REFLEXIONS PERSONALS SOBRE LA CRÍTICA EL SEU SENTIT I EL SEU PAPER

No se per què hi ha paraules que hom les agafa en el seu sentit més negatiu , com per exemple ho puguin ser les paraules crítica o discutir. Del sentit de les mateixes, aquelles persones que darrerament han llegit aquest blog que podríem dir de tendència Carrefour ( dos opinions al preu d’una ) n’han pogut veure diverses vessants.

Hi ha unes amb les que discrepo amb tot el respecte , com son les de Marta Teixidó amb la que podria discutir molt ( discutir = Examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió.- Entre persones de divers parer o diversa opinió, bescanviar arguments sobre una qüestió, un assumpte.) en la seguretat de poder establir uns certs punts d’acord en la consideració i el respecte mutu que ens tenim ( al menys jo cap ella ) en especial per defensar a cara descoberta ( com un sempre fa ) les pròpies teories. Esperit que un lamenta no tenir amb aquells que no donen la cara .

No deixa de ser curiós que sempre que algú és queixa de la crítica , s’acaba reclamant objectivitat. Si ens deturem en la definició de crític ( el que exerceix la crítica o acció de criticar ) podem veure que és la persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes, és a dir que la crítica per definició és en si mateixa subjectiva. Potser filant més prim hauríem de dir que la crítica ha de ser objectivament subjectiva , que no és pas un joc de paraules. És a dir hem de fonamentar-nos en uns criteris els mes objectius possibles , per després fer-ne judici absolutament subjectiu , dient planament allò que un pensa i creu , tenint en compte que es tan sols la nostra opinió , no és veritat divina, i per tant poden existir-ne d’altres que sintonitzin en l’acord o la discrepància , de la més propera a la més llunyana.

La crítica assoleix tan sols valor quan es rebuda per el lector i li fa cas, tenint sempre en compte que aquest s’acosta sempre a aquell amb qui manté uns paral·lelismes més evidents. Així com tenim un diari , una ràdio i una televisió que podríem dir de capçalera en funció del tractament de les noticies, i sempre ens decantem vers aquella em la que ens sentim més identificats, el mateix fem amb la crítica.

En casos en que el ventall de possibilitats és variat , com generalment succeeix per exemple en la crítica de cinema , cadascun de nosaltres té també el seu crític de capçalera , ja que sap que seguint els seus consells encertarà a bon segur en la pel·lícula triada. Un cas el del cinema , amb discrepàncies tan evidents que les revistes cinematogràfiques de consum acostumen a presentar la valoració crítica de les estrenes realitzada per diferents crítics , amb resultats que a vegades van del cel a l’infern.

A Mataró, per circumstàncies de les que no se’m pot fer pas culpable, la crítica d’art queda monopolitzada per un mateix, i que no s’ofengui el company Àlvar Sáez de “El Tot” . Una sola veu i un sol concepte es repeteix per arreu. I una constant repetició acaba creant un sentiment de “veritat” . La presència d’un ventall d’opinions a bon segur variades , acabaria amb aquest sentiment de “veritat absoluta” que sembla emanar ara de la crítica quan no ha de ser així.
Potser una bona solució seria posar fil a l’agulla i buscar uns nous crítics , però el cert és que mentre “El Punt” va exercir de veritable diari comarcal no va disposar de crítica d’art , a Mataró Ràdio ningú va presentar un projecte de programa d’art amb opinions crítiques , i fins i tot en el temps en que un va fer any sabàtic no va ser possible trobar un substitut per exercir aquest paper de crític. La manca de crítica també queda palesa en els nous mitjans periodístics que es distribueixen per la ciutat.

Però amb tot el problema seguiria estant en el modus i manera en que es rebuda la crítica per part de l’artista. Diu la teoria que de crítica ni ha de dos tipus: la constructiva i la destructiva , amb els sentits obvis que comporten. Diu la pràctica que per l’artista també existeixen aquests dos únic tipus però amb un raonament ben diferent: Constructiva és la que diu que ho faig be i Destructiva la que diu que ho faig malament.

No s’han de confondre els termes. Potser les dos crítiques més constructives que he fet mai van ser dos crítiques que podríem considerar com dures i varen tenir com a protagonistes Perecoll i Marta Duran en sengles exposicions a Can Palauet. Perecoll s’havia adormit en el negre i Duran s’entestava en una fluixa figuració . Penso sincerament que ambdues van servir.

Però si tot això es discutible ja que no deixa de ser teories més o menys peregrines al voltant del crític, la crítica i el seu paper , el que si no accepto de cap manera són les expressions al voltant de la por i el respecte que es personalitzen en el meu paper de crític.

Es diu que faig por. No ho entenc Em tinc per un home afable. Difícilment tinc un no per ningú i accepto quasi totes les proposicions si tenen a l’art com a protagonista. Però dir afable no vol dir estúpid.

En el que pertoca a la meva crítica , quina por ha de fer, fora del sentit que ja s’ha comentat?.
Poder no en tinc cap. Políticament amb tota la democràcia sols he estat tres vegades en el despatx del regidor de Cultura: Una amb Carmina Benito al començar el seu mandat, li vaig presentar la meva mirada a l’estat de l qüestió i li vaig donar un nom: Martí Peran ( el bon amic Ramis encara em fa broma del fet ). Amb Remigio Herrero per presentar-li el projecte d’arxiu documental d’artistes local , amb weeb i llibre posterior. Va dir que sí però no es va dur a terme. (Curiosament el projecte a realitzar ara a Ca l’Arenas és en un 95% el que un va presentar. A bon segur casualitats). Amb Graupera per presentar-li el projecte de Fons d’Art d’Artistes locals.
En tota la democràcia sols he estat rebut per l’Alcalde en el moment de presentar les signatures d’artistes locals. A posteriori he tingut altres reunions ( sempre acompanyat ) per el mateix tema.

Poder efectiu queda clar que no. El Museu segueix tan ineficaç com sempre i en la seva direcció segueix manant i cobrant , malgrat les meves acusacions que malgrat el dures que han estat , sempre han quedat per sota del que mereixeria.
Ni en les sales municipals ni en cap d’altra institució pública o privada he tingut cap poder , ni he fet que exposi un artista i en deixi d’exposar cap d’altra.
La meva responsabilitat en el que pertoca a exposicions ha estat en el meu assessorament ( que no responsable de la programació) a Espai 28 i Espai Cap Gros.

Les meves crítiques , bones o dolentes, son cap aval per res. Presentar-se amb elles en el currículum és paper mullat. No serveixen ni per obrir ni tancar portes. Un és un simple crític de poble i ho sap i n’és conscient.

La por no està en la crítica , el seu valor i la seva significació. La por queda en l’ego de l’artista. Ell sap tot el que s’explica just abans, però sap que una crítica “favorable” l’enlairarà davant la resta i al contrari.

La primera crítica seriosa que un va fer va ser la Sant Lluc de 1975. El pare em va dir, tota teva, i em va llençar a la piscina. Va ser una crítica molt llarga en que es separava als artistes entre els consagrats , els joves , les sorpreses i la resta. Així que jo soc de la resta?. , va ser el primer bona nit de la tarda en que va ser publicada, per part d’un artista de nivell mitjà.
Un va voler aprendre de l’experiència i en la següent edició va decidir fer apunt de tots els participants. Hi havia una petita frase i acabava amb una qualificació genèrica ( be, regular, acceptable, interessant, fluix....). Les preguntes van ser constants: Que és millor regular o acceptable? , bé o interessant?. Vaig aprendre definitivament la lliçó. En la següent temporada la frase es mantenia però la qualificació era numèrica.

Ningú em va preguntar per la frase, per la crítica en essència. El que interessava era la comparació, l’estar per sobre o sota de....
És el que ha passat aquest any amb el Sant Lluc. Davant la pregunta si cal apostar per la qualitat , la resposta és unànime. El fumut és quan després de la selecció qualitativa a un l’ha deixat fora...

En quan al respecte crec ser una persona respectuosa. Nunca és triste la verdad, lo que no tiene es remedio, diu en Serrat. Qui em digui que soc calb, panxeta , mig sord ... , no em falta al respecte, em defineix per fora.

Dir que un artista no ho fa be, que sembla que se li ha parat el rellotge, que s’equivoca i que ves a saber si millor seria dedicar-se a altres afeccions, pot ser dur però no irrespectuós. No he arribat mai als nivells del famós jurat televisiu del que ara hom en parla, però inclòs penso que malgrat el to, els seus comentaris son plenament escaients i encerta de ple en la diana.

Per a mi el respecte està en altres camins. Està en les set col·laboracions per diferents treballs de recerca que m’han demanat aquest any, que fa apropar la xifra dels darrers anys a depassar la quarantena. En l’apreci que sento en els llocs en els que col·laboro que reincideixen any rera any atorgant-me confiança. ( 22 anys a TVM , 14 a Cap Gros , com a continuació dels 12 a Ràdio Mataró, 5 a Cadena Tretze, i tots els dels mon en les diverses èpoques del Diari de Mataró ) , o en fets tan curiosos com col·laborar simultàniament a “Crónica de Mataró” ( franquista) i a l “Maresme” ( d’esquerres).

Això per a mi és respecte.
I si voleu més, satisfacció i orgull.
El demés, discrepàncies de les que podríem discutir. Com no ,en el sentit estricte , el que queda explicitat en la primera part d’aquest llarg , i espero que poc polèmic comentari.