ARGENTINS I ART

Encara que potser caldria dir argentines i art, amb el que potser estic mereixen qualsevol exabrupte per no ser gens políticament correcte.

L’Eugènia Mugnani , argentina resident a Mataró fa temps, presenta el seu treball amb el vidre com a protagonista en la sala d’exposicions de la Sant Lluc al Casal. Com bona part d’aquells creadors que treballen en el camp de les arts aplicades es mou en el sempre perillós camí que voreja l’art i l’artesania.
Mugnani ens demostra que el vidre no te secrets per a ella i que el sap moure cap un camí i cap un altre , per aconseguir el resultat final que ella desitja. Però està clar que en el camp de l’art manca alguna cosa més.

Certament quan es mou en camins decoratius assoleix uns resultats que a bon segur son plaents per a espectadors conformistes o poc exigents, però si es tracta d’una artista cal col·locar el llistó més alt, i justament quan ho fa, el resultat es prou positiu com per què la mostra que ens ofereix ens deix un sabor massa suau.

La mostra de Mugnani és una exposició de dues cares: La decorativa, formalment exquisida però sense ànima d’artista , i la creativa amb prou valors com per maleïr que perdi el temps en la resta.

Silvina Romano, argentina que segueix residint al seu país, ens ofereix al Monjo un recull d’obres no pas actuals, que ens permeten discernir la seva trajectòria però no la seva realitat.

Encara que en la seva presentació ens parli de memòria descriptiva i paisatges subjectius, el resultat del presentat es tan dispers que un no sap a quina carta quedar-se. En totes elles hi ha ofici i benefici, però no existeix la coherència d’una diàleg artístic trabat que ens permeti esbrinar la realitat de la creadora , que va fent tombs, això sí amb prou qualitat, però que ens ofereix un conjunt disbauxat en el que fàcil es perdre el camí, restant així el conjunt minvat dels lligams necessaris com per ser suficientment atractiu.


20-N

Que voleu que us digui. A un, que ja fa anys que s’afaita , el 20-N li segueix portant importants records.

Així un recorda la notícia al Metro anant a treballar. Llavors un estava destinat, allò que ara es diu en comissió de serveis, a una Mútua d’Accidents engendrada al voltant del pes industrial de CiU. Dirigida per Salvador Casanovas (Banc de Barcelona, Edicions 62 , Enciclopèdia Catalana ) la notícia es celebrà com calia, i amb el respecte que mereixia un futur gens concret.
El cava hi va estar present, i Josep Gonzalvo , un capellà obrer que amb el temps va ser rector de Vilassar de Mar on morí, va fer de pal de paller entre molts que ens trobàvem com orfes davant d’una situació tan esperada com alhora neguitosa.

Son moments que un no oblida. Son d’aquells que diuen que sempre serveixen per explicar als nets.