DE FREDES, CALENTES I MODERNITATS.
Una de calenta , està en la felicitació oficial de l’Ajuntament de Mataró.
Una de calenta , està en la felicitació oficial de l’Ajuntament de Mataró.
D’ençà un parell d’anys , l’alcaldia adquireix una obra d’art d’artista local i la reprodueix en la seva felicitació nadalenca. Enguany l’artista escollit ha estat en Marc Prat amb una obra de la seva darrera fornada . No sé si la reproducció és de tota l’obra o en canvi s’han passat per el folre la llei de protecció a la creació artística i han presentat sols una part , com a vegades fan amb el cartell de Les Santes. Sigui com sigui l’obra sembla prou interessant, i si algun dia les autoritats tenen a be mostra-la en farem l’oportú comentari.
El cert és que no puc oferir la imatge per dues raons. La primera per què com és més que obvi , un no està en el mailing oficial, i per tant la felicitació oficial no li arriba. L’altra és que la weeb oficial de l’Ajuntament no l’ofereix, i a canvi ens ofereix una patètica imatge en estil “anys de la picor” al respecte del Nadal a ciutat. ( Per quan un canvi dràstic a “imatge”’’. Que sigui ben aviat , si us plau.)
Malgrat tot, i que algú hem digui llepafils, m’ha quedat un quelcom a l’ànima. En Marc promet, però , com és possible haver-se oblidat una vegada més de la seva mare Rosa Codina Esteve, sens dubte una dels deu millors artistes de Mataró de tots els temps , i a la que mai ni tan sols se li ha demanat que fes na exposició com cal a la ciutat.
Puc assegurar, que si mai tingués el més mínim poder per decidir el protagonista d’una exposició amb cara i ulls a la ciutat , (fet que no succeirà) no tindria cap dubte: Rosa Codina Esteve en seria la protagonista.
De modernitats , l’elecció del regal lliurat als periodistes en el tradicional dinar de Nadal. Una bossa ben actual, d’aquelles fetes amb les banderoles d’anuncis que omplen les nostres ciutats.
Un encert ja que la idea va sorgir a Mataró i amb gent de Mataró, la llàstima és que aquesta modernitat amb la premsa es absolutament contradictòria amb la política comunicativa que està duent a terme l’Ajuntament, clarament demostrada en el to i el “talant” de l’Alcalde en les seves declaracions en aquesta convivència i que està demanant a crits un bon assessor d’imatge que el col·loqui en el seu lloc i no en aquest veral de populisme que en res el beneficia, ans al contrari.
La de freda va per els del Museu. Les carteles ( fitxes que es col·loquen al costat de les obres exposades per indicar-ne títol, tècnica i altres dades ) de l’exposició de Guinovart que actualment s’exposa al museu estan escrites en castellà.
Ja sabem tots que el lema de la gent del Museu és “pensar poc i treballar menys “ ( s’accepta la versió invertida de la frase). Seguint aquest ideari cal pensar que de l’Obra Social de la CAM va arribar el llistat de les obres que estan presents a l’exposició, i seguint l’idioma oficial de l’entitat , hauria arribat en castellà. Després tot és fàcil: Copiar i pegar , i amb cinc minuts tot enllestit.
Així els títols de les obres són en català , tal i com els bateja sempre Guinovart, però en canvi les dades tècniques son en castellà.
Així els títols de les obres són en català , tal i com els bateja sempre Guinovart, però en canvi les dades tècniques son en castellà.
Per arrodonir-ho , algunes obres que porten el nom de Salou ja que a bon segur varen ser creades per l’exposició que celebrà allà amb el protagonisme de Lorca, apareixen en minúscula , fruit dels més que evident desconeixement i despreci que tenen per l’art aquells que dirigeixen de tan mala manera el Museu de Mataró.
Espero que acomplint la normativa municipal que indica que el català és l’idioma prevalent de l’administració de la nostra ciutat , aquestes carteles estaran ben aviats substituïdes per altres de correctes. Els mantindré informats.
TERRA I MEMÒRIA
Ja que parlem de la mostra de Guinovart, adjunto el comentari crític de la mateixa que apareix a Capgros.com
Josep Guinovart és potser l’artista amb més presència al Maresme, d’aquest prodigiós grup de creadors que ha representat la darrera gran generació de l’art català com són Tàpies, Hernández Pijoan , Cuixart , Ràfols Casamada, Tharrats...
Les seves presències al Monjo, a Tertre, a la Minerva, i molt especialment la gran exposició que celebrà fa pocs anys , en temps de Remigio Herrero , en que va presentar esclatant el seu blau , en mostra paral·lela i alhora complementària de la seva antològica a La Pedrera , han fet de Guinovart un artista conegut i apreciat en les nostres contrades.
Dons bé, ara ens sorprèn de manera grata amb la mostra “Terra i Memòria” , conjunt de 41 gravats pertanyents a la col·lecció de la CAM ( Caixa d’Estalvis del Mediterrani) que s’exposen al Museu de Mataró i acomplerten i arrodoneixen la visió general d’aquest gran artista.
Diem això ja que aquesta és una exposició singular. Els coneixedors de l’obra de Guinovart s’enfrontaran a un conjunt diferent , en el que no existeix una submissió a les línies més conegudes , - com acostuma a ser habitual en mostres d’aquest aire -, i sí en canvi es trobaran amb una mostra eclèctica a la recerca de pinzellades personals que floreixen resplendents amb petits gravats de gran empenta; amb col·lages que sota l’aparença de peces divertides ens sorprèn la puixança del creador; amb treballs acabats a mà , en un toc personal més que interessants; i en una obra que en general sorprèn per la seva frescor i personalitat.
Per aquells que no coneguin l treball de Guinovart la mirada serà diferent, però no per això menys interessant. La mostra servirà per despertar curiositats, encendre passions i crear en conjunt un ànim que convidi a una recerca més ampla, en aquesta dicotomia a la que es lliura joiós l’artista , apostant per un art més explosiu ( el més conegut) i altra de més reflexiu i íntim.
Una exposició personal, fresca i reflexiva, que malgrat el tradicional i avorrit muntatge que ens ofereix la sempre inapetent gestió del Museu , manté encara aquell toc de trempera que sols pot aparèixer en les mostres dels grans artistes.
I si algú ho dubtava, que no ho faci. Un d’ells és en Josep Guinovart
Terra i Memòria
Josep Guinovart
Museu de Mataró
Del 14 de desembre al 28 de gener de 2007
Josep Guinovart és potser l’artista amb més presència al Maresme, d’aquest prodigiós grup de creadors que ha representat la darrera gran generació de l’art català com són Tàpies, Hernández Pijoan , Cuixart , Ràfols Casamada, Tharrats...
Les seves presències al Monjo, a Tertre, a la Minerva, i molt especialment la gran exposició que celebrà fa pocs anys , en temps de Remigio Herrero , en que va presentar esclatant el seu blau , en mostra paral·lela i alhora complementària de la seva antològica a La Pedrera , han fet de Guinovart un artista conegut i apreciat en les nostres contrades.
Dons bé, ara ens sorprèn de manera grata amb la mostra “Terra i Memòria” , conjunt de 41 gravats pertanyents a la col·lecció de la CAM ( Caixa d’Estalvis del Mediterrani) que s’exposen al Museu de Mataró i acomplerten i arrodoneixen la visió general d’aquest gran artista.
Diem això ja que aquesta és una exposició singular. Els coneixedors de l’obra de Guinovart s’enfrontaran a un conjunt diferent , en el que no existeix una submissió a les línies més conegudes , - com acostuma a ser habitual en mostres d’aquest aire -, i sí en canvi es trobaran amb una mostra eclèctica a la recerca de pinzellades personals que floreixen resplendents amb petits gravats de gran empenta; amb col·lages que sota l’aparença de peces divertides ens sorprèn la puixança del creador; amb treballs acabats a mà , en un toc personal més que interessants; i en una obra que en general sorprèn per la seva frescor i personalitat.
Per aquells que no coneguin l treball de Guinovart la mirada serà diferent, però no per això menys interessant. La mostra servirà per despertar curiositats, encendre passions i crear en conjunt un ànim que convidi a una recerca més ampla, en aquesta dicotomia a la que es lliura joiós l’artista , apostant per un art més explosiu ( el més conegut) i altra de més reflexiu i íntim.
Una exposició personal, fresca i reflexiva, que malgrat el tradicional i avorrit muntatge que ens ofereix la sempre inapetent gestió del Museu , manté encara aquell toc de trempera que sols pot aparèixer en les mostres dels grans artistes.
I si algú ho dubtava, que no ho faci. Un d’ells és en Josep Guinovart
Terra i Memòria
Josep Guinovart
Museu de Mataró
Del 14 de desembre al 28 de gener de 2007
6 comentaris:
Hola Pere, avui estic conteston. Ja sé del teu gran arxiu, però una de les millors exposicions de Guinovart es va fer al Foment, en motiu de Les Setmanes Culturals, a principis dels 70, amb obres tant significatives com Brotxa Bandera, ...
Atentament.
jaume simon
Estic convençut que deu ser així, però el cert és que no la recordo i per altra part no he trobat referència a ella en cap dels llibres o catàlegs que disposo de Guinovart ( alguns dels anys 60/70 ). Essent del temps que cites es probable que em coincidís amb la maleïda mili.
Segurament que seria alguna exposició d’aquelles que habitualment es celebraven en aquells temps , que anaven de lloc en lloc i que provenien d’alguna organització cultural. Però hauria de ser important ja que “Brotxa Bandera” és obra ben significativa d’aquells moments.
Sigui com sigui em sembla molt adient el teu comentari.
Gràcies per seguir el blog.
Bon Nadal i Bon Art.
Pere
Hola Pere. Tothom sap de les teves discrepàncies amb la gent del Museu i la seva línia, però jo hi he treballat molt, des de dins i des de fora, i et puc dir que això de “pensar poc i treballar menys“ és faltar totalment a la realitat i al respecte a la gent que hi treballa. En quant a l'idioma, ja els has fet el suggeriment o han de llegir el teu blog?
Salutacions,
Carles Soriano Blasco
No, no era una exposició d´aquestes que van de lloc a lloc. Era el Guino. polític, els mataronins PSUC.queros, i la guardia civil darrera la porta. Per desgràcia jo tampoc tinc cap document d´aquestes jornades. Caldria intentar recuperar tot el que es feia en aquells anys, que va ser molt important. I a mí, un marrec, concretament em va marcar la vida.
Doncs que aquest 2007 sigui més sensible a la Cultura.
jaume
Venen dies de reflexió.
Anys 70 :
Guinovart: al Foment
Tàpies : al Museu ( 1.500 pts. una litografia de 50 x 70 )
Equip Crònica : a la caixa Laietana.
Informalisme a Catalunya : Laietana i " La Grupe "
Saura : Laietana.
Villelia : Laietana i Xammar.
Els pioners Conceptuals : a Can Xammar...
Ondia ! aixó fa pensar.
jaume
Amic Carles:
A vegades els fets son tossuts. Mirar el Museu i veure les seves instal·lacions, la seva tasca expositiva i essencialment el seu paper en la generació de la dinàmica cultural de Mataró diu molt més que les meves queixes , que no son discrepàncies, són queixes i massa vegades amb sordina.
Ca l’Arenas com a centre depenent del Museu ha accentuat aquest dolce far niente. Després de sis mesos de la seva inauguració i quan fa ja un any que s’ha aprovat el pla d’usos , no s’ha posat en marxa ni el punt d’informació ni l’office.
Si això és treballar ....
I com que a vegades les anècdotes son el més fidel reflexa de la realitat , aquí en va una: Fa uns mesos que Marta Duran acomplí vint-i-cinc anys d’activitat expositiva , al poc es trobà amb Carles Marfà a qui va ser presentat i a qui va dirigir el seu desig de que en acomplir trenta anys d’activitat voldria exposar al Museu on com tants d’altres va començar. La resposta va ser un ja ho veurem.
La moralina està en que després de vint-i-cinc anys de carrera artística exitosa arreu de l’estat , era la primera vegada que l’artista parlava amb el director del Museu de la seva ciutat. Això ho diu tot.
En el que pertoca a avisar al Museu de la seva errada en l’idioma vull dir-te que en motiu de la inauguració de Ca l’Arenas vaig observar en l’opuscle de presentació la manca d’un accent diferenciador en el nom de Santí (Centino) Surós, convertit en Santi (Santiago). Vaig avisar abans de la inauguració a l’Ajuntament i al PMC, sense cap mena de sort.
El dia de la inauguració vaig repetir la queixa / observació al vigilant de sala. El mateix vaig fer fa un parell de mesos després a la noia encarregada de la dinamització de la sala, i de nou vaig repetir el mes passat al nou encarregat de “antequem· empresa externalitzada que disposa del centre.
Creus de veritat que cal insistir en comunicar un error o més be és tan inútil com la gestió general del Museu
Publica un comentari a l'entrada