareixen el resultat és satisfactori a totes bandes.

Que Jordi Cuyàs és un bon artista ho sabem tots a Mataró. Ho és en l’aspecte del disseny, de la publicitat, en el camp de l’ensenyament ..., i ho és per què sap transmetre adequadament allò que vol expressar , i sap establir els ponts suficients com per que la comunicació arribi amb la màxima intensitat possible.

Ara, Jordi Cuyàs, en aquest retorn expositiu a la seva ciutat fa forta aposta per aquest “tamboret blanc” produït a l’entorn de Beckett 101 , en aquest nou joc pueril dels contemporanis de no celebrar el centenari (quina vulgaritat) , i sí fer-ho a posteriori.
No sé si les obres i el conjunt de la mostra han estat engendrats en el concepte de Becket, però el resultat és escaient i amb prou nivell de qualitat. Andreu Navarra en el magnífic escrit : “El arte segun Samuel Beckett (la realidad como raíl) que podeu trobar a Internet ( www.babab.com/no09/samuel_beckett.htm ) ens parla de que cal acostumar-se a no analitzar , a no comprendre, a operar en el no res, i amb aquest nivell nul de faulació o simpatia , arribar a la claredat tot buidant la ment de prejudicis i alliberant-la del deure d’haver de jutjar el que s’ha vist.

En aquest camp del no res , dels elements simples, en la fragilitat de les aparences, de les faules sense afany de lectura final , en aquest minimalisme de conceptes, gests i expressions Cuyàs estructura el seu esquema, amb algunes evidents referències i mimetismes, però embolcallat en aquells signes personals que capten l’atenció de l’espectador que intenta aprofundir en el que ens vol expressar l’artista. A més , dominador de materials i tècniques , ja siguin plàstiques com visuals, estableix la mirada i la forma material com esquer per portar a l’espectador al seu terreny.

És clar que això no sé si és signe del seu èxit o del seu fracàs. “S’ha fet l’impossible per fer que trií. Per que prengui partit, per que accepti a priori, per que refusi a priori, per que deixi de mirar, per que deixi d’existir, davant d’una cosa que senzillament hauria pogut estimar , o trobar lletja, sense saber el per què.” ens recorda Beckett.
I si així es fa. Que succeeix?. L’autor ha triomfat o ha fracassat ?. A bon segur tan sols ell en te la resposta.

“El tamboret blanc” una bona exposició que pot recuperar a l’espectador en el camí d’un art contemporani que tant i tant malament ens ha copejat.

Jordi Cuyàs. “El tamboret blanc” ( emmarcat en el projecte Beckett 101 )
Can Palauet .Març i Abril de 2007

A TRES EUROS

Tinc un bon amic, bon menjador i millor bevedor, que em diu s’ha convertit en especialista del vi a tres euros. Fart de que li prenguin el pel, segons ell que hi entén, amb vins que son poc més que uns Don Simón, però amb tota la fullaraca que calgui, ha descobert que a l’Alcampo hi ha un munt de vins semidesconeguts, entre tres i quatre euros , que son magnífics. I ell, a qui la conya mai li manca, m’assegura que vol demanar-ne comissió, ja que els seus amics, coneixedors de la seva sapiència en el camp, sempre acaben bocabadats davant les sorpreses que els hi presenta.

A tres euros, com no.

Un, en un camp ben diferent, el de l’art , cada vegada segueix més per aquest camí. Fart de preses de pel que ningú entén , per ex. algú em pot dir que fa Agata Ruiz de la Prada al Caixa Fòrum?, cada vegada em decanto més per petites exposicions que sempre acaben oferint un plaer difícil d’aconseguir en altres molt més publicitades.
Avui en vull parlar de dues. En un cas el plaer de la visita ha estat immens, en l’altre ja l’estic esperant amb candeletes.


GRANYER

Les Galeries Dalmau són una de les més antigues galeries d’Art de Barcelona, a bon segur tan sols superades per la Sala Parés.
A la cantonada de Consell de Cent i Pssg. De Gràcia, i de la mà de la família Draper, les escoles artístiques més importants del segle passat ( escola de Paris, Madrid, escola del Sur ...) i alguns artistes actuals de sòlida formació, ocupen les seves parets.

Visitar les seves exposicions és encert segur, ja que conegut o desconegut, el resultat sempre és molt plaent. Ara ens ofereix una magnífica visió de l’artista Granyer, desaparegut fa quasi trenta anys, i del que tots tenim presents les figures escultòriques de “bestiari” que es troben en els dos extrems de la Rbla Catalunya.

Ara a la Dalmau podem enfrontar-nos a un bon seguit de peces d’aquest tarannà, al costat d’un bon gruix de dibuixos i especialment amb un seguit de gravats, que quasi hauríem de considerar com repujats, d’una qualitat que magnifica atot allò que es fa avinent en les seves escultures, amb especial apunt per detalls com els lacats d’alguns bronzes que son una pura delícia.
Art del poc conegut, però que val el seu pes en or. Magnífica

CARLOS DE HAES





Si en un moment de bogeria ens dediquéssim a preguntar per l’antigor del paisatge com element diferenciat en el camp artístic, estic per segur que les xifres serien esfereïdores, i que el resultat aniria forces segles enllà. Però el cert és que el paisatge tan sols es considerat com a gènere a mitjans del segle XIX i amb Carlos de Haes com a primer catedràtic.

Ara , al Museu Diocesà de Barcelona ,es presenten les 56 obres (gravats i dibuixos) que varen ser donats fa anys al Museu de Belles Arts de Bilbao, i que son fefaent mostroari de la capacitat creativa de l’home que va donar caire identitari al mon del paisatge a l’estat espanyol.
Encara que sols es tracten de peces de petit format i d’una importància limitada, ja que estan lluny dels seus treballs més qualificats, la visió de la seva sapiència hauria de ser d’obligada visita a tots aquells que segueixen entenen al paisatge com element calu de tot el discurs pictòric d’ahir i d’avui.

Com veieu , vins de tres euros , que moltes vegades son més profitosos que d’altres més sofisticats, però evidentment amb molt menys cost.

BBRLB / TMASB / FP

Mataró es mereix molt més

VIATJANT VIDES, CREANT MÓNS

El Museu de Mataró no és caracteritza pas per fer exposicions interessants. Normalment aprofita per ocupar els seus espais de Can Serra per qualsevol exposició , sense cap mena de criteri, que ofereixi tranquil·litat d’esperit i de muntatge, i que en el possible tingui una durada ben llarga. Això ha provocat que en general les mostres institucionals del Museu siguin tan lamentables que hom les obvia.

Potser per això voldria convidar-nos a no fer el mateix amb la mostra que acull en aquests dies sota el títol que encapçala el post i l’afegitó de “ L’experiència i l’obra de la Migració femenina a Catalunya”. Una mostra que arriba de la mà de la Diputació, i amb la signatura del Museu d’Història de la Immigració, el Museu d’Història de l’Hospitalet i l’Ajuntament de Sant Adrià.

És una mostra de dues cares. Per un costat la històric - sociològica , realitzada amb cura , atracció visual , interès per l’explicat i que per tant motiva a l’espectador a endinsar-se en el mon migratori , en bona part mirat des d’un cert distanciament, però alhora amb una implicació evident, motivada en bona part , per un muntatge atractiu, que traspua sensibilitat a mans plenes.

L’altra , la part artística és absolutament sorprenent. Varietat estilística , temàtica, conceptual, tècnica..., però lligades per una sensibilitat a flor de pell que permet traspuar una qualitat afegida digna de qualsevol professional.

Encara que tenim obres més significatives que altres , crec que seia injust fer distincions: Paquita, Nibufar, Monte, Karul, Samira, Motoko i.... totes elles ens mostren aquell art veritable que fuig de l’artifici per esdevenir comunicació absoluta dels sentiments i la intimitat del creador, en espera de rebre resposta per part d’un espectador que es mou en una paramètrica diferent.

He de dir que vaig gaudir molt. Ho vaig fer en la part més humana, i es va desbordar en la part més purament creativa.
Sigui com sigui, una mostra per visitar. Que el seu amagatall no el faci inaccessible. Està al Museu i roman oberta fins el 8 d’Abril.

JA ÉS PRIMAVERA

I no pas a “El Corte Inglés” . Ja sé que portem un temps que ho confon tot. Que anem en màniga curta quan tan sols comença març. Que l’enyor de la mar sembla que ben aviat serà superada. Però no és això. Ja sé que estem a tretze de març i que encara queden oficialment uns dies per la primavera, però que voleu que us digui. Deixeu-me ser cursi i dir que em sento primaveral. Les raons, aquestes:

FONS D’ART

Ahir al vespre , amb els companys Albert Alís i Josep M· Codina en un costat de la taula, i Jaume Graupera i Rafa Milán a l’altra , vàrem acabar la llarga negociació de “Proposta Mataró. Fons d’Art “ aquell que ha de nodrir a la ciutat d’un fons d’art dels seus artistes, que esperem serà viu i de qualitat.

Fa una setmana explicitava el meu desencís. Divendres al vespre m’arribava un mail de Rafa Milan , amb una proposta que em feia pampallugues ja que contenia totes les nostres peticions. Perfilàvem algunes puntualitzacions i en una nova reunió aquest dilluns tot esdevenia una bassa d’oli. Totes les nostres peticions eren acceptades , i a falta tan sols dels petits serrells d’ordre de burocràcia municipal podem dir ben fort i ben alt que ja tenim Fons d’Art.

Rera queden dos anys de lluites, incomprensions, baralles, no entendre res, o entendre massa el tot. Que si, que no. Però l’important està en el final. Be està el que be acaba. I de moment això te la pinta d’acabar be.

Potser per tot això vull donar les gràcies a tots aquells que han recolzat el projecte de principi a final i sense fissures. Als artistes que varen donar la seva signatura i es varen comprometre a l’aventura. A l’Albert i en Josep Mª que s’han mantingut ferms en la lluita . A n’en Perecoll que va apretar el que va caldre. Als companys periodistes que han defensat aquesta aposta com un be per la ciutat. A tots aquells que en els moments difícils ens han dit que calia seguir . A Joan Antoni Baron que ha cregut en el projecte i s’ha involucrat en l’aposta creient, com tots, que era bo per la ciutat. I molt especialment a les meves filles i a la meva dona que ha conegut i patit la meva lluita, les meves emprenyades , el meu mal dormir, el ..., i que ara com jo, tots sabem, que sembla que ha començat la Primavera a Proposta Mataró.

JOSEP SERRA

Avui he estat tot el dia a Barcelona. Aquest vespre he presentat a la Casa Elizalde l’exposició de Josep Serra , aquest magnífic artista argentoní, que ens ofereix una agosarada mostra del seu abstracte , sota un títol tan suggestiu com “Abstracte després de Nova York”.

Una llarga seixantena de persones estaven a la inauguració d’un conjunt de peces de fort impacte , en les que l’autor evoluciona molt profundament de les seves construccions matèriques que presentara fa un parell d’anys a Argentona, per llençar-se al buit d’una abstracció pura en la que els protagonistes s’estableixen en les coordenades de l’espai, la forma, el color i la textura, per esdevenir emocions netes i pures en una mostra que cal mirar sense presses.

Si la història construeix i la memòria urbanitza, com pregona Mendoza. Serra està en el punt àlgid de la seva urbanització plàstica, provinent d’una arrel històrica fermament concebuda en el concepte de la llibertat i el treball.

Una magnífica exposició que es pot visitar a Casa Elizalde (València 302. Barna) fins el proper 30 de març.

11 - M

Hi ha vegades que els silencis diuen molt més que les paraules.
A bon segur que aquest n’és un.
Amb l’emoció en el record.

10 – M

Tot sentint un immens fàstic per l’actuació d’aquells innombrables que estan convertint aquest país en un immens femer ( veure i llegir avui el després de la mani d’ahir a Madrid) , no vull quedar-me amb les ganes de no fer presents dos elements que llegia ahir a “El País”. El primer , el magnífic acudit de “Forges” que presideix aquestes paraules. Parla per si sol.

L’altra son les paraules de Pilar Manjón. Diuen:

“... Para los violentos, para los cortos de ideas , para los largos de lengua, para los del bigote, para los de las guerras, para los de las torturas en Guantánamo, para los que no encontraron las armas de destrucción masiva, para los que no sabían ni que existían, para los que nos mintieron entonces, para los que nos mienten ahora...”
“Para los amigos del ex-presidente del Gobierno, para los amigos del ex ministro del Interior, para los amigos de Bush, para los que si pierden unas elecciones se enfadan, para los que se enfadan aunque no pierdan las elecciones, para los que bendicen los bonbardeos, para los que ladran cuando hablan, para los hablan cuando rebuznan...”
“Para los que se tambalean cuando no estan en el poder, para los que necesitan estar en el poder para no tambalearse, para todos los que justifican todo con el terrorismo, para los que ahora todo lo justifica el terrorismo, para los que me insultan , para los que me calumnian, para los que em amenazan , para todos ellos , y en mi nombre, mi desprecio mas despreciable.”

I en el meu.

JOSEP Mª ESPINÁS

Acaba de celebrar els seus primers vuitanta anys amb el seu vuitanta llibre i crec que cal felicitar-lo.

El vaig conèixer de petit ja que passava temps a Argentona, a casa dels Rectoret , dels que era molt amic, però a més era cunyat de Néstor Lujan , escriptor nascut a Mataró i del que la ciutat s’ha oblidat del tot. En Néstor i el pare eren amics i de retop era lògica la relació amb Espinás.
Una relació que curiosament ha arrelat en el familiar ja que Espinás publica en una editorial de la que n’és soci propietari amb la meva cosina Isabel Martí. L’editorial , prou coneguda per ser de les poques que encara manté la seva independència a Barcelona , es diu “La Campana” , en un nom que va treure el propi Espinás ( Is-a-bel = és una campana).

Sempre m’ha agradat Espinás. M’han agradat els seus llibres, però especialment m’han agradat les seves columnes periodístiques, primer a l’Avui i de fa anys a “El Periódico” , en un transvas que es considerà la gran traïció al sentit estricte del poble “català” . Ja.

Per la seva manera d’escriure i reflexionar, jo diria que Espinás ha estat el primer blogger . Això sí, sense comentaris a les seves entrades, fora de la possibilitat de les cartes al director.

ROSA CODINA-ESTEVE

Ja fa dies que volia parlar de la magnífica exposició que la Rosa Codina-Esteve presenta al Museu Monjo de Vilassar.
Tot fent broma, la pròpia autora em deia el dia de la inauguració. “Ja ho veus, ja m’estic acostant”. Tot be per que la Rosa fa anys i panys, jo diria que en realitat mai, ha fet una exposició amb cara i ulla a Mataró, quan al meu entendre és una dels tres millors artistes que tenim a casa nostra, amb un pedegree expositiu , i especialment docent, que fa embadalir d’enveja a qui el llegeix, però que mai ha dit res, ha demanat res, i des de el silenci de casa seva , al bell mig de la Rambla, ha deixat veure passar el temps, en la certesa que sols dona la qualitat, que sempre al final guanya a l’oblit.

Sempre he dit , que si mai tinc el més mínim poder a la Cultura artística i expositiva a Mataró, la primera exposició que avalaré serà la de seva. Però ella i jo sabem que som de la cara dels perdedors , que a bon segur son els veritables guanyadors, i més si veiem la miserable , i mai tan ben emprat el qualificatiu, vida artística mataronina.

Entrar al Monjo es sentir-se captivat per el tríptic que omple la paret central. Dir captivat em sona a poc. Crec que un es sent atret com un imant. Els metres de paret exhalen tal munt de sensacions que es impossible restar inert. L’obra et crida i et submergeix en aquell esperit que Rosa Codina sap donar a les seves obres. Un esperit que ella a vegades considera com orientalista, i jo diria més com íntim, en el sentit més personal de la paraula.

Codina crea sempre àmbits. Reflexiona sobre passats , presents i futur, i en ells aboca els dols elements claus per a tot desenvolupament artístic. Per un costat el seu amor passional per la tècnica, element que és motiu de la seva tasca docent. Una tècnica que va més enllà de l’habitual. Una tècnica que encongeix esperits, però que serveix com a catalitzador del seu tarannà pictòric , que va més enllà de l’aparença , a la recerca d’uns sentiments molt més íntims.
Fa anys llegia en un catàleg de presentació a una exposició seva que la seva obra tenia “... el poder de suggerir-nos la màgia i el misteri que sobta la mirada i afina les potències de l’esperit”. Encara que he buscat, no n’he trobat cap altra frase per definir-la millor.

Rosa Codina-Esteve al Monjo, una exposició que ningú s’ha de perdre. I a més un nom que hauria d’apuntar-se el proper responsable de Cultura. Que entre nosaltres, ja li toca.
I no ho dic per qualitat ja que repeteixo, encara que sigui la gran desconeguda , és del millor, - i amb avantatge-, del que corre perla nostra estimada casa.

COLORS

MORAT

Tos sabem el dia que és avui. Crec que no hi ha res més per a dir ja que tot s’ha dit. M’afegeixo, com no, a la multiplicitat de manifestos que avui s’han fet públics. M’agradaria que aquest dia no existís. Voldria dir que ja no cal, que s’ha arribat a la normalitat, a la igualtat.

Tinc la sort de treballar amb moltes dones al meu costat. No s’han de negar certes maneres de ser i de fer, exactament igual que en el cas contrari, però sigui com sigui he trobat en ells la mateixa capacitat , com a mínim, que amb els pocs companys masculins amb els que he compartit treball.

Avui, i elles ho saben, també és una mica el meu dia.
Que sigui per molts pocs anys.

BLAU

Un dia vaig portar un llaç vermell. La problemàtica era la SIDA. Al cap d’un temps vaig portar un llaç blau. Va ser una bonica manera de cridar públicament per la llibertat , la dels que estaven segrestats, i per la llibertat general del poble espanyol, sotmesa al xantatge terrorista.

Ara em trobo que m’han robat el llaç blau. Ho ha fet , amb premeditació, nocturnitat i traïdoria, un partit, el PP, que ha fet de la confrontació, la manca de llibertats , la doctrina única, el fatxisme, ( paraula que s’aparella amb altra de semblant significat ) , la mentida i especialment l’apropiació indeguda , els trets dels seu caràcter.

No em sento espanyol, i no m’emociona ni el se himne i la seva bandera, però tinc bons amics que si es senten motivades per aquests símbols. La seva apropiació malèvola , convertint tot en un joc entre bons i dolents, amb la greu equivocació per part del PP de pensar que ells son uns ( els bons) quan son els altres ( els dolents) , està creant aquell nivell malèvol de cultiu de la confrontació obligada.

Dèia fa uns dies que comença a ser hora de deixar el silenci i que aquest no ens faci covards. La postura del PP i totes les seves conseqüències son el pas enrera més important d’ençà la renovació democràtica. I caldria que hom ho tingues present ja que aviat en pot ser moment d’aixecar la veu.

De moment jo ja ho faig. M’han robat. Ha estat un llaç blau. Era el símbol de la llibertat. En les mans dels lladres ( el PP) ha canviat de significat. Ara és el símbol de la opressió , de la manca de llibertat, de la manipulació, del cinisme, de la bronca, de la baralla perpètua.

Que trist. Serà per què a mi sempre m’ha agradat el blau?.

ESCULTURES

Sembla ser que els comentaris al voltant dels preus de les darreres escultures instal·lades en espais de la ciutat, està provocant “ampolles”. I més n’hauria de provocar.

Intento esbrinar preus del “corten” i encara que no ho aconsegueixo del tot, si aconsegueixo una xifra espectacular:
Una escultura te un valor que n’és suma del material i del concepte artístic del creador. L’Àngel de Perecoll que es troba a la Pça de la Muralla , a can Xammar, va costar uns 30.000 euros, és a dir el mateix que la planxa de l’Avda Amèrica .

Però hi ha dos diferències. El bronze, material amb el que està fet l’escultura de Perecoll, és molt car, sense cap punt de comparança , ni en qualitat ni preu , amb l’acer corten. La qualitat artística de Perecoll està molt per sobre de la del desconegut creador del monument a la memòria històrica.
Si és així , com es possible un preu parell?.

Cal una ràpida explicació, i més quan justament Joan Antoni Baron parla de col·locar obres d’art en tots els treballs urbanístics a la ciutat.

M’agradaria molt que així fos, però d’una manera més clara i neta que l’actual , amb clares sospites tan l'elecció de l'artista a qui s'encarrega el treball , com de clara sobrevaloració a unes obres que actualment son de baixa o nula qualitat artística i que en justícia cultural hauran de ser retirades dels espais públic en poc temps.
I si hi ha hagut aprofitament indegut, el camí ja el sabem: dimissió o acomiadament.

Estem, com no, amatent a qualsevol resposta.

OPISSOS

L’exposició dels Opisso, Ricard i Alfred , que s'està celebrant a Ca l'Arenas, ha estat per a mi com si d’una exposició familiar es tractés. M’explicaré , el meu pare i l’Alfred Opisso eren grans amics. A més vivien quasi porta per porta , en el carrer Nou de Mataró . Absolutament diferents , quasi contradictoris, els unia una passió artística, una bonhomia , una manera d’entendre l’art que anava molt més per camins de futur que no pas per carrincloneries, com podrien indicar algunes obres de l’artista.

Dic que l’exposició m’ha semblat molt pròpia ja que a casa la mare , per ex, veig un bon recull d’obres de Ricard Opisso, i especialment un magnífic retrat de l’estil dels presents en l’exposició, com el que retrata a Picasso i Casajemas passejant.( En el de casa son Picasso i Nonell).

Això per no parlar del tres retrats infantils de la família Opisso.
El meu pare va encomanar a l’Alfred un retrat dels seus tres fills ( encara no havia nascut el petit). Va començar amb la MªLluïsa i va seguir amb mi. Cap problema. No va succeir el mateix amb el tercer, en Joan Mª. Després de diverses sessions , Alfred Opisso va dir prou. Va dir que no podia captar l’ànima d’en Joan Mª i plegava.
Va deixar el retrat inacabat, sense signar, i no el va voler cobrar. Avui està en lloc d’honor a casa del “culpable” de que el retrat fos inacabat. És una anècdota que retrata la seva responsabilitat artística i bonhomia .

Vaig tenir la sort de conèixer a Alfred Opisso. Vaig parlar moltes vegades amb ell. Em tenia particular estima.
Avui acompanyem aquest escrit, dues fotos fetes a correcuita , de dues obres que em regalà personalment. No son de les seves típiques, ans al contrari. Les amagava en una carpeta que intentava que no fos descoberta per la seva dona , que el renyava per perdre el temps, amb “aquestes tonteries”. Ens mostren un Opisso diferent al més conegut, amb una capacitat de ritme, sensibilitat , i per què no dir-ho, de modernitat, de la que sols disposen els grans artistes.

Alfred Opisso va ser un dels primers “artistes” amb qui vaig parlar de tu a tu, i em va ensenyar molt. Ell i el meu pare varen morir , juntament amb en Jaume Aremas, amb poc temps de diferència, Ho vaig sentir molt.

Enguany , en el 2007 , es celebra el centenari del naixement d’Alfred Opisso. Fa un parell de temporades l’Ajuntament en veu de Jaume Graupera , inaugurant una mostra d’Alfred Opisso al Cap Gros , es va comprometre a una gran i merescuda antològica que seria homenatge de la ciutat. Aposta semblant va fer la Caixa Laietana, dipositaria d’una bona col·lecció d’obres de l’autor.
Avui per avui, res de res.

Sens dubte aquesta antològica serà una ràpida obligació per aquell
que dirigeixi cultura a partir de les properes eleccions.

I com no, demanen als que tenen responsabilitat en l'elecció que siguin acurats en la tria. La ciutat es mereix una bona direcció cultural per recuperar el nivell de ciutat capdavantera que fa tan temps ha perdut.

Uns dies sense escriure i ja un munt de temes als que caldria fer oportú apunt. Tan sols dues pinzellades absolutament imprescindibles:

1.-El cert és que estic per canviar de nom al blog , no sigui que funcioni tan malament com el que indica. De Renfe no cal ni parlar-ne, però m’arriba la notícia de que els de l’Empresa Casas s’han glorificat a TV3 , lloant el seu pèssim servei. Els comentaris al capgros.com son prou explícits i en aquest blog moltes han estat les vegades que hem cantat les seves "virtuts".
Lamentablement hom aposta per el transport públic, però ningú apreta per que funcioni com cal.
El cas de l’Empresa Casas n’és exemple fefaent.

2.- La mort de Huertas Claveria ens deixa a tots aclaparats. Aquells que ja tenim uns quants anys i ens ha agradat el periodisme i la informació hem quedat tocats per una desaparició a la que val el tòpic que ell mai empraria , la de irreparable.
Insubstituïble per la seva honestedat professional i humana, molt ens agradaria que marqués un camí, una escola i una manera de fer.

INDIGNAT

D’ençà el dia en que vaig començar aquest blog he parlat de moltes coses , però mai he parlat de política general. Crec que no era el meu camp.
Avui però vull trencar la norma ja que el PP ha depassat aquell límit que marca allò que ells dirien de “.. la decència i les bones costums”. Les declaracions de Rajoy i les convocatòries per aquest cap de setmana fan fer sobreeixida dels límits que els ciutadans normals hem d’aguantar.

Potser si que el silenci ens fa covards i arriba el moment en que la gent normal, com el que això escriu i signa, deixi de remugar per dintre i esclati ben fort per cridar que ja n’hi ha prou de tanta manipulació, de tanta ofensa a la democràcia, menyspreu al poble i poc respecte a les lleis.
Un com a Català, i si voleu com a espanyol constitucional, es sent avergonyit de que l’oposició en aquest país sigui tan ultramontana com aquest PP amb el que coincideixo amb inicials, però que per a mí representa el més repugnant de la vilesa política.

Volia mantenir buit de política general el territori d’aquest blog, però hi ha vegades que cal saltar. Confio que la intel·ligència de la gent de be, farà que l’estultícia dels que manen al carrer Gènova els porti al més explosiu dels fracassos.

SENSIBILITAT 1

Es preparen programes, es demanen opinions, es fan pluja d’idees, s’estructuren programes, però sigui com sigui hi ha una paraula que no apareix mai , i per tant sembla no existir: Sensibilitat.

M’arriba la noticia de la manca de sensibilitat del consistori davant la petició de que el nou Pavelló esportiu recentment inaugurat, fos batejat amb el nom de Teresa Mª Roca i Vallmajor. Així, amb els dos cognoms, tal i com es considerava ella sempre.
Que va costar molt que les lletres es col·loquessin tal i com calia. No era cosa de quatre euros. Era una cosa de sensibilitat, la mateixa que va mancar en tot l’acte. Tots els polítics de les més diferents sigles presidint l’acte. El vidu i els fills, perduts en l’anonimat, en un sentiment de vergonya absolutament lamentable.

Nula sensibilitat en l’acte inaugural de la Avda Amèrica. Previstes dues actuacions de caire andalús. Sembla ser que a darrera hora s’afegeix un esbart dansaire infantil.
De veritat sabem que fem?.

SENSIBILITAT 2

La de Joan Antoni Baron en el discurs inaugural del Monument a la Memòria Històrica.

Personalment va tenir dos encerts. Un, no citar a Martí Pol , a bon segur el poeta més sobrevalorat en la història de la poesia catalana, i que al meu entendre, - i el de molts més -, difícil ho tindria per aparèixer en qualsevol antològica que fes recull, per exemple dels millors cinquanta poetes catalans.
L’altra citar a Tomàs Garcés, cas exactament contrari al de Martí Pol. La seva amistat i coneixement de Garcia Lorca era del més escaient en el moment, i indica un coneixement de la poesia catalana per part de qui va escriure el discurs més que notable.

SENSIBILITAT 3

La de l’autor de la peça escultòrica dedicada a la Memòria Històrica.
No fa falta tenir molt criteri per dir que el treball de Pierre Chiriotti és d’una mediocritat total. A bon segur per manca d’experiència. Si fem cerca del seu nom al Google, ens trobarem tan sols amb tres entrades, dues referents a l’actual monòlit, i l’altra a una mostra feta al Sidral , emmarcada en l’any europeu contra el racisme i la xenofòbia, fa ja uns quants anys.
Tot això no tindria importància, si no fos que el projecte escultòric tingués un pressupost de 29.989 euros , que no es correspon ni per casualitat en la valoració material ( acer corten) ni en la valoració de tan desconegut creador.

No deixa de ser curiós que els darrers monuments realitzats a Mataró es corresponen a xapes d’acer corten , mínimament treballades, amb unes certes coincidències de noms i unes xifres si més no dubtoses.

Així tenim el Monument a la Ruta del Nord , a la platja, de l’aquitecta Periel i realització de Construccions Metàl·liques Cañellas i pressupost de 29.536.82 euros.
El monument a Antoni Sors, al Nou Parc Central , mimètic en quant a pensament amb l’anterior, amb els mateixos protagonistes i 21.560 euros de pressupost.
El monument a Campeny, de les mateixes característiques , amb un altra pressupost de 23.494 euros per una intervenció tan simple( una xapa amb les lletres indicatives fen forat)
Podríem afegir el monument a Pau Casal al Parc , però no hem trobat cap dada oficial.

És a dir quatre xapes corten i poc més per valor de 104.579.82 euros ,( cosa així com 17 milions i mig de pessetes) per uns monuments de vàlua més que discreta i amb estranyes coincidències.

Algú és capaç d’explicar-ho?. Ho agrairia.


EXPOSICIONS

Munt d’exposicions aquest cap de setmana. Els propers dies en farem l’oportú comentari crític , però ara volem quedar-nos amb dues.

Per un costat la mostra dels Opisso a Ca l’Arenas. Tastet i res més ( veure crítica al capgros.com). És obvi que ambdós mereixen molt més , especialment Alfred Opisso del que enguany es celebra centenari del seu naixement.
Curiosament fa un parell de temporades, Graupera va presidir una mostra d’Opisso a l’Espai Capgros. Un, que presentà l’acte, va recordar l’efemèride i va demanar que Opisso tingués en el 2007 el reconeixement merescut. Graupera es va comprometre públicament a realitzar una mostra antològica. Certament les paraules son vent i ell les mou fins l’oblit.

Per l’altra Rosa Codina Esteva exposa al Monjo. Magnífica , demostrant que està al nivell del millor artista de Mataró, i diem això per no ferir susceptibilitats i confessar clarament que ella és el number one.
Una exposició per gaudir, quedar bocabadat, passejar-se d’esma,... Com sempre ningú de l’oficialitat. Serà que no la coneixen. Pot ser, tan sols és mataronina de sempre, ha portat el nom de la ciutat per arreu i viu a la Riera. A bon segur , massa pecats junts.

PROPOSTA MATARO

Avui ens hem reunit amb Graupera i Milan. El resultat, res de res. El quinze de setembre estava previst disposar de l’informe jurídic, avui ens arriba un document que no correspon en res al criteri l’esperit del Fons.
Dilluns hi tornarem, ja que per davant de tot volem que Mataró tingui un fons d’artistes locals , però els resultats son tan descoratjadors que donen ganes de llençar definitivament la tovallola.

Queda una setmana per la propera visita , però un està per dir definitivament que ja n’hi ha prou. La discrepància en els criteris de recolzament a l’art local no mereix un tracte de tan menyspreu com aquests sis mesos de silenci i sense cap resultat evident en el moment de les paraules.