GERMANS ARENAS

El descobriment de l’errada en l’agenda del PMC que significa la presentació del llibre de Francesc Masriera sobre Jordi Arenas amb la imatge d’un autoretrat del seu germà Jaume, em retorna a la mostra d’autoretrats d’ambdós germans a Ca l’Arenas, i que lamentablement ( encara és hora que senti queixar-se a ningú al voltant del menyspreu sofert per Jaume Arenas en la seva pròpia casa) és la primera presència de Jaume en el seu propi habitacle.
La mostra és molt interessant. Son pocs autoretrats però clars i contundents per veure per on anaven els trets.

En el cas de Jaume s’ensuma ja una personalitat aclaparadora . Uns treballs durs que volen donar una imatge dura de si mateix ( en curiosa una certa semblança amb l'actor Javier Bardem , un altre tipus dur). Hi ha un petit encenall que sembla portar-nos vers la intensitat que després donarà a les seves aquarel·les. Però en tot existeix una vibració especial, un alè gens acomodatici. Un sentiment clarament de rauxa.
El treball de Jordi Arenas està en l’altra cantó. Seré, formal , tècnicament irreprotxable , les seves obres cerquen més un esperit exterior, que no pas bullen per camins més interioritzats com és el cas d’en Jaume. Son sempre excel·lent demostració de pintura però sense cap mena d’afany trencadís, que sols surt quasi d'amagatotis en la millor peça de la mostra , una esgarrapada pintura amb mirada de trascantó , que sembla una alliberació en el cert encotillament dels seus treballs.

El seny ( Jordi) i la rauxa ( Jaume). Un excel·lent pintor, en Jordi. Un bon artista , en Jaume. En la comparança d’entre ells per mi no hi ha dubte : Jaume. Ho he defensat i seguiré defensant-ho. Però una cosa no treu l’altra, el dos en gran nivell.

Vaig ser defensor aferrissat d’en Jaume, amb qui sentia una clara empatia malgrat les grans discussions que solíem tenir , amb fotocopies dels meus escrits que en Jaume subratllava de verd en els punts conflictius . Ja fos la seva obra , com les exposicions que portava al Nàutic amb un nivell d’expert que deixava de costat a molts professionals, qualsevol cosa ens portava a llargues disquisicions en raó d'allò que érem, dos apassionats per l’art.
Una passió que es feia avinent en totes i cadascuna de les seves obres, en un treball que va molt més enllà , - i espero que posteriors exposicions ho mostrin - , de la seva típica marina amb el seu cel personal , per endinsar-nos en una gran capacitat creativa.

No vaig tenir la mateixa comunicació amb en Jordi. A més, una frase, que quasi s’ha convertit en històrica en la seva descontextualització , ho va acabar de marcar tot. I dic frase històrica, ja que encara alguns me la retopen.

En motiu d’una exposició al Museu, d’aquelles del Grup dels Arts ( Jaume i Jordi Arenas , Salvador Esquerra, Jordi Puiggalí, Emília de Torres i Antoni Boix ) vaig afirmar , i crec que vaig encertar , que a Jordi Arenas semblava que se li havia parat el rellotge.
L’escàndol va ser absolut: Que què s’ha cregut aquest marrec, que quina manca de respecte , que fins aquí podem arribar.... I més quan en Jordi no es va deturar en dir a qui el volia escoltar, que no exposaria mai més a Mataró, mentre un en fos crític.

Curiós és com alguns fets prenen volada per si sols i ja no hi ha qui ho pari. Certament la frase va agafar pes i em va convertir en l’enemic d’en Jordi. La nostra relació era escassa però absolutament correcte ,però tot va canviar en una llarga xerrada de moltes hores per a una entrevista per la revista / catàleg amb la que Minerva presentava les seves activitats mensuals. En Jordi exposava a la Minerva i obligadament havia de passar per el tràngol de l’entrevista de rigor. He de recordar-la com una magnífica conversa.

La conversa anava fluïda , records , històries, mestratge , alumnes..., i en el bell mig de tot , per a mi ,la gran sorpresa: “Saps que tenies raó en allò del rellotge”, em diu en Jordi. A un li queda cara de poker i quan comença a sortir del pas, en Jordi contundent m’afirma: “I tant que és molt millor la meva primera època. Però el que passa és que fa molts anys que soc pintor d’encàrrec, i això significa una certa submissió. Jo sé que els puc convèncer amb la tècnica , amb els requisits, amb un treball formalment quasi perfecte, però també ser que no em deixaran passar una”, per afegir “tens raó quan dius que sembla que se m’hagi parat el rellotge , però el que no saps és que el que l’he parat he estat jo.”

Potser llavors més que mai vaig entendre el seu interior. Havia sacrificat el ser un bon artista per ser un excel·lent pintor.
I si algú dubte de la gran capacitat d’artista sols cal pujar al primer pis, el seu retrat de la família Arenas ( quadre que encapçala aquest post) és digne de qualsevol gran Museu dels nostres dies.