MONUMENTS

Passo per “El Tot” per arreplegar l’opuscle sobre “Els Monuments de Mataró” que han editat en motiu de la joiosa celebració del 25 aniversari. Encara que ja havia seguit setmana a setmana els seus reportatges , - com per a tants mataronins el “cap gros” i “el tot” ja formen part inherent del meu cap de setmana -, ara fa patxoca veure la sèrie relligada. Les meves més expressives felicitacions.
És un treball que conjuga la vessant artística , amb la ciutadana i la històrica , que a bon segur pot ser punt de partida per altres treballs més exhaustius, com per ex. el que està començant a elaborar un professor mataroní.

Un treball en el que hi podrà afegir alguna que altra escultura que hi manca ( la de Guerau Calabia dedicada a Tomàs Ribas a la pça a ell dedicada i de la que en parlàvem fa ben poc , o la de Llucià Gonzàlez que es troba mig amagada al patí interior de la Pompeu ). Hi podrà també corregir la ubicació de l’escultura de Pepe Novellas dedicada a Antonio Machado ( les fotografies de la mateixa que acompanyen el post corresponen a l’opuscle de “El Tot” ) , ja que la mateixa s’establirà en un indret proper a l’actual en el procés de reordenació de la zona amb la creació d’una veritable plaça a l’entorn de la nova escola que aviat s’inaugurarà. L’artista hi ha estat d’acord , tot remarcant però la ineludible condició de que Machado ha de mirar cap a l’exili, és a dir, en direcció a França.

L’alcalde Joan Antoni Baron també parla de l’opuscle en el seu blog i apunta el deute d’una placa que expliciti en les escultures públiques , nom , autor i altres dades d’interès. Espero que quan ho facin , que desitjo aviat , em convidi a la primera paletada de ciment. Uns deu anys de lluita demanant-ho a alcaldes , regidors de Cultura , Directors de PMC i tot el seguit de regidors de l’Ajuntament , en especial atenció als d’obres , be mereixerien aquest petit detall.
Sigui com sigui, que es faci. I a ser possible ben aviat , que potser no costa tant.


D'EXPOSICIONS

1
Avui m’he acostat a l’Entresòl de la Pedrera, en la que era antiga oficina de la Caixa Catalunya , per veure la mostra en record de la mostra de Picasso que es celebrà a la Sala Gaspar al 1960 i que va ser el retorn de Pablo Picasso a la vida artística barcelonina.

No puc negar haver sentit íntima emoció quan he visitat la mostra. Encara que no tinc cap mena de record sé que la vaig visitar amb el meu pare quan tenia nou anys acabats de complir. I ho sé ja que en aquelles xerrades de pare a fill i de mestre a alumne, en les que parlàvem d’art , un dia em va confessar que després de visitar aquesta exposició va saber perfectament que jo seguiria el seu camí de crític d’art.

La raó segons ell ben senzilla. Al sortir de l’exposició li vaig preguntar per què jo no tenia els ulls situats com els pintava Picasso. Em va dir que es va quedar molt parat. La lògica era preguntar per què Picasso pintava d’aquella manera els ulls i no al revés. Sempre va mantenir la seva tesi de que aquella havia estat la meva primera crítica.

Potser dir això soni a cregut i prepotent. Qui em coneix, i millor dit, qui va conèixer al meu pare i va saber de la nostra relació, estic segur que no ho dirà. Sigui com sigui , avui ha estat un dia emocionant per a mi. El proper setembre farà 25 anys que ens va deixar. Potser llavors un record serà imprescindible. Com el que avui , sense paraules, he tingut per ell.

Per cert , he coincidit a l’exposició amb Perejaume, recent Premi Nacional. Com no, que l’he felicitat , davant el seu astorament per haver estat reconegut. Ves a saber si tot ha estat una premonició. Amb la veritable exposició vaig entrar en les avantguardes artístiques. Potser a partir d’ara , i sense saber-ho, hauré entrat en la veritat de l’art contemporani.



2
En Ramon Bassas fa una magnífica lectura de la seductora exposició de Miguel Rasero a la Trama.
Certament és una exposició sensual , en la que l’autor ens apropa a un constructivisme de caire minimalista , d’ambients freds , que si be recorda al fer de Gerardo Rueda , li manca aquella flamarada interior que provoca una connexió trempadora.

Però malgrat això la mostra de Rasero presenta aquest sentiment racionalista, en un equilibri estructural de línies ,formes i volums, que ens envolta tot teixint una trama ( serà en homenatge a la galeria que l’acull) que delimita espais, volums i fins i tot cromatismes, per crear unes atmosferes que be podriem considerar com subtils.

Potser és la contraposició d’una altra exposició altament recomanable. És la de Alceu Ribeiro a la Sala Dalmau. Per qui no ho sàpiga la Sala Dalmau és una de les galeries més prestigioses i amb més història de Barcelona, i es dedica essencialment a les avantguardes i escoles paral·leles ( Madrid, Paris, del Sur..).

Ara ens presenta el treball de l’uruguaià Alceu Ribeiro, domiciliat fa temps a Mallorca on fa poc va presentar retrospectiva al Palau Solleric , i que és el que podríem dir el darrer deixeble viu de Torres Garcia.
Un deixeble a més, fidel en tota la dinàmica constructivista que establí el seu mestre. Passejar-se per l’exposició és fer mirada al concepte de Torres García amb el que es confon en manera, concepte i desenvolopament., tant en el sentit estètic, com el compositiu i el cromàtic.
Una exposició plena de detalls i qualitat que ens ofereix , en contraposició a la de Rasero, el constructivisme més viu, demostrant encara que en aquest nou segle és un concepte a desenvolupar i seguir.

Per cert , en la galeria i de manera ben visible es troben diversos butlletins de la Biennal Torres Garcia, fet que demostra el be que treballen els organitzadors el que alhora ens omple de satisfacció.