divendres, de desembre 15, 2006

HI ESTEM A SOBRE

TELE

El dijous és el meu dia televisiu per excel·lència. Començo per que és el dia del meu programa a TVM. Ahir vaig entrevistar a l’Emili Badia aquest escultor del que us parlava fa poc.

És persona a la que aprecio i que crec que hauria de ser mirall per a molts. Arribat a l’art passant de llarg els cinquanta , no ha volgut que per ell l’art fos un hobbie i ha volgut ser-ne professional en el concepte i el contingut. S’ha format, i es forma, li preocupa enormement la tècnica, visita mil i una exposicions , parla i demana consells a qui calgui, i essencialment treballa de manera constant i permanent. Potser per això els resultats finals son els que son.

En el decurs de l’entrevista de nou apareix un tema recurrent quan parlem amb artistes d’aquells que no son de primera línia: l’absoluta impossibilitat d’exposar a Mataró. L’absència de galeries privades i els papers de la Laietana i l’Ajuntament no deixen espai a aquest tipus d’artistes. Un punt que caldria examinar amb molta cura.

En arribar a casa , segueix la televisió. El dijous és l’únic dia de la setmana en que la tele, és meva. Primer amb “Polònia”. He de reconèixer que soc un fan absolut, m’ho passo molt be, ric molt, i m’agrada la sàtira aguda que fan a tort i dret, sense deixar cap angle sense rebentar. Els actors, el guió, el muntatge... tot és d’allò més escaient, i per a mi és d’aquells programes que ens fan diferents de la resta de l’Estat. Tan sols cal veure com va ser rebut aquest format a Antena 3.

Després , “Porca Misèria” , una sèrie que he de reconèixer m’ha enganxat. Com no que vaig ser seguidor de “Plats Bruts” , sèrie que vaig acabar avorrint en el passi numero mil amb que ens obsequià la meva filla petita que els tenia tots gravats. En Joel Joan però no m’acabava de cuallar amb aquella manera d’interpretar plena d’uns tics que repetia fos quin fos el personatge que assolia en altres actuacions.
Ara a madurat i per a be, aconseguint una sèrie que penso està esdevenint de cert culte en uns ambients ben determinats. Una bona estructura de personatges , uns guions treballats , bons actors amb creïbles interpretacions, i aquest seguit de guanyadors/ perdedors i a l’inrevés , que els fan propers i quasi identificables amb nosaltres o amb el nostre entorn.
Una sèrie que es pot aconsellar sense por.


HI ESTEM A SOBRE

Aquest dijous no disposava de vehicle i vaig a la tele a peu. Tot travessant la Pça de l’Ajuntament amb trobo amb Jaume Graupera, Rafa Milan , acompanyats per la filla de Guinovart tot esperant la inauguració de l’exposició de gravats del seu pare que es celebrava poc després al Museu.

Saludo de lluny i Rafa Milan em crida. “Pere , hi estem a sobre” ( es refereix a “Proposta Mataró , el Fons d’Artistes Locals del que hauríem d’haver disposat del reglament el 15 de setembre, s’hauria d’haver presentat oficialment la crida per allà el 15 de Novembre i el 15 de Gener hauríem d’estar ja començant a recollir les primeres obres). “Dons no ho sembla” responc. “Que sí, que sí, que hi estem a sobre” manté Milan , un , amb cara de dir-li “però de que vas” , indica que va a la tele i va tard. Mentre marxo, Milan insisteix “No ho dubtis, hi estem a sobre”.

Camino ràpid i la sang em bull una mica. Certament “hi estan a sobre” penso per a mi , però que voleu que us digui penso que a sobre i amb tot el pes, per que de cap manera pugui emergir.
I si no, que m’ho demostrin.