DE BONES INTENCIONS , L’INFERN N’ESTÀ PLE

El conjunt d’un bon gruix d’obres interessants no pressuposa sempre una bona exposició. Una exposició, alguns no ho acaben d’entendre, no és l’acumulació més o menys ordenada d’un seguit d’obres i sí en canvi és, una única peça  que aplega en el seu interior el conjunt de les obres presentades confegint un tot simfònic en que el conjunt està el més destrament estructurat per facilitar la lectura comunicativa a l’espectador.

Em costa d’entendre que gent tan experimentada com el pintor Joan Pascual, la ceramista Elisenda Sala, la fotògrafa Marga Cruz i els poetes Carles Duarte i Montse Assens, gen saberuda i amb experiència, alguns d’ells amb molta experiència, hagin pogut confegir una mostra tan il·legible com ho és “Mediterrània” a les sales del Museu Monjo de Vilassar.

I és que tots m’entendran, malgrat les especials condicions del Monjo que amb els seus calaixos afavoreix poder exposar un major nombre d’obres, intentar col·locar una trentena de pintures de Pasqual, una vintena de fotos de Cruz, més del mateix de peces ceràmiques de Sala i un bon nombre de poemes de Duarte i Assens, és a dir quasi un centenar d’obres i amb una monotonia expositiva de trenet , sense punts i apart, lloc de descans i recolliment per gaudir dels poemes i les obres, és una aberració que provoca una sensació d’enfarfegament i saturació que implica una deficient digestió artística.

M’imagino aquesta exposició amb menys de la meitat d’obres,  en que les mateixes siguin fidels representacions plàstiques dels poemes. Amb una distribució imaginativa , en aquest cas sols succeeix amb les ceràmiques de Sala, que cridi l’atenció i no convidi com ara a l’avorriment, i fins i tot amb un acompanyament musical de fons, i parlaríem de quelcom ben diferent.

Per que és evident de la qualitat de tots els participants i de la seva saviesa artística , de la que ara sols en gaudim si fem abstracció de cadascuna d’elles del conjunt. És evident que el blau i la llum de Pasqual genera bones vibracions, que les fotos de Marga Cruz, potser massa continguda, son contrapunt ben adient, i que la ceràmica d’Elisenda Sala paga per si sola. I que els poemes son sensibles i escaients, encara que queden enclaustrats en una emmarcació que els limita. Però la qualitat de l’individual és dilueix en el conjunt d’una exposició que no fa justícia  a la vàlua del seus participants.

Fent comparança popular. Mediterrània és com aquelles pantagruèliques graellades de carn que t’ofereixen en masies i restaurants pirinencs. Material de primera qualitat, però la quantitat i varietat fa que no la pugis gaudir com voldries en el seu excés i exuberància.

I és que no oblidem que l’art és com la vida.

MANUEL CUSACHS, In Memòriam

Allà començaments del 2000 , Mataró report va iniciar una sèrie de títol “Autoretrat” en la que els artistes se’n feien un, i un servidor en feia el contrapunt crític de la seva personalitat artística. Quan li va tocar a Manuel Cusachs va apostar per una imatge realista del seu cap, amb les faccions ben marcades i amb una mirada concentrada en una obra  que s’intuïa fora pla. En primer nivell apareixia la seva ma amb una eina d’escultor que be podia ser una espàtula per modelar o un buidador.

La imatge plàsticament era molt potent, però ara quan la observo amb serenor i tristesa després d’haver rebut el cop del coneixement de la seva sobtada i inesperada mort, em dono compte que en Manuel, retratista impressionant , aquí va aconseguir una de les seves obres més intenses, resumint amb tan sòls tres elements: cap, ma i eina, és a dir, coneixements, tècnica i estris, els tres eixos amb els que va fonamentar tota la seva carrera artística.

Una carrera artística més que brillant com quedà clarament demostrat en  l’exposició retrospectiva que organitzada per els Amics de ca l’Arenas  i realitzada a l’Ateneu, ens va permetre fer repassada  a les diverses cares  d’aquest polièdric artista que era Manuel Cusachs. I per si algú encara no ho sabia, allà quedava ben clar l’alt nivell qualitatiu que havia assolit l’artista, alhora que ens permetia veure la seva evolució i diversitat. I també quedava remarcat l’apreci personal i l’estima artística dels seus convilatans que van convertir l’exposició en la més visitada, alhora que van fer de les seves visites guiades, que un va tenir el plaer de conduir amb la seva filla Maria, les més nombroses mai realitzades a l’Ateneu.

Essencialment escultor, encara que sempre reivindicava al dibuix, el llapis i el paper com elements bàsics en tota obra, va evolucionar des d’un cert classicisme a l’entorn de la tradició escultòrica mediterrània fins a desfermar-se amb obres molt més conceptuals i agosarades, assolint plenitud amb aquestes escultures tàctils, en les que el grapeig i les “ditades” generaven una textura ben personal que assolia calidesa i proximitat.

Fonamentat en una solvència tècnica envejable que li va permetre conrear els més diversos materials començant per el granet, el per a ell més preuat, aprés de la mà del picapedrer Barbany que li ensenyà tots els trucs de l’ofici i que més que un mestre va ser un company i un amic. Treballà també la fusta (espectaculars les seves obres fetes amb “felipas”  com la que presideix l’entrada de l’Arxiu Comarcal), la terra cuita, el guix, bronze, resines , i fins i tot el ferro com en l’obra “L’esperit de Figuera Major” , coneguda popularment com ”La Dama del llac” a la Rda Sant Oleguer.

Cusachs va saber cultivar des de la petita i íntima peça fins a l’escultura pública monumental de la que té representació en indrets tan importants com la Sagrada Família, Montserrat, Palau de la Generalitat, Palau Robert, IQS, Santuari de Meritxell, Claustre laic de la Seu d’Urgell i com no a la seva ciutat de Mataró en la que hi ha quatre obres públiques. Homenatge a Puig i Cadafalch ( Parc Central) Les Santes ( Carrer Pujol), Mataró ( Plaça de l’Ajuntament i l’abans esmentada L’esperit de Figuera Major. Obres de grans dimensions que li van permetre jugar, sempre de manera escaient, amb la iconografia oportuna per reforçar l’escena o el personatge.

Però per a mi, la saviesa de l’artista estava en la capacitat d’anàlisi del que anava a representar i la translació d’aquesta interioritat a l’obra final. Una capacitat  estructurada en base a una formació intel·lectual molt potent i a una gran capacitat d’escoltar tot i essent ell un gran xerrameca i conversador ( la fotografia escoltant a Salvador Espriu que apareix en l’opuscle que es va lliurar a l’exposició és en aquest sentit paradigmàtica).

Això el va fer ser capaç de convertir-se en un retratista excepcional (a bon segur les lliçons del mestre Cuyàs, gran caricaturista , van fer molt en aquesta peculiar formació) ja que no sols captava el rostre del retratat amb rara perfecció, ans ens donava fe de la personalitat interior del mateix. Els retrats de Salvador Espriu (estructurat sobre les ulleres) o el de Josep Pla ( amb la boina i una berruga com a eixos) son simplement magistrals. A l’igual que bona part del “homenots” que va anar retratant amb gent d’arreu en relació d’amistat, cultura o país.

Igualment va saber traslladar escultòricament, amb escaient sensibilitat i perfecció grans poemes literaris ( la sèrie de “El caminat i el mur” d’Espriu és excepcional) no essent menys notable els seus treballs al voltant de la simbologia del país, alhora que va saber donar un aire de modernitat i actualitat a la sempre encarcarada escultura de caire religiós, que en les seves mans va donar un tomb important, humanitzant-la creant un cert aire de complicitat amb el creient que s’hi acostava.

Cal afegir la seva saviesa en el tractament del dibuix, essencial per a ell. Gran dibuixant, bon il·lustrador i notable paisatgista , quan Cusachs s’enfrontava a la tela o el paper, ho feia amb les mateixes armes que en l’escultura, cercant l’aparença però expressant l’ànima ja fos de la persona o l’indret. I a fe que ho aconseguia, tal i com havia aprés dels seus mestres Cuyàs i Emília de Torres de qui sempre parlava amb admiració i respecte. Les seves visons d’indrets de l’Empordà, amb l’especial tractament de les tintes i el gratatge son una pura delícia.

Tot això amanit amb una forta personalitat. Integra, valent, tossut , constant i perfeccionista, aprenent i lluitant sempre, tal i com va fer en la seva vida privada. Reflectint a la perfecció allò que deixava clar en l’autoretrat del que parlàvem en el començament.

Ara, en la seva mort, malgrat el tòpic ben cert de que els artistes mai moren, que sempre  romanen entre nosaltres en les seves obres, si podem afirmar que la seva desaparició fa de Mataró una ciutat més gris i pobre. I que l’art i els artistes locals perden un potent referent, un exemple a seguir en el professional i en l’humà. I molts perdem encara més, perdem un gran amic.

Gràcies Manuel per tot el que ens has donat i que la terra et sigui lleu.

POL PEIRÓ. CÀLIDA TARDOR

“La relació entre els diferents tons s’ha d’establir d’una tal manera que sigui capaç d’exaltar-los en lloc d’anul·lar-los”

 (Henri Matisse. Sobre art)

Fa uns anys quan Pol Peiró va començar la seva carrera artística vaig apostar cegament per ell i vaig dir públicament que Peiró era un dels artistes del futur, en el nostre entorn més proper i a bon segur que més enllà. Darrerament Pol Peiró sembla però, entestat a contradir-me i exposició rera exposició presenta una baixada de nivell que l’està a punt de fer-li abandonar el nivell “d’artista” per quedar-se en el simple nivell de “pintor decoratiu” sòls apte per a casa de mobles amb pedigrí,  i per “adornar” espais que vulguin una obra sense gaire intensitat, que doni un torn modern en l’aparença i que quedi bé.  I és clar això és justament l’antítesi de l’art.

Però un , després de veure la més que fluixa exposició, - en relació a la vàlua de l’artista-, que presenta a Can Caralt de Llavaneres , segueix entestat en creure que una vegada sigui capaç de desempallegar-se de totes les tonteries que l’envolten i toqui de peus en terra, recuperarem al que jo segueixo creient que és un gran artista.

Ara a Can Caralt desaprofita un espai tan carismàtic per l’alt nivell de les seves temporades i per la importància del que allà s’hi exposa, deixant passar una ocasió d’or per mostrar i reforçar la seva veritat. I ho desaprofita presentant una expo  amb un nombre més que excessiu de peces de les que en sobra més de la meitat, confegint una expo atapeïda i amuntegada , sense espais per a respirar. Una exposició exemple de l’habitual de l’afeccionat més afeccionat i que ja no li toca a l’artista que està ja en moments d’exigència i selecció.

En segon lloc per el baix nivell d’algunes d’elles com per ex  el tríptic vertical  davant el qual té dues solucions, o cremar-lo o pintar-hi el damunt una obra nova, i en tercer lloc per els enormes dubtes que genera el seu fer davant la seva volatilitat estilística creativa.

I tot portant la contraria al concepte del que parlar Cézanne.

Fa tan sols quatre mesos Pol Peiró exposava a Moldumat. En aquest poc espai temporal, dona la volta al mitjó de la seva creació, desapareixen els signes i colors amb les que estructurava  el seu llenguatge, i com si fos de moda de temporada , abandonem els blaus i ara anem per els terrososi vermellosos, però no com a conseqüència d’una evolució en el pensament creatiu, d’una necessitat plàstica, ans més aviat per un sentit d’esgotament comercial.

Peiró no acaba d’entendre que mentre l’artista figuratiu, és a dir, aquell que pinta el que veu, pot modificar constantment el seu punt de vista, aquell que té o vol tenir l’abstracció com a llenguatge, és a dir que pinta des de dins, el que plasma son les sensacions i emocions que li provoca les seves vivències, o les que l’envolten, i per tant fora d’un motiu real, tot aquest canvi esdevé fals i impostat

Peiró ha trobat una expressió plàstica que enganxa als pocs exigents i ja li va bé. Però ha d’anar molt més enllà, no pot seguir amb aquestes peces més o menys boniques, però sense cap tensió, sense emocions , sense vibracions. Edulcorades i farinoses . Enfarfegades  i difícils de digerir com un polvorón al mes d’agost. Ha de recuperar els orígens i les apostes en si mateix, no pot seguir fent obres que les fa ja quasi a cegues, ara un gir per aquí, un gest per equilibrar, un detall matèric per intentar donar força i un salpebrat de color que faci bonic, i tot amanit amb deliqüescències con maculatura de Tharrats.

No, així no. Si ens deturem davant les obres i ens centren en detalls, veurem que moltes d’elles gaudeixen d’un tros que és en sí l’obra d’art. El que passa és que en comptes d’ampliar-lo, el que Peiró fa es embolcallar-lo de cromatismes i futileses de manera que el nucli artístic  es dilueix i es perd en la immensitat de la vulgaritat.

 

Ara a Peiró , si de veritat vol anar endavant, li toca parar. Centrar-se i limitar-se a una obra al mes, o dos com a màxim, pensar-les, estar més temps en la preparació mental, en el disseny interior de l’estructura que no pas amb el pinzell a la mà.  És intentar trobar allò que deia Ràfols Casamada: “El quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps aturat. És l’instant posterior i alhora l’anterior al diàleg”.” En tota pintura cal articular, encaixar i unir dos espais: el real de l’obra i l’imaginari suggerit per la pintura”. I després treballar tècnicament, fent, refent i tornant a fer , fins assolir el punt just de cocció.

Sols en aquesta recerca filosòfica lluny dels afalacs del que bonic, i cercant que l’atracció de l’obra estigui no en un esteticisme edulcorat i sí en la força del neguit per la interrogació que provoca la seva contemplació, podrà l’artista retrobar el camí perdut.

 Una obra que no interroga és una obra morta i a l’exposició de Llavaneres sols hi ha una que produeix aquesta vibració, una obra en la que no essent monocroma, si que el color no hi  té cap incidència.

I si volen comprovar el cert del que dic, facin lectura d’una obra petita  al costat de la finestra en comparança amb l’abstracció generada en la paret de les cavallerisses sota els majestàtics caps que la dominen. Els ulls i l’esperit van cap a la paret i no cap a l’obra de Peiró, i justament això és el que ha de revertir l’autor.

Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors.

Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta.

Espero que en Pol no em falli.

càlida tardor. Pol Peiró
Can Caralt. Llavaneres del 8 de febrer al 3 de març de 2019

TARLATANA 17

L’espai capgròs acull en aquest mes de febrer el treball d’un col·lectiu de gravadors format per: Carme Boleda, Carme Muñoz, Catherine Lorton, Cecilia Morales, Cristina Julian, Daniel Llin, Dolors Blesa, Eduard Huertos, Margarida March, Mercè Montserrat, Montserrat Badia, Montserrat Brullet, Neus Soler, Ramon Llinés, Raymond Zorrilla, Sergi Rabassa i Teresa Oller, provinents tots ells del taller de Murtra edicions, sota el sempre sublim mestratge de Claudia LLoret i Jordi Rosés. Aquest grup de gravadors s’aixopluga sota el nom de Tarlatana 17 i és aquesta la seva primera experiència col·lectiva a Mataró, després de debutar com a tal , fa ben poc, amb una exposició al castell de Palafolls.

Es tan curiós com encertat el nom  escollit per batejar el col·lectiu. Per els no experts direm que Tarlatana és un gènere tèxtil provinent de l’India que en el món del gravat s’usa  per a retirar el sobrant de la tinta amb la  que s’ha impregnat la planxa d’estampació.

Però curiosament la tarlatana per les seves característiques pròpies, és lleugera i modelable però alhora gaudeix d’una rigidesa interior considerable, fa que aquesta serveixi per mil i una coses (enquadernat de llibres , restauració de frescos , benes per enguixar, barrets, donar forma i consistència als tuls , vestits de nit... etc)  i fins i tot aquelles dones de certa edat recordaran que era el material obligat per a les “canastilles” del Servei Social dels temps franquistes.

I justament tota aquesta disparitat d’usos i conceptes son els que conformen aquesta magnífica exposició en la que cadascun dels participants presenta un parell de mini prints al seu estil i manera i amb la tècnica que creu més adient per a la seva formalització. D’aquí que ens trobem davant una diversitat absoluta de tècniques, estils i conceptes , lligats això sí, per una nivell de qualitat més que estimable.  Sensibles, dolços, agosarats, amb missatge, divertits , figuratius, abstractes, geomètrics...., tot en el més ampli i variat discurs tècnic i conceptual, però amb l’evident lligam de la marca de fàbrica d’on provenen.

Un, com amant del gravat  ha gaudit molt en aquesta mostra, i crec que qualsevol amant de l’art ho farà amb escreix. A més a més el reduït preu unitari de les obres, convida a l’adquisició amb la seguretat de gaudir d’una peça de nivell i qualitat. Precisament l'alt nivell generalitzat de l'exposat i la diversitat de les obres presentades fa que sigui imposible destacar a ningú. Serà justament el gust de cadascú el que marcarà les preferències.

Enorme exposició aquesta de l’espai capgròs, on es demostra que l’art es pot assolir des de la petitesa i la humilitat que mostren aquets grup de gravadors.

No us la heu de perdre. Mostra d’obligada , lenta i repetida visita.

Felicitats , i a seguir.

Tarlatana 17

espaicapgròs del 31 de gener al 27 de febrer de 2019

NARCÍS COSTA. ESCULTURES

 Seguint amb els nivell de qualitat i eclecticisme que ens ha acostumat aquesta temporada La Destil·leria, en aquests mesos hi exposa l’escultor gironí Narcís Costa i ho fa amb un seguit d’escultures de diversos materials i alhora amb una visió variada d’estilístiques  que van des del realisme i la figuració fisa a un art més conceptual y jo diria que espiritual.

L’exposició que ara presenta Narcís Costa és una exposició que sembla dividida en dos meitats mitjançant una bisectriu que la divideix en dos zones ben diferenciades. Una , fonamentada essencialment en la tècnica que la converteix en el que podríem dir la zona artesana  i una altre absolutament diferent en la que encara que es manté el domini tècnic, aquest no és pas el que marca la peça i en canvi és la crossa imprescindible per a un pensament artístic certament creatiu.

Celebrant-se aquesta mostra en una galeria d’art , el normal és que en el primer espai aparegués l’obra més qualitativa artísticament parlant, deixant per la part del darrere l’apartat més tècnic i menys creatiu. Però els responsables de la destil·leria han estat evangèlics en aquesta ocasió, i com si d’unes bodes de Canaan es tractés, deixen  el vi bo per el final, fet per el que els aconsello començar la visita en aquesta exposició per el fons de la galeria.

Ho dic així ja que en entrar en la galeria veiem un seguit d’obres de fusta que determinen el domini esfereïdor que Narcís Costa té del material, a bo segur ben aprés des de la infantesa amb el bon mestratge del seu pare , fuster d’ofici. Son obres que meravellen en l’habilitat , aquests encaixos, encavalcats, construccions de tota mena, alguns de gran dificultat solucionades  per l’autor amb simplicitat i bellesa. Tot el conjunt és un trompe l’oeil constant, una obra pour epâter les bourgeois , molt decoratives i amb una perfecció inaudita , però llunyanes de l’art en quan no interroguen, no provoquen res més que l’astorament davant la lliçó tècnica esfereïdora que representen.

Altre cosa és la part posterior de la galeria, en la que mantenint el domini tècnic que és evident és consubstancial amb ell, revolta la seva concepció amb un seguit de peces , especialmenten el joc laberíntic del que en podríem dir “conjunt d’escales de Jacob” en una escultura molt més propera a l’escola basca que no pas al aires mediterranis de la seva primera part.

Exposició interesant en la que cal obviar el prodigi tècnica de les obres per intentar aprofundir en la recerca de la veritat artística d’aquest escultor gironí. Si ho fan així a bon segur sortiran ben satisfets de la visita.

MATARÓ - NOVA YORK. REFLEXIONS AL MARGE

Evidentment que estic molt content per la propera experiència de set artistes mataronins a Nova York i em sento molt orgullós de formar-ne part havent escrit el text del catàleg. Crec que és una exposició que pot marcar un abans i un després, no tan sols als artistes ans també a l’art en general de Mataró.

L’Ajuntament ha estat àgil i llest ajuntant-se a la proposta treballada per Bassat als EEUU, i tos els participants hem estat a l’aguait i l’hem feta possible amb la nostra generositat, ja que encara que molts no ho sàpiguen hem cedit el nostre treball a cost zero i el viatge a la ciutat dels gratacels corre a compte de les nostres butxaques. I ho hem fet de gust i de manera il·lusionant. Crec que som uns afortunats per ser protagonistes de tan gran experiència.

Però aquesta generositat hauria de ser compensada amb un gir a l’activitat de Cultura amb la plàstica. I m’he d’explicar. Encara que sigui difícil de creure , fora d’exposicions d’homenatge , la darrera exposició d’un artista plàstic a can Palauet va ser el 2003, és a dir fa setze temporades. Si mirem al Museu, la xifra va encara més enllà en el temps. A ca l’Arenas, l’actual exposició de Rosa Codina Esteve és la primera d’un artista viu feta amb cara i ulls.

Tots estarem d’acord que els artistes que viatgen a Nova York, formen part del top de l’art local. Ara sol cal preguntar-nos quan fa que no han fet una exposició a Mataró, que hagi superat les mancances dels petits espais expositius locals. Quedareu sorpresos.

Rosa Codina Esteve està exposant actualment, y amb una magnífica mostra a Ca L’Arenas. Havent arribat a la setantena  han sigut escassíssimes les seves exposicions a Mataró i és una perfecta desconeguda fora dels artferits locals.

Josep M. Codina fa vint anys ( 1998) que va exposar a can Palauet i 10 que ho va fer a l’Ateneu (2008). Perecoll  , encara ho feia abans. Exposava  a Can Palauet el 1997, mentre que ho feia al Ateneu el 2006. Jordi Prat no ha exposat en un espai municipal important mai i la seva presència a l’Ateneu es remunta al 2004.Marc Prat sols ha exposat a l’espai F i va ser en el més que llunyà 2003.Josep Serra mai ha fet exposició ne un espai públic de Mataró i va celebrar els seus 30 anys de pintura a l’Ateneu (2012). Finalment Ramon Manent ha exposat fotos de les Santes i d’encàrrecs de llibres o indrets però jo diria que mai ha fet una exposició de fotografia artística a Mataró, com si va fer al Monjo i a l’Aixernador d’Argentona.

És cert que han pogut fer petits tastets en els pocs espais expositius que hi ha a la ciutat, però si han volgut fer una exposició amb cara i ulls, tots han hagut de marxar a fora , - cosa que està molt bé i es desitjable-, però també es cert que de tant en tant a tot artista  li agrada tornar a casa i poder presentar la seva evolució, i que els ciutadans tenen tot el dret de poder gaudir de l’art dels grans artistes locals.

El viatge a Nova York de l’art mataroní hauria de servir per ser l’iniciador d’una nova dinàmica oficial envers la plàstica. Gestar i gestionar exposicions col·lectives d’artistes mataronins i passejar-los per el país i per tot l’estat , recuperar els espais expositius centrals (Can Palauet i Museu) per a la plàstica i trencar definitivament aquest monopoli del mal anomenat art contemporani, i valorar correctament el fer dels nostres artistes i dels que els van precedir establint una pinacoteca local amb presència de tots ells ( Ben a prop, a Llavaneres, tenen l’exemple a imitar)

Si no és així, l’experiència novaiorquesa serà una fita sols a fi d’inventari però serà foc d’encenalls que no servirà per el que ha de ser una aposta veritable, decidida i ferma per els creedors mataronins. Cal tenir-ho molt en compte.

TÓTEM. ART BIPOLAR.- CARLOS GÓMEZ

La sala del Casal acull una curiosa mostra del fer de Carlos Gómez, una obra geomètrica y estructural propera al op-art, no confondre amb el pop-art, però eliminant l’atractiu fonamental del cinestisme i  la mobilitat.´

Gómez juga amb un geometrisme accentuat amb l’ús i abús de petits signes i formes geomètriques, en forma de plantilles,  amb els que confegeix murals que reduplica en el joc del positiu i el negatiu en el que ell defineix com art bipolar, en una aposta per uns pseudo tòtems plans amb els que vol seduir a l’espectador.

Certament el seu treball té una certa gràcia i un petit atractiu en la primera ullada però que cansa en el repetitiu de ser sempre el mateix i que no sembla tenir més interès que el trompe l’oeil de l’espectador i la satisfacció del treball ben fet en una depuració del truc tècnic.

La seva obra no té la gràcia i l’encanteri de certs creadors de caire constructivisme ja que s’estavella en la repetició  d’aquest incansable joc de contraris/complementaris , el que comporta més un treball d’artesania  y manualitats que no pas un fet artístic en tot allò que ha de comportar sempre el món de l’art.  Encara que posats a triar molt més interessant el seu treball gràfic que no pas el pictòric.

La fredor del seu treball que no provoca ni sensacions ni interrogants  la converteix en un freakisme artístic, curiós però alhora inútil i innecessari i converteix del tot intranscendent aquesta exposició


Tótem - Art bipolar . Carlos Gómez

Sala d'exposicions del Casal

del 18 de gener al 10 de febrer  de 2019

RICARD JORDÀ. CRITS I SILENCIS

L’any 2011 s’acompliren 50 anys de l’activitat expositiva de Ricard Jordà. De feia temps que amb la col·laboració d’alguns amics, especialment de Manuel Patricio, que en Ricard preparava una gran antològica. Tenia clar les obres a exposar i estaven totes localitzades i disponibles. També qui havia de realitzar el catàleg i els seus textos. S’havia acordat feia temps que la mostra seria al Museu i en quines dates, però en acostar-se a les mateixes, el personatge més nefast que s’ha mogut per l’art mataroní en els darrers dos cents anys com a mínim, que és Carles Marfà, per un llavors director del Museu de Mataró es tirà enrere.

Exactament el mateix li va succeir a Marta Duran, però mentre aquesta va ser insistent i va aconseguir de Quim Fernández l’antològica que inaugurà el malaurat projecte de “singulars”, en Ricard va ser passota i amb la seva rialleta els hi va dir que us donin.

L’any 2017, potser avergonyida, Cultura li va fer una oferta d’exposició en aquest entorn de Singulars , però va ser una oferta menystenidora i jo diria que insultant. Una oferta per cobrir-se les esquenes ja que sabia amplament que qualsevol artista amb una mínima dignitat sols podia tenir una resposta que era la negativa. Jordà apostant, com sempre, per la dignitat va deixar a Cultura en la pocavergonyeria i va acabar amb una frase solemne: Vosaltres us ho perdeu.

D’ençà aquest moment i sabedor que si mai té una antològica serà post mortem, - coneix perfectament l’odi i rancúnia de les mestresses de Cultura-, va decidir fer una retrospectiva a capítols amb la que anar acomiadant-se de tots els seus seguidors, amics i coneguts, que son majoria en l’art mataroní. I aquí el veiem exposant escultures a l’espai capgròs, fent una bona mirada al passat a Can Caralt, el Museu Arxiu de Llavaneres , o complint el somni d’exposar amb els seus fills a La destil·leria. I ara amb la mostra “Crits i silencis” fent ullada puntual, però alhora complexa i descriptiva de la seva trajectòria a la sala del Museu del Càntir d’Argentona.

Aquest sentit de retrospectiva aqueda clara quan l’exposició comença amb un bodegó de l’any 1961 i de la seva primera exposició al Museu. Una peça que dedica en homenatge a l’argentoni Josep Tur que va ser el seu inductor i catalitzador a l’activitat pictòrica. Una peça de Museu, absolutament desconeguda de tots.

Ja a la sala, Jordà presenta escultures i muntatges escultòrics plans, tots ells plens de sensibilitat , crítica i ironia, al costat d’una adaptació ajustada i mil·limètrica a l’espai, del gran mural que realitzà per l’expo de La destil·leria. Tot en aquesta actual línia volumètrica de realització del seu ideari plàstic, després de les dificultats productives en el que pertoca al preciosisme  tècnic que li provoca una malaltia ocular.

Al seu costat ens trobem amb tres peces de grans dimensions i diverses èpoques en les que plasma la continuïtat del seu etern missatge crític envers la societat , el poder i els estaments dominants. Peces acompanyades per dues de les seves finestres , veritable mix creatius amb la barreja d’elements quotidians amb la seva pintura , amb les que accentua la seva direccionalitat i alhora proximitat del seu llenguatge.

Tot en una compacta exposició plena dels crits i silencis habitual en l’autor. Un artista que ha cregut sempre en l’art com element de denúncia i que sempre ha preferit ser esclau de les seves paraules que no pas dels seus silencis.

Una exposició que aconsellem amb plaer però que sempre ens retrotrau a la tristor de la merescuda antològica que l’oficialitat eterna i menystenidorament li nega sempre.

Ricard Jordà. "crits i silencis"

Museu del Càntir. Argentona

de l,11 de gener al 24 de febrer de 2019

L’ART IRREDUCTIBLE

 Hi ha exposicions que malgrat la seva durada esdevenen en certa manera invisibles. És curiós que fa una trentena d’anys les exposicions tenien una durada de dues a tres setmanes i tan sols alguna de molt especial tenia una durada superior que depassava en poc al mes. El cert és que era el temps suficient com per rebre visita d’aquells interessats.

Amb el pas dels anys , ha augmentat la durada de les expos i encara moltes queden curtes i hi ha visitants sorpresos per el seu tancament. Certament ara hi ha una diversitat cultural molt superior a la de temps enrere i per tant es podria precisar d’un període superior, però jo segueixo pensant que es millor la diversitat que aquestes llarguíssimes exposicions que per exemple a Mataró, s’allarguen més enllà del trimestre i que fa que després de la fogarada inaugural, el desert campi per les seves sales.

També cal considerar , i en aquest cas ens volem referir a la nostre ciutat, la desaparició de l’art com a fenomen cultural. Amb una absència de publicitat absoluta , una informació en mitjans que sols significa una petita nota informativa abans de la inauguració, sense cap comentari  a posteriori, de cap mena, sense imatges a la tele local, excepte les oficials i preocupats més per que hi apareguin les autoritats que no pas per l’obra exposada, amb els artistes amagats  i silenciosos,... Tot conflueix per que l’art i les exposicions esdevinguin missing en el context cultural mataroní.

Així per exemple ha passat desapercebuda la grandiosa exposició de la col·lecció Bassat que fins aquest cap de setmana es pot visitar a la nau Gaudí a l’entorn de l’art Irreductible.

Tal com ens indica perfectament la Fundació Setba: ““L’Art irreductible” aborda un dels fenòmens artístics més rellevants de l’art del segle xx i la seva evolució fins a l’actualitat: l’art brut.

En la dècada dels quaranta s’encunya l’etiqueta art brut per denominar les creacions artístiques realitzades en àmbits al marge de la normalitat social, tals com centres psiquiàtrics, presons o espais d’aïllament. Aquestes produccions artístiques que germinaven fora del sistema de l’art les realitzaven persones sense consciència de ser artistes, persones guiades només per la pura necessitat de crear.

Tanmateix, l’etiqueta art brut va començar al llarg del segle xx a incorporar noves subcategories, a ser revisada, apropiada i reanomenada outsider art. Així, avui dia s’ha convertit en una amalgama confusa de termes, en un miratge col·lectiu format per intuïcions sobre allò que significa ser brut o outsider. Actualment, l’art brut i les seves mutacions configuren un ventall que pot incloure un nombre enorme de pràctiques artístiques.

“L’Art irreductible” indaga en les entranyes d’aquest gran miratge contemporani i, alhora, subratlla l’origen de l’art brut en l’àmbit de la malaltia mental. Com a resultat, es fa patent que aquesta genealogia d’expressions artístiques radicals i honestes que han intentat ser reduïdes sota diverses terminologies és en realitat irreductible per dues raons: perquè sorgeixen de la necessitat irrefrenable de crear sota qualsevol condició, però també perquè encarnen l’essència pura de la singularitat i són, per tant, irreductibles a qualsevol etiqueta”

En aquest entorn conceptual hem pogut gaudir de deus mostres diferenciades com ha estat la de la Presó Model i la de la Nau Gaudí. A la Model  s’explora la creació asilar, amb material gràfic i documentació històrica de dues institucions: la presó Model i el Frenopàtic de les Corts i les col·leccions mèdiques, amb obres de pacients dels Doctors Obiols i Sarró; i la malaltia mental avui, amb peces de la col·lecció Sant Pere Claver. L’exposició compta també amb la presentació de l’escultura participativa Mil caps, ideada pel creador Marcel·lí Antúnez i realitzada per un col·lectiu de persones que conviuen amb trastorns mentals de l’Hospital de Mataró, AlterArte, el Centre d’Higiene Mental de les Corts, i alumnes de batxillerat de diversos centres de Mataró.

L’exposició de la Nau Gaudí realitzada amb obres de la Col·leció bassat s’estructura en cinc grans conceptes genèrics: Espontaneïtat, primitivisme, necessitat, visions i singularitats. Cinc contenidors perfectament desplegats amb les visions d’excel·lents obres de la Col·lecció Bassat amb el protagonisme de Brotat, Eleazar, Miró, un espectacular retrat de Barceló, una espletada sèrie de treballs de Manuel Molí, així com obres destacades  de Victor Mira o Josep Uclés. O un impagable sèrie d’autoretrats de Jaume Casanovas. Tot en aquesta repassada de les entranyes més profundes del pensament humà, brollades a la llum per obra i gràcia de l’art més pur i sincer.

Tot en una sensacional exposició de la que avui reincidim en el comentari , aconsellant la vista a tots aquells que no l’han tinguda present. Està viva fins el proper diumenge. I és d’obligada visita.

ANNA TORRALBA.- PERSONATGES DE COLORS

Que Anna Torralba és una excel·lent il·lustradora queda ben clar amb la seva trajectòria, i per qui no la ubiqui, sols cal recordar el seu excel·lent treball en el conte de Santes de Capgròs i amb les il·lustracions que omplien la revista especial de Santes.

Ha de quedar peròben clar que la il·lustració per definició és un mitjà de comunicació que, mitjançant una imatge o una col·lecció d’imatges, ajuda a fer entenedor un missatge. L’art és quelcom de diferent ja que la seva funció no és la d’ajudar a fer entenedor un missatge, ans sí ser generador per si mateix del missatge.

Per això quan Torralba surt del paper i es llença a la plàstica amb reproducció sobre llenç el resultat esdevé esfereïdorament pobre ja que ni actua amb el concepte precís , ni empra les eines tècniques necessàries per aconseguir uns bons resultats. L'obra no ha de ser simplement simpàtica ha d'anar més enllà i provocar la refelxió que a bon segur provoca el text en el cas de la il·lustració.

En una mirada llunyana certament existeix en algunes de les peces exposades a l’espai capgròs l’estímul d’una certa atracció, però en les distancies curtes s’escrostona tot per les circumstàncies abans esmentades.

Queda clar que Torralba treballa exactament igual al voltant d’una il·lustració literària  que quan vol crear una obra pictòrica i aquí rau el gran error, del que crec no n’és gens conscient. Cal doncs si vol avançar per aquest verals pictòrics un replantejament total, en el conceptual i molt especialment en el tècnic, actualment enormement pobre, i a partir d’uns nous plantejaments gestar una nova mirada que forçosament ha de ser complementaria però diferent, a la que té com a il·lustradora.

Decebedora exposició aquesta d’Anna Torralba a l’espai capgròs, absolutament en dissonància amb la seva vàlua com a il·lustradora.

“FRUITS I FLORS”. LITA PALOMERA

La sala del Casal, regida per la Sant Lluc, té certament una funció social que no és altre que la de proporcionar un espai digne per poder expressar els neguits artístics a aquells afeccionats que ho desitgin. Per això la mirada crítica a les seves exposicions ha de tenir un biaix diferent a la que fem a aquelles que es realitzen a una sala més habitual, sigui del nivell que sigui.

En aquesta bisectriu d’anys entre 2018 i 2019 ocupa la sala Lita Palomera , una artista debutant que  a primera vista té al menys el desig d’aportar una pintura fresca, defugint de l’habitual figurativisme carrincló de tants debutants. Però és evident que encara li queda una bona maduració com per presentar-se decorosament al públic.

Un dels grans problemes dels autors debutants està en la pressa en que tenen per exposar quan un repòs pertinent , una petita criança en taller,els hi aniria molt bé. Palomera no és una excepció. En la presentació l'autora explicava que en principi volia omplir l’espai expositiu amb quadres de girasols com els que presenta, però en anar treballant van sorgir altre opcions que al final van acabar imposant-se. Ha i hem estat de sort. Els seus girasols son absolutament infumables i el pitjor de tot l’exposat, el que indica que en el temps de preparar l’exposició, l’artista ha millorat i molt, el que ens fa pensar que una maduració de taller encara més llarga l’hauria beneficiat enormement.

 És en aquesta millora en la que l’artista s’ha de recolzar per seguir aprofundint en aquesta pintura plana , cromàtica, jove i alegre que desprèn espurnes de  vitalitat .Cal defugir del fàcil i apostar més per una innovació més agosarada i deixar de banda la resta, en especial el paisatgisme que li coneixíem que res li aporta ni a ella ni a l’art.

Però alhora cal demanar-li una exigència major en la selecció del treballs, i entendre que no tot el que fa un creador pot ser exposat que hi ha molta cosa que cal arraconar, pintar al damunt o si cal, cremar. Que en aquesta estricta selecció i en el treball més afermat i acurat pot trobar el seu camí d’expressió plàstica , però si no ho fa, el fracàs serà absolut i no assolirà els mínims exigibles per a ser considerada pintora.

Avui per avui Palomera ens ofereix un bri d’esperança alseu  futur ara li toca tan sols a ella confirmar-lo.