dimarts, de novembre 28, 2006

NOMS PROPIS

José Montilla

Així, José, amb l’accent. O amb l’accent fonètic en la primera síl·laba. Res de Josep. M’agrada que mantingui el seu nom en castellà , és demostratiu del no haver de renunciar a “res”, per ser “alguna” cosa.
Jo vaig catalanitzar el meu nom. Era l’adient ja que el “pedro” era una obligació administrativa , però mai catalanitzaré el meu cognom , i la d’escrits demanan correcció que he fet a qui em te com a “pasqual” ( crit a diversos bloggers que em tenen així en els seus links ) .
Renunciar al cognom seria renunciar a part de la meva història , per això em costa entendre als que ho fan , a vegades tan sols per un accent. I no faig referència a ningú.


Joan Manuel Tresserras

És el nou Conseller de Cultural. De perfil tècnic i molt centrat en la comunicació. Caldrà estar a l’aguait dels seus càrrecs per veure per on pot anar la direcció del seu departament , encara que a priori no sembla tenir un sentit clar en el que pertoca a acció cultural directa.

Perejaume

L’artista de Sant Pol ha estat anomenat Premio Nacional de Bellas Artes, el segon premi més important de l’estat darrer del Premio Velázquez.
Mantinc amb l’obra de Perejaume una relació contradictòria. Hi ha vegades que m’emociona com molts dels seus treballs en el concepte del paisatge, o com en l’obra gràfica que fa poc gaudíem en l’entorn del treball d’Edicions Murtra (veure foto en monocrom).
Altres vegades em rebenta , com en el cas del Liceu o en moltes de les seves instal·lacions.
Sigui com sigui sempre es bo tenir a prop de casa a un artista reconegut. Sempre ens dona temps per aprendre.

Emili Badia Peix

L’Emili Badia és un d’aquells homes que de nèixer de nou , avui en dia serien artistes. Però va néixer en altra temps i en altres moments , i va ser industrial.
Sortosament però l’edat productiva s’acaba i a l’Emili d’ençà la seva “alliberació” s’ha dedicat al que estima , el mon de la sensibilitat, el de la creació, el de l’art.

Fa anys que el conec, he visitat el seu estudi, el trobo a l bus quan ve de “classe” com diu ell, he seguit el seu tarannà i a més tinc una petita meravella en forma d menina que domina el menjador en un llarg diàleg plàstic amb una altra magnífica obra del comú amic Àngel Heredereo Bravo.

Ara, l’Emili exposa a la Casa Gòtica d’Argentona. Ho fa sense pors i amb aquella senzillesa que el caracteritza que l fa il·lusionar quan veu que la gent vibra amb el seu treball. I presenta una bona exposició de la que us adjunto la crítica que estarà ben aviat al Cap Gros.
Us recomano la visita i si no , cal estar atents a una ben propera exposició a la sala del Sant Lluc. Us puc assegurar que amb la seva simplicitat aparent presenta un bon grup de treballs de primera qualitat.


TARDOR

D’entre els molts plaers que es troba visitant les diverses exposicions de tot nivell que es realitzen en les nostres contrades, està el poder fer un bon glop d’art d’un artista que o ens és desconegut , o be ens sorprèn amb un conjunt d’obres que mostren la seva vàlua. Això és el que succeeix amb la mostra escultòrica que Emili Badia presenta a la Casa Gòtica d’Argentona.
Badia és un arribat al camp de l’art d’ençà que va abandonar les seves obligacions professionals com industrial. Llavors va esclatar aquell sentit artístic que havia estat sotmès durant molts anys. Ho va fer amb l’impuls de la il·lusió però també, cosa gens habitual, amb un sentit d’autoexigència i professionalitat.
Ara Badia presenta una ampla mostra que quasi es podria dividir per una bisectriu que abastés la sala en que s’exposa. En un costat hi trobaríem l’ofici, les peces d’aire més tradicional, la figura i el seu simbolisme. Unes obres molt netes i alhora quasi despullades d’intencions.
L’altra costat és ben diferent. Plafons ceràmics, en que la figura s’estructura en distribucions volumètriques clarament marcades en uns ritmes d’intencions. Un brau que sembla gènesi dels conceptes que allà veurem i tot envoltat per un conjunt de figures d’arrels primitives , en uns sentits antropomòrfics , que expliciten un sentit vital i humanista de l’autor que va molt més enllà de l’aparença.
El vitalisme de les seves parelles eròtiques entronca amb la força interior de les seves màscares , mentre contrasten amb serenor, estructures més formals amb retrats carregats de reflexió i ironia.
Una exposició que ens demostra que mai es tard per arribar a l’art, i més quan es fa amb la il·lusió, la sapiència i l’auto-exigència que li permet a l’Emili Badia sortit amplament airós de la seva personal aposta creativa.

Tardor.- Escultures d’Emili Badia
Casa Gòtica d’Argentona
Del 25 de Novembre al 17 de desembre de 2006

1 comentari:

Joan Salicru ha dit...

Pere,
en Treserras era profe meu a la UAB, era dels pocs que feien glatir. Serà un gran conseller.
joan